You are currently browsing the tag archive for the 'viatges' tag.
Smilax aspera. Foto: Jordi Badia. Institució Catalana d'Història Natural
Darrerament estic rebent visites procedents de la Wikipedia en català. És estrany, ja que, malgrat haver col·laborat amb l’enciclopèdia virtual alguna vegada amb articles relacionats el meu besoncle o sobre matemàtics il·lustres, no recordo haver penjat mai cap enllaç al meu bloc. Però les entrades que m’estan arribant recentment, procedeixen d’un article de botànica: Arítjol.
No m’ho puc creure, però algú ha penjat un enllaç al meu bloc des d’aquesta entrada de la Wikipèdia, perquè fa mesos vaig penjar un post que contenia aquesta paraula, el significat de la qual desconeixia absolutament ja que (ho dic al mateix post) la vaig haver de buscar al diccionari.
No penso protestar, clar. És allò de: què més dona que parlin bé o malament d’un? El cas és que en parlin!
Per això, agraeixo la seva deferència a l’anònim col·laborador de la wiki que ha inclòs l’enllaç. No obstant, li voldria suggerir altres enllaços que podrien ser més adients amb el text de l’entrada:
http://www.aritjol.com Club excursionista de La Selva del Camp que segur que deuen saber moltes més coses que jo sobre l’arítjol.
Institució Catalana d’Història Natural http://ichn.iec.cat/bages/alzinar/img09.htm: un punt de vista científic.
Olga Xirinacs: http://olgaxirinacs.blogspot.com/2009/09/laritjol.html: un punt de vista literari (sens dubte molt millor que el meu).
http://es.forvo.com/word/ar%C3%ADtjol/: Per a no catalanoparlants: forma de pronunciar-ho (que gairebé és com allò dels setze arítjols d’un arítjolar…)
El Drac Arítjol http://www.totbisbal.com/articles/detallsarticles.php?nIdArticle=110: una llegenda de La Bisbal de l’Empordà.
Fa uns dies vaig rebre el següent email:
Уважаемый зритель!
Мариинский театр переходит к новой форме оповещения для удобства своих постоянных посетителей.
Мы предлагаем Вам подключиться к регулярной адресной e-mail рассылке,
чтобы иметь возможность оповещать Вас об интересных событиях и акциях
Мариинского театра, ценах на билеты, а также сообщать Вам оперативно новую информацию.
Театр планирует разработать систему бонусов для постоянных подписчиков-покупателей.
В случае, если Вы заинтересованы в получении рассылки, зайдите по адресу
http://tickets.mariinsky.ru/ru/client/ и подключите рассылку по e-mail.
С уважением,
Мариинский театр
Данное письмо отправлено Вам, поскольку Вы зарегистрировались на сайте
продажи билетов Мариинского театра (http://tickets.mariinsky.ru/).
Это однократная рассылка и для того, чтобы получать сообщения в будущем Вам
необходимо зарегистрироваться в соответствии с инструкциями, содержащимися в данном письме.
Estava a punt d’esborrar-lo pensant que era un spam quan, no sé perquè, se’m va acudir pasar-lo pel traductor del google (els meus coneixements de rus són escasos). El resultat que em va donar va ser això:
Benvolguts visitants!
Teatre Mariinsky es trasllada a una nova forma de notificació per a la comoditat dels seus clients.
Suggerim que per connectar-se a una adreça regular butlletí per correu electrònic,
per poder informar sobre esdeveniments interessants i promocions
Teatre Mariinsky, preus dels bitllets, així com informar ràpidament de qualsevol nova informació.
El teatre dels plans per a desenvolupar un sistema de bonificacions per als subscriptors regulars, els compradors.
Si vostè està interessat en rebre el butlletí, aneu a l’adreça
http://tickets.mariinsky.ru/ru/client/ i llista de correu d’endoll per al correu electrònic.
Salutacions cordials,
Teatre Mariinsky
Aquesta carta és enviada a vostè perquè vostè registrat en el lloc
Venda d’entrades Teatre Mariinsky (http://tickets.mariinsky.ru/).
