vidal-planas-caric.jpg 

A l’Alfonso Vidal y Planas, avui en dia, no el coneix ningú. Ni tant sols té un carrer dedicat a ell a Barcelona. Però durant els anys 20 i 30 va ser molt popular per dues coses: com a escriptor de novel.les d’àmplia divulgació i com autor teatral d’èxit. Això sí, sempre en castellà. Però és que ell, malgrat haver nascut a Santa Coloma de Farnés (el 1891) va viure fins a la Guerra Incivil a Madrid. El seu pare era un militar de León que ell no va gairebé ni conèixer, perquè va ser traslladat a Barcelona només néixer ell, i després va morir quan només tenia 8 anys. Per això va ser criat per la seva àvia a Santa Coloma, lluny dels pares.

Sembla que el van ficar en un seminari i va estar recomanat per a anar amb un coronel, però es veu que no li entusiasmaven ni l’esclavitud clerical ni la militar. Involucrat en els fets de la Setmana Tràgica, va rebre de valent dels guàrdies. I se’n va anar a Madrid. Abans, però, ja havia publicat alguna coseta com a periodista al Ciero (El Noticiero Universal).

No se sap ben bé quin any se’n va anar a Madrid, però hi va ser fins a les acaballes de la Guerra Incivil. Amb les excepcions, naturalment, de les seves temporades a la presó i a un regiment de castic a Melilla. Perquè el protagonista del nostre post d’avui, va ser un autèntic calavera. No hi havia bordell de Madrid que no conegués, dormia en els infames locals de Corredera Baja, les meretrius el tractaven de vostè perquè els hi explicava geografia i els recitava versos. Ja veieu quina mena de personatge os he tret a la palestra!

Durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar al periodisme i arribà a tenir una plaça de redactor a El Debate. Però la seva venalitat el porta a crear la seva pròpia revista: El Loco, de la que només apareixen quatre exemplars, avui en dia introbables. També funda altres dos revistes, més properes al libel que al periodisme: España Republicana i El Soviet. Però serà el 1919 quan començarà a adquirir la seva fama, en publicar-se la seva novel.la Santa Isabel de Ceres, que pocs anys després convertirà en obra de teatre amb el mateix nom i gran èxit de públic al Teatro Eslava de Madrid el 1922.

La llista de les seves novel.les es molt llarga, podent-se comptar no menys de quaranta novel.les publicades en els anys 20. Jo només n’he llegit una, però os puc assegurar que no és bona literatura. Però el motiu que el va fer més famós va ser l’assassinat, el 1923, del seu col.lega i amic, i també reputat autor dramàtic, Luis Antón del Olmet, que havia conegut quan treballava a El Debate. Els motius del rife rafe son desconeguts, encara que la premsa de la època apuntava a desavinences escèniques, ja que havien escrit una obra conjuntament, El señorito Ladislao, que va tenir molt poc ressò. Encara que també podria ser cert el que ell va declarar en el judici: que Luis Antón del Olmet anava al darrera de la seva dona; per cert, una ex prostituta que Luis Antón havia tret del bordell.

Aquí teniu una crítica de l’obra del nostre protagonista apareguda a la revista El Mirador del 5 de juliol de 1934, per a que os en feu una idea.

Curiosament, la vida literària del nostre bon home es va acabar al mateix temps que la guerra. Va partir al exili, com tants d’altres, i sabem que, contra tot pronòstic, es va doctorar en Metafísica a la Universitat de Indinapolis, després d’haver estat donant classes d’anglès (sense saber-ne) a Nova York. Després, també sabem que va ser professor a les universitats de Frodham i de Los Àngeles, on sembla ser que va compaginar aquesta feina amb col.laboracions com a escriptor per a la Warner Brothers. Fins que, finalment, va obtenir la cátedra de Lengua i Literatura Española del Instituto Juan Diego de Tijuana (Mèxic). És en aquesta ciutat on va morir l’any 1965, no sense haver publicat abans dos llibres de poemes: Cirios en los rascacielos y otros poemas (1963) i Las hogueras del ocaso (1965). Del primer d’ells os en poso una mostra:

Sin España en mi vida,

yo mismo soy el muerto,

¡y en la capilla ardiente

de Yanquilandia enciendo

un cirio por mi ánima

en cada rascacielos!

I ara os pregunteu: de que va tot això? Doncs molt senzill: una de les novel.les que va escriure el senyor Alfonso Vidal y Planas, és un homenatge al meu besoncle. Però d’això, ja en parlaré en un altra moment. Per cert, el nostre autor devia ser un bon mestre, perquè a Tijuana si que existeix la Avenida Alfonso Vidal y Planas.