Aviat serà el 75é aniversari del nomenament de Hitler com a canceller del Reich el 30 de gener de 1933.

Els fets son coneguts: després de les eleccions de juliol i de novembre de 1932, amb les que no es va poder formar cap gobern estable, el president Hindenburg (un mariscal condecorat a la Gran Guerra), presionat per l’aristocracia militar (majoritariament, junkers prusians) i la gran industria (ferreters del Rhur), nomena Hitler com a cap d’un gabinet amb molt pocs ministres nazis (només dos). La continuació era previsible; el nou gobern urgeix Hindenburg a convocar unes noves eleccions per al 5 de març; uns dies abans, el 27 de febrer, el parlament crema pels quatre costats i, el dia següent, Hindenburg otorga el decret per a la Protecció del Poble i del Estat (quina ironia!) suspenen els drets constitucionals individuals. Aquest era el paraigües que necesitava Ernest Rhöm per atiar els seus 400.000 membres de les SA a una cacera d’opositors. En aquestes condicions, el resultat de les eleccions del 5 de març estava cantat: els nazis i els seus aliats obtenen més del 50% del vots. El 23 de març, en un harakiri parlamentari sense precedents, el poder legislatiu firmava la seva acta de defunció aprobant la llei pel Remei i l’Auxili del Poble i de la Nació (un altra ironia, si nop fos pels seus efectes dramàtics) amb la que es donava per finalitzada la separació de poders, otorgant tot el poder legislatiu al canceller del Reich, Adolf Hitler.

L’incendi del Reichstag

Ès cert que la crisi economica provocada pel crack del 29, havia fet pasar-les magres a molta gent a Europa i, particularment, a Alemanya que encara estava pagant les reparacions de la guerra anterior. Però el 1933, el signe económic començava a canviar. Tot i així, en uns pocs messos, Alemanya sofria una transformació política que seria el preludi de la barbarie. Amb els vots de la majoria de la gent i la hàbil manipulació de les pors (que tots tenim) dels jerarques nazis.

Torno al meu ¿benvolgut? Max. En aquestes dates, Max Aue, només tenia 14 anys i vivia a França, a Antibes per a ser exacte (perqué haurà escollit aquesta ciutat el sr Littell? He de parlar sobre aixó un altre dia). No va ser part, doncs, del complot. Però, que feien els nanos d’aquesta edat a Alemanya? Molts d’ells ja eren víctimes del rentat de cervell: membres de les joventuts del partit o de les SA. Aquests nois no van viure una situació de normalitat política des de la seva adolescencia, però en lloc de rebelar-se contra ella, es van deixar conduir per ella: perquè es troben tant pocs cassos de contestataris? Ès la repressió del règim nazi l’única explicació? O hi han d’altres factors ideológics i socials que poden explicar el conformisme del jovent devant de tanta arbitrarietat? A totes les societats, la joventut ha expresat els anels de canvi, de modificació del status quo. Vegeu els exemples del maig francés, dels moviments antibelicistes (Vietnam, Iraq), dels nostres antisistema, … Perquè no van existir aquests moviments a l’Alemanya nazi? Encara faltaven anys per a que es desenvolupés en tota la seva virulencia la bogeria; si algú hagués aixecat la veu, es podria haver parat?

Moltes preguntes, poques respostes. Els fets son els que van ser i l’unic que ens demostren es que la por, les pors més íntimes, son les pitjors conselleres a l’hora de pendre decissions sobre el nostre futur col.lectiu.