No sé que li ha passat al Liceu aquesta temporada, però els hi ha donat per a programar gairebé simultàniament un òpera i un ballet sobre Mort a Venécia de Thomas Mann. Del òpera ja en vaig parlar fa uns dies. I avui toca parlar del ballet que vaig anar a veure ahir.

Què voleu que us digui? Si ja és prou difícil dramatitzar l’obra de Mann, per la gran quantitat de conceptes estètics i filosòfics que manega, ja us podeu imaginar el que significa traduir tot això en simple expressió corporal. Feina metafísica! I no és que en John Neumeier no sigui un bon coreògraf, no; és, simplement, que no es pot fer el que no es pot fer. Per a contraposar seny i rauxa, Apol·lo i Dionís, fa servir música de dos compositors diferents: Bach, que representa l’ordre, la mesura, el seny, i Wagner, que representa el desfici, la passió, la rauxa. No és dolenta la idea, el problema es que la materialitza amb una barreja d’enregistraments d’obres dels dos mestres (de les que ja parlaré més endavant) amb unes variacions escrites per a piano que s’interpreten en directe al mateix escenari; sense saber el perquè fa servir-ne unes i altres. I encara menys quan s’escolten durant uns moments, uns enregistraments de música de jazz i rock, convertint l’escenari en una mena de Fiebre del Sábado Noche, Travolta inclòs.

No es pot seguir cap fil dramàtic per molta imaginació que hi posis. El meu company de butaca, molt més inclinat a les novetats que jo, em deia que no pensés en el títol, que admirés només la dansa, l’expressió plàstica, com si no tingués res a veure amb Mann. Bé, doncs encara intentant fer aquest esforç, la dansa tampoc era gens original; ni clàssica ni contemporània, si no tot el contrari. Allà es barrejaven els pas de deux i els pliées més tradicionals, amb les contorsions i gestos més estranys que es puguin imaginar. I tot amb un Aschenbach deambulant permanentment pel escenari com ànima en pena. Em sembla que tots teníem ganes de que es morís mitja hora abans del que ho fa. I un pianista que va entrant i sortint del escenari, com si fos un ballarí més, i que també acaba mort sobre les tecles del piano; no sé si en un intent d’homenatjar Truffaut.

Una de les coses que fa que no senti cap passió pel ballet, és l’ús de la música de pot. La música enregistrada no te mai aquell caliu de l’orquestra en directe. Però en aquest cas no era solament això. Mentre la música de Bach sonava normal, la de Wagner suposo que la havien distorsionat perquè és impossible trobar una orquestra que la toqui tant malament com va sonar ahir. La música del Venusberg de Tannhauser, que vam sentir al Liceu fa poc, sonava com una autèntica olla de grills amb unes trompetes estridents que li treien tot l’encant a la peça. De les variacions escrites per al piano, tampoc fa falta allargar-se gaire; només dir que en algun moment el pianista hagués pogut fer servir martells en lloc dels dits per a interpretar-les.

En acabar l’obra i mirar-me el programa de mà, vaig veure que hi havia fins i tot un escenògraf. Suposo que li devien pagar poquet, perquè dir-li escenografia a posar quatre llençols blancs en el fons del ciclorama amb unes ratlles negres i a posar una foto del Hôtel des Bains cap per avall, es un eufemisme dels més grans que he sentit mai.

Menys mal que el sopar de després amb els amics i una bona estona de xerrameca em van fer oblidar ràpidament una obra de la que no sé si hi ha cap escena que mereixi ser rescatada.