Aquesta una lliurament de temps, i per tal de rebre missatges en el futur,
Si us plau, registreu-vos d’acord amb les instruccions contingudes en aquesta carta.
Això em va fer recordar que, un cop, vaig estar a punt de comprar una entrada per la opera de Sant Petersburg, ciutat en la que no he estat mai. Va ser fa dos o tres anys: jo havia d’anar per qüestions de feina a aquesta ciutat; viatge que no m’entusiasmava gens. No per la ciutat, que deu ser encisadora, sinó per la feina que hi havia de fer, que era del més desagradable.
Tot el que es tractava de fer, era assistir a una reunió, de la qual només coneixia un dels assistents, i vaig pensar que el millor que podia fer era comprar una entrada per l’òpera el mateix dia de la reunió. No hi ha res més elegant com excusa per abandonar una reunió o per donar-la per acabada, que dir:
− Ho sento, jo tinc una entrada per l’òpera aquest vespre i això s’està allargant.
Com que les òperes comencen normalment a les set o les vuit, van ideals per deixar a tothom amb la paraula a la boca, si convé.
La veritat és que tampoc m’importava massa: l’òpera m’agrada i anar al Mariinski tenia molt més atractiu que la reunió de marres, a la que, a part de sentir parlar un anglès d’allò més peculiar, hauria de suportar la presència de l’individu que ja coneixia i d’uns quants més que no coneixia, però als que tampoc tenia cap gana de conèixer; particularment un amb el que ja havia parlat per telèfon unes quantes vegades i amb el que sabia del cert que discutiríem.
Quan ja començava a veure-li el costat bo al fet que em paguessin el viatge i l’estança a Sant Petersburg, algú de les altes esferes de l’empresa, amb molt més seny que tots els que parlava jo, va decidir que si els temes no es podien solucionar per fax, email i demés tecnologies, volia dir que no valia la pena moure un dit, i va cancel·lar el viatge.
I, afortunadament, jo encara no havia comprat l’entrada, però segurament vaig deixar el meu rastre en algun racó de l’ordinador del Mariinski.
De totes formes no deixa de ser estrany que després de més de dos anys es recordin de mi per a informar-me que canvien el seu sistema de venda d’entrades i que, a més, ho facin en rus. S’hauran pensat que en sóc de rus? El meu cognom en rus vol dir “Pau”, potser si que s’ho han cregut…
1.- Celtiberia Show
El poble i les runes del seu castell
El poble vist des de les runes del castell
El cartell que hi ha a les runes del castell
2.- Més Celtiberia Show
Estùpid esport estiuenc. Força comú, d'altra banda.
3.- Art rupestre en un aljub mudèjar (!)
4.- Medea
Era Medea una "acollonida"? Així la va interpretar la Blanca Portillo
5.- Hermenèutica
Pintat a una columna de la plaça major
6.- Quina calor!!!!
Com pot sobreviure aquest arbre solitari?
7.- Autorretrat
Oi que he sortit guapo?
8.- Trànsit
Odio els embussos a la carretera!!!
9.- Nom de carrer
Enedevineu on vaig estar el darrer dia de vacances?
i 10.- Només una lluna
Com era d’esperar, el dia 27 només hi va haver una lluna al cel. Jo li vaig fer aquesta foto.
Me’n vaig de vacances. No sé si escriure gaire aquest mes vinent… així que penjo el cartell:
He estat fora de Barcelona uns quants dies. A Pamplona, concretament. M’agrada aquella ciutat. Té una dimensió més humana que Barcelona, que de tan gran tot es converteix en anònim. Clar que Barcelona també té els seus avantatges però, probablement, les persones estiguin dissenyades per a viure en ciutats com Pamplona i no pas en les megaurbes. Tot i que Barcelona encara no arriba a ser-ho, s’hi comença a semblar.
