Avui he vingut fins a casa amb el Trambaix. Com que havia de fer poques parades, m’he quedat dret a la plataforma que hi ha just darrera del conductor, mirant cap enrere; tenia tots els vagons al abast de la meva vista. Assentat dues o tres files més enllà, hi havia un senyor, ja gran, potser més de vuitanta anys, ben vestit, amb un elegant barret de feltre marró clar, un jersei de llana tipus Camacho, i un tabard blau marí al damunt i descordat. Potser el barret li venia un pel massa petit, perquè quedava damunt del seu cap i semblava que qualsevol ventada el pogués tirar a terra. Feia un lleuger somriure irònic, els seus ulls estaven fixos al davant seu, com si volgués abastar el recorregut del tram. Per la seva edat, tenia els ulls vius, amb aquella espurna de picardia que tenen els nens petits. La cara força arrugada, les arrugues que només s’aconsegueixen amb el pas del temps i que converteixen en venerable a qualsevol que les sàpiga portar. I ell en sabia.

Poc temps després d’haver pujat jo, la megafonia del tram anuncia:

– Direcció: Consell Comarcal.

I el senyor, sense cridar però amb veu forta i profunda, per a que el sentíssim tot el vagó, fa:

– Grààààààcies, moltes gràààààààcies.

Tothom es gira mirant-lo. Te una veu bonica, gens trencada com potser correspondria a l’edat; una veu de baríton, melosa i greu al mateix temps. Ell no s’immuta. Continua mirant al front impassible, com si no hagués dit res. Les seves mans continuen reposant sobre les cames, amb un deix de displicència.

Unes senyores que son al bloc de seients del costat riuen entre elles amb discreció. Baixen a la propera estació i ja no les tornaré a veure. Jo em fixo en l’home una mica millor. Sembla que vagi sol; dels quatre seients del seu bloc, dos son vuits i, a l’altre, hi ha una noia jove amb faccions sud-americanes que va pendent del seu walkman (potser walkwoman, no se si ara se’n diu MP3). I la megafonia hi torna:

– Propera estació: Maria Cristina.

I aleshores, l’home, amb la seva veu ferma i captivadora, ens sorprèn a tots amb un vers:

– Maria Cristiiiiiiiiina,
– Més puta que les galliiiiiiines.

Se sent algun riure aïllat, evitant cridar l’atenció. De totes maneres, el nostre home no gira el cap; continua amb la mirada fixa en les vies que te al seu davant. Quan per la megafonia van anunciant la destinació, l’home continua agraint-li la seva gentilesa, amb el mateix grààààààcies amb el que ja ens havia regalat abans. I la megafonia hi torna:

– Propera estació: Palau Reial.

I ell ens torna a regalar l’oïda amb un verset:

– Palau Reiaaaaaaal.
– On viuen els carcamaaaaaals.

Quan la megafonia anuncia les estacions de Zona Universitària d’Avinguda de Xile, sembla que s’ho pensi; fins i tot mou els llavis i remuga, però no diu res audible.

Hauré de baixar i ja no en sabré res més de l’home. Ni el seu nom, ni si te fills. Però no em quedarà cap dubte de que és republicà.