Estava dret al bell mig del menjador. La llum, que entrava pel balcó i la finestra, li queia a l’esquena i es difonia davant seu fins a les prestatgeries, on s’amuntegaven fotos i mil objectes portats d’altres tants viatges. El llibre a les mans, davant els ulls ben fornits de les ulleres que ja feia anys que necessitava per a llegir. Li agradava llegir així, dempeus i en veu alta. No hi havia ningú a casa i ho podia fer amb tota tranquil·litat.

Ella percibió al abrirle una repugnante fetidez en el aliento del maestro, lo que desde el primer momento le dió muy mala espina. Estaba hecho una furia. No habló, no gritó …

Sentia la seva veu, una veu profunda, que s’estenia per l’habitatge i li tornava a les orelles. Li agradava sentir-se. I sempre ho feia així, dret, en pijama, sentint com la roba li acariciava amb suavitat la pell; com l’aire li refrescava les zones que no cobria el pijama: els peus, el coll, les mans … Amb una mica de fred, fins i tot, als dits. Notant el seu sexe penjant per un dels camals del pantaló. Bellugant-se a vegades; quan l’acció del que llegia li obligava perquè era prou intens o prou dur.

… la embistió en el pecho, la hizo perder el equilibrio y rodar por el suelo. Luego la siguió golpeando brutal, maníacamente.

Va tancar el llibre, posant el dit a la pàgina que llegia per a no perdre el punt. Es va girar. Pel balcó podia veure Collserola, però no mirava. Perquè? – pensava – Perquè les solucions violentes? El mon és ple d’absurd, ple de sense sentits; i, no obstant, és bell; mira si no aquestes muntanyes … Mirava el cel; uns quants núvols, blancs i arrodonits, creuaven per damunt de la muntanya. Es va atansar al balcó, va sortir-hi per trobar-se millor, per treure’s del damunt el fàstic del que llegia. Però no li va servir de gran cosa. Sabia que acabaria malament i que, després, li costaria treure’s el mal gust de boca que li deixaria la lectura. Però havia de continuar.

… no supo cuanto tiempo duró el ataque, ni a que hora salió de su casa. Despertó muchas horas después con el cuerpo lleno de contusiones.

Tornà a entrar al menjador. Es va repenjar a la taula, una taula de marbre, sòlida, rodejada de quatre cadires negres. Aquestes situacions l’afectaven. Només la seva descripció li resultava dolorosa. Va mirar davant seu altre cop, els objectes disseminats per l’estança; només el feien recordar situacions entranyables: aquells dies que van ser a Florència per celebrar el seu aniversari, les fotos amb els amics al Pirineu … Tant de bo s’hagués aturat el temps en aquells moments. Peró no; ara era a casa i estava llegint aquell llibre. I calia continuar.

A duras penas pudo levantarse y buscar el interruptor de la luz. Caminó como sonámbula hacia la cama.

El llibre altre cop entre les mans; la veu colpejant les parets i els seu timpans. Potser havia cridat massa? Els veïns mai s’havien queixat dels seus costums lectors. Potser gaudien també de la lectura. És agradable que et llegeixin! Però no podia pensar en els veïns, només imaginava el que estava llegint: violència, soledat … Estava tip de sentir-ho a les noticies i de llegir-ho als diaris; sempre li produïa un malestar al estomac i mal gusta al aler. Pensava en l’angoixa i el pànic; enmig d’una immensa soledat, d’una desèrtica soledat …

… lo único que sus fuerzas le permitieron fue llegar a la cama en donde volvió a perder el conocimiento.

I es va tirar tant llarg com era al sofà. El llibre caigut per terra, les llàgrimes als ulls, els punys serrats … La tensió no el deixava pensar amb claredat: els dèbils, sempre els dèbils … No tindrà mai sol.luciò això? I mentre es rebolcava damunt els coixins, només pensava en què podia fer ell. I sabia que res, però això no el feia defallir. Mai havia viscut una situació semblant; ni tant sols sabria com actuar si s’hi trobes davant. Pot corregir-se la violència amb més violència? Pots encarar-te a un maltractador i fer-lo raonar?

Mentre hi pensava, s’havia anat fent fosc. La llum del dia ja no entrava al menjador de la mateixa manera. Només el deixava en una penombra ideal per adormir-se. Al cap d’una estona, mig endormiscat, es va llevar, va encendre el llum, va recollir el llibre i es va posar bé el pijama. Les sensacions de ràbia i malson començaven a dissipar-se. Va buscar la pàgina i, tornant a posar-se dret al mig del menjador, va continuar la lectura. L’eco de la seva pròpia veu li va servir de bàlsam.

P.S. Gràcies a Sergio Pitol (La vida conyugal) per les seves frases.