La dictadura feixista de Mussolini mereixeria ser un argument d’opereta si no fos pel patiment que va infligir a un bon nombre d’italians. Les opinions dels caps nazis sobre els seus aliats eren molt dolentes i així es reflecteix en els comentaris que ens reprodueix Littell d’Ohlendorf, d’Eichmann i d’altres. A Les Benignes, per a escarnir aquest règim polític, es posa en boca de Rebatet un acudit sobre l’origen de la paraula feixisme, assimilant-lo a la paraula fascinus, el nom de l’immens fal·lus que els romans treien a passejar en processó durant les Liberalia, les festes que es celebraven el 17 de març per a commemorar la maduresa dels joves romans. Tan és així que el mateix exercit alemany va haver d’acabar envaint els seus aliats com si fossin qualsevol altre país enemic.

Això no obstant, no recordo gaires obres que es prenguin la dictadura mussoliniana en plan de comèdia. I mira que se’n han fet de comèdies amb el règim nazi; començant per Chaplin i el seu Gran Dictador i Lubistch i el seu To Be or Not To Be. Fellini ens va deixar algun tros memorable al seu Amarcord, però com que es tractava de la visió d’un nen, es barreja massa amb les fantasies del món infantil. L’única comèdia que recordo és la de Zeffirelli: Té amb Mussolini. Una de les millors interpretacions de Cher al cinema, fent d’americana frívola que és capaç de dir, enmig de la guerra, que la seva única preocupació és saber quin vestit es posarà aquesta nit. O de deixar-li anar a la seva amiga arqueòloga quan la va a veure al jaciment (em sembla que és el jaciment etrusc de Fiésole): Cóm és que sempre treballes en aquests llocs plens de pols?

La història de Zeffirelli (sembla ser autobiogràfica) ens presenta un grup de dones britàniques solteres o vídues que viuen a la Florència dels anys 1935 a 1944. L’únic personatge masculí de certa rellevància és el de Luca, el nen-jove, fill bastard d’un industrial italià, que és “adoptat” per aquestes dones britàniques i que acabarà sent la seva salvació. Pel film desfilen tots els patètics personatges de la època: els camisas neras del primer feixisme, autèntics pallassos, galants i pagats de si mateixos; els feixistes agressius i cruels d’abans de la guerra; els polítics interessats que poden canviar de principis més fàcilment que en Grucho Marx (estos son mis principios, si no le gustan tengo otros); el desaprensiu que només veu en la guerra l’ocasió d’enriquir-se; … I mentre tant, les pobres dones que, malgrat viure a Itàlia, continuen mantenint la seva idiosincràsia anglesa, es veuen asservides, menystenides i vilipendiades per tota mena d’arribistes i polítics que veuen en elles l’enemic britànic. Els únics que sortiran en la seva ajuda seran la rica i, aparentment, frívola americana (Cher) i el jove, qui amb els seus diners aconseguiran que les dones puguin tenir un mínim de comoditats enmig dels horrors de la guerra.

Vaig veure la pel·lícula fa poc i vaig tornar a fixar-me en un error que ja havia vist em sembla que a El Pianista de Polanski. Hi ha un moment en que algú toca al piano una peça ballable (em sembla que una napolitana) i, quan la càmera s’apropa als dits del pianista, es veu la marca del piano: un Stenway & Sons; un dels millors pianos que es fan al món.

Però resulta que aquest logotip de la casa Steinway és dels anys 80’s! El logotip de Steinway en els anys 40’s era molt diferent, amb uns tipus de lletra germànica i una lira de mida molt més grossa. Sembla mentida que ni Polanski ni Zeffirelli, amb tots els seus assessors i la pila de diners de les seves productores americanes, no s’hagin donat compte d’una equivocació com aquesta.

Però deixem-nos estar de lapsus cinematogràfics i anem al que ens interessa: la novel·la de Littell. El passatge més interessant sobre el feixisme que hi ha a la novel·la és un discurs de Ohlendorf que en Max rememora i del que en treu les seves pròpies conclusions. Segons Ohlendorf, el nazisme no és una doctrina “estatista” sinó que és “popular”: l’Estat ha de subordinar-se a les exigències del Volk (del poble) mentre que pels feixistes la gent no són més que mers objectes de l’Estat. Des d’aquest punt de vista quasi es podria dir que nazisme i comunisme soviètic serien la mateixa cosa. I, tant és així, que en Max extreu com a conclusió que no hi hauria cap contradicció en seguir els anàlisi econòmics marxistes (pàgines 213-214).

Aquest plantejament teòric és el que va fer que molts alemanys pensessin que aquella ideologia política no comportava riscos extrems. És el que fan tots el populismes: dir que el poble és el primer de tot i que el govern està al servei del poble, però la voluntat del poble és interpretada exclusivament pel govern. O potser era la voluntat del Volk exterminar tots els jueus, gitanos, homosexuals i discapacitats d’Europa? El propi Max, una persona culta i educada, es convenç a sí mateix que l’objecte de la política dels nazis és l’home i el poble, i que les tendències col·lectivistes i absolutistes (sic) eren desviacions d’aquesta política.

No és estrany que la obra i la persona de Otto Ohlendorf hagin servit com a font d’inspiració tan per als joves polítics xinesos i el seu model de desarrollisme actual com a Thomas Harris i el seu personatge fictici Hannibal Lecter que es va portar a la pantalla amb força èxit, i sense la col·laboració del autor, amb el mateix títol que la novel·la: El Silencio de los corderos.