Com ja us havia dit, avui us parlaré del darrer llibre que va publicar a Tijuana (Mèxic) l’Alfonso Vidal y Planas.

Porta per títol Hogueras del Ocaso i es tracta d’una col.lecció de tretze (toca fusta) poemes, escrits probablement en els darrers anys de la seva vida a Tijuana. Així ho fan creure les dedicatòries, quasi totes a personalitats mexicanes amb les que suposadament devia tenir alguna rel.lació personal. L’única excepció és un poema dedicat a Cansinos Assens, del qui ja tindré ocasió de parlar-ne en algun altre moment, i que ha d’haver estat escrit després del 1963, perquè fa referència al seu llibre anterior Cirios en los rascacielos, que es va publicar en aquesta data. Un dels poemes, Mi Guayana Gala, és, de fet, una sèrie de poemes (tres lamentacions i dues revel.lacions), que també van ser objecte de publicació separadament en el mateix any 1965.

vidal-planas-mayor.jpg

Com ja vau veure per la dedicatòria, Vidal y Planas portava deu mesos al llit malalt, quan es va publicar el llibre, i la seva edat (setanta quatre anys) no feia presagiar res de bo. És, doncs, un recull de poemes que és gairebé un testament. Són poemes sobre la vida (la seva) i la proximitat de la mort. A mi, i ja sabeu que no en sóc un expert, m’han semblat millors que els del seu llibre anterior; tot i que ja us dic que tampoc son res de l’altre món. El millor exemple potser sigui aquest tros de la Lamentación Primera de Mi Guayana Gala.

¡Ay, el peñón gibraltareño
de la impotencia sobre el alma!:
¡Vivir hasta la hora de la muerte
cara a la tierra, con la espalda gacha,
sembrando el trigo que no nace
jamás en las arenas de las playas! …
¡Ser sudador de rojas perlas
—goterones de sangre—, para nada!:
¡Saber que esa codicia excelsa
que siento de oro eterno, es vana,
como el sueño de amor de la ramera
o el canto de las aves en la jaula,
jamás abierta,
siempre cerrada!

L’aire del llibre és molt semblant al que acabeu de llegir, sempre movent-se entre el pes de la culpa (la roca gibraltareña) i un lloc d’expiació (la Guayana Gala).

El primer poema està dedicat a la seva dona, Elena Manzanares, que Vidal y Planas va conèixer en els baixos fons que freqüentava quan era a Madrid els anys 20’s i a la que va treure d’aquell ambient per a convertir-la en la seva esposa. Segurament, ella va ser el motiu de les seves desavinences amb Luis del Olmert que van acabar en l’episodi de l’assassinat d’aquest a mans de Vidal i Planas i pel que va ser tancat al penal del Dueso durant uns quants anys. Molt probablement, la seva obra de més èxit, Santa Isabel de Ceres, està basada en aquests fets autobiogràfics, ja que es tracta del rescat d’una dona de un bordell. El carrer de Ceres era, en aquella època, el centre del barri xino de Madrid. És un poema estrany: li diu a la seva dona que va tenir setze amants abans d’ella i que aquestes setze amants van servir per a fer el pom de flors que és ella. No us sembla un forma original de parlar de l’amor a qui ha estat la teva companya durant més de quaranta anys?

A més de la roca gibraltareña i la guayana gala, hi han metàfores que es van repetint al llarg del llibre: la gàbia tancada, el blat que no neix, el temps de la mort … Tot en un registre més aviat angoixant que, per moments arriba al gore:

Siento un frío espantoso …
¡Ah, este hielo de mis entrañas!:

Cien bisturíes
de horripilante cirugía
me las están cortando,
sin anestesia,
sobre la cama
de operaciones …

Hi ha, a tot el llibre, una mena de metafísica religiosa que resulta xocant en una persona que, com ell, sembla haver estat enemic de l’obscurantisme religiós de l’Espanya anterior a la República. Potser la malaltia i el sentiment d’apropament al final de la vida, fan canviar les coordenades ideològiques …

I no em resisteixo a reproduir uns versos que, com a matemàtic afeccionat que sóc, m’han fet pensar una mica:

Dirá usted que veo visiones.
Pero las visiones son el Álgebra,
y la realidad es sólo la Aritmética.
Las visiones están muy por encima
de la realidad engañosa …

Els darrers versos de l’últim poema, titulat Despedida, crec que resumeixen perfectament l’estat d’ànim de l’autor i expressen de forma palesa aquest sentit de testament, de darrers pensaments que en Vidal y Planas ens vol transmetre:

Y un súbito esplendor,
como el de la salida
de un túnel de tinieblas,
me hará cerrar los ojos, deslumbrado …
Habré partido …
Y una sonrisa de violetas
en mi cadáver,
por ser galante con la Muerte …