Vaig llegir Guerra i Pau per primer cop (al menys a troços) quan era al batxillerat. Algún profe ens debia obligar a fer-ho, perqué segurament a mi no s’em hagués acudit mai. Sempre he tingut al cap l’imatge de la festa dels desfasats amics del Pierre, en la que un d’ells aposta no se quants rublos a que és capaç de veure’s una ampolla sencera de rom, sentat a la finestra i amb les cames penxant sobre el vuit. Records de l’adol.lescència! A més, em sembla recordar que ho he vist en imatges: en alguna peli o serie de TV. O potser és el temps, que tot ho barreixa.

Recordo haver-la llegit en un exemplar en dos volums que tenia el pare, i del que no sé que s’en deu haver fet, perqué no l’he tornat a veure mai més. Així que ara, quan l’he volgut rellegir, m’he hagut de comprar una nova edició (barateta) de Mondadori “de bolsillo” (hahaha: 1174 pàgines).

El que m’ha sorprés, en començar a llegir, ha estat la Nota del Autor que hi ha al començament. No la recordava gens. Potser no estava en l’edició que vaig llegir de menut. La Nota en qüestió es d’un elitista absolut. Arriba a dir que no pot entendre el que pensen un centinella, un botiguer o un seminarista, com tampoc pot entendre el que pensa una vaca quan la munyen. Que ell, només pot entendre a la gent de la seva classe aristocràtica, ben educada, elegant, de gust refinat, que no ha conegut mai la pobressa. I que només pensa escriure sempre sobre ells. I dic que no ho recordava perque, sent com era als meus 16 anys, aixó hagués estat motiu suficient per deixar el llibre i no llegir-ne ni una sola línia. Quin troç de pedant, el Sr. Tolstoi! Pedant? Potser si. El que és segur és que porta a terme el seu propósit d’una forma total: els criats, els soldats i demés personatges vulgars que van apareixen a la novela, ni tant sols tenen nom. Estan només perque són necessaris per a la narració.

El temps suposso que va fent canviar les coses. En definitiva, hi ha molts autors que no ho diuen tant clarament però fan el mateix. Mireu-se en Balzac, o en Proust, o tants d’altres. La mateixa Nèmirovski (de la que he parlat en un post anterior) ho diu en les seves notes, que s’han consevat gràcies a que no va acabar la seva última novela. En una anotació, en rus, a les seves notes per a la tercera part, diu: “en general, sovint, són personatges massa ben situats”. Com ella mateixa! que era filla d’un acaudalat banquer.

Tant difícil es sortir-nos de nosaltres mateixos quan escribim? Jo mateix, no estic rebelant coses dels meus orígens quan posso aquestes notes en el meu bloc? Vosaltres, lectors, ho sabreu millor que jo. De fet, només he parlat de llibres, de concerts, d’algun retall de diari i del meu aniversari. Poca cosa, tot plegat. Però segur que tothom s’haurà fet idees sobre mi.

No ens podem amagar del que som. I, el millor, es reconeixeu. Tolstoi, pot ser un pedant, però es sincer; i cal agraïr.li la seva sinceritat.

I ara, per tornar al tema central del bloc: Qué en penseu d’en Jonathan Littell? La seva galeria de personatges potser és algo més extensa, peró a mi em sembla que fa el mateix que en Tolstoi i la Nèmirovski. Ens dona els noms d’algun personatge secundari, però els que tenen realment algún paper a la novela son o intel.lectuals o kapos nazis. I res més! Veiem circular davant dels nostres ulls metges, filòlegs, juristes, grans empresaris, compositors i, per altra banda, colonels, generals, reichsfürers, etc. Dels soldats que fan de xòfer o que són al front només en tenim que referències llunyanes o mencions necessaries per a la narració però que no ens aporten res sobre el que pensaven, el que sentien, el que feien davant de la barbarie.

En Jonathan Littell és un tolstoià !!!