Ara m’he donat compte que potser amb els meus comentaris estic aixafant la lectura d’alguns que encara no han acabat de llegir el llibre, o que ni tant sols l’han començat. Procuraré ser més cuidadós, doncs, i no desvetllar els fets concrets que s’ens narren.

Suposso que per a molta gent, inclós jo mateix, s’ens fa molt dificil d’entendre com va poder succeïr l’holocaust. S’han escrit multitud de llibres sobre el tema, jo no en soc un expert perquè ès un tema que, malgrat remoure’m la consciencia, no m’ha interessat pas massa. No obstant, sí que recordo perfectament un escrit que vaig llegir fa molts anys de Horkheimer i Adorno (1) sobre el tema. Cal tenir en compte que l’escrit ès de 1944 quan encara no es coneixia totalment l’abast de l’antisemitisme nazi i els seus crims. No vull entrar en detall en l’escrit de Horckheimer i Adorno (ja os he deixat la referencia bibliogràfica per a qui en tingui interés), però si que recordo que una de les coses que repeteixen en alguns llocs ès que el despreci dels racistes pels jueus, no ès més que despreci per si mateixos. “su antisemitismo es odio a sí mismo, la mala conciencia del parásito” (pág. 221) o “no pueden soportar al judío, y sin embargo lo imitan continuamente” (pág. 228). I, en el llibre de Littell, un dels pocs personatges decents que hi apareixen, la germana del protagonista Una von Üxküll, fa una reflexió, mentre sopen en un restaurant elegant, que em va fer recordar aquest llibre:

Yo sé … por qué hemos matado a los judíos. … . Al matar a los judíos hemos querido matarnos a nosotros mismos, matar al judío que llevamos dentro, matar lo que, en nosotros, se parecía a la idea que nos hacemos del judío. Matar en nosotros al burgués tripón que cuenta los cuartos, que va detrás de los honores y sueña con el poder, pero con un poder que imagina con la cara de Napoleón III o de un banquero, matar la ética raquítica y tranquilizadora de la burguesía, matar el ahorro, matar la obediencia, matar la servidumbre del Knecht, matar todas esas bonitas virtudes alemanas. Porque nunca hemos entendido que esos rasgos que les atribuíamos a los judíos y a los que llamábamos bajeza, cobardía, avaricia, avidez, sed de dominio y maldad fácil, son unos rasgos esencialmente alemanes, y que si los judíos los tienen, es porque soñaron con parecerse a los alemanes, con ser alemanes, porque nos imitan servilmente por considerarnos la mismísima imagen de cuanto hay hermoso y bueno en el reino de Alta Burguesía, el Becerro de Oro de los que huyen de la aspereza del desierto de la Ley.

Ja sé que aquest només ès un dels molts aspectes des d’on observar el problema, però no deixa d’intranquilitzar-me el pensament de que, un dia, no sé quan, pugui arribar a odiar-me tant a mi mateix, que mati a un altre èsser humà, precisament per semblar-se a mi.  I que, a més, en aquesta acció, trobi la meva propia redempció. Os ho heu planteixat algún cop aixi? Pot ser veritat que tots portem en el nostre interior un Himmler potencial? O, pitjor encara, un Himmler auténtic que reprimim? Jo em negaria a creure-ho, però la veritat ès que l’história del segle XX (i del que portem del XXI), tampoc es que sigui massa esperançadora. I tenim suficientment a la vora els Abu Graib’s, els Guantánamos i Xexenia per negar-ho. Oi que fa posar els péls de punta?

P.S. :

Al rellegir l’article del Horkheimer i Adorno, m’he trobat amb un altra frase, que no recordava, a la que potser em referiré en algún escrit posterior: “El impulso prohibido y traducido en agresión es, por lo común, de tipo homosexual” (pag. 235), ja que també aixó te força relación amb el llibre de Littell.

_________________

(1) Hi ha una excel.lent edició castellana de Juan José Sànchez: Horkheimer, Max; Adorno, Theodor. Dialéctica de la Ilustración. Fragmentos filosóficos. Editorial Trotta. Madrid, 1994. El fragment sobre l’antisemitisme ès a les págs. 213-250 i porta per títol “Elementos del antisemitismo” i, en ell, els autors (probablemente ès més de Horkheimer que de Adorno) dibuixen els aspectes psicológics i sociológics que fan possible l’antisemitisme sota una perspectiva i vocabulari netament marxistes i freudians, es clar. Malgrat haver estat publicat als Estats Units (tots dos, alemanys, havien fugit d’aquella bogeria), el llibre no es va traduir al anglés fins el 1972. Os animo a llegir-lo! No ès pas tant llarg.