L’altre dia em vaig trobar en Carles al Passeig de Gràcia. Feia anys que no el veia. Com que cap dels dos estàvem gaire atrafegats i feia bon temps, ens vam seure per prendre un cafè mentre xerràvem. A mig matí, el passeig de Gràcia és ple de gent, meitat turistes i meitat gent que va als seus afers.

En Carles tenia un aspecte fantàstic. Portava un esplèndid tern de llana fosc i una corbata de disseny; bones sabates italianes i lluïa una pell morena que estava dient clarament que havia estat d’esquí feia pocs dies. En Carles sempre ha sigut molt elegant.

Ens coneixem des de la infància, vam estudiar plegats en aquell col.legi de capellans que tant odio. Ell era dels que millor s’adaptava a aquell ambient fosc i opressor. De molt bona família, catòlica ultra conservadora, suposo que al col.legi s’hi devia trobar com a casa. Al contrari que jo, sempre feia el que li deien, encara que, d’amagat, aconseguia sempre el que volia. I no l’enxampaven mai! Malgrat ser tant diferents -a mi se’m veien totes les malifetes i sempre estava castigat d’una forma o un altra- vam mantenir unes relacions cordials. No era el meu millor amic, naturalment, però teníem prou contacte per a qualificar la nostra relació com d’amistat.

Encara vam coincidir el primer curs a la Universitat, però jo, una mica més esbojarrat, ho vaig deixar a l’any següent i després ho vaig anar fent a un ritme lent. Ell no; ell, sense ser brillant, va acabar en els cinc anys que corresponien i, en acabar, el papà ja li tenia preparat el seu destí, en algun lloc del conglomerat empresarial que presidia. Des seguida va arribar a cims que a gairebé tots els companys del col.legi ens semblaven inabastables. Sortia tot sovint als diaris amb anuncis de que alguna de les seves empreses havia fet tal o qual cosa. En alguna reunió d’ex-alumnes a la que ell no va poder assistir, tothom en parlava, amb secreta enveja, com del alumne més conegut del nostre curs.

Ens havíem anat trobant de tant en tant: per qüestions de feina havíem coincidit alguna vegada i també en algunes de les tedioses i avorrides reunions d’ex-alumnes de l’escola, a les que jo, com podeu comprendre, no hi anava gaire sovint. Però, ara, feia molt de temps que no ens veiem; al menys quinze o divuit anys. Tampoc n’havia sabut res d’ell des d’allò. Ni pels diaris, ni per cap altre mitjà.

En Carles mantenia, ara, el seu posat simpàtic i accessible, malgrat que la seva indumentària i gestos, delataven una extracció social molt diferent de la resta dels mortals. Tot transcorria com al cole: ell era el noi menja-mons de sempre i jo me’l escoltava amb una barreja d’admiració i enveja. Em va explicar que ja no treballava -i això va ser el que més enveja em va fer- perquè ja havia guanyat prou diners per a no tenir-ne la necessitat. Ara tenia professionals al front de les seves empreses. El seu pare ja havia mort i com a únic fill baró s’ho havia quedat tot, menys els petits legats que son pare li va deixar a les seves dues germanes més petites. Tot això m’ho deia amb aquell posat d’estar per damunt de totes les coses, que només tenen els qui ho han mamat.

Jo li vaig estar explicant com m’anava la feina, les petites o grans foteses per les que havia de passar, les esclavituds de viure pendent del telèfon i dels capricis dels clients; en fi, les coses normals del qui treballa per guanyar-se les garrofes. Se’n va riure de mi: que si tot això només eren coses mesquines -pròpies d’éssers inferiors, només li va faltar per dir. Jo em preguntava si és que ell donava per suposat que jo no sabia res de tot allò. Vaig procurar desviar la conversa cap altres temes, perquè estava passant de taca d’oli i no podia estar segur de contenir-me i deixar-li anar un parell de fresques. I així vam començar a parlar de la família. Ell estava divorciat. Encara que no m’ho va dir, les dates del seu divorci coincidien amb allò que va passar. I, pel que em va dir, tampoc tenia cap mena de relacions amb les seves dues noies, que jo havia conegut en una sortida pel Montseny que havia organitzat el club d’ex-alumnes i que, aleshores, eren molt menudes. Ara devien tenir vint i escaig anys, com la meva, amb la que, afortunadament, i tot i no viure ja amb nosaltres, continuo mantinguen un bon feeling. Potser millor ara, que quan vivia a casa.

No va deixar de dir-me que això de ser solter no tenia més que avantatges. Totes les nits sortia per les discos de moda i sempre hi havia noies que, atretes pels diners i la patxoca, estaven disposades a fer-li companyia. Vaig estar a punt de preguntar-li per tot allò que va passar, però com que ja començava a cansar-me d’aquella musiqueta auto-suficient i burlesca, vaig dir-li que se’m estava tirant el temps al damunt. No es va estar de dir-me que, clar, que tenia les esclavituds dels pobres humans, i tota la merda aquella del pa i la suor del front.

Després d’estrènyer-nos les mans, es va perdre, passeig de Gràcia amunt, entre mig d’una munió de gent que anaven a la seva o, simplement, passejaven fent turisme per la ciutat. Quan ja havia desaparegut, jo, que no era veritat que tingués pressa, encara estava dret, parat al bell mig del passeig.

Al meu dedins estava pensant: “Però si aquest paio es un delinqüent!! Perquè no li has dit?”.

Quan va passar allò, que la seva empresa havia fet un desfalc considerable, deixant a la ruïna a un bon grapat de famílies i sense pagar els impostos, tots els ex ens vam assabentar pels diaris, que havia estat condemnat a dues penes de presó de deu anys, una per estafa i l’altra per delicte fiscal. Per això feia temps que no en sabíem res d’ell. Si ara era al carrer és perquè havia aconseguit la llibertat condicional o el tercer grau o com es digui aquesta forma tant rocambolesca de complir la condemna.

I jo, idiota de mi, havia estat escoltant el sermó d’un cregut, aristòcrata de la rapinya i l’engany, del que els mitjans de comunicació no havien deixat de parlar durant anys, fins que es va descobrir el pastel amb el que s’havia fabricat el seu èxit. Mira que en soc de babau, a vegades!