barbablava.jpg

Barbablava i Judith. Il.lustració de Gustave Doré

Ahir vaig anar al Liceu. Com que la obra que representaven era curteta, vaig arribar a casa d’hora, tot i que vaig estar sopant amb els companys de butaca en un petit restaurant del carrer Bonsuccés. Com que a TV3 començava en aquell moment una pel.licula que em va agradar molt quan la vaig veure per primer cop, em vaig quedar a veure-la. Total, doble ració de claustrofòbia: primer El Castell de Barbablava de Bela Bartok i després Das Boot Director’s Cut de Wolfgang Petersen. La pega va ser que l’última durava tres hores i mitja i me’n vaig anar a dormir a les quinientes.

Va valer la pena. No coneixia la obra de Bartok. Potser hauria de dir que no la recordava, perquè vaig veure pel programa de mà que ja es va representar al Liceu la temporada 92/93. Però, per molt que ho intento, no aconsegueixo fer memòria d’aquella funció. No sé que te la música de Bartok per a captivar-te de la manera que ho fa i sempre amb aquest aire tétric i ofegador. Jo coneixia d’ell la seva Mùsica per a cordes, percussió i celesta, que Kubrick va fer servir en el seu film The Shining (un altre peça mestra de la claustrofòbia) i algun concert per a piano. Però, com dic, no recordava la d’aquesta òpera, l’ùnica d’aquest compositor. La veritat és que ens acompanya perfectament en el viatge per l’apertura de les set portes del llòbreg castell de Barbablava. I cal reconeixer que l’orquestra va estar a un molt bon nivell, tot i la complexitat de la partitura; Bartok no és mai fàcil.

I, cóm representar una obra en la que només surten dos personatges en un escenari inmens i, tot i així, resulti claustrofòbic? Doncs jugant amb els llums. És el que van fer els de la Fura dels Baus. Ens van regalar una escenografía molt allunyada de la seva estética habitual. Tant minimalista que l’escenari era completament vuit; només calia jugar amb algunes projeccions d’imatges i els llums del interior del escenari. Per cert, algú sap com s’ho fan per a que l’imatge projectada es vegi a la pantalla i, al mateix temps, es vegi el que hi ha darrera de la pantalla? Marevellòs començament, amb els artistes sorgint del fons del ciclorama per una porta per la que entra l’unica llum que hi ha en escena.

 

barba.jpg

L’entrada dels artistes

Son tantes les simbologies que Bartok pren del compte de Perrault que es gairebé imposible de resenyar-les en tant poc espai. Potser només caldria fer una crítica a la seva música: mentre en escena es produeix un crescendo dramàtic, en el que Barbablava va descobrint els seus secrets cada cop més íntims a la jove Judith, la música de Bartok es trepidant des del primer moment, sense cap mena de concessions …. El que no resta dramatisme a l’escena, perquè, en definitiva, parlem de secrets: qué més dona que siguin sobre la seva fortaleça, la seva riquessa o sobre els seus amors anteriors. La foscor, l’humitat, la sang, les llàgrimes … tot està inserit en aquesta meravellosa i sugerent mùsica de Bartok.

Quan era jove, no m’agradava gaire la música contemporània. Va ser quan ja debia estar pels vint anys que vaig descobrir Bartok i Stravinsky en uns concerts de l’OCB al Palau. Quan estudiava al Conservatori, sempre em resultava més senzill interpretar les partitures dels romántics o dels barrocs que les contemporànies. Suposo que les meves manies per la mùsica contemporània venien d’aquí. Es clar, quan vaig deixar d’anar al Conservatori, ja no tenia que interpretar partitures, només deixar-me endur per l’encant de la mùsica. Segurament va ser això el que me’n va fer gaudir: no tenir que pensar en el pentagrama que hi ha al darrera.

I, qué dir de la segona sessió de claustrofòbia?

 

boot.jpg

El capità al submarí

Inmensa! Tres hores i mitja de cinema en un recinte minúscul i no es fan aborrides. Ja l’havia vista quan la van estrenar als 80’s i em semblar una gran pel.lícula. Però en aquesta nova versió té més del doble de metratge i, al estar feta en un espai tant reduit, podria fer pensar que es faria pessada. Tot al contrari: les escenes al exterior segueixen siguen mínimes i el resultat es força interessant. Al menys a mi em va atrapar i la vaig seguir fins al final: me’n anava al llit que eren gairebé les quatre.

Ja em perdonareu si en el post aquest hi han massa ximpleries, però és que he dormit poc.