No m’agraden les corridas de braus, però tampoc sóc un anti-taurí radical. Penso que si artistes de la talla de Picasso o Goya van trobar en els braus, fonts per a la seva inspiració, alguna cosa deuen tenir, encara que jo no li sàpiga veure. De fet, l’únic cop que he anat als braus va ser a Pamplona, per les festes. Vaig tenir la sort de poder-hi anar amb una peña. No se ben be com qualificar l’experiència: l’espectacle (al menys per a mi) era més a les grades que al ruedo. I el berenar que ens vam fotre, mentre els toreros s’esmerçaven en la seva faena, va ser èpic. L’ajoarriero, les magras amb tomàquet, les mandonguilles, tot circulava per les files de seients en carmanyoles o cassoles de mida més que regular sota un sol de justícia. Cada dia, mentre duren les festes (del 7 al 14 de juliol) uns quants de cada peña estan encarregats de portar el berenar per a tots els membres. I, de les sis a les vuit de la tarda, es fa el berenar asseguts a les grades de sol de la plaça de braus. Alguns, pocs, fins i tot tenen temps de mirar-se el torero; la majoria estàvem al que estàvem: al berenar.

Sempre hi ha algun caxondo amb ganes de donar la nota que porta coses fora del normal. L’any que jo vaig ser-hi, ara deu fer trenta anys, uns paios que eren unes files al darrera nostre havien fet els seus vint-i-cinc litres de sangria de cava i l’havien posat en una sulfatadora. De tant en tant, algun d’ells agafava la sulfatadora, se la posava a l’esquena i amb la mànega enfocant cap endavant, feia unes quantes manxades, dutxant-nos a tots els que érem al seu davant amb la sangria dels pebrots. Amb vint-i-pocs anys que teníem aleshores, tots ens posàvem a demanar-li que ens remullés més. No se si ara em faria la mateixa gràcia. Uns amics meus d’allà, em van explicar que uns anys més tard van retorçar més la broma: el que feien era tirar primer farina a grapats i després ruixar amb la sulfatadora. Podeu imaginar-vos el fangueig fastigós que es feia sobre la roba al remullar la farina amb la sangria.

Com és fàcil d’intuir, no em vaig assabentar de res de la corrida. Ni recordo qui torejava. Però el que sempre recordaré va ser que aquella tarda va ser una de les més atípiques de la meva vida. Avui m’estava mirant la web www.sanfermin.com per a saber el rpograma de les festes i tot això i, tafanejant, tafanejant, m’he trobat amb aquestes recomanacions, per a les corridas, que subscric totalment.

En sol (tendidos 6 y 7, andanada del 11 al 13), en cambio, están las peñas, resudadas bajo la chicharrina. Aquí se hace de todo, además de ver toros (de todo menos ver toros, dicen algunos): es la gran bacanal de la corrida en sol. Incluso a quien no tenga especial afición a los toros, o tenga objeciones morales contra este espectáculo, le compensará ver una corrida en Pamplona, precisamente por todo lo que no es corrida, que es mucho.

La merienda puede ser desde un bocadillo hasta un verdadero banquete con dos platos, pasteles, helado y café irlandés, todo traído en variados y voluminosos recipientes, “pa que se vea” (cosa muy importante en Sanfermín). Se ven cosas increíbles.

Llévate algo de comer y de beber. Por ejemplo, algo rico con que poder invitar a los de al lado. Porque en la merienda se comparte mucho (gran muestrario de gastronomía popular navarra). Si por lo que sea no has llevao nada, no saldrás en ayunas, sobre todo si eres extranjero, ya que todo el mundo entiende que un forastero no se entera de mucho y no tiene por qué saber que hay que traer el papeo puesto.

A medida que pasan los toros y la gente está más y más pasada, la generosidad aumenta y hay un reparto general de comida en todas direcciones, muchas veces por los aires. Al final las sobras sirven para improvisados partidos de volley-ball. Al acabar la corrida los restos de estas batallas servirán de víveres a un nutrido ejército de mutantes: los punkis que vienen a recoger las sobras.

Una de les aficions que m’han quedat des d’aleshores ha estat la de veure l’encierro. El veig per TV, clar, que és com es veu millor. Així que els propers set dies em tindreu amorrat a la tele, de quarts de vuit a quarts de nou del matí, mirant un espectacle que m’encanta: els mozos intentant córrer el màxim de temps possible davant dels braus, entre mig d’una gentada enorme. Ni jo mateix se per què m’agrada tan veure-ho. Si ho penso fredament, em semblen ganes de posar-se en perill de forma gratuïta; però no deixo d’entusiasmar-me cada cop que ho veig. Tant és així, que, a la tarda, amb més tranquil·litat li dono una ullada a la web que us he dit, per a veure les millors fotos que s’han fet durant l’encierro i algun vídeo de l’esdeveniment.

I demà al matí per a començar, els Cebada Gago, que acostumen a tenir mala llet. I els Miura, que sempre convé veure’ls, el diumenge dia 13. I, si voleu, digueu-me salvatge, primitiu, garrulo i tot el que us vingui de gust, però els encierros, no me’ls penso perdre!