Al començament de la guerra amb Rùssia, l’execució de jueus es feïa a trets: s’obligava als jueus a cavar grans foses al bosc i, després, s’els colocava al devant i els disparaven per l’esquena de forma que caiguesin dintre. En Max en va ser testimoni, primer, i executor, després.

Pensaments d’en Max mentre rumia abans de que el posesin al comandament d’un dels Kommandos que duien a terme les execucions masives al front oriental:

“Me tenía obsesionado desde la infancia la pasión por lo absoluto y por rebasar los límites; ahora, esta pasión me había llevado al borde de las fosas comunes de Ucrania. Siempre había querido una forma de pensar radical; ahora bien, el Estado, la Nación también había escogido el radicalismo y lo absoluto; ¿cómo, precisamente entonces, volver la espalda, decir no y preferir, en última instancia, el confort de las leyes burguesas, la seguridad mediocre del contrato social? Estaba claro que era imposible. Y aunque el radicalismo fuera el radicalismo del despeñadero, y  aunque lo absoluto resultara ser el absoluto equivocado, era preciso, y de eso al menos tenía una íntima convicción, ir en pos de ello hasta el final con los ojos bien abiertos.” (pág. 103)

L’idea d’Esperit Absolut es hegeliana, naturalment, i en alguns escrits del il.lustre filósof, califica l’Estat com la més alta expressió de l’Esperit Objectiu. I el defineix com “substància ética autoconscient”. I, al reflexionar sobre les formes d’estat, arriba a la conclussió de que la més racional es la monarquía corporativa. A més, Hegel, igual que Fichte, considerava l’estat prussià de Frederic Guillem III com a l’instrument més adequat per al gobern dels alemanys, tot i considerar que l’Estat havia d’adaptarse a les condicions históriques, espirituals i socials de cada nació, entre les quals, Alemanya té preminéncia per haver tingut un paper fonamental en el desenvolupament de l’Esprit. I ho diu sense gaire empatx: “L’esperit germànic ès l’esperit del nou món. El seu objectiu és la realització de la Veritat absoluta com a autodeterminació il.limitada de la llibertat – aquella llibertat que té com a significat la pròpia forma absoluta”.

Malgrat que ell pensava que era possible la reconciliació de la voluntat individual amb la general respectant la llibertat (és un admirador de Rousseau), el fet ès que molts pensadors el van interpretar, en sentit reccionari, com un valedor del ancien règime. Perque quan el terme llibertat té un significat tant refinat (la pròpia forma absoluta), està dient que la distinció entre monarca i súbdit es il.lusoria i que, quan el sobirà empresona un súbdit massa lliberal (o quan el fürher ordena l’extermini de jueus, comunistes, discapacitats, etc.), aixó també, és una manifestació de l’Esperit Absolut, del Esperit que es determina a si mateix lliurement.

I ès en aquest contexte ideológic on hem de situar els pensaments de Max Aue. El corrent idealista, mal digerit pels pensadors més conservadors, van portar a molta gent alemanya a creure’s els éssers més racionals de l’univers i, quan aquesta “racionalitat” es va materialitzar en el régim nazi, la van seguir amb entusiasme, com també ho va fer Max Aue.