M’hi vaig quedar el cap de setmana, aprofitant que dilluns tenia festa. Com que hi tinc amics allà, ja us podeu imaginar: bons àpats, bones sobretaules, passejades pel centre amb uns quants “pinxos” d’aperitiu… I una mica de política. Dissabte vaig anar al meeting d’Iniciativa Internacionalista al Anaitasuna. Més de dues mil persones, no està gens malament per a ser una opció política que va estar a punt de ser prohibida. Només el Tribunal Constitucional va posar les coses al seu lloc, perque govern, fiscalia i tribunal suprem anàven a una en contra d’ells. I, a més, si ho compareu amb les “reunions” que organitzen els demés partits (inclosos els dos grans que sembla que només organitzin seminaris) sembla que els clandestins siguin ells i no Iniciativa Internacionalista.
Alfonso Sastre és un d’aquells personatges que sempre m’ha interessat: autor teatral prohibit mil vegades, però d’una fondaria de pensament impresionant. Encara recordo quan una professora meva de filosofia me’l va recomanar per a entendre Kierkegaard. No és que m’interesés gaire entendre Kierkegaaard, més aviat pensava que aquell home era un boig perillós amb tota aquella merda de la suspensió de la Ètica, però no deixava d’intrigar-me com era possible justificar l’assassinat d’un fill només perquè ho demana dèu (Abraham’s history). Des d’aleshores, que vaig llegir La sangre de dios, una obra seva dels anys 50’s, m’ha interessat i sempre he seguit les seves creacions. Encara que cal reconèixer que deu ser l’autor teatral menys representat del nostre país.
Al meeting no hi va ser Alfonso Sastre, però van passar un vídeo amb les seves declaracions. Després he llegit que ha promés dimitir si obté l’escó, per a que l’ocupi la segona de la llista: Doris Benegas. Una germana, molt més radical, de Txiqui Benegas, que viu a Valladolid (pobreta: els camarades em sembla que ja li han cremat el despatx d’advocada un parell de cops). No em va agradar gaire el seu parlament: va utilitzar més arguments sentimentals que polítics.
Les paraules d’Alfonso Sastre al vídeo si que em van agradar. Són totes aquelles coses que en política semblen mal vistes: perquè ens em de preocupar del repartiment de la riquesa si ja som tots rics? L’home ja té més de vuitanta anys, però continua tenint aquella frescor intel·lectual que normalment només es trova en la gent més jove.
Al meeting hi arribàvem tard, però tot just sentar-nos va començar l’aurresku, o sigui que només ens vam perdre les folclorades ètniques que s’acostumen a fer en els actes organitzats pels abertzales i que, a mi personalment, m’hi sobren.
Com a cloenda de l’acte va parlar Arnaldo Otegui, la bèstia negra de l’stablishment polític. No l’havia sentit parlar mai en directe i la veritat és que em va cridar l’atenció. Podràs estar més o menys d’acord, però el cert és que estructura molt bé el seu discurs, el diu sense llegir-lo, barreixant el castellà i l’euskera amb tota naturalitat, i parla amb veu serena i modulada. Com que no estic avesat en la política basco navarresa, suposo que se’m devien passar per alt algunes subtilitats. I, clar, tampoc vaig entendre res quan parlava en euskera.
No penso fer propaganda, però la veritat és que potser no estaria gens malament pensar en aquesta gent com alternativa a tan de conformisme. La llàstima és que es necesiten uns 350.000 vots per aconseguir un escó, i aquesta candidatura, a part de tenir assegurats els vots abertzales (que poden ser uns 150.000), ho tenen pelut per recollir els 200.000 restants a la resta de la geografia estatal. Clar que també cal tenir en compte que un partit tan exòtic com el Partido Cannabis, va obtenir 54.000 vots en les darreres eleccions.
En fí, jo, al menys, els hi desitjo tota la sort del món.
