Ahir vaig estar al Liceu. I em vaig perdre com el Barça derrotava al Maccabi; un altra de les meves aficions de la que encara no he parlat. Feien el Tannhäuser de Wagner. Ja feia molts anys que no l’havien fet al Liceu (més de quinze) i, la veritat, és que no recordo si la vaig veure aleshores. Ahir, tant els cantants com l’orquestra van estar esplèndids. Potser li va fallar una mica la veu al baríton, Wolfram, interpretat per Bo Skovhus al que recordo molt bé la seva memorable interpretació del Billy Budd fa uns anys. El que em va deixar absolutament astorat va ser l’escenografia. No és que no m’agradés, al contrari, és que em va deixar tantes idees al cap que no se ben bé com explicar-les. Potser millor que ho faci en clau humorística.

Venusberg

El Venusberg al primer acte (l’orgia)

Els dos primers actes reprodueixen amb certa fidelitat el llibret original de Wagner, tot i que ho traspassen a una època actual i substitueixen els poetes per pintors. Aquesta substitució, que a mi em semblava arriscada perquè, en aquests casos, és molt difícil adequar el que es diu cantant amb el que es fa, està prou ben reeixida. Sobre tot en el segon acte, en el que es desenvolupa un concurs que, amb l’escenografia d’ahir, passa a ser de pintura enlloc de un concurs de joglars. Segur que recordeu com Visconti va convertir en musics els escriptors de La Mort a Venecia de Thomas Mann; però en aquest cas, Visconti va fer el seu propi guió, cosa que en òpera no es pot fer ja que la lletra va totalment lligada a la música.

Potser, en el primer acte no es fa prou evident la diferencia entre el primer i el segon quadre, però això seria un problema menor. El veritable espectacle comença en el tercer acte. L’escenografia comença idèntica que al primer acte: el Venusberg a on ja hem vist l’orgia inicial del primer acte. Apareix Elisabeth i, després de despullar-se, fa una serie de gestos provocatius i acaba estirant-se al llit en una posició força eròtica. Però resulta que Elisabeth està pregant! I així ho fa saber Wolfram quan entra en escena: “Prou sabia que la trobaria en oració com la trobo sovint”. No se si se’ns vol insinuar que una església és semblant a una casa de putes, afirmació en la que no estaria gaire en desacord, però a la que no li acabo de veure la punta.

L’arribada dels peregrins és, per a mi, un dels moments de més encert de l’escenografia. Es fa en aquest mateix ambient i, a partir d’ací, comença el deliri. Apareix Venus intentant emportar-se altre cop Heinrich cap al Venusberg, però aquest, més inclinat per l’amor espiritual d’Elisabeth, la rebutja. I Venus, en lloc de marxar derrotada, s’estira al llit tota insinuant, lloc a on no tardarà en acompanyar-la Elisabeth que, més que estimar platònicament Heinrich, sembla que se’l vulgui passar per la pedra. Heinrich, que no te un pel de tonto, s’encaminarà cap al llit a on tindrà lloc un ménage à trois que desvirtua qualsevol mena d’amor ideal espiritual que pogués quedar del original wagnerià. No em sembla gens malament l’idea: a la fi i a la cap, el rerefons ideològic de l’òpera wagneriana és, avui en dia, bastant desfasat. O sigui que carregar-se’l no em sembla gens malament.

Però el millor és el final. Ja no fa falta que Elisabeth mori per a que Heinrich sigui perdonat. Que va! Elisabeth se’n va amb Venus, amb la que sembla que s’han fet molt bones amigues tot compartint Heinrich al mateix llit. Els hi desitjo que s’ho pasin molt bé. Però el cas és que Heinrich no es redimeix per la mort tampoc. La seva redempció es que li pengin un quadre al Louvre, amb festa, plena de fotògrafs i glamour, inclosa. Fantàstic! Tot un cant a la vida: L’estreta de l’Elisabeth se’n va de fira amb Venus mentre Heinrich es alabat com a gran pintor enmig de crítics i paparazzi. Wagner els havia matat a tots dos. Meravellós.

En sortir del teatre, parlant amb un amic meu, em deia: És que tu et fixes massa en l’argument, i a l’òpera s’hi ha de venir com si fos el primer cop que la veus. Potser tingui raó ; però no em resulta fàcil oblidar els arguments de les òperes, sobre tot d’aquelles, com és aquest cas, que la música és tant embriagadora. Ja procuro no llegir res de crítiques, abans de veure la representació, per no anar-hi amb idees preconcebudes. I, repeteixo, no vull dir amb tot això que no m’agradés; només vull dir que potser necessito més temps per assimilar-ho, per donar-li una coherència que, de moment, no l’hi he trobat.

La tornada a casa amb l’autobús també va ser èpica. A Plaça Catalunya hi havia un col.legi sencer esperant el N3, el van prendre com si d’un assetjament es tractés i jo vaig pujar l’últim. Anàvem embotits com sardines, tant és així que jo no podia bellugar gaire el cap perquè sinó li impedia al conductor veure pel retrovisor. Pel camí anaven cantant (o destrossant) els Segadors i l’himne del Barça. Menys mal que van baixar tots a Numància; anaven al Up & Down. O potser al Venusberg; i ara ja m’he embolicat. La resta del viatge vaig poder anar meditant sobre el que havia vist.