En un post anterior (contradictori?), “Antisemitisme“, vaig dir que comentaria una frase de Horkheimer que enllaça violencia amb homosexualitat. La veritat es que la frase de Horkheimer potser no estigui tot lo ben expresada que caldria esperar d’un pensador com ell. No crec que Horkheimer fos un homófob.

L’idea que diu Horkheimer procedeix de Freud: ja sabeu, alló dels dos instinctes (eros y tanatos) i el jo, el superjo i el “ello”. Per Freud es clar que, quan l’instincte erótic es veu prohibit per raons socials, es transforma en instincte violent. La traducció, doncs, del instincte lúdic en instinte agresiu, no es produïda per l’homosexualitat en sí mateixa, sino per la prohibició social d’ella. No cal recordar que l’obra de Freud “El yo y el Ello” es de 1923 (i la de Horkheimer de 1944), época en la que la societat no era gens permisiva en aquest aspecte. I amb aixó no vull dir que hagi desaparegut tot rastre d’homofobia en la nostra societat actual; encara ens queda molt camí.

El tema del nazisme i l’homosexualitat ha estat profusament explotat en llibres i en cinema, i aixó ha estat així, precisament per aquesta desviació freudiana dels instinctes primordials, que ha pretés, en alguns cassos, fornir una explicació a l’inexplicable.

I Max Aue, el nostre protagonista? Es un clar exemple de transformació paranoide del instincte erótic. Però la prohibició social que ell pateix no ès la de l’homosexualitat, sino la del incest: com que no puc tenir el meu objecte del desitj, no en perseguiré cap altre. Però ha de donar sortida al desitj, i el que no pot solucionar l’eros, ho soluciona el tanatos: l’assassinat en serie. Planificat fins el mes mínim detall.

Però, es homosexual Max Aue? Jo crec que no. Herr Aue només pensa el cos dels seus companys de llit com pura carnalitat, estalviant-se qualsevol altre dimensió ideal. En algún lloc del llibre (que no penso buscar) ho diu clarament: el seu unic desitj no es ni tant sols la carnalitat d’un cós, sino només la carnalitat d’un membre que el penetri. De fet, es una asexualització del sexe. Es convertir el sexe en pura mecànica (i no pas quàntica). I l’Altre, que hauria de ser entés com un altre subjecte, es converteix en pur objecte. No son dos Jos que es relacionen, sino un Jo que pren un objecte per a la seva satisfacció.

Es molt interessant aquesta faceta del personatge tal com la descriu Littell. I encara que els pasatges sexuals del llibre puguin semblar estar fora d’órbita, jo crec que son un element indispensable per a fer la narració creïble.