Sòc fora de Barcelona i no tinc gaire temps per a blogueixar, però avui he rebut un email que promet coses interessants i volia compartir-lo. No us penseu que sóc a Roma: no sóc gaire futbolero. A més, Roma és una ciutat que, si no odio, estic molt a la vora de fer-ho. El primer cop que hi vaig ser, ja vaig jurar que no tornaria a posar els peus al Vaticà. I no us penseu que sigui perquè sóc ateu: sóc ateu, però no idiota, i totes les manifestacions artístiques, incloses les religioses, m’interessen. Però els senyors vaticans em van treure de polleguera. En primer lloc no vaig poder entrar al Museu Vaticà perquè resulta que el diumenge és tancat. L’únic dia que tenen els treballadors per a poder-lo visitar, els senyors tanquen! Deu ser l’únic museu del món que tanca el diumenge, quins pebrots! I, en segon lloc, no em van deixar entrar a la basílica de Sant Pere: jo portava unes bermudes molt discretes, us ho puc assegurar (vestir d’hippye fumeta ja no s’escau a una persona de la meva edat): blau marí, llargues fins el genoll, de cotó, em sembla que eren Burberry’s… Vaig passar el control que hi havia a la plaça de la columnata de Bernini, ningú em va dir res; però quan em disposava a entrar per la porta de la basílica, un energumen amb placa es va llençar damunt meu i em va impedir l’entrada perquè, segons ell, la meva indumentària no era apropiada. Li vaig engegar que només estava interessat per l’obra de Miquel Àngel i que, en definitiva, les millors pietàs d’ell eren a Florencia (tres) i a Milà (una) i que el Moisés ja el podia veure en un altre lloc, així que no tenia cap interés en entrar. Mentida! Volia entrar! Però no em va donar la gana de mostrar indignació. Algun dia potser parli d’altres berrinches que vaig agafar amb els romans.
Bé, torno al mail que he rebut: La revista AIR (Annals of Improbable Research), de la que ja hem sembla haver parlat en algun altre post, informa que ja està en premsa en número 3 del volum 15 (corresponent al mes de juny 2009). El volum estarà especialment dedicat a la comptabilitat. S’anuncien textos específics sobre:
- Els dits dels fabulosos operadors financers
- La sang dels fabulosos operadors financers
- Els gens dels fabulosos operadors financers (no sé si aquest estarà dedicat a la senyora Kuhnen: jo li vaig enviar a l’editor la referència de l’article)
En definitiva que el número promet!
Quan el tingui ja us en faré cinc cèntims.
P.S. No puc acabar el relat d’en Farchaster, sense haver llegit abans aquest número d’AIR. Potser m’inspira coses!
Per anar escoltant mentre llegiu: http://www.youtube.com/watch?v=2yNp8De3t_A
Ahir vaig tornar a veure Paris, Texas. La feien a no se quina TV a una hora intempestiva, és clar. I com que la pel·lícula és curta, doncs avui m’he llevat amb més son que altra cosa. Així que ja em perdonareu les ximpleries que pugui deixar anar.
Recordo perfectament quan la vaig veure per primer cop, ja deu fer vint-i-cinc anys. Com passa el temps! Anàvem una colla de gent i, en sortir del cinema, vam anar a sopar alguna cosa al Julivert Meu. Era inevitable parlar del que havíem vist. Es va encetar una polèmica sobre les relacions entre els germans: només en FX i jo mateix érem fills únics; els demés tenien germans o germanes i podien parlar per ells mateixos. A mi sempre m’ha estat molt difícil d’entendre les relacions entre germans. Entre altres coses, perquè n’he vist de tots colors, des d’inseparables fins a estranys l’un per l’altre. Així que la relació entre en Travis i en Walt es va convertir en motiu d’un encès debat sobre que faria cadascú en el cas que son germà reaparegués amb amnèsia quatre anys després d’haver desaparegut.
Tothom hi va dir la seva, menys en FX i jo que no volíem (o no podíem) pontificar sobre el que no sabíem. I van sortir totes les postures possibles: el qui ni tan sols aniria a recollir-lo al mig del desert i el qui li pagaria les sessions de teràpia fins que estigués guarit del tot. En mig hi havia una ampla varietat d’idees sobre què fer. En FX i jo estàvem asseguts un al costat de l’altre i tots dos pensàvem que el que fa en Walt al film era molt assenyat. Però ho parlàvem entre nosaltres, sense participar gaire de l’enrenou general en el que tothom parlava més aviat del seu propi germà que no pas dels germans de la pel·lícula.
