L’any 1978, just ara fa trenta anys, vaig anar dos caps de setmana seguits a Pamplona. El divendres dia 7 a la tarda sortíem de Barcelona una colla de gent en tres cotxes per anar a passar el cap de setmana a Pamplona, enmig de les festes de Sant Fermí. Jo tenia, i tinc, un amic allà que tenia un petit pis al carrer Carmen, al casc antic de la ciutat i aprop de la Navarrería, i ens el deixava per a que hi dormíssim les dues nits que pensàvem ser allà. En sacs de dormir i tirats pel terra, és clar, perquè el pis era realment menut. De totes maneres, érem joves i no teníem gaires intencions de dormir molt. 

Els que tingueu una edat, recordareu perfectament l’ambient d’efervescència política que es vivia en aquelles dates per tot el país. Les reivindicacions d’amnistia, d’autonomia, de llibertat eren clamoroses; les festes populars feien de caixa de ressonància de les manifestacions que es feien en aquest sentit. Les festes de Pamplona no podien ser menys: es notava a l’ambient un no se que tens, una barreja de gresca i emprenyamenta a parts iguals que pels forasters, com nosaltres, saltava a la vista. 

Com que aquelles festes son molt anàrquiques i nosaltres érem molts i amb interessos diferents, vam decidir que cadascú anés pel seu compte i trobar-nos només al vespre per a sopar. Així que el dissabte cadascú va fer la seva i vam quedar a les deu de la nit al monument als Furs de Navarra per anar a sopar plegats. Jo, amb la Rosa Maria (que ara és la meva esposa), el Joaquin (un xicot més gran que jo al que fa molt que no veig) i la seva dona (de la que no recordo el nom), vam estar donant tombs pel centre de la ciutat i ja ni recordo el que vam fer.

Quan s’anava fent l’hora que havíem quedat, estàvem pel carrer de San Nicolàs (la senda dels elefants: tothom porta una trompa) i vam començar a bellugar-nos cap al lloc de trobada. Devien ser quarts de nou o les nou del vespre, quan anàvem pel carrer Comedias i ens vam trobar enmig d’un sidral de policies i manifestants acollonant. Menys la dona del Joaquin, tots havíem estat un cop o altre a manifestacions; però la que hi havia per allà tenia una especial virulència. El Joaquin, com jo, era un paio molt tranquil. Militant de l’UGT i negociador incansable: em sembla que aconseguia tot el que es proposava per la seva persistència. Peró la seva dona era molt nerviosa i en veure-ns enmig d’aquell batibull, vam decidir mirar d’amagar-nos d’alguna manera. Com que tothom corria en totes direccions i no sabíem ben bé cap a on tirar, ens vam ficar en un portal que estava obert, però com que la xicota seguia molt nerviosa perquè continuava veient les corredisses pels vidres de la porta, vam decidir pujar escales amunt. Quan vam arribar al segon pis vam veure que allí hi havia la seu del Partit Comunista d’Euzkadi. L’atac de nervis que li va agafar a la noia no fa falta que l’expliqui.

Al cap de mitja hora, quan ella estava més calmada i vam veure que començava a haver-hi més tranquil·litat al carrer, vam sortir de l’escala i vam anar cap el passeig de Sarasate a on ens vam reunir amb el Fernando, l’Adolf, la Carme, la Maica i d’altres. L’Adolf i la Carme no s’havien assabentat de res: eren a l’altra punta de la ciutat, a la vora del Baluarte, i per allà no hi havien hagut aldarulls. El Fernando ens va explicar que els manifestants s’havien desplaçat cap el Govern Civil i que el merder era en aquells moments a l’Avinguda de Carles III. La veritat és que tot el centre de la ciutat semblava un camp de guerra. En Fernando, el meu amic d’allà, ens va explicar que la policia havia entrat a la plaça de braus disparant i que la tradicional sortida de les penyes de la plaça s’havia convertit en un aquelarre indescriptible. I, a partir d’aleshores, la debacle. Els grisos es van comportar amb autèntica crueltat i això va fer créixer encara més l’esperit de protesta.

El resultat de tot aquell enrenou ara és prou conegut: un mort, Germán Rodríguez, que des d’aleshores te una estela funerària al mig del Passeig de Roncesvalles (on el van matar), més de quinze ferits de bala i centenars de ferits per pilotes de goma, porres, caigudes i demés. Un dels espectacles més lamentables de la transició política que s’estava vivint al país. Jo no tinc cap mena de dubte que els responsables de tot allò van ser els policies. Si no, per què el Ministre de l’Interior, en Rodolfo Martín Villa, va cessar al Governador Civil de Navarra el dia següent i va traslladar els caps de la Policia i de la Guàrdia Civil els dies posteriors?

Ja no recordo ni si vam sopar, ni com va anar la resta de la nit. Les cares de la gent pels carrers eren d’una amargor que costa treure’s del cap. La noticia havia corregut com la pólvora i la indignació de la majoria de la gent era ostensible, tot i que a Pamplona hi havia (hi em sembla que encara hi ha) un nodrit grup de ultres. No és per casualitat que allà estigui la Universitat del Opus!

Al matí de diumenge, la ciutat es va llevar trista i gris. La majoria dels actes de les festes es van suspendre. No hi havia en la gent la més mínima alegria. Algun dels meus amics d’allà, més exaltat, deia que s’havia de prendre el palau d’hivern … “El Pensamiento Navarro”, la versió local de “El Alcázar” diari ultradretà, orgue de la Falange, aprofitava per carregar-li les culpes al govern d’en Suàrez, afirmant que “con Franco, esto no pasaba”. Però, fins i tot, el “Diario de Navarra”, marcadament conservador, insinuava que hi havia hagut un “excés de zel” en els membres de les forces de seguretat.

El cap de setmana següent tornava a Pamplona. El divendres 14 a la nit agafava un tren a Sants que em deixava a les sis del matí a Pamplona. Anava a la boda del Fernando i la Maica. Aquest cop no podia dormir al pis del carrer Carmen perquè era on anaven a viure els nuvis i el dia després de la boda tampoc es tractava de molestar. Vaig anar a dormir al pis d’en Larra; el seu cognom és Larraona, però tots el coneixem per Larra. La indignació pels fets del cap de setmana anterior encara es palpava pel carrer. Amb en Larra vam anar a fer un tomb pels carrers on hi va haver més aldarulls: els voltants de la plaça de braus. A l’avinguda Roncesvalles encara eren perfectament visibles els impactes de bala a les parets; n’hi havia molts, masses per a ser fruit dels nervis. Alló havia estat una cosa planificada i ordenada per alguna alta instància. No se per qui, però allò no va ser fortuït.

Avui m’he assabentat que de tot allò no se’n sap res. Que totes les denúncies que es van interposar van ser sobreseïdes pels jutges i que no es va fer cap investigació sobre les responsabilitats més enllà dels cessaments i trasllats que ja he comentat. Potser ens convindria destapar algunes coses de la nostra transició política que diuen que va ser tant exemplar. Aquests dies passats, a Pamplona, també hi ha hagut gent que ha recordat a Germán Rodríguez i els fets d’aquells sanfermines tant desgraciats. Però això no és suficient, cal que enfrontem el nostre passat i ara que es parla tant de la memòria històrica, no la limitem temporalment a l’abril de 1939. Per què els familiars de Germán Rodríguez no poden esperar que es faci justícia i les reparacions que calguin? Potser han estat aquestes coses les que han fet que el fenomen del terrorisme continuí viu en aquelles contrades.

Mireu-se aquest video, val la pena.

 

Des de Barcelona, un record també per en Germán i les altres víctimes d’aquells fets.