El meu comentarista josep p es queixa sempre de que em trec matemàtics desconeguts de la màniga per comentar-los i rescatar-los de l’oblit. Avui doncs he decidit parlar d’una de les vaques sagrades de la matemàtica: David Hilbert. No hi ha cap necessitat de enumerar els seus mèrits científics perquè son prou coneguts i es poden trobar a qualsevol biografia per minsa que sigui (mireu-se la wikipedia, per exemple). Només parlaré d’alguns aspectes personals, centrant-me en un parell de frases prou conegudes.

Hilbert als 23 anys

Malgrat haver nascut i estudiat a Königsberg, la seva carrera científica es va desenvolupar a Goettingen. La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Goettingen era, des d’el temps de Gauss, la capital mundial de les matemàtiques i arrossegava l’herència dels Dirichlet, Riemann, Klein, Dedekind, etc. a més de la de Gauss. Herència que Hilbert va continuar engrandint fins que els nazis van destruir el cos acadèmic de la Universitat.

Quan els nazis van arribar al poder, el 1933, Hilbert ja estava jubilat, però continuava visquen a Goettingen i mantenint una relació acadèmica amb la Facultat, com a gran patum que havia estat d’ella en els trenta anys anteriors. No havien estat anys fàcils: els seu caràcter, bohemi i faldiller, no casava gaire be amb el posat cerimoniós i seriós que es requeria a qualsevol universitat alemanya de finals del XIX i començaments del XX.

Aquesta actitud poc convencional es va manifestar en multitud de detalls que avui poden semblar nimis, però que denoten una forma molt personal i diferent d’abordar els temes quotidians. Per exemple, la seva defensa aferrissada d’Emmy Noether, la primera professora universitària de matemàtiques. Un cop, per oposar-se al claustre de professors que veia amb mals ulls la incorporació d’una dona al selecte club de matemàtics goettingenians, va dir: “Senyors: la Facultat no és el vestuari d’un balneari”. Emmy Noether va aconseguir la seva habilitació l’any 1919.

No obstant aquesta actitud tant feminista, la seva reputació de faldiller era considerable. Se’l podia veure molts cops corrent amb bicicleta pels carrers medievals de Goettingen amb un ram de flors a la busca de la seva darrera captura. Tant és així, que el 1912, en la festa dels seu cinquantè aniversari, els alumnes van composar una cançó en la que cada estrofa (una per a cada lletra del abecedari) descrivia amb pels i senyals cada una de les seves conquestes.

Una mostra evident dels seu caràcter emprenedor i decidit és la frase que va pronunciar en una conferencia científica a la seva ciutat natal, Königsberg, i que llueix a la seva tomba al cementiri de Goettingen: Wir müssen wissen. Wir werden wissen: Hem de saber. Sabrem. Tenia un afany descarat de provocar? No ho crec, més aviat penso que buscava la sol.lució més senzilla a qualsevol problema. Independentment de que, convencionalment, no fos acceptable.

Potser aquest caràcter excèntric i poc convencional va ser el que va fer que, any darrera any, acudissin més i millors alumnes a les aules de Goettingen. Un estudiant comparava la influència de Hilbert sobre la matemàtica amb “la dolça música del flautista de Hammelin … que sedueix a un gran nombre de rates, induint-les a seguir-lo en el profund riu de les matemàtiques”.

L’arribada dels nazis al poder va ser un malson per a Goettingen i per al propi Hilbert que, amb 71 anys, no entenia el que estava passant. Els dos col·laboradors més directes seus, Paul Bernays i Hermann Weyl (que l’havia succeït en la càtedra), han de deixar Alemanya. Altres professors importants, com Edmund Landau, Richard Courant i la pròpia Emmy Noether, són expulsats de la docència per jueus. Molts altres alumnes brillants, com Gödel, von Newmann i d’altres, fan les maletes i se’n van. La peixera acadèmica en la que havia viscut el vell professor, s’ensorra i desapareix sense que ell pugui trobar una solució senzilla com sempre havia fet.

L’any 1934 és invitat a un banquet al que també assisteix el Ministre d’Educació nazi Bernhard Rust, qui, casualment, s’asseu a la vora d’ell. El Ministre, tota una eminència, per congraciar-se amb el venerable professor, li pregunta: “Cóm estan les matemàtiques a Goettingen ara que les hem alliberat de l’influencia jueva?”. Hilbert, que potser era vell, però conservava el mateix esperit rebel de la seva joventut, li contestà: “Matemàtiques a Goettingen? Ja no en queden!”.

Hilbert als 75 anys

Hilbert moriria uns anys més tard, el 1943. Al seu enterrament no hi havia ni una dotzena de persones! Sic transit gloria mundi.