Quan tornes a veure una pel·lícula que fa anys que no has vist, tens l’avantatge que pots fixar-te més en els aspectes formals, perquè com que el guió ja el coneixes no et cal prestar tanta atenció als diàlegs. I ahir em vaig dar compte que el que jo recordava com un diàleg llarguíssim entre en Travis i la seva dona, Jane, al final de l’obra, no ho és, en realitat. Son dos monòlegs, és el paradigma de la incomunicació: jo et deixo anar el meu rotllo i tu el teu. Per a què volem més? Dos monòlegs subratllats pel fet que es posen d’esquena l’un a l’altre quan els deixen anar. No sé com és possible que no ho recordes així, perquè és força evident. Coses de les relectures: sempre acabes veient el que havies mal interpretat o interpretat de forma molt diferent a la intenció de l’autor. O potser l’autor volia que es podés interpretar de les dues maneres. Mai ho acabes de saber. Així és l’art.
I dic tot això perquè el que no vam fer en aquell sopar va ser parar-nos a parlar de les imatges. I ara he vist que la fotografia del film és potser la cosa més destacable que té. Des de les imatges del desert al començament fins a la cabina del peep-show al final o l’habitació a Le Meridien, són d’un impressionisme buscat que fan d’ella una obra mestra.
Però d’això no en vam parlar. Vam parlar dels fills; quasi tots els de la colla teníem, en aquella època, nens petits o estàvem en camí de tenir-los. I tot això de la biologia, la paternitat i demés, era un tema punyent per a tots nosaltres. Jo vaig acabar convençut que el qui paga les sabates, els puzles i els llapis, és el pare. I deixa’t estar de fets biològics que no porten més que a complicacions. Perquè ja m’explicareu el futur d’en Hunter després d’haver viscut feliçment durant quatre anys amb en Walt i la seva dona. La biologia és millor deixar-la per a les sèries veneçolanes, melodramàtiques fins a no poder més, que fan per la tele a les tardes, per a vídues avorrides i dones amb poc seny: Pero, sabes?: Si Ernesto Carlos es hijo de Sandra Paula! I a mi, què? Després de vint anys havent viscut amb uns pares, és impossible que sorgeixi la crida de la sang. O és que l’ADN té alguna possibilitat d’intercomunicació a distància? Som, bàsicament, memòria; i qui no pot recordar quelcom, no pot apreciar-ho. Així de senzilles són les coses.
No m’he pogut estar de mirar on està Paris, Texas. Jo m’imaginava, per la foto que ensenya en Travis, que estaria a l’oest de l’Estat, a la zona més desèrtica. Però no és així: està al nord, a tocar de les fronteres amb Oklahoma i Alabama, en mig de boscos i camps de cotó, al costat mateix del Red River. O sigui, que a en Travis el van enganyar: o li van vendre la pitjor parcel·la del poble o la parcel·la no estava a Paris, Texas. Un mite menys …
I també he esbrinat els orígens del blues que tan bé acompanya el film. És una versió d’un vell blues (1927) de Blind Willie Johnson que el propi Wenders va enregistrar i filmar per a una sèrie de TV anomenada The Blues i produïda per Scorsese. A mi m’agrada més la versió de Ry Cooder per al film.
Aprofitant que havia de ser a Madrid un parell de dies per qüestions de feina, he estat els dies de pont fent turisme per la Meseta. M’agrada el país i el paisatge; una mica menys el paisanatge. Però tot va en el mateix paquet; i també cal dir que els amfitrions han estat amb mi força atents.
