Cada cop que sento algun dels senyors aquests que es disfressen per pontificar, parlant de la dictadura del relativisme, no deixa de passar-me un calfred per l’esquena. Si no ho entenc malament, relativisme significa acceptar que el meu veí, que pensa exactament lo oposat a mi, pot estar en lo cert. No dic que ho estigui, simplement que accepto el fet de que jo puc estar errat i ell no. Des d’una construcció teòrica com aquesta, com es pot construir una dictadura? La característica essencial de les dictadures és l’autoritarisme, que impedeix el pensament lliure i que només considera encertat el que sorgeix del dictador, de l’autoritat. Per tant, dictadura i relativisme son termes antagònics i potser caldria que algú els hi expliqués als paios de les sotanes a utilitzar correctament el diccionari.

Podria estar disposat a acceptar que es tracta d’un oximorón, encara que dubto que aquests descerebrats coneguin aquesta figura literària. En aquest cas jo els diria: Benvinguda la dictadura del relativisme! Després de centenars d’anys de dictadura de l’absolutisme, potser ens aniria be un canvi radical. A la fi i a la cap, no podem considerar-nos massa satisfets de a on ens ha conduit la dictadura anterior.