Una de les escenes més xocants del llibre de Littell és l’execució del vell Nahum ben Ibrahim.

El bon jueu caucasià es presenta davant Max i, pel que li diu, cal entendre que té més de 120 anys. Malgrat aixó, es capaç de parlar el grec regularment i de traduir-li amb facilitat del hebreu al grec, un extens pàrraf del Llibre de la Creació del Nen dels Petits Midrashim, que sap de memòria. El que li vol explicar a en Max amb aquesta traducció és què ell sap a quin lloc serà enterrat.

En Max, “ni corto ni perezoso”, agafa un soldat i el vell, i s’en va cap a la muntanya a buscar el lloc. La bellessa del paisatge no pot amagar el dramatisme de la situació, però en Max no pot menys que fixar-s’hi. El vell és qui condueix l’escamot i en Max ens descriu la vista:

Las laderas eran azules y las dominaban crestas de tonos amarillo pálido o blanquecinos; el Elbrus, blanco como un tazón de leche puesto del revés, remataba los picachos; algo más allá, el Kazbek se erguía por encima de Osetia. Era hermoso como una frase de Bach. … Las sutiles e infinitas variaciones del azul que teñía las laderas podían leerse con toda seguridad como una larga línea de música que ritmaban las crestas. (pàg. 289-290)

Però no li fan cavar al vell la seva fossa; la caven entre el soldat i en Max. Inclús Ibrahim exigeix que es cavi més fons perque, segons diu, no vol una tumba de pobre. Quan acaben de cavar i el vell ja és dins el fossar, en Max li pregunta si sap, també, on estarà la seva pròpia tomba. Al respondre-li afirmativament el vell, li pregunta que on serà. I quan el vell li respón que no li pensa dir, la reacció d’en Max es inmediata: Foc! I ja només queda tornar a tapar la fosa. Qui és el vencedor i qui és el vençut?

El cínic doctor Hohenegg ho sintetitza tot quan en Max li explica:

Mire, desde mi punto de vista, hay tres comportamientos posibles ante esta vida absurda. Primero el de las masas, hoi polloi, que, sencillamente, se niegan a ver que la vida es una guasa. No se burlan de ella, sino que trabajan, acopian, mastican, defecan, fornican, se reproducen, envejecen y mueren como bueyes uncidos al arado, de la misma forma necia en que vivieron. Así es la inmensa mayoría. Luego están los que son como yo, que saben que la vida es una guasa y tienen valor para burlarse de ella, igual que los taoístas y que ese judío suyo. Y, luego, están, y si mi diagnóstico es correcto, ése es el caso de usted, los que saben que la vida es una guasa, pero sufren. (pàg. 292).

Banalització de la vida. Si la gent viu la vida néciament, quina impòrtancia té que morin o visquin? Només els que tenen el valor de burlar-s’en poden decidir-ho. Ens està parlant el Dr. Hohenegg del super-home nietzscheià? I els que sofreixen? És la voluntat l’única característica definitivament humana?

L’argument sembla fort; el problema és la premisa: és absurda la vida? Potser hem de buscar en la resposta afirmativa a aquesta pregunta, molts dels perquès de tot el que va succeïr. Si la vida és banal, quin valor té? I, si no te valor … per a que mantenir-la? I, atenció, perquè és molt natural referir-se a la vida com un sense-sentit: Tots ho hem fet algun cop. I potser, aquesta majoria de la que ens parla en Hohenegg és la que més fermament ho creu, ignorant que, d’aquesta manera, estan obrint la porta al monstre. Només podrem evitar-ho si, nosaltres mateixos, som capaços de donar-li sentit a les nostres propies vides. El comportament gregari del ramat només té un destí: l’escorxador.

Com és posible que, a la mateixa pàtria de Kant, es pogués desenvolupar aquesta mena de pensament?