L’actualitat ens brinda una pila de temes per a parlar. Podria parlar del cosins del Rajoy: del físic que no sap res del canvi climàtic i de l’altre que es dedica al segrest, però he pensat que, pobre home, ja te prou embolics en la seva família política perquè jo em fiqui amb la família biològica. També podria parlar de la Conferència Episcopal, que finalment ha decidit mantenir en els seus llocs a directius i locutors de la COPE. Però tampoc m’entusiasma gaire perquè, en el fons, ja m’està be així: de qui faríem mofa si no hi haguessin aquests personatges? O del retorn a Dickens que significa la jornada de 65 hores que els nostres polítics ens volen encasquetar. Però això em faria plorar massa; o potser no, potser em posaria de mala llet.

Així que he decidit reprendre un tema que vaig apuntar fa temps i que me’l va suggerir la lectura de la web d’en Lyonel Baum. Com molt be suggereix i documenta amb cites de tot el llibre, en Lyonel Baum afirma que Max Aue vol establir un pacte de lectura pervers amb el lector. Vol convertir al lector en còmplice de la seva maldat; maldat de la que ell es perfectament conscient, malgrat que al llarg del llibre vulgui fer veure que ell estava allí per casualitat i que qualsevol altre hagués fet el mateix que va fer ell.

El tema del mal en el món és massa metafísic per abordar-lo en unes poques línies i el deixaré passar per a un altre ocasió. El que si és clar, és que el malvat no acaba de ser-ho del tot si el mal que infligeix no és fa públic d’alguna manera. Penseu en qualsevol pel·lícula que hàgiu vist de serial killers: en definitiva, l’únic que volen tots ells és sortir als diaris i van deixant pistes i més pistes fins que el poli més ximple els podria caçar. A les pelis, el poli no és idiota perquè acostuma a ser el protagonista. Però la idea és aquesta.

En Max, està en una situació ideal per a explicar-nos les seves maleses. No en sabem la seva identitat actual i ja han passat més de quaranta anys dels fets. I ell necessita, no se si per catarsi o per exhibicionisme, esbombar als quatre vents les bestieses que va fer de jove. Ell és una persona intel·ligent, amb una sòlida formació i ampla cultura i, per tant, ens fa una relació detallada de les seves aventures amanida amb detalls de converses i personatges que va conèixer. Un relat bon construït per a un lector espavilat.

Però això no és suficient per a ell. Ell no és un reporter. Ell és el protagonista i no vol solament explicar, vol la nostra aquiescència. Per això va teixint, sobre tot al primer capítol, però també al llarg de tota la novel·la, aquest pacte de lectura pervers. Fa preguntes als lectors, afirma que nosaltres som com ell, que haguéssim fet el mateix en el seu cas. Des d’el mateix començament de la novel.la (Germans humans, …) està establint vincles de sang amb els lectors i cercant una relació de companyonia amb ells (Jo sóc un home com vosaltres, …).

Aquesta cerca de la complicitat em va recordar unes lectures que ja vaig fer fa molts anys: el Marqués de Sade. Hi ha una excepció important, és clar: Sade no va fer ni una mínima part de les atrocitats que ens relata en els seus llibres. Però això no treu que la situació sigui la mateixa. Si Sade no ho va fer suposo que no va ser per falta de ganes; perquè del que es tracta, en ambdós cassos, és de deixar ben clar que l’autentic perill per a l’home és el propi home. Sade, com deia, fa el mateix al començar La Philosophie dans le boudoir i ho anirà reprenent al llarg de l’obra. Fa una crida als llibertins perquè prenguin com exemple els personatges dels diàlegs, per a que superin qualsevol barrera moral i es llencin al plaer, inclòs el de la crueltat.

L’obra de Sade, escrita en forma de diàlegs, sense un protagonista clar (encara que Dolmancé és la principal referència), facilita encara més aquesta identificació del lector, perquè els dialogants van justificant les seves perversions al mateix temps que les posen en pràctica. El pamflet polític que hi ha entre el Cinquè i el Sisè Diàlegs, te la mateixa funció: és una crida a l’oblit de qualsevol principi (prejudici, segons Sade) moral, per a satisfer l’instint natural de plaer, de tots els plaers. Aquesta satisfacció només pot ser complerta quan es te una posició de domini sobre l’altre.

I és clar que tant Sade com en Max tenien aquesta posició de domini. El primer com aristòcrata i el segon com oficial de les SS.