Poso algunes fotos de coses que m’han cridat l’atenció i que m’han semblat boniques. I que m’han quedat bé, es clar, perquè lo meu amb la càmera de fotos deu ser una incompatibilitat congènita. Ja veureu que quasi tot va de romànic. El fet de ser ateu no em desqualifica com crític i admirador del art d’èpoques en que el ser ateu era simplement inimaginable. Tampoc vull dir amb això que en sigui algú qualificat per a parlar-ne; però des de sempre que he sentit una forta atracció per l’imaginari romànic: els éssers mitològics, els dibuixos esquemàtics, les posicions de les estàtues i les pintures … Que me’n dieu d’aquest centaure disparant una fletxa cap el darrera? Qui el perseguia? Quina simbologia hi ha amagada en aquesta imatge tan críptica?
I l’intent permanent de desafiar la gravetat, d’elevar-se cap el cel, amb uns mitjans paupèrrims. Sembla mentida que, després de vuit-cents anys, encara estiguin dretes unes torres que es van fer amb el desconeixement propi d’una era obscura, quan s’havien esvaït la major part de les ciències i les tècniques grecoromanes. El cel de Castella té un color especial: no se si deu ser perquè l’absència de muntanyes et permet veure la totalitat de la volta celeste o perquè l’aire està menys contaminat, però el blau del cel és més intens, més colpidor. No és estrany que volessin apropar-s’hi. Sobre tot si, a més, hi afegim els significats transcendentals que li atribuïen al cel: el paradís, la casa dels esperits, el temple de la bondat… En aquesta foto no s’aprecia gens, perquè era ben núvol quan la vaig fer; em sembla que estava plovisquejant fins i tot. Però, tot i pluja, encara es veu la tonalitat blavosa del cel.
I els castells? Imaginar cóm vivien, com tot allò devia ser ple de fang i de porqueria; cóm devien ser els mercats que es feien a les seves portes o al seus peus, plens d’olors i de mosques atretes pel menjar que s’hi venia. I la foscor, sobre tot la foscor; a la que ja no estem acostumats. Com que només em d’estirar el dit per a que s’encengui la llum, no som capaços d’imaginar cóm devien ser les nits amb espelmes o a la llum de la Lluna.
La bellesa del paisatge i dels seus elements arquitectònics, no ens ha de deixar caure en un romanticisme mal entès: eren èpoques fosques que hem superat, en les que la major part de la gent sobrevivia malament; amb gana, malalties, injustícies i patiments. I, a sobre, encara havien de sofrir les arbitrarietats del poder civil i eclesiàstic. Per això, en un moment que algú, més avesat que jo en l’art romànic, em va dir que alguna d’aquelles esglésies havia estat edificada pel poble, no vaig poder estar-me de preguntar, com un acte reflex amb una mica de mala baba:
Que pasa? Acaso las catedrales las edificaron los obispos?
Perquè el que mai puc deixar de pensar quan veig tot això, és la quantitat de patiment que, segurament, hi va haver en la seva construcció. Quants morts, quants esguerrats, quantes vídues i orfes va costar el que, ara, contemplem amb un cert orgull. I, enteneu-me, no li vull restar mèrit artístic; que, indubtablement, el te. Però potser també valdria la pena retre algun tribut als qui s’hi van deixar la pell i no sortiran mai als llibres d’història.
Ara que tothom parla de qui serà el proper llogater de la Casa Blanca, a mi em ve de gust parlar d’un altra White House que hi ha als Estats Units. A on s’ajunten els estats de Utah, Arizona i New Mexico hi ha una extensa regió, la majoria dins d’Arizona, que és la Navajo Nation. Ningú pensi que és un raconet: són 70.000 quilòmetres quadrats; aproximadament el doble de Catalunya, per exemple. Això si, no hi ha més de 300.000 ànimes; amples ja estan.
Al bell mig d’aquest territori hi ha un poble anomenat Chinle (Arizona), d’uns 5.000 habitants, més del 90% dels quals són Navajos (Native American, com els hi diuen per aquestes terres amb un eufemisme fruit de lo políticament correcte). A tocar de Chinle hi ha un Canó, no és tan gran com el del Colorado, però és força més interessant: el Canyon of Chelly. De fet, el nom és una redundància: Chelly és una hispanització de dos mots navajos (Tse = pedra i