Segueixo amb l’index onomàstic. D’aquesta manera, també relleixexo la novela trobant-hi coses noves o que m’havien pasat desapercebudes en primera instància.

Però no os volia parlar d’aixó. En un post anterior (https://maxaue.wordpress.com/2008/01/31/properament/) i els seus comentaris corresponents, os preguntava si algú sabia d’ón podia procedir l’estructura dels capítols del llibre. Perqué no ho hagueu de rellegir, os dic, sumariament, el que en sé jo:

  1. És una estructura típica de Suite Barroca
  2. Com que el primer moviment es un Toccata, sembla que ha de ser per un instrument de teclat
  3. Entre les obres de Bach, semble que la que més s’hi assembla és la Partita num. 6 (BWV.830), encara que no coincideix exactament
  4. Podria ser d’un barroc francés (Couperin, Rameau, Lully, …) tant estimats de Max Aue

Ja sabeu: tinc un premi pensat per a qui trobi algo que ho casi amb més exactitud.

Regirant per Internet buscant algo sobre el tema, vaig trobar fa uns dies un altre llibre interessant: “Suite française” d’Irène Némirovsky (Éditions Denoël. Paris, 2004). Malgrat que la seva autora és una jueva exterminada a Austchwitz el 1942, el llibre no és sobre l’holocaust sino que pretén ser un retrat (i un retret) de la vida qüotidiana a la França ocupada. Les miseries i les heroïcitats de la gent del carrer; més de les primeres que de les segones (col.laboracionisme, delacions, mesquineses, egoïsme, baixeses, …). Tot aixó desfila pel llibre (inacabat) d’una forma balzaquiana, sense una crítica, només exposant-ho amb tota la cruessa, peró suspenent qualsevol judici. 

irene_nemirovsky.jpg         irene_nemirovsky_25.jpg

La història del llibre mereix un comentari. Irène Némirovsky va neixer el 1903 a Kiev, filla d’una acaudalada familia de banquers jueus. El pare era continuament de viatge i la mare no li feïa cap mena de cas, però la seva educació va ser molt cuidada perqué va tenir excelents preceptors. El 1918, amb la revolució, els Némirovsky han de fugir de Rùssia i, després de passar per Finlandia, s’instal.len a Paris ón el pare recupera les corresponsalies dels seus bancs i torna a la bona vida de ric burgés. Irène, després de graduar-se a la Sorbonne, publica diverses noveles que tenen força éxit de crítica; però, després de l’ocupació nazi i d’acord a les lleis d’arianització de 1940, ja no pot continuar publicant, ja que és jueva, encara que s’hagi convertit al catolicisme. No obstant, ella segueix escribint i guardant el que escriu.

Quan ella i el seu marit son deportats i acaben morint a Austchwitz el 1942, els manuscrits d’aquesta época son recollits en una maleta per les seves files (Denise, de 13 anys i Elisabeth, de 5 anys, en aquell moment). Les dues van conseguir sobreviure a la bogeria, però la maleta va restar intocada, fins que en els anys 70’s, Denise, comença a transcriure els manuscrits; feina sumament dificil per la caligrafia minúscula de la seva mare, per estalviar tinta i paper, tot de qualitat molt dolenta. Finalment, el 1992, les dues germanes decideixen dipositar el manuscrit a l’Institute Mèmoire de l’Édition Contemporaine (IMEC). Només el 2004, un editor s’interessarà per la publicació d’un manuscrit que sorgeix de les tenebres, més de 60 anys després d’haver estat escrit!

Només per la poètica historia del llibre em sembla que val la pena llegir-lo. Per a més informació: http://www.irenenemirovsky.guillaumedelaby.com/. Hi ha una edició en català, de fa pocs messos, a La Magrana de Butxaca, per un módic preu. Ja os en seguiré parlant, perque malgrat que el llibre no es sobre l’holocaust, sí que parla dels personatges que van col.laborar en ell, com el nostre ¿benvolgut? Max Aue.