POST SCRIPTUM (3 d’abril de 2008)
Després d’haver escrit aquest primer post (han pasat 73 dies), el bloc (o s’ha de dir blog?) ha anat evolucionant i he començat a ficar-hi altres coses. Al menú “ETIQUETES” teniu els temes bàsics sobre els que he escrit. Vosaltres mateixos …
De totes maneres, os deixo a continuació el escrit original que va provocar la meva entrada a la blogosfera (o s’ha de dir catosfera?).
EL POST ORIGINAL:
Hola a tothom:
Ahir vaig acabar de llegir “Les Benévoles” de Jonathan Littell. Ha sigut una novela que m’ha produit un impacte brutal. La veritat es que me la he empasat amb molt poc temps i hauré de rellegir-la.
Començo aquest blog (amb el nick de Max Aue, el protagonista) amb l’intenció de debatir aspectes de la novela que puguin ser d’interés. Espero doncs, les vostres aportacions; tant dels que l’heu llegit com dels qui no, perqué, en definitiva, parlare’m de la vida i de la ética que la condueix, dels valors i de les fobies, de les pasions i de les desesperances.
Os proposo començar parlant del títol: “Les bienveillantes” ès la traducció francesa del títol de la tragedia d’Èsquil Eumenides, en la que Orestes, perseguit per les Erinies embogeig. Les Erinies son divinitats nascudes de la terra, regada per la sang de les ferides d’Urà quan va ser mutilat per Cronos. La seva ocupació es la venjança dels crims, sobre tot dels familiars (actualment, podrien ser les deeses de la violencia de génere). Son tres: Alecte, Tisífone i Mégera. La iconografia les representa com tres dones negres alades amb serps enroscades al cap. Èsquil, les anomena Eumenides (bondadoses) en la seva tragedia i d’aqui el títol de la obra. En altres mites se les anomena també Semnai (venerables) i a Roma se les coneix com Furies. La mitologia grega les coloca intevenint en diverses legendes de criminals coneguts alentant les venjances o, directament, provocant la desgracia del criminal. Per exemple: causen la desgracia d’Agamenó per sacrificar a Ifigenia, impulsen a Clitemnestra a matar al seu marit, i, com, ja he dit, persegueixen a Orestes per haver matat Egist, l’amant de la seva mare. A la tragedia d’Ésquil, en haver estat absolt Orestes per l’Areópag, el poble aclama a les Erinies amb el nom de Eumenides (bondadoses, benevolents, benévoles, …) per evitar les seves ires i, aleshores, Orestes li dedica un altar a Atenea, per haver-lo absolt amb el seu vot decisiu.
Fins aqui la mitologia. A la novela de Littell, el nom de Benévoles només apareix un cop: a la última línea! “Las Benévolas habían dado con mi rastro” (pág 979). (Ho sento, l’he llegit en castellà. Potser hauria d’haver-lo llegit en francés directament, el conec prou com per fer-ho, pero em va fer mandra). Naturalment, aixó dona peu a planteixar qualsevol interpretació. Els comentaris que he vist per algun altre blog, insinuen la posibilitat de que s’estigui referint als policies Clemens i Weser que l’estan perseguint per l’assassinat de la seva mare i el seu padrastre. Podria ser. De totes maneres no sembla encaixar gaire perque, en definitiva, els policies ja no li poden fer cap mal (son tots dos morts) encara que l’hagin estar acosant durant els darrers messos.
La meva interpretació ès més general. Les Eumenides començan a perseguir-lo en el mateix moment en que acaba la novela i el perseguiran tots els seus anys de burgés francés fabricant d’encaixos, bon pare de familia i diligent administrador. Son les Eumenides les que l’impulsen a escriure el llibre! Max Aue, que ens diu al començament que escriu tot aixó amb total despreocupació (“para pasar el rato” pag. 13), ens està mentint! Les Benévoles l’han estat perseguint aquests trenta o quaranta anys i, només per aixó, s’ha decidit a escriure, de la mateixa manera que Orestes es decideix a aixecar-li un altar a Atenea.
Ja ho se. La pregunta que es planteixa a continuació ès: qui ha estat la Atenea que ha absolt a Max Aue? El temps?
No em negareu que ès una interpretació arriscada.
No intenteu preguntar-li a Jonathan Littell. No concedeix entrevistes. I les poques que hi han, no son gens aclaridores. A més, com deia Margaret Atwood: “Interessar-se per un escriptor perque t’agrada el seu llibre, es el mateix que interessar-se pel ànecs perque t’agrada el foie gras”.
