Ahir, com que TV2 es van quedar sense partit de bàsquet per retransmetre (això de que l’Unicaja eliminés el Real Madrid te el seu morbillo, encara que no em caigui gens bé el Scariolo), van haver de posar un pel·lícula per cobrir les dues hores de programació que els hi quedaven lliures. I van posar un dels films recents que més vaig gaudir quan el van fer als cinemes: Amen. Els qui l’hagin vista, ja intuiran que està molt relacionada amb la temàtica d’aquest bloc i que, per tant, no podia deixar passar l’ocasió que m’ha brindat TV2 per parlar.ne. Per cert, que em vaig perdre un nou episodi de Numb3rs, que fan tots els dilluns a Calle13 i a la que em va drogar un amic meu.

La pel·lícula és de Costa-Gavras, un director greco-francés que sempre s’ha distingit pels seus films polítics i que és molt conegut des de que va fer l’oscaritzada Mising amb un Jack Lemon impressionant de protagonista. Es va estrenar l’any 2002. Segurament no està a l’alçada d’altres produccions del mateix director, com la ja anomenada Mising o État de siège o Z, però no deixa de tenir el seu interès.

amen.jpg

Ens explica la història real del tinent de les Waffen SS Kurt Gerstein, un químic que va ingressar en aquest cos per la seva implicació en la fabricació del Zyklon-B, el gas que es feia servir per la solució final. L’altre personatge que apareix en el cartell és Ricardo Fontana, un jesuïta italià que intenta ajudar-lo i que em temo que és un personatge de ficció. Aquests dos homes, van intentà des de 1942 fer públic el que estava succeint en els camps d’extermini, amb intenció de que el Sant Pare, com a guia espiritual, fes alguna mena de proclama que mai es va dur a terme.

Pel film desfilen tota una sèrie de personatges, tant reals com ficticis, entre els que destaca Rudolf Franz Ferdinand Höß (interpretat per Sebastian Koch), sinistre personatge a qui ja vaig dedicar un post en una ocasió anterior. Un altres dels personatges sinistres que apareixen és el Doktor (interpretat per Ulrich Mühe) que suposo vol ser una imatge del Doctor Mengele, encara que històricament això no sigui possible, perquè Mengele estava en altres camps que Gerstein no va visitar.

gersteindoctor.jpg

Gerstein i el Doktor al film

El que em va interessar del film van ser, sobre tot, dues coses. La primera és la soledat del personatge. Ja havia comentat el crim d’omissió, de mirar cap un altra banda, que va cometre el conjunt del poble alemany durant la guerra. En el film es veu perfectament representat: ni la seva família, ni els seus antics amics de les Joventuts Protestants, ni els companys d’estudis o de feina, ni altres amics seus volen saber res del que Gerstein els hi explica com a testimoni ocular de les massacres. Uns, simplement ho neguen, dient que és mentida, i d’altres simplement es limiten a dir que es van prometre no aixecar el braç dient Heil Hitler! i volen acabar la guerra complint la seva promesa. Però ningú mou un dit per ajudar-lo. Només un secretari de l’ambaixada sueca i el jesuïta seran els seus valedors. Cóm va ser possible això? La força de la xenofòbia és tant forta, que ens condueix a inhibir-nos dels seus efectes encara que no hi estiguem d’acord. No se si és simplista explicar-ho d’aquesta manera, però no se’m acudeixen gaires més idees.

L’altra cosa que em va interessar, va ser la reconstrucció de les reunions de treball del caps nazis planificant l’eliminació. Les discussions sobre el nombre d’unitats a tractar, sobre els recursos necessaris, sobre les tècniques a emprar… Son calcades de moltes de les reunions empresarials que es continuen fent avui en dia: hi ha un procés fabril i es parla de la forma més eficient de fer-lo. El crim elevat a industria. I va haver de ser així, és clar, si no, no hagués estat possible l’eliminació de sis milions de persones: d’unes 360.000 tones de carn, uns 120.000 camions de gran tonatge. Us imagineu de que estem parlant? Littell, en el seu llibre, també en reprodueix algunes d’aquestes reunions en un to exactament igual que el de la pel·lícula.

Aquests dos aspectes són, naturalment, secundaris; perquè el que vol destacar el director és que, d’aquest crim per omissió, també en va ser responsable la pròpia església, que, per cert, no va donar autorització per a que es filmés en el Vaticà. I l’escena final del film es esgarrifosa: en acabar la guerra, per la mateixa porta del convent per on surten els refugiats jueus (molts d’ells conversos) que tenia l’església, estan entrant els criminals nazis per a acollir-se a la mateixa protecció de la que havien gaudit els anteriors. I és així com el Doktor aconsegueix el seu passaport a Argentina.

gerstein.jpg

Kurt Gerstein

No diré que Kurt Gerstein no tingui també les seves ambivalències. Saul Freidenthal, un historiador israelià nascut a Txèquia i guanyador d’un Pulitzer, ja ho explica en el seu llibre sobre el personatge, en el que parla de la ambigüitat del bé. Suposo que volen parafrasejar a Hannah Arendt i la seva banalitat del mal. Però el que resulta indubtable retrospectivament, és que si hi hagués hagut deu milions de Gerstein’s, amb les seves ambigüitats incloses, tot allò s’hagués pogut parar abans d’arribar als extrems als que va arribar. La pregunta que sempre ens queda és per què va haver-hi milions de Max Aue’s i no de Kurt Gerstein’s.