Una de les qüestions que ens planteja Max Aue tot al llarg de la narració, és que el seu comportament va ser “humà”. Que tots, en la seva situació, haguéssim fet el mateix. I que, per tant, la col.laboració en la ingent màquina de matar que va ser el Tercer Reich és una trivialitat. De fet és el que Hannah Arendt, anys més tard va qualificar de banalització del mal.

No obstant, això no és cert. I el propi Aue ens dona pistes de gent que va rebel.lar-se contra l’absurd de la mort perquè si. Una de les més boniques (i al mateix temps més violenta) ens la narra quan està a Ucraïna (pàgines 162-164).

En Max ha sortit de patrulla amb un sergent i un escamot de soldats a la recerca de partisans contraris a l’ocupació. Arriben a un petit grup de cases. La pluja és intensa a la plana ucraïnesa; la visibilitat, minsa; el temor dels soldats, alt. Entre la grisor del paisatge apareix una figura; ningú la pot reconèixer; però sorgeix un tret. La figura cau: és una camperola embarassada. Greve, el soldat infermer, i d’altres, la traslladen a una casa. La dona és morta, però Greve salva el nadó. Un altre soldat, Ott, entra a la casa en sentir els plors del nou nat. Li crida a Greve que és boig i, agafant el nadó per les cames, li esclafa el cap contra l’estufa. Greve, fora de les seves caselles, li engega un tret al mig del cap a Ott. La situació és tensa: Greve segueix apuntant Max Aue amb el seu fusell; el sergent i els altres soldats apunten Greve. El sergent és qui trenca el tens equilibri: li dona a Greve cinc minuts d’avantatge abans de començar a perseguir-lo. Un cop recollit el cadàver d’Ott, tornen els soldats que han sortit a perseguir Greve. No l’han trobat. O no l’han volgut trobar, no ho sé. El sergent ordena el replegament i la tornada. Li diu a Max Aue: “De totes formes, els partisans acabaran amb aquest cabró”.

Rebel.lia davant la irracionalitat. Això ens ensenya el comportament de Greve; rebel.lia fins l’extrem de posar en perill la pròpia vida. En Max Aue ens vol convèncer de que sense Ott’s no seria possible la barbàrie, però, a mi, del que m’ha convençut, és de que, si hi han els suficients Greve’s, la barbàrie és impossible. I no solament això: estic convençut de que en Greve se’n va sortir prou bé de la guerra; que, un cop acabada, es va casar i que els seus fills van ser els universitaris de maig del 68.

Perquè la vida sempre continua. Perquè, segurament no estem en el millor dels mons; però mentre hi hagi Greve’s que intentin millorar-lo, tindrem esperança.