Fa dies que no penso en Max Aue. Necesitava desintoxicar-me una mica; així que vaig decidir llegir alguna novel.la més lleugera. Vaig llegir el Pomponio Flato; però això es fa en poc temps, massa poc temps, (potser sigui massa lleugera) i no va ser suficient per a treure’m del cap a en Max. Així que vaig girar els meus ulls cap a un altra banda, si no més complicada, al menys sí més extensa.

Encara tenia pendent l’Éducation sentimentale, però no tenia massa ganes de llegir en francès, així que vaig dirigir-me a Ken Follet i el seu Un món sense fi. Ja havia llegit Els pilars de la terra i m’havia agradat. Ja se que no és literatura d’alt nivell, però és una història ben construïda i és amena de llegir.

El nou llibre és molt semblant. No és, estrictament parlant, una continuació del anterior. És més aviat una nova història datada a mitjans del segle XIV (de 1327 a 1361 per a ser exactes) amb un seguit de personatges, dels quals només uns pocs son descendents del Jack Builder dels Pilars. I mentre la primera girava entorn de la construcció d’una catedral, aquesta gira entorn la construcció d’una ciutat, i no solament en el sentit arquitectònic.

Hi ha hagut moments en que em semblava que estàvem parlant de la Barcelona contemporània i de les seves obres permanents: ara planifiquem un nou barri, fem un pont nou sobre el riu, construïm un centre comercial, on podem col.locar un cementiri o un hospital? … Els comerciants de la vila, volen desempallegar-se del domini feudal del priorat, mentre els nobles volen continuar mantenint els seus privilegis sobre els serfs. Això dona per a molt: hi ha intrigues, xantatges, manipulacions, violència, sexe (hetero i homo) … Però també hi ha amors, il·lusions, desitjos, projectes … En fi, un colobrot (culebrón es deu dir així en català, oi?) en tota regla. Però del segle XIV.

La Història està molt ben construïda i no deixa serrells penjats; i això és d’agrair en un llibre que te 1250 planes. A més, i no descobreixo res nou, acaba be: els bons (els burgesos) triomfen sobre l’obscurantisme dels dolents (els monjos). De totes maneres en aquesta història m’ha fet l’efecte que hi han molts anacronismes. No sóc cap expert en història medieval i no puc afirmar-ho del cert, però em sembla recordar que ja vaig llegir alguna cosa sobre els anacronismes de Els Pilars de la Terra. I jo diria que en aquesta són més evidents. Això no és un defecte en si mateix: estem parlant de novel.la i si fent novel.la no es pot fer una recreació artística de la realitat, ja m’explicareu quan es pot fer.

Hi han hagut diàlegs que m’han semblat d’una actualitat tremenda, com per exemple quan la filla d’en Merthin, Lolla, torna a casa dels seu pare després d’haver estat uns dies fora sense avisar:

  • [Lolla]: Em puc cuidar jo soleta.
  • [Merthin]: No n’estic segur que puguis. ¿On has estat?
  • [Lolla]: A diferents llocs.
  • [Merthin]: ¿Ens podries donar un o dos exemples?
  • [Lolla]: Mudeford Crossing. Casterham. Outhenby.
  • [Merthin]: ¿I què hi has fet?
  • [Lolla]: ¿És que això és un interrogatori? ¿He de respondre totes aquestes preguntes?
  • [Caris, la madrastra]: Només volem saber que no has corregut cap perill.
  • [Merthin]: També vull saber amb qui has viatjat.
  • [Lolla]: Ningú en especial.

No se on coi he sentit algun cop un diàleg de natura similar! Ah, ja ho recordo! Potser som jo i la meva filla. La filla, naturalment acaba marxant al bosc amb una quadrilla de nois i noies de la seva edat a viure del que els hi forneix la natura; com els okupas d’avui en dia, vaja! Però és una noia de bona pasta i acaba tornant a casa i aprenent medecina a l’hospital de la seva madrastra. Com els okupas d’avui en dia, també.

Resulta impactant donar-se compte que les discussions de la societat civil amb l’església venen de tant antic. No se si realment eren de la manera que les descriu Follett, però també tenen un deix d’actualitat impressionant. L’altra cosa que també m’ha sobtat és la tendència a l’empirisme dels metges civils. Ja se que la medecina va ser una de les primeres ciències a desempallegar-se dels dogmes antics, però no se si en aquesta època s’havia arribat al extrem de fer disseccions de cadàvers, per exemple. Roger Bacon havia mort tot just trenta anys abans de començar els fets narrats i no sembla que al pobre franciscà li haguessin sortit gaires deixebles (l’altre Bacon, Francis, ja és del segles XV-XVI). D’alguna manera m’ha recordat un altre llibre que m’estimo molt, El nom de la rosa, i que també descriu el declivi dels convents i el dogma en front de l’empenta de les ciutats i el comerç. Però això a Umberto Eco resta a segon pla, mentre aquí és el tema central de l’obra.

Jo crec que és una novel.la que paga la pena llegir. Això, és clar, si teniu el temps suficient per a empassau-se 1250 planes. Tot i que la seva prosa és àgil i fluida, requereix el seu temps.

P.S. Les il·lustracions procedeixen del Llibre de les Hores de Maria de Navarra, esposa de Pere el Cerimoniós. L’original es conserva a la Biblioteca Marciana de Venècia i és contemporani de l’època de la novel.la.