Ahir vaig estar fent de Kamako per la muntanya. Feia més de quinze anys que no sortia d’excursió, però uns amics meus em van demanar que els acompanyés. Volen anar a fer el Camí Francès pel setembre i, com que ja tenim tots una edat, volien comprovar lo atrotinats que estaven i si se’n podrien sortir. No sé perquè m’ho van demanar a mi, que l’únic exercici que faig és anar de casa al metro (i perquè el tinc a la vora, que si no …). Segons em van dir, sembla que jo sóc el menys atrotinat de la penya o, al menys, això es pensen ells.

Així que ja em veieu a mi anant a buscar les botes, que ja no sabia gairebé on eren, engreixant-les be per a no mullar-me i provant-me-les, no fos cas que em fessin llagues. Tot això vaig haver de fer-ho abans d’ahir, perquè ahir el “madrugón” va ser de campanetes. Com que anàvem amb tren, calia agafar el primer i encara vaig veure com posaven els carrers quan anava cap a l’estació de Sants. No se perquè sempre volen ser els primers en arribar a la muntanya: deuen tenir por que la treguin?

Així es veia Barcelona quan em vaig llevar

Meravelloses dues hores de tren per a fer 90 kilòmetres (Barcelona – Sant Quirze de Besora): coses del AVE Barcelona – Puigcerdà. I, mentrestant, nosaltres fent el kumbaià total; només ens hagués faltat una guitarra i hagués estat un flash back als 60-70’S. El tren anava gairebé vuit, és clar: quina persona assenyada es lleva a aquestes hores en diumenge? Només arribar hem fet el millor del viatge: l’esmorzar de forquilla i ganivet a un bar del poble. Botifarra, cansalada, morro, seques, pa amb tomàquet, vinet … En fi, ja que es va a fer salut, primer cal espatllar-la amb una bona dosi de colesterol.

Cliqueu l’imatge per mapa escala 1:25000

I després: a la lluita contra els elements! Es tractava de fer un tros del GR-210 entre Sant Quirze i Borgonyà. Un camí que va pel costat del Ter i no te gaires pujades i baixades. Això deien els experts que ens acompanyaven. Algú es pot creure que la muntanya sigui plana? Les estones que anàvem al mateix costat del riu, encara, però quan ens allunyàvem … vinga pujar i baixar! En una de les parades, vaig beure una mica d’aigua del riu, fresca i bona.

Que fas, boig? – em van dir tot seguit els experts.

Es veu que s’ha de portar Font Vella a la motxilla per poder-la beure tranquil·lament sota d’un arbre mentre veus com baixa el riu. Allí tothom s’havia portat l’aigua de casa! La natura és una meravella, però es veu que l’aigua, és millor la manufacturada. Una de les vegades que em vaig ajupir per agafar aigua, el meu pantaló va fer un Raaaaasssss! tremend i es va descosir tot el cul, des del darrera la cintura fins a la bragueta. Com que no hi havia ningú tampoc em va importar massa en aquell moment, però vaig començar a pensar com m’ho faria per tornar: al tren, al metro i al trajecte fins a casa. Que divertit que és anar al camp!

L’estrip i els meus calçotets blaus

No se si val la pena parlar del dinar. Tothom s’ho pot imaginar: abans d’obrir la carmanyola, ja han aparegut cinc-cents insectes, que deuen ser de bosc, però els instints els tenen de ciutat: reconeixen les carmanyoles només treure-les de la motxilla. I, clar, acabes menjant llom arrebossat amb formigues i truita de patates amb unes cuques vermelles la mar de bufones. Us estalvio parlar de mosques, mosquits i altres objectes voladors. Un dels experts, havia portat una ampolla de vi i gots de plàstic. Vaig pensar que això era ideal, la primera bona pensada del trajecte. I jo vaig fer a continuació la primera estupidesa, abocar el got i llençar el vi per terra. Perquè no posa algú pedres planes al bosc, per a poder dinar amb una mínima comoditat?

De la calor tampoc en vull parlar. En feia tanta que, després de dinar, vam passar al costat mateix del riu i com que hi havia un bon toll d’aigua amansada, vaig decidir banyar-m’hi. L’idea els va agradar a tots i uns quants, més valents o més desvergonyits, ens vam donar una bona capbussada al riu. En pilotes, clar. Ningú no havia portat banyador. Potser aquest va ser el moment més divertit del dia. L’aigua ens arribava pel coll, al lloc més fondo, i es podia nedar una mica. No gaire més de cinc o sis braçades; tampoc us penseu que era com una piscina olímpica. Però ens va servir per a combatre el calor intens de mitja tarda.

I menys mal que vam fer-ho, perquè l’últim tros del trajecte era una gran pujada fins arribar al Cementiri de Borgonyà. Vaig pensar que, si el poble era abaix al riu, quina barra de fer el cementiri allà dalt; ja són ganes de fer-lis fer un pesat darrer viatge als cadàvers. O potser era fruit de les pors atàviques i els volien tenir allunyats del poble.

Al arribar a Borgonyà, volia acostar-me fins el Puig d’en Mir, a veure si encara hi trobava algun avantpassat (segurament només els seus ossos), però estàvem tots tant cansats que només ens van quedar forces per a fer unes clares a l’únic bar del poble.

La colla pessigolla                                             Retorn a la “civilització”

Quan vaig arribar a Barcelona (dues hores més de tren), vaig anar lluint, per l’escletxa del pantaló, els meus calçotets blaus pel metro, pel carrer de Sants, per l’avinguda Sant Ramon, fins arribar a casa. Però no hi havia gaire gent al carrer per a veure’m: tothom s’estava mirant el futbol (molt més interessant que els meus calçotets, sens dubte). Malgrat tot, no m’ho havia passat malament. I riure’s d’un mateix, a vegades, també te el seu què.