A en Bernat li va costar trobar el despatx del Dr. Caparrós a l’Universitat. Només havia parlat amb ell per telèfon un cop, responen un anunci del diari en que demanaven voluntaris per a un experiment científic. Naturalment, retribuït, clar; poc, però retribuït.

– Endavant! – va sentir, tot just picar a la porta del despatx.

El Dr. Caparrós es va aixecar quan entrava, com també ho va fer un altre persona que seia al davant del doctor.

– Benvingut, sóc el Dr. Caparrós. Vostè deu ser el senyor Bernat García, oi? Li agraeixo molt la seva assistència. Li presento al Sr. Arnau Bofarull que també formarà part del experiment amb vosté.

– Moltes gràcies. Encantat! – va contestar en Bernat que no havia pensat en cap moment que l’experiment s’hagués de fer en parelles.

– Segui, si-us-plau – va continuar el doctor. – Els hi explicaré una mica de que es tracta a tots dos. De fet, el senyor Bofarull també acaba d’arribar – va afegir, dirigint-se a en Bernat.

– Estem fent un estudi sobre l’aprenentatge i la memòria i sobre cóm es poden induir mitjançant el castic. Un de vostès farà, aleatòriament, de Mestre i l’altre d’Alumne. D’acord?

En Bernat va assentir amb el cap i va entreveure com l’Arnau també feia el mateix. Tots dos tenien un posat entre intrigat i perplex, escoltant les explicacions del doctor. Sense esperar cap resposta oral, el doctor va continuar:

– L’Alumne haurà de memoritzar una col.lecció de parells de paraules i el Mestre, després, li dirà una i haurà de respondre amb la seva parella. Per exemple: – va continuar, traient un foli del calaix de la taula – Veuen a la primera línia? “Tassa – Got”. Quan el Mestre digui “Tassa”, l’Alumne hauria de contestar “Got”. Com que només hi han quatre respostes possibles en tota la llista (també tenim les parelles “Plat – Got”, “Copa – Got”, “Aigua – Got”, etc. hem associat cada una d’elles a un nombre: 1, 2, 3, 4. En aquest cas “Got” és el 1, per tant l’Alumne haurà de premer la tecla “1” que tindrà al seu davant.

A en Bernat tot allò li semblava una bajanada, però com que li pagaven per les hores que estaria allà … Va tornar a fer un gest d’aquiescència. L’Arnau va estar més expressiu:

– No sembla gens difícil! – va dir, sense gaire entusiasme.

– Molt bé, doncs. – va continuar el doctor. – Com que el tema d’estudi és l’efecte del castic en l’aprenentatge, cada cop que l’alumne falli en la seva resposta, rebrà una descarga elèctrica. Ara farem una prova, per a que tots dos siguin conscients del que estem parlant.

En Bernat es va espantar una mica, però les següents paraules del doctor el van tornar a tranquil.litzar.

– Començarem amb unes descargues de molt poc voltatge, que ara experimentaran tots dos, per anar augmentant-lo a mesura que es reprodueixin els errors. Esperem que la capacitat memorística de l’Alumne sigui suficient per a no arribar a extrems perillosos.

I, dirigint-se a en Bernat, va continuar: – Vol apropar-me les mans, si us plau?

El doctor li va posar dues pinces metàl.liques a cada mà. Les pinces estaven connectades per un cable elèctric a un aparell extrany que, al bell mig, tenia una pantalleta a on es veïa el nombre 45 en vermell. En Bernat va pensar que era com els nombres que es veuen en els ascensors, que van canviant, aprofitant sempre les mateixes línees de llum. Un cop va tenir les dues mans pinçades, el doctor va continuar:

– Ara notarà vosté una descarga de 45 volts durant dos segons.

Al acabar de dir aixó, i sense esperar la reacció d’en Bernat, va premer un pulsador que també estava conectat al extrany aparell i en Bernat va notar un fortíssim pessigolleig per tot el seu cos que el va fer saltar de la cadira. La sensació va ser força desagradable i, mentre es tornava a sentar, va demanar disculpes pel salt que havia fet.

– No es preocupi, és una reacció normal – va dir el doctor. I, traient-li les pinces, va continuar:

– Ara probarem amb vosté, Sr. Bofarull.

I es va tornar a repetir una escena similar, amb l’Arnau de protagonista. En acabar, l’Arnau, que semblava més extrovertit que en Bernat, va preguntar:

– Quantes vegades ho farem aixó?

– Totes les que calguin, – va contestar el doctor – fins que no es cometin errors en les respostes. Hi ha una cosa més que han de saber: la tensió de l’electricitat anirà augmentant a mesura que es repeteixin els errors. Ja hem calculat que no podem sobrepassar els 450 volts perqué, aleshores, la descarga seria mortal. Però si que tenim previst arribar fins aquest voltatge. Estan tots dos d’acord?

En Bernat es va mirar l’Arnau amb un gest dubitatiu. L’Arnau semblava pensatiu i, abans de mostrar la seva conformitat, va preguntar al Dr. Caparrós:

– Però, una descarga de 450 volts deu fer molt de mal, oi?

– Sí, indubtablement – va contestar el doctor. – Tingui en compte que és deu vegades més que la sensació que han sentit vostés ara mateix. Seria una forta fuetada, però esperem no haver d’arribar-hi.

– Per la meva part, d’acord – va dir l’Arnau. – Quan comencem?

