La setmana passada, com que em vaig passar un bon grapat d’hores entre aeroports i avions, vaig aconseguir acabar Vida i Destí de Vassili Grossman. El avió era com aquells de joguina: 35 o 40 places, dues hèlix immenses i un soroll considerable; però molt divertit, perquè tan a Barcelona com a Almeria, vam anar a peu per les pistes fins al avió. Això només ho recordava vagament de fa molts anys. La novel.la és bona, sens dubte, però tan com per arribar a dir que és el Guerra i Pau del segle XX …

El primer motiu pel que no es pot comparar amb Guerra i Pau és perquè en aquesta hi ha veritablement moments de guerra i moments de pau, mentre que en Grossman ens explica unes històries entre 1941 i 1943, és a dir, totes durant la Segona Guerra Mundial. Però això seria anecdòtic. La diferència bàsica, per a mi, es que Grossman comença amb un mosaic de situacions i personatges diferents, però finalment només es centra en l’historia de tres d’aquests personatges (i el seu entorn, és clar): Strum, Krimov i Spiridonov, tots tres casats amb les tres germanes Xapoixnikov. Curiós el rol secundari que Grossman els hi otorga a les dones. Tolstoi, comença ja la seva gran novel·la amb els personatges que ens acompanyaran al llarg de les seves pàgines: Bezukov, Bolkonski i Rostov. Em fa una mica l’efecte que en Grossman no pot oblidar que va ser corresponsal de guerra i ens engalta, al començament, una sèrie d’escrits que potser no sabia com publicar. Relats breus, relacionats amb l’univers concentracionari o amb els oficials de les SS, que no tenen continuïtat.

Vasili Grossman, quan era corresponsal de guerra.
(Permeteu-me una frivolitat: m’encanten les ulleres que du. Si sabeu d’alguna botiga que en tinguin com aquestes, dieu-m’ho, perquè jo no aconsegueixo trobar-les).

L’estil literari potser si que s’assembli al de Tolstoi, però això no puc jutjar-ho amb seguretat perquè jo he llegit una traducció al català i ja sabeu el que es diu: traduttore, traditore. (Em sembla haver llegit que Umberto Eco ha publicat fa poc un text sobre les traduccions i els seus problemes semiològics. Quan vagi al FNAC m’ho miraré). De totes maneres, jo diria que l’estil s’apropa més a una mena de realisme socialista que a la prosa florida d’en Tolstoi.

La veritat es que jo creia que la novel·la era sobre la guerra mundial, però la veritat és que la guerra només és el telo de fons en el que es desenvolupen les vides d’un físic teòric, d’un militar comunista i d’un enginyer industrial (potser una caricatura del propi autor que, a la seva joventut havia sigut enginyer) i, sobre tot, dels seus problemes de relació amb el poder soviètic estalinista. És una denuncia política en tota regla dels excessos d’un règim polític que, en sentir-se amenaçat, va començar a buscar enemics per tot arreu; fins i tot a on n’hi havien. Històricament, cal dir que aquesta situació ja es trobava en la seva segona onada, perquè les primeres purgues importants de Stalin es van dur a terme el 1937 en els famosos processos de Moscou. També és cert, que després de l’assassinat de Trotski, el 1940, el camarada Stalin va veure l’oportunitat de desfer-se d’uns quants elements més, que podien qüestionar la rectitud dels dogmes del socialisme en un sòl país. I clar, tots els que havien tingut alguna relació amb la Tercera Internacional, tenien tots els nombres de la rifa.

El llibre és molt més fàcil de llegir que el del meu benvolgut? Max Aue. L’estil és molt menys feixuc, més directe, i les puntuacions estan fetes en la forma tradicional, de tal forma que en cada pàgina hi han uns quants punts i a part. A més, està compost de capítols breus: 74 a la primera part, 64 a la segona i 63 a la tercera (en això també s’assembla a Tolstoi: potser aquests encara son més breus que els de Tolstoi). Ja veieu que per mil pàgines això dona una mitja de cinc pàgines per capítol.

L’autor, en un intent d’introduir-hi un toc flaubertià, ens narra unes quantes històries amoroses. Però al final acaben resultant la part més dèbil del llibre. Sobre tot quan ens explica les relacions platòniques de Strum amb la dóna del seu amic Sokolov, que resulten bastant patètiques en uns personatges que ja tenen la seva edat.

Una de les coses que li donen aquest aire periodístic del que parlava, és que hi ha capítols que no son narratius. Són una mena d’articles d’opinió o d’assajos curts sobre algun tema polític, moral o vital. Si us mireu el capítol 50 de la primera part, veureu que es pot eliminar totalment sense que l’historia pateixi gens i que, d’altra banda, podria ser, per si mateix, un article de fons per a l’edició dominical de qualsevol diari de qualitat. És una reflexió sobre la submissió. La submissió de les víctimes, però també la submissió del botxins. El mateix tema que recórrer tota la novel·la de Littell, però que Grossman tracta de passada només en algun punt. I que clou amb una conclusió vaga i poc reflexionada, fent referència a les aspiracions innates del ésser humà, sense adonar-s’en que, amb les “aspiracions innates” és pot justificar qualsevol barbaritat. I si no ho creieu, llegiu Sade.

En alguna crítica havia llegit que també hi ha a la novel·la un interrogatori d’un oficial nazi amb un presoner soviètic, que podia resultar rememoratiu del magnific diàleg que mantenen Ilia Semionovich Pravdin i Max Aue a l’obra de Littell (pàgs. 398-408). Però el cert és que no tenen res a veure. Mentre Grossman ens descriu els llocs i els moviments dels personatges de l’interrogatori, Littell només ens posa el diàleg prescindint de l’entorn. El que a Grossman és narració, a Littell és pura reflexió política.

Ja començo a allargar-me massa, així que deixaré algunes altres de les idees que m’ha suggerit la seva lectura per algun altre dia en el que tingui més ganes o més temps per escriure.

Indubtablement, malgrat el que he dit, és una novel·la que val la pena llegir.

P.D. I demà a les vuit els Miura. Ja se que no us agraden gaire els encierros, però … a mi si!