Tornant al tema central del meu bloc, l’altre dia re-llegint el llibre de Jonathan Littell, vaig caure en una conversa que em va fer reflexionar sobre algunes coses que passen al nostre país. La conversa és entre Max Aue i Adolf Eichmann; ja sabeu, un dels més importants mata-jueus de l’època nazi que va ser segrestat pels serveis secrets israelians a Buenos Aires i enviat a Israel, on va ser jutjat i executat el 1962. La conversa diu així:

– Quiere mi opinión sincera?, le dije sin alterarme.

– Si -contestó Eichmann-. Ya sabe que, pese a todos nuestros desacuerdos, siempre he respetado su opinión.

– Pues yo creo que si perdemos la guerra lo van a joder vivo.

Irguió la cabeza.

– Eso ya lo sé. No cuento con sobrevivir. Si nos vencen, me meteré una bala en la cabeza con el orgullo de haber cumplido con mi deber de SS. Pero ¿y si no perdemos?

– Si no perdemos -dije con mayor suavidad aún-, tendrá que evolucionar. No podrá seguir siempre como hasta ahora. La Alemania de postguerra será diferente, cambiarán muchas cosas, habrá tareas nuevas, tendrá que adaptarse.

Que té a veure això amb el nostre país? Molt senzill: tenim un grup armat que, amb l’excusa de unes reivindicacions polítiques determinades, continua utilitzant l’assassinat indiscriminat com a eina política. Enteneu-me, no vull comparar el genocidi amb l’assassinat polític. El que vull comparar és la situació personal de la gent que s’hi dedica. Hauran d’adaptar-se! I això significa, a nivell personal, masses coses. Eichmann ho entenia perfectament: si perdien la guerra es fotria un tret. Tot i que després, la vida ens fa covards, i no ho va fer. L’altre alternativa és la que li diu en Max: lo joderán vivo.

El paral·lelisme amb la situació espanyola d’enguany es evident, sobre tot si plantegem el problema del terrorisme en termes exclusivament de derrota. O esperem que es suïcidin, o els hem de joder vivos. Algú pot creure que això és un final definitiu per a la violència? Siguem pràctics: no es suïcidaran! Aleshores només ens queda l’opció de negociar quant els podem joder. Està clar que hauran de complir alguna pena de presó, però no creieu que val la pena parlar-ne per tal d’acabar amb aquesta història?

I, permeteu-me una reflexió final: no crec que les víctimes, amb tot el meu respecte i solidaritat per elles, puguin tenir veu en aquest diàleg. Per la senzilla raó de que la seva posició afectiva els impedeix veure el context del problema de forma objectiva. Si que estic d’acord en que s’ha de fer complir la llei, com diuen els de l’Associació Catalana de Víctimes. Però, quina llei? Si s’arriba a alguna mena d’acord per finalitzar amb la violència, ¿no es podria esmenar la llei per a fer-la més tova i que aquesta gent es pogués reinserir amb relativament poc temps i sense massa traumes?

Cal tenir en compte que no estem parlant de delictes contra la Humanitat. Aquest seria el cas de Eichmann; encara que segurament jo tampoc l’hagués executat. Tenir-lo a la presó fins a la seva mort, em sembla un castic pitjor que l’execució. Potser inclús se’l podria castigar a escriure milions de vegades “No ho tornaré a fer”.

Anuncis