alfonso-vidal-foto_0001.jpg

En un post anterior ja os he parlat de l’Alfonso Vida y Planas. Potser en segueixi parlant en propers posts perquè l’individu s’ho mereix, encara que la seva literatura sigui molt dolenta. Avui només tinc ganes de parlar d’una de les seves novel.les: Bombas de odio. En aquest punt, cal dir que cap de les obres escrites per l’Alfonso Vidal y Planas ha merescut l’honor de ser reeditada fora de la seva època. Per tant, cal anar rastrejant per les biblioteques per trobar qualsevol dels seus escrits.

El primer que he de dir de la novel.la, Bombas de Odio, és que no hi ha manera de datar la seva publicació. Jo he revisat l’únic exemplar que he trobat a Barcelona, a la Biblioteca Arús, i no porta cap data. El senyor Javier Barreiro (1), qui, que jo sàpiga, és l’únic que ha estudiat la vida i l’obra de l’autor, la data el 1922. Això la faria contemporània de la versió dramàtica de Santa Isabel de Ceres, la seva novel.la més coneguda (de 1919).

A mi em sembla que aquesta datació és incorrecta. Per dos motius: el primer és que coincidiria amb l’època de producció dramàtica del escriptor (Santa Isabel de Ceres, Los Gorriones del Prado) i, tenint en compte que participava activament en els muntatges, sembla una mica difícil que compaginés ambdues tasques. En aquest sentit, cal tenir en compte que el període de màxima producció literària del autor, són els anys 1923-1927, precisament els anys que va estar tancat a la presó, primer a Madrid i després a El Dueso (Santander) a resultes del assassinat de del Olmet; el que fa suposar que era bàsicament l’avorriment el que l’impel·lia a escriure.

El segon motiu, potser més important, és que, tot i continuar sent literatura d’esbarjo de qualitat dubtosa, l’obra que estudiem te molta més volada que la quasi totalitat de la resta de la seva producció. Això ens hauria de fer pensar en la possibilitat de que hagués estat escrita bastant més tard del 1922. És a dir, en un moment de major maduresa creativa del autor.

Potser hi hagi un tercer motiu, però aquest no el puc explicar sense capbussar-me en el text de la novel.la. L’obra es divideix en una introducció i dues parts. A la introducció, el narrador ens explica quatre fets que van succeir a Barcelona uns mesos abans dels fets que ens narrarà en les altres dues parts, canvian els noms dels personatges reals. Aquests quatre fets són els següents:

  1. L’assassinat del senyor Carbonell, ric industrial de la fusta. Probablement es referix a l’assassinat el 1918 de Josep Albert Barret Monet, empresari metal.lúrgic. Els motius d’aquest assassinat mai van ser del tot clars i, encara que es va atribuir el crim als sindicats obrers, sembla que més aviat va ser un ajustament de comptes entre francófils i germanófils, ja que Barret havia comerciat molt amb els francesos durant la 1ª Guerra Mundial.
  2. La reunió, uns dies després, de tres líders sindicalistes (el Toto, el Terrón i el Buenavista) per decidir la postura que ha d’adoptar la C.N.T davant d’aquest assassinat. El Toto és, sens dubte, Pau Sabater “el Tero” pels fets que es narraran amb posterioritat. Buenavista ha de ser, per força, Salvador Seguí, el “Noi del Sucre“. No aconsegueixo identificar a el Terrón (pot ser Angel Pestaña o C. Piñón).
  3. La substitució del Governador Civil de Barcelona decretada pel govern central. Efectivament, en acabar-se el conflicte de la Canadenca (una vaga general que va paralitzar Barcelona el març de 1919), Carles Montañés, que havia estat anomenat governador civil unes setmanes abans per aconseguir una sol.lució negociada, era forçat a dimitir. Curiosament, al dia següent, 15 d’abril, el govern de Romanones, que havia forçat aquesta dimissió, queia forçat també per les Juntas Militares de Defensa. Milans del Bosch, el capità general, es feia amo i senyor de l’ordre públic a Barcelona.
  4. El nou governador civil respon les inquietuds dels treballadors amb presó i deportacions. El nou governador civil va ser el general Arlegui, fidel executor de les ordres que emanaven de Capitania General. La protesta de Francesc Layret, diputat republicà a les Cortes de Madrid, va quedar en el llibre de sessions (2).

A la primera part de la novel.la, ens explica les malifetes i aventures d’un patibulari anomenat el “Ciento Setenta y Ocho“. Aquest personatge, un lumpen autèntic, que acabarà enamorant-se d’una prostituta i enrolant-se en les files dels paramilitars organitzats pel comissari de policia (el personatge real és Bravo Portillo que també serà assassinat el setembre de 1919, se suposa que en represàlia per la mort del Tero), és una semblança del propi autor, amb la única diferència que el personatge s’acosta a la policia i l’autor es va apropar als sindicalistes.

A la segona part, ens relata l’assassinat del Toto (en realitat Pau Sabater el Tero, el meu besoncle). El relat del assassinat, que es troba a les pàgines 61 a 67, és idèntic al que narra Gómez Casal en el seu llibre i que ja vam veure en un post anterior. Els autors son tres malfactors, el Gordo, el Huesos i el propi Ciento Setenta y Ocho, i qui condueix el vehicle és el fill del Sr. Carbonell, l’assassinat del primer fet de la introducció.

És, doncs, evident que o bé Alfonso Vidal y Planas va conèixer a Gómez Casal, o bé havia llegit el seu llibre. Si és cert lo segon, aleshores, la publicació de la novel.la ha de ser posterior al abril de 1931, data de publicació del llibre de Gómez Casal. No obstant, podria ser cert lo primer i que Gómez Casal li hagués explicat personalment la història a Vidal y Planas, però això no hauria estat possible mentre Gómez Casal va ser comissari a Barcelona; en qualsevol cas molt posterior a 1922.

Quines coses més apassionants té la història! 

(1) Barreiro, Javier. Cruces de Bohemia. unaLuna. Zaragoza, 2001.

(2) Les paraules de Francesc Layret van ser les següents: “El acto realizado en Barcelona por el capitán general Milàns del Bosch, expulsando al gobernador civil y al jefe de la Policía, es el acto más incalificable, más tiránico y más despótico que registra la Historia. El señor Montañés al recibir la visita del coronel de la Guardia Civil debió mandar detener en el acto a su subordinado, y el Gobierno destituir por telégrafo al capitán general y al Gobernador Militar Martínez Anido. Pero todo ello se ha tolerado, se ha consentido, gracias a la cobardía del conde de Romanones, reflejo fiel de otras cobardías en más altos lugares. Yo protesto airada y enérgicamente contra el despotismo militarista y contra la vergonzosa cobardía del anterior Gobierno que, además de no saber o no querer defender la supremacía del poder civil, ha colocado a España en una situación de denigrante inferioridad ante las naciones civilizadas“.