Un altra millora què vam fer sobre Treblinka, va ser construir la nostra cambra de gas per acomodar a 2.000 persones d’un sol cop, mentre que a Treblinka les seves 10 cambres només acceptaven 200 persones a la vegada. La forma en que seleccionàvem a les víctimes era la següent: A Auschwitz, teníem dos metges de les SS encarregats d’examinar els presoners que arribaven en els transports. Els presoners havien de caminar amb un dels metges qui prenia una ràpida decisió mentre durava la caminada. Els que eren considerats hàbils pel treball eren enviats al camp. Els demés eren expedits immediatament a la planta d’extermini. Els nens de poca edat eren invariablement exterminats ja que, per la seva edat, no eren capaços de treballar. Un altra millora que també vam fer sobre Treblinka va ser que, mentre a Treblinka les víctimes sabien gairebé sempre que anaven a ser exterminades, a Auschwitz els fèiem creure que anàvem a fer-los passar per un procés d’espollament. Naturalment, a vegades, captaven les nostres veres intencions i, aleshores, teníem problemes i dificultats per això. Molt freqüentment, les dones volien amagar els nens sota els seus vestits; però, clar, quan els descobríem els enviàvem directament al extermini. Estàvem requerits a mantenir aquests exterminis en secret, però es clar que el fum nauseabund i fastigós del cremar continu de cossos, permetien, a tota l’àrea i a la gent que vivia als entorns, saber que l’extermini estava en marxa a Auschwitz

Això que acabeu de llegir, no està tret del llibre de Littell i no es ficció. És un tros de la confessió que va fer Rudolf Hoess (o Höss) el dia 5 d’abril de 1946 a Nüremberg. El tinent coronel SS Hoess (no confondre amb Rudolf Hess, secretari general del partit nazi) va ser el comandant en cap del complexe Auschwitz-Birkenau des de 1940 fins a finals de 1943, encara que després hi tornaria, el 1944, per a dur a terme l’extermini dels jueus hongaresos. En acabar la guerra, l’honorable coronel, sota el nom de Franz Lang, es va fer passar per camperol, fins que el 11 de març de 1946, la policia militar britànica el va descobrir i arrestar. Va ser jutjat a Polònia i executat al mateix camp que ell havia comandat el dia 2 d’abril de 1947.

En Max el va conèixer el juliol de 1943 quan va visitar el complexe i fa referència precisament a les memòries (sinceres i lúcides, ens diu) que aquest home va escriure abans de ser executat. El retrat que ens deixa de l’individu es anodí:

“Era un oficial completamente típico de la IKL, trabajador, obstinado y limitado, carente de fantasía y de imaginación; por todo tener, tenía, en la forma de moverse y hablar, algo de aquel sabor viril, que ya se diluyó en el tiempo …” (pàg. 611)

Durant la seva estada presenciarà un procés de selecció dels que ens narrava el coronel: en consideraran aptes a 560 (un 50% més o menys). Es a dir, en el tren viatjaven 1.120 persones que havien estat avaluades en !menys d’una hora! Això vol dir 3,2 segons per persona. Quantes passes feien els metges al costat dels seus pacients? En aquest temps, es evident que molt poques. També coneixerà al tristament celebre Dr. Mengele, en aquella època responsable del camp dels gitanos.

Però tornem al nostre coronel. Höss havia nascut l’any 1900 d’una família catòlica observant; el desitj del seu pare era que arribés a ser sacerdot. Però el nostre noiet, amb 15 anys, s’allista al exercit durant la primera gran guerra i arriba a ser sergent i condecorat amb la creu de ferro. En acabar la guerra, amb 18 anys, es converteix en paramilitar a Silesia i durant dos anys estarà afiliat als Freikorps, grups ultradretans que, desencisats per la pèrdua de la guerra, atacaran socialdemòcrates i comunistes als qui fan responsables de la derrota.

S’ha parlat molt de la derrota de 1918 i la vergonya que per a molts alemanys va significar, com el caldo de cultiu del nazisme; però la veritat es que a començaments del anys 20 la majoria dels Freikorps s’havien dissolt i no sembla que gaires dels seus membres hagin passat al partit nazi (l’exepció més evident és la d’Ernst Röhm). Més aviat sembla que el partit nazi es va alimentar de sàvia nova. De joves, fills dels derrotats, que només sentien parlar del Tractat de Versailles i de les seves funestes conseqüències per a l’economia alemanya. Com en Max.