En un post anterior os comentava que havia trobat un exemplar del llibre de Casal Gómez a una llibreteria de vell de Barcelona. El llibre té un pròleg de deu pàgines signat per Alfonso de Lucas. No aconsegueixo saber qui és aquest home, així que si algú en té una referència li agrairia molt que me la fes saber. Si més no, m’agradaria saber qui ha sigut la persona que s’ha interessat per esbrinar l’origen i la història del llibre del Casal Gómez. Com que l’editora, Icaria, encara existeix (cosa inversemblant!) els he enviat un mail per a que m’ho expliquin ells, però ja sabeu com van aquestes coses.

En aquest pròleg, l’autor ens explica el canvi de jaqueta del senyor Casal Gómez. L’any 1943, el mateix Casal Gómez, publicava a Barcelona el seu Manual del Perfecto Investigador, llibre que jo també havia vist en alguna llibreria de vell, però que no havia ni mirat perquè no estic gens interessat en els quefers policíacs. I, com deia el sots títol d’aquest llibre (escrito exclusivamente para los representantes del orden y de la justicia), no tenia res a veure amb el que jo anava buscant.

Entre la publicació del seu primer llibre (El origen y actuación de los pistoleros, 1931) i aquest darrer, havien passat, doncs dotze anys. Mireu quines diferències:

Del primer llibre (1931): “… bajo los auspicios del jesuítico y arbitrario capitàn General Milans del Bosch y del funesto e hipócrita gobernador civil Maestre Laborde, auxiliados ambos por el jefe superior de la Policía, general Arlegui, quien, tras su exterior apacible y rostro blando de anciano patriarcal, ocultaba un alma ruín, gemela a la del repugnante Trepoff.”

Del segon llibre (1943): Dedicatòria al “Excelentísimo Señor Don Severiano Martínez Anido, como recuerdo póstumo y homenaje fúnebre a su gloriosa e imperecedera memoria. … ardiente patriota y dignísimo militar, modelo de austeridad y de amor al bien público, … modelo de sangre fría, de ecuanimidad y de equilibrio admirable de todas las fuerzas espirituales …”

De fet, parla de diferents personatges, però cal recordar que Martínez Anido va substituir Maestre Laborde com a governador civil de Barcelona a instàncies de Milans del Bosch i que, durant el seu mandat, la repressió anti obrera no va deixar de créixer, ans el contrari. Els diaris de la època li van atribuir la famosa “llei de fugues“: els sindicalistes sempre es morien quan els agents els disparaven en un intent de fuga.

Està clar que el senyor Gómez Casal va passar per un procés sistemàtic de depuració; fins i tot els records se li van confondre. Aquest individu devia ser una mena de Max Aue al quadrat. Segons el primer llibre, sembla un policia honrat i conscient de la corrupció que impera en el seu entorn i que, quan en té ocasió amb la República, la denuncia. En el segon llibre, més aviat sembla un xupa-culs, disposat a qualsevol cosa per a mantenir el seu estatus i el seu grau dintre del cos. Fins i tot a cantar les lloances dels qui, abans de la guerra, menyspreava profundament.

Algun cop he sentit parlar de l’exili interior. Suposo que aquest en deu ser un cas extrem. L’exiliat interior, al contrari que l’exterior, no abandona terra, casa i família; però abandona coses potser molt més íntimes: principis, valors, creences. Molta gent en aquella època va haver de recórrer a aquesta escissió interna. Jo recordo perfectament el cas del meu pare, encara que ell no va fer mai de xupa-culs, però una cosa era el que es deia a casa i un altra el que es feia de portes enfora. Per això va durar tant de temps la dictadura: fins que no van començar a desaparèixer tots els que estaven interiorment escindits, que havien interioritzat aquesta escissió de la forma més profunda, no es podia canviar res.