flotats-stalin.jpg 

Fa uns dies vaig anar a veure Stalin d’en Josep Maria Flotats. No és un actor que m’entusiasmi: penso que en Flotats sempre fa de Flotats, en primer lloc. Tant se val que interpreti Cyrano com Tayllerand; ell fa de Flotats. Però si que m’interesava l’obra; no per que hagi llegit la novela en la que es basa -de Marc Dugain- sino pel personatge històric: Stalin. I per les interpretacions que s’han fet d’ell a través del temps.

Avui en dia tots reconeixem que el periode stalinista va ser una dictadura, tant cruel com qualsevol altra; però durant molt de temps això no va se així. Molts comunistes, i segur que ho deien de bona fe, justificaven unes pràctiques polítiques repugnants. I, de fet, ¿no va ser un aliat de Roosevelt i Churchill?

La part més interessant del muntage, és un llarg quasi-monóleg que fa el protagonista (Stalin-Flotats) al primer acte. Pretén justificar les seves accions devant d’una dona que fonamentalment es apolítica. Amb mitjes ironies i mitjes veritats, condueix un discurs en el que explica des de la necessitat d’acabar amb els kulaks fins a la seva opossició al antisemitisme incondicional.

Hi ha un pasatge particularment interessant: quan diu, referint-se als anys 30, que els dirigents del partit van haver de fer neixer en la gent pors irracionals, perquè si només haguesin creat pors racionals, no haguessin reexit. Després, al segón acte, tornarà a insistir en el tema de les pors, dient que qui les administra -les pors- ha de saber fer-ho i no creure’s tot el que es diu per a fomentar-les. I, em sembla que és aquí, quan fa un panegíric d’un dels seus més íntims col.laboradors, en Beria, l’home menut i constant, a qui no li tremola la ma en els interrogatoris. Tot i que en Beria no va arribar a director del NKVD fins a finals dels anys 30 i, per tant, no va estar entre els instigadors de les pors.

El Stalin que parla al llarg de l’obra és el vell de més de 70 anys que sap que és a punt de morir i que ja no te gaires prejudicis per explicar-se. A més, ho està fent davant d’una persona sense cap significació política i, per això, se sent més lliure per a parlar. Però, malgrat això, no deixarà d’aplicar les seves tècniques a la pobra metgessa que ha tingut la mala sort de ser escollida per a tractar els dolors del vell dictador. I amb més raó, quan aquest s’assabenta de que ella és filla d’un jueu que es va canviar el cognom després de la revolució soviètica. El tema de l’antisemitisme estarà flotant en el ambient durant tota la obra. Encara que ell mateix reconegui que no tenen perquè ser tots els jueus enemics de la revolució.

En Max Aue, en un moment en que intenta elaborar el seu propi raonament sobre la situació a Alemanya sota el poder nazi, fa un discurs que pot ser molt semblant:

El Stalin que parla al llarg de l’obra és el vell de més de 70 anys que sap que és a punt de morir i que ja no te gaires prejudicis per explicar-se. A més, ho està fent davant d’una persona sense cap significació política i, per això, se sent més lliure per a parlar. Però, malgrat això, no deixarà d’aplicar les seves tècniques a la pobra metgessa que ha tingut la mala sort de ser escollida per a tractar els dolors del vell dictador. I amb més raó, quan aquest s’assabenta de que ella és filla d’un jueu que es va canviar el cognom després de la revolució soviètica. El tema de l’antisemitisme estarà flotant en el ambient durant tota la obra. Encara que ell mateix reconegui que no tenen perquè ser tots els jueus enemics de la revolució.

En Max Aue, en un moment en que intenta elaborar el seu propi raonament sobre la situació a Alemanya sota el poder nazi, fa un discurs que pot ser molt semblant:

En un estado como el nuestro, cada cual tenía su papel asignado: Tú, víctima, y Tú, verdugo; y nadie podía escoger, a nadie le pedían permiso para nada, pues todos eran intercambiables, las víctimas y los verdugos. Ayer habíamos matado a hombres judíos, mañana mataríamos a mujeres y niños, y pasado mañana a otros, y a nosotros, cuando hayamos cumplido con nuestro papel, nos sustituirán. Alemania, por lo menos, no liquidaba a sus verdugos; antes bien, los cuidaba, a diferencia de Stalin con esa manía suya de las purgas; pero eso también estaba dentro de la lógica de las cosas. Ni para nosotros ni para los rusos contaba en absoluto el hombre; la Nación y el Estado lo eran todo y, en ese sentido, nuestras dos imágenes eran un reflejo mutuo. (pàg. 109).

La mania de les purgues, la lògica de les coses, la por irracional … en Max Aue, al menys, sabia que ell no acabaria davant d’un piquet d’execució.