Algun dia vull fer un anàlisi detallat de la música i els musics dels que parla Littell a la seva novel.la. Els personatges literaris de Littell són, gairebé tots, persones il·lustrades: Voss, Thomas, el doctor Hohenegg, von Üxküll, etc. Les converses que mantenen giren, en moltes ocasions, entorn de l’art i la cultura. Però la música ocupa, a la novel.la, un lloc preeminent entre totes les arts; parlen també una mica de pintura i arquitectura, però poca cosa més. I, és clar, de literatura; encara que les referències llargues a literats coneguts són molt comptades (sobre tot Flaubert i Lermontov).

Les dues grans passions musicals d’en Max Aue són saber tocar el piano i la música barroca francesa. De la primera ens diu en diversos moments la ràbia que li fa no haver-ne aprés quan en va tenir ocasió de nen, quan la seva mare li va comprar un piano i ell no en va fer cap cas. De la segona ens en dona mostres d’una erudició fora de mida, coneixent autors ignots com en Claude Balbastre (de qui ja en vaig parlar) o els Forqueray.

Parlo dels Forqueray, perquè Max Aue no ens diu mai si es refereix al pare, al seu germà o als seus dos fills, tots ells musics; simplement els nombra pel seu cognom. Cal suposar que es refereix al pare, Antoine Forqueray (1672-1745), un violista molt conegut a la seva època, músic de la cort de Lluis XIV i compositor no gaire prolífic. Com a interpret de la viola da gamba devia ser un prodigi, perquè les referències contemporànies que en tenim el comparen amb el gran Martin Marais. Fa pocs mesos ha sortit un disc de Jordi Savall amb les suites 1 i 2 de Forqueray i, pel que sembla, en Jordi Savall pretén continuar enregistrant més obres d’aquest compositor poc conegut.

El nom de Forqueray surt dos cops a Las Benévolas. Primer (pàgina 490) en una conversa que manté amb la seva germana: ella li pregunta si li segueix agradant la música barroca francesa i li demana concretament per Forqueray, posant-l’ho entre mig de Rameau i Couperin. Aquests dos últims autors, posteriors a Forqueray, tenen tots dos peces titulades “La Forqueray”, el que ens dona a entendre la influència que va tenir la música del primer. D’altres compositors faran servir el nom de Forcroy, com sembla que també se’l coneixia. El segon cop que apareix el nom de Forqueray (pàgina 886) és quan en Max Aue s’ha retirat a la casa de la seva germana i del seu marit a Pomerània. Regirant la biblioteca de partitures de von Üxküll, troba partitures d’ell i d’altres autors barrocs francesos.

Però, de forma subliminar, es fa referència a Forqueray en un altre lloc del llibre. Quan Max Aue coneix el seu cunyat, el music Berndt von Üxküll, sopant en un restaurant elegant de Berlín, la conversa, després de parlar de les ferides d’en Max, decau i, per reprendre-la, en Max li pregunta si ha anat a algun concert darrerament. Això porta inevitablement a encetar una conversa sobre música, en la que es parla dels grans directors de l’època, Furtwängler, Strauss, Bruno Walter i von Karajan (del qui diu que era massa pagat de si mateix, massa arrogant; i això que aleshores encara era molt jove!). En un moment determinat, von Üxküll s’interessa pels gustos musicals de Max Aue i, en respondre-li amb els seu interès pels barrocs francesos, en von Üxküll li respon, entre d’altres coses, que “hi ha tot un tresor de música del XVIII per a viola da gamba” (pàgina 500). Només pot estar fent referència a Forqueray o a Martin Marais, que van ser els dos grans violistes del XVIII.

La conversa gira després cap a Schönberg i l’antisemitisme. Von Üxküll, malgrat ser antisemita, és un gran admirador de Schönberg i no pot entendre que hagi estat tant maltractat pel seu país fins al punt d’haver tingut que emigrar. Però això, ja formarà part del anàlisi del que parlava al començament.

Finalment, aquí deixo un enllaç per si algú té curiositat per escoltar la música d’aquest compositor. Malauradament, només hi ha les transcripcions de les seves peces a clavecí que va fer el seu fill Jean Baptiste Antoine. I aquí un altre enllaç amb una peça interpretada comme il faut.

I una última cosa: no entenc com és possible que, amb el que s’arriba a parlar a la novel.la dels barrocs francesos, no hi hagi ni una sola menció de Jean Baptiste Lully, el més influent dels musics francesos d’aquest període.

 

P.S. [4 de maig de 2008] Observo que des de fa uns dies els enllaços a WIMA (Werner Icking Music Archive) no funcionen correctament. Si continua produint-se aquesta anomalia, hauré d’eliminar tots aquests enllaços inùtils. Espero que sigui només provisional.

Nou P.S. [5 de maig de 2008] Veig que els enllaços a WIMA tornen a funcionar.