La guerra és la guerra i l’aiguardent és aiguardent

Subtilesa del llenguatge o perversió mental?

Aquesta mena de frases, buides de contingut, amb les que es pretén justificar qualsevol cosa, sempre m’han fet gracia. Són una mena de raonament del tipus:

Pa → Qx

Si a és P, aleshores x és Q. Substituïu a i x pels substantius que vulgueu i P i Q pels predicats que os doni la gana i, ja teniu un raonament! Peró en Max, i els col·legues amb els que creua la frase, com si d’un joc es tractés, no ens volen dir que ja se sap que a la guerra es cometen excessos. Ens diuen que a la guerra cal cometre’ls. Aquí no parlem del coronel Kurtz (recordeu Apocallypse now); es més, en Max preferiria que no existissin aquests pertorbats o sàdics que ejaculen mentre apallissen jueus. En Max i els seus camarades ens diuen que l’essència de la guerra és precisament exterminar enemics, com l’essència del aiguardent es entonar-se. I, posats a fer, què més dona que els enemics siguin reals o figurats?

Potser fora molt millor que la guerra fos aiguardent i l’aiguardent, guerra. O que la xocolata fos clara i les idees espeses.

Krieg ist Schnaps und Schnaps ist Krieg!

De totes maneres, sembla que la frase alemanya original era Dienst ist Dienst und Schnaps ist Schnaps, es a dir, “El servei és el servei i l’aiguardent és l’aiguardent” i feia referència al fet de que calia complir amb el servei (sobre tot quan un era funcionari public) encara que la nit anterior s’hagués begut un pel massa. Molt propi de funcionari prussià! Tampoc hi ha acord entre els historiadors sobre si la frase de Littell va ser comuna entre els membres de les SS del front del Est.

Sigui com sigui, la llicència literària no deixa de ser interessant. L’autor, que repeteix la frase a diferents llocs del llibre, vol expressar-nos aquesta sensació de deure acomplert, per difícil que sigui, que experimenten els honrats SS al obeir les ordres dels seus superiors. I no és que amb això vulguin justificar-se. És, simplement, que consideren la seva feina difícil. Potser, per acomplir-la, necessitaven dosis excessives d’schnaps. Això del schnaps i les armes sembla un lloc comú: jo recordo el meu pare comentar-me com el 19 de juliol baixaven els soldats des d’el quarter del Bruc per la Diagonal i com anaven una mica de canto. ¡Si bebes, no lleves armas!

Suposo que a l’exèrcit deu ser difícil sostreure’t a aquesta afició: els meus records de la mili també estan envoltats d’un núvol d’alcohol. I del record d’un coronel, cap d’estat major, a qui la guàrdia havia de sortir a obrir-li la porta cada dia, perquè no encertava amb la clau al pany. O sigui que ja ho veieu: des d’el més gran cap fins al últim mono … tots teníem el regust a Johnny Walker. Bé, potser el coronel el tenia a Glennfidish. Ja se sap que un soldat no pot ser mai el mateix que un cap. I jo més aviat el devia tenir a tintorro navarrès de tant escurat que anava.