Ja han passat uns quants dies del segon centenari del començament de la Guerra de la Independència. El mateix dia dos, vaig començar a escriure un post sobre el tema per aquest bloc, però em va sortir tant incendiari, que no el vaig publicar. Ara, passats uns dies, el reprenc, una mica més calmat. L’avantatge de no ser historiador és que puc dir el que em vingui de gust i interpretar els fets com em doni la real gana. I és el que penso fer. I si no és políticament correcte, doncs, ho sento molt.

Molts cops se’ns acusa al catalans de masoquistes perquè cel.lebrem una derrota com a festa nacional. I tenen raó. Però una cosa és certa: va ser una derrota contra un enemic real, i sempre ens queda el pensament de que, en un altra ocasió, podem guanyar. El dia 2 de maig, jo crec que vam ser nosaltres qui ens vam derrotar a nosaltres mateixos. No us heu parat mai a pensar perquè li diem Guerra d’Independència i no Guerra d’Alliberament?. La independència és una cosa, i la llibertat un altra de molt diferent. I, en aquest cas, la llibertat era del costat dels francesos. Lluitant per la independència, vam lluitar al mateix temps contra la nostra llibertat.

Ja se’n van encarregar els capellans i els aristòcrates d’omplir el cap de la gent contra les idees il·lustrades, lliberals, igualitàries i laiques que procedien del nostre veí del nord i filles de la Revolució Francesa. Noblesa i clergat havien estat els instigadors, unes setmanes abans, del Motín de Aranjuez. No podien restar passius davant la pèrdua de poder que significava l’afrancesament del senyor Godoy (per cert, enterrat al cementiri de Pêre Lachaise de Paris). Però ben aviat va quedar clar que Ferran VII no representava cap millora respecte a Carles IV. I Napoleó ho va tenir molt clar: en molt poc temps teníem un nou rei i una constitució. Sí, he dit una constitució, perquè se’ns omple molt la boca parlant de La Pepa i les Cortes de Cádiz, però gairebé ningú se’n recorda de que quatre anys abans, el juliol de 1808, es va promulgar l’Edicte de Bayona, que era una constitució lliberal. Tant o més que la de Cádiz. I, a més, amb un rei com no havia tingut Espanya en segles: José I, a qui també es van encarregar de desprestigiar des d’els púlpits de les esglésies i des dels palaus de la noblesa, anomenant-l’ho Pepe Botella i Rey Plazuelas. La veritat és que mai s’ha acreditat que tingués una especial predilecció pel Bordeaux o pel Cognac, però si que és cert que va obrir moltes places noves a la Villa de Madrid, sobre tot, si per obrir-les, calia enderrocar un convent o una església.

Segurament la història d’Espanya hagués estat diferent si li haguéssim donat temps per a enderrocar-ne uns quants milers més i, a més, ens haguéssim estalviat la feina de cremar-les per la Setmana Tràgica o durant la Guerra Civil. Sempre he pensat que el gran error de Napoleó va ser no executar al Papa després d’haver-lo tingut empresonat durant mesos. Al menys, els següents s’ho haguessin pensat abans d’obrir la boca. Ja veieu que els reis de França posteriors a Lluís XVI van procurar ser discrets; i amb Constitució! Ja sabeu allò que va dir Robespierre: És necessari que el rei mori per a que visqui la República. A cap altre rei se li va acudir governar com ho havia fet Lluís XVI. I, és que tothom s’estima molt la vida; sobre tot, la pròpia.

Doncs, al que anàvem. Fent fora els francesos, vam renunciar a totes les idees modernes que portaven amb ells. Però no solament això, ens vam dedicar a perseguir als afrancesats, que era el bo i millor que hi havia en aquest país. En tots els aspectes: polític, artístic, cultural, industrial, etc. Quins van ser els resultats pràctics del 2 de maig? Doncs ja us ho diré jo, clar i ras: El nostre millor pintor, Goya, al exili i un rei infame, Ferran VII, entrant a Madrid uns anys després al crit popular de ¡Vivan las caenas! Quina vergonya!

No fa gens d’estranyar que els mateixos que han cel.lebrat amb gran pompa el 2 de maig, siguin els mateixos que quan parlen de l’altre maig, el maig del 68, diuen que va ser un fracàs. És clar, si l’èxit l’avaluen amb aquests paràmetres, aleshores, tenir èxit és fer retrocedir l’historia un centenar d’anys. Segur que molts podeu pensar que sóc un bonapartista. Doncs no us equivoqueu: ho sóc i molt! Però és que, nois, els fets també avalen la meva postura: l’única monarquia de les que va instaurar Napoleó fa dos-cents anys que encara continua en el poder és la sueca (els Bernadotte). Us imagineu que hagués pogut passar a Espanya si ens haguéssim quedat amb el José I? A lo millor seriem suecs!! Quina enveja!!