En Bernat també va dir que estava d’acord i, aleshores, el doctor va mostrar una gerra on hi havien dos papers doblegats, demanant-los que n’agafessin un cadascún. A en Bernat li va tocar el paper de Mestre. Va sentir un alleujament de la tensió: al menys no hauria de patir les descàrregues si s’equivocava. El doctor Caparrós va endur-se l’Arnau a una petita sala contigua que estava separada del despatx per una vidrera. En Bernat va veure com el doctor sentava l’Arnau en una còmoda cadira amb braços, de cara al despatx, li feïa treure’s la camisa i li pinçava uns electròdes als dos costats del pit. Va aplicar una crema en els punts de contacte amb la pell. En Bernat, malgrat ser a l’altre costat va sentir com el doctor li deïa a l’Arnau:

– La crema serveix per a que no es cremi la pell, si la descarga arriba a ser molt forta.

Després va colocar devant de l’Arnau un teclat amb quatre tecles grosses amb els nombres 1, 2, 3 i 4, també molt grans, i en lletres més petites, enganxat amb un paper i cel.lo, una paraula, que en Bernat no podia llegir des d’on estava, però que debia ser la resposta tal com els havia explicat el doctor uns minuts abans.

Quan el doctor Caparrós va tornar al despatx, a en Bernat li feïa l’impressió d’estar veïent una execució a la cadira elèctrica. Sense dir res, el doctor el va fer seure davant d’una taula auxiliar en la que només es veïa un pulsador, semblant al que havia fet servir poc abans el doctor per a fer-los la demostració de la descàrrega. Li va posar al devant el foli amb els parells de paraules i li va dir.

– Ara hem d’esperar uns minuts per a que el Sr. Bofarull aprengui els parells de paraules. Mentrestant li donaré unes quantes instruccions. En primer lloc, vosté ha de seguir exactament l’ordre que hi ha al full que té al devant. Com veurà hi han moltíssims parells, però es posible que arribi fins al final. En aquest cas, haurà de tornar al començament, per tornar a repetir tot el cecle, totes les vegades que faci falta, fins a obtenir un resultat satisfactori. Entessos?

Sense esperar resposta per part d’en Bernat, el doctor va seguir:

– Ell no ens pot sentir, perque els vidres estan insonoritzats, per tant haurà de dir les paraules per aquest micro – i dient aixó, li va posar un micro al davant. Aleshores, mostrant-li el polsador, va continuar:

– Aquí té també el polsador per premer quan el Sr. Bofarull s’equivoqui. La máquina ja està programada i anirà augmentant automàticament la tensió de la corrent a cada polsació.

Després d’una hora i mitja de preguntes i respostes, la pantalleta mostrava el nombre 425. En Bernat suava cada cop que havia de fer una nova pregunta, perquè estava veïent l’Arnau, fet un nyap, devant seu. L’Arnau babeixava, tenia els ulls gairebé fora de les òrbites i els seus braços mostraven una rigideç absolutament inusual, els punys estaven tant aferriçats que s’havia fet sang a les palmes de les mans; ja no tocava les tecles amb el dit sino que ho feïa amb el puny tancat, però es notava que les tocava gairebé sense pensar, només desitjant encertar-la per evitar una nova sotragada, cada cop més brutal que l’anterior.

L’Arnau havia tornat a equivocar-se. En Bernat va mirar cap al Dr. Caparrós. Sense preguntar res, li estava demanant si calia continuar amb aquella salvatjada.

– Vosté no té cap altra alternativa. Ha de continuar – li va dir el doctor.

I en Bernat, obedient, va premer el pulsador. El crit va ser esgarrifós; el doctor i ell sentien el que passava al quartet del costat a través d’uns altaveus. L’Arnau es va posar rigid com una viga durant una fracció de temps, mentre xisclava com no os podeu imaginar. Després va caure sobre el seïent, el cap desllorigat, tremolós, les seves cames colpejaven amb furia la paret que tenia devant seu, els braços trontollaven descontrolats a dreta i esquerra, els gemecs i la respiració semblaven les d’un moribund. Ja feïa varies pulsacions que l’Arnau s’havia orinat a sobre, però aquesta vegada ho va fer amb tota la intensitat, mentre el cap li queïa de costat com si fos mort. Tenia els ulls tancats, aquest cop. I aixó evitava que en Bernat encara es posés mes nerviós, perquè els ulls era el que més l’afectava.

En Bernat, en veure que l’indicador de la maquineta senyalava 450, que era el màxim que havia dit el doctor, li va preguntar

– Doctor, ja hem arribat al màxim. Cal que ho deixem?

– Si us plau, continui – va ser la seva lacònica resposta.

Després de dos encerts de l’Arnau que li van permetre recomposar-se una mica, dintre del seu deplorable estat, va tornar una equivocació. En Bernat implorava sense paraules al doctor per a que posés fi a alló, però el doctor va dir amb tranquil.litat:

– És absolutament essencial que continui.

I es va repetir l’escena. Aquest cop, l’Arnau es va inclinar endavant, i el seu cap va colpejar quatre o cinq cops seguits el vidre amb molta força. Es va fer un trau al cap del que sortia sang en abundancia que li regalimava per la cara, tapant-li un ull i entrant després per la boca una part. La seva respiració, entre gemecs, era agitada, i, ara, la tremolor del cos no parava sino que s’anava fent cada cop més intensa. Les patades a la vidriera retronaven en el cervell del Bernat com trons en dia de tempesta. Va deixar el polsador sobre la taula.

– No puc més. Hem de parar aixó.

– L’experiment requereix que continuï – va respondre el doctor.

I en Bernat va tornar agafar el polsador.