Un dels pocs avantatges que té el viure a un extrem de Barcelona, a tocar d’Hospitalet i d’Esplugues, és la proximitat del Teatre Joventut; puc anar-hi a peu. Pel Teatre Joventut, passen la majoria de les produccions interessants que es fan a Catalunya. L’única pega és que has d’assabentar-te’n a temps, perquè només les representen un o dos dies. Si no el coneixeu, o voleu tornar a veure alguna producció que ja vau veure als teatres de Barcelona, estigueu atents a la seva programació perquè podreu gaudir d’una nova representació a un preu força assequible (uns 20 euros).

Fa uns dies vaig anar a veure Com pot ser que t’estimi tant de Javier Dualte per la companyia T de Teatre; ja sabeu: les cinc noies del Jetlag, la sèrie que van fer a TV3 fa uns anys. L’obra és una comèdia de enredo, bastant ben estructurada, amb tocs d’intriga i de gore. No em van acabar de captivar les interpretacions, un pel exagerades de les actrius. Però em va agradar molt l’escenografia rotativa per anar fent els canvis d’un apartament a l’altre i que, al final, s’acaba desplegant per obrir el darrer espai, on es desenvolupa el desenllaç: la pena compartida.

Està força ben construïda l’obra; encara que potser sigui més cinematogràfica que dramàtica, amb massa recursos a flash backs i narrador. Però té el seu enginy i està prou ben resolta. Té alguns moments divertits, que poden arrencar la rialla del públic, però, en general, tot transcorre en un ambient més aviat irònic que només dona per somriures, alguns d’ells excessivament tòpics. Tampoc es tracta de cap obra de tesi: el propi Javier Dualte ja diu al programa de mà que el seu objectiu en escriure i dirigir l’obra era, fonamentalment gaudir del que feien. I gaudir-ho com a obligació moral. Probablement, ells ho hauran gaudit. Del que no estic tant segur és de que hagin sigut capaços de transferir aquest gaudi al públic.

Però no volia fer ni una crítica, ni una ressenya de l’obra. Només em volia fixar en una frase del text que em va fer pensar. La germana, ja cap al final de l’obra, diu que quan s’exclou algú, el que s’aconsegueix és involucrar-lo massa. No tinc el text exacte, perquè no porto paper i bolígraf per prendre notes quan vaig al teatre. Però l’idea era aquesta: l’efecte contrari al desitjat que té l’exclusió.

Les nostres vides estan fetes tant del que hem acceptat con del que hem rebutjat. I tant podem definir-nos pel que volem com pel que odiem. Però la frase va més enllà d’aquesta afirmació que suposo que tots podem acceptar. El que ens està dient és que el que hem rebutjat, en definitiva, està tant íntimament lligat a nosaltres mateixos que, sense donar-nos compte, pot tornar de forma imprevisible a les nostres vides. En el cas de l’obra, una anècdota sense més importància, és la germana qui torna després d’haver estat ignorada en la seva joventut. Però a mi em va donar per a generalitzar la frase.

Tots sabem quines son les coses que rebutgem. Immigració, indigents, dones, drogodependents, persones amb incapacitat o amb hàbits sexuals diferents, el que sigui … Cadascú tindrà les seves pròpies fòbies. Potser si algun cop pensem de la mateixa manera que ho fa la germana, ens donaríem compte que aquestes exclusions, l’únic que fan és involucrar més els exclosos en la nostra vida. Que els qui excloem de la nostra vida poden retornar per demanar-nos comptes per haver-los exclòs. En definitiva, la vida humana no és més que memòria, i aquestes exclusions, que per nosaltres son inapreciables, per l’exclòs conformen la seva memòria. I, segurament, una memòria desagradable. Una memòria que, fins i tot, pot arribar a exigir venjança, com succeeix a l’obra.

Pot ser que valgui la pena pensar d’aquesta manera quan actuem, quan estimem i quan odiem. L’exclusió ha de tenir les seves conseqüències i la més immediata és que estem involucrant a d’altres en la nostra vida sense donar-nos-en compte. Els involucrem amb el nostre menyspreu, amb la nostra superioritat, fins i tot amb la nostra negligència. Perquè això restarà en la memòria del menyspreat, del tractat com a inferior, del ignorat, com un malefici que potser, amb el pas del temps, s’obrirà camí per a retrobar-nos i per a exigir-nos que paguem pel nostre menyspreu, per la nostra covardia.