9 comentaris
Comments feed for this article
gener 22, 2008 a 9:13 pm
xfar
Benvingut! Espero que la teva aventura duri tant temps com sigui possible! Anirem parlant per aquí!
gener 22, 2008 a 9:18 pm
xfar
Sense haver llegit el llibre m’aventuro a comentar que la teva sembla una interpretació força encertada: les Benévoles probablement el perseguiran sempre, perquè la culpa no et deixa mai estar quan ets culpable, fins al final dels teus dies. Sobretot quan està tan tenyida de sang. Per a mi, això són les seves Benèvoles. I potser tots en tenim però… tan grosses i podrides com les d’aquest personatge? Us ben asseguro que no. De vegades penso que valdria la pena que acabessin la seva feina…
gener 23, 2008 a 10:55 am
Ferran Mir
Gracies pels anims, xfar! No se si aixó es un simple impuls provocat per la lectura d’algo que m’ha remogut lo més íntim o pot tenir una volada més llarga. De totes maneres, ho intentaré continuar. Sobre tot si veig que pot tenir algun resó.
Sobre la culpa només voldria fer una reflexió: la culpa es un sentiment psicológic. Podem sentir-nos culpables de no haver ajudat a un amic quan ens ho ha demanat o de no haver anat a veure a un familiar malalt. O podem no sentir-nos-hi. En definitiva, tampoc sabem quin sentiment té l’altra part al respecte. M’estic complicant la vida … El que volia dir és que el concepte de culpa em sembla massa metafísic, teológic, si vols (el pecat, bla, bla, bla).
En aquest cas, del que estem parlant no es de culpa, si no de delicte.
El que m’agradaria que perseguisin les Benévoles es el delicte, no la culpa.
gener 31, 2008 a 12:37 pm
desdesants
Efectivament és un llibre extraordinari, que no et deixa indiferent. Vaig estar temptat de fer una llarga sèrie d’articles sobre cadascuna de les troballes històriques, morals, polítiques del llibre però, al capdevall, la mandra em va poder.
Et passo la meva pseudocrítica:
http://desdesants.bloc.cat/post/3787/200335
Has tingut una excel·lent idea fent aquest bloc…
gener 31, 2008 a 6:26 pm
Ferran Mir
Desdesants: no et privis, fes la llarga serie d’articles, es el que penso anar fent jo. Inclús podriem polemitzar: la disensió es un bon començament per a la reflexió.
Prometo posar enllaços en el meu bloc a tot el que escriguis sobre el llibre
Abril 9, 2008 a 7:28 pm
Lórien
Jo en el meu bloc faig diaris de lectura:
http://loriensomnis.blogspot.com)
Algunes llibres donen per molt, d’altres no tant. Les Benèvoles (molt bona edició en català, per cert), ha donat molt de sí i, de fet, també vaig inaugurar aquesta secció del meu bloc amb el llibre de Littell. També m’ha fet reflexionar molt sobre diferents temes i, per damunt de tots, el de la culpabilitat, és clar. Estic molt d’acord amb tu en la teva interpretació del final. I també en això de les entrevistes del tot sobreres als autors: jo hi afegiria també a la llista d’entrevistes inútils les entrevistes a actors, futbolistes, cantants … no ens fan falta, de debò. Endavant amb el bloc!
Abril 11, 2008 a 8:50 am
Ferran
Gràcies pels ànims, Lòrien.
Estic prou enfeinat darrerament perque m’han caigut unes classes que no tenie previstes i em costa molt de temps preparar-les. Per això potser tindré el bloc una mica desatés.
Quan torni a tenir temps lliure, també li donaré una ullada al teu.
Ja ens llegirem!!
Agost 18, 2008 a 1:07 pm
Rafel
Per fiiiiii m’he acabat el llibre de Littell. Això s’ha de celebrar.
Jo també em decanto per la teva interpretació. Per cert, la traducció al castellà en general és bona però expressions com “aquí y acullá” em treien de polleguera!!!
Sobre el llibre en general “una de cal y otra de arena”, a veure quan em decideixo a fer un post. Això sí la lectura de Littell és una experiència única i altament recomanable!!!
Agost 31, 2008 a 4:55 pm
Ferran
Per a mi també va ser una experiència única.
De la que penso seguir donant la tabarra, hahahaha. Avui no que estic molt cansat, però encara em falta donar-li una volta als compositors que cita l’autor al llarg del text. Espero no trigar gaire en acabar aquest aspecte per a posar-me en d’altres, perquè la obra te molts nivells de lectura.
Ja m’he mirat el post que has fet. Ens llegirem.