Ja havia dit en algun post anterior que en el llibre de Littell hi ha una certa passió per la música. Inclús havia parlat de dos músics poc coneguts que apareixen en el llibre (Balbastre i Forqueray). Al llarg del llibre desfilen els noms d’una cinquantena d’escriptors i de trenta-quatre músics. Una diferència molt gran amb els cinc pintors, quatre arquitectes (dos d’ells no hi surten per ser arquitectes, si no per ser nazis: Speer i Blobel) i cap escultor, que també apareixen en el llibre. Dels trenta-quatre músics que apareixen, trenta-un són compositors i tres són intèrprets, directors d’orquestra. Dels directors, dels que ja no en parlaré més, n’hi ha un de jueu, Bruno Walter, i dos que van tenir certes vel·leïtats pro nazis, Furtwangler i Karajan, encara que aquest darrer se’n va saber desempallegar prou be per a convertir-se en el director més mediàtic del segle XX. El primer, Bruno Walter, va marxar als Estats Units i va fer la resta de la seva carrera musical en aquest país.

Malgrat que Max Aue és un admirador dels barrocs francesos, els compositors més citats al llibre son Bach i Mozart. La major part de les vegades que es cita Bach és en converses que Max manté amb altra gent. Amb Yakov, el nen pianista jueu d’Ucraïna; amb von Üxküll, el seu cunyat; amb Rebatet, un dels francesos ultradretans amics seus; amb Eichman, l’únic al qui no li agrada la música de Bach. També és citat per altres motius: perquè els nazis fan servir una obertura seva abans de donar els parts militars per la radio, perquè en una festa de Nadal a Ucraïna fan una paròdia de la Passió segons Sant Joan, perquè troba uns discs seus dins d’un habitatge a Stalingrad, per una visita amb la seva germana al palau de Postdam o perquè en te certa enyorança mentre estar reclòs a la casa de Pomerània.

Hi ha dues cites que tenen una especial significació, segons el meu parer. La primera és a Berlí. Quan el seu pis s’ha fet malbé per culpa dels bombardeigs, se’n va a comprar coses per a la llar després d’arreglar les finestres. Entre les coses que compra, estan uns discs amb les Partites de Bach. Ja he comentat en un altre lloc, que l’estructura dels capítols del llibre s’assembla molt a l’estructura dels moviments de la Partita num. 6 (BWV 830), l’última d’elles i la més llarga de totes sis. Si escolteu aquesta composició, veureu que comença amb una secció dramàtica i ombrívola que, poa a poc, gràcies a l’art del contrapunt i de la fuga de Bach, va girant cap una secció serena i reposada. Podeu escoltar-la aquí, interpretada per Glenn Gould al piano:

En total són vint-i-cinc minuts.

Normalment, se’m fa molt difícil establir paral·lelismes entre la música i les sensacions, però en aquest cas em sembla que l’evolució de la música te una certa correspondència amb l’evolució de la Història. Els fragments més dramàtics que van reapareixen al llarg de la composició, es podrien correspondre amb els somiejaments d’en Max, mentre que l’evolució cap a una música més serena es correspon amb la pausada acceptació per part de Max de les seves funcions.

La segona cita que te, per a mi, una especial significació és cap al final del llibre, quan en Max, en Thomas i en Piontek esta corrent pels camps de Pomerania per retrobar la línia del front alemany i escapar dels russos. En un moment d’aquesta fugida, entren en una església i, dins d’ella, està tocant l’orgue un vell junker vestit amb el seu uniforme de la Primera Guerra Mundial. Està tocant L’art de la Fuga, una de les peces més conegudes de Bach. En Max el deixa tocar un parell de contrapunts i, quan acaba el contrapunt cinquè, li engega un tret al cap i l’home cau sobre el teclat, fent que l’orgue deixi anar un soroll discordant fins que en Max aixeca el seu cos i el tira per terra. Quan en Thomas li diu, enfadat, que és boig, l’única justificació que pot donar es: “Estem perdent la guerra i aquesta gent només pensen en tocar Bach”.

Aquesta gent són els rics terratinents, els pròspers comerciants, els grans industrials del Rhür, totes les forces socials que s’havien aliat per a portar a Hitler al poder perquè això els salvaria del comunisme. I en Max, que és conscient de que totes les barbaritats que ha fet, les ha fet en nom d’aquesta ignominiosa coalició, es revela per primer cop, per únic cop. I mata un dels seus representants. És potser el primer i únic moment de lucidesa del personatge, el moment en que, sense dir-ho, se’n dona compte de que ha perdut tot el seu prometedor futur com a jurista perquè ha dedicat la seva vida a la defensa d’uns interessos que no eren els seus, encara que ell ho cregués així. Amb el junker, està matant tot allò que l’ha portat a l’engany i a la brutalitat sense sentit.

I, ni que sigui inconscientment, està reconeixent la seva culpa, el seu error. Cóm pot tenir la barra de dir-nos que ell és com nosaltres? Ell sap que no ho és. Ell sap que ha franquejat barreres que mai hauria d’haver saltat. Ell és, i se sent, culpable. Per això verbalitza la seva vida, per redimir-se.

I tot això sota l’extrema bellesa de la música de Bach.

Advertisements