Avui fa tres mesos que vaig començar aquesta història estranya d’escriure aquí les xorrades que se’m anaven acudint. Escriure sempre m’ha agradat, però gairebé mai ho havia fet en català. Per una qüestió d’ordre pràctic: vaig més ràpid en castellà perquè no faig faltes d’ortografia. El català m’obliga a esforços addicionals: verificar si les paraules que faig servir son correctes, verificar la seva grafia, etc. Tot i que he posat molta atenció en aquests aspectes, segurament que se’m haurà escapat alguna incorrecció. Us en demano disculpes. Tot i que reconec part de responsabilitat meva en aquesta carència, he de confessar que considero directament responsable d’ella al Generalísimo que governava quan era menut i que va impedir que pogués estudiar la meva llengua al col.legi. Algun esforç he fet jo per la meva part, és clar. Si no, no estaria escrivint tot això com ho estic fent. Però ja sabeu que aquestes coses no és el mateix mamar-les que estudiar-les de gran.

Els resultats del experiment son estimulants. I no em refereixo a les dues mil i escaig de visites que he tingut, als qui agraeixo la seva paciència, sinó a que m’ha fet sentir-me bé amb mi mateix. I potser em faci plantejar-me altres coses de més volada. Per què no escriure la tesi doctoral en català? A la fi i a la cap, tampoc me la publicaran …

Tot va començar amb un comentari d’un amic: “He començat un bloc!” . Em va donar l’adreça i vaig començar a seguir-lo. Al cap d’uns mesos em va donar enveja. La veritat és que ell és més imaginatiu que jo i escriu també força millor que jo. Però no es tractava de fer cap competència, era quelcom que volia fer per a mi mateix i, aprofitant que acabava de llegir un llibre que em va impactar molt, vaig començar escrivint sobre el meu (estimat?) Max Aue.

Després van sorgir, no se perquè, altres temes (el meu besoncle, l’Alfonso Vidal i Planas, òpera, teatre, …). I encara és l’hora de que comenci a escriure sobre el que més m’interessa ara mateix.

ὅτι μὲν ὑμεῖς, ὦ ἄνδρες Ἀθηναῖοι, πεπόνθατε ὑπὸ τῶν ἐμῶν κατηγόρων, οὐκ οἶδα.