Mr. Dupond (com que no sé l’identitat que va adoptar Max Aue després de les seves “heroicitats”, he decidit anomenar-lo amb aquest nom tan francés) ens brinda en el primer capítol, el més curtet del llibre, les seves justificacions del perqué s’ha decidit a posar negre sobre blanc les seves trapelleries.

Pero, en realitat, cap de les justificacions que ens diu es certa, perque ja sabem que escriu mogut pels fantasmes del passat: le Erinies, Eumenides o Benévoles que el persegueixen. I, aleshores, Mr. Dupond es fa uns embolics temendos: per una banda ens diu que som com orugues esperant la nimfosi (pag.11), la eclosió de totes les nostres expectatives, i, per altra banda, ens diu que les úniques coses indispensables per l’existencia son respirar, menjar, beure, defecar i buscar la veritat, la resta es optatiu (pag. 13). Es a dir, d’una banda ens diu que tots tenim necessitats d’autoafirmació i d’altra, que som purs vegetals. Aclari’s Mr. Dupond!

Lo de la nimfosi es particularment idiota. No sé si algun cop heu probat de criar cucs de seda. Quan jo era menut era molt habitual. Alló era una merda. Les orugues, que no sé on coi les compraven els pares, es posaven a una capsa de sabates amb foradets a la tapa com si necesiten tPapilio Machaonones d’aire per respirar. La capsa estava feta una porqueria en pocs dies perque, entre lo que cagaven i les que es morien, alló semblava un abocador. Aleshores havies de treure-ho tot enmig d’una farum considerable, per tornar a posar fulles de morera noves (si les trobaves) per intentar salvar les supervivents. D’aquestes, i amb sort, potser alguna arribava a convertir-se en capulla. Pèro lo més decebedor era quan sortien les papallones. Anomenar-les papallones es un acte de caritat; eren més aviat uns borinots, blancs, aixó sí, lletjos, desgarbats i panxuts que feien més fàstic que altra cosa i que jo no vaig veure mai volar. I, el residu que quedava a la capsa, enmig de merda i fulles de morera reseques, no s’asemblava en res a la seda que coneixiem per les corbates del pare o algún mocador de la mare. En fí, potser Mr. Dupond va criar Papilios Machaon i la cosa li va sortir més estimulant, pèro jo, que ho vaig probar varies vegades vaig obtenir sempre els resultats que os he explicat.

Papilio Machaon    Aixó ès una Papilio Machaon.

Os explico tot aixó, per que entengueu que, si algún cop vaig tenir alguna idea de fer la meva nimfosi, l’experiència soferta amb els cucs de seda, me la va treure del cap de forma definitiva. A més, que carai!, no vull ser un vulgar insecte. Ja sé que avui en dia, molta gent va al darrera de l’aconteixement màgic que els convertirà en persones respectades (i potser respectables, encara que siguin uns imbécils integrals), però jo sempre m’he estimat més la meva senzilla vida de pobre diable a qui només coneix la gent que jo vull que em conegui.

A l’altre extrem, Mr. Dupond ens planteixa la vida del vegetal amb una notable excepció: la recerca de la veritat. Però a qui preten enganyar? Si van ser ells qui van destruir la posibilitat de trobar una veritat o qualsevol altra cosa que se li asemblés. Fa més de 50 anys que vivim en un relativisme total i absolut, on l’unica veritat ès el mercat, el consum. Així ens va … I ell i els seus camarades van ser els responsables de la debacle (“Pensar el mundo después de Auschwitz”). Avui en dia només podem escollir entre el pensament débil o el únic. no sé que es pitjor.

Ja veieu lo trampós que arriba a ser Mr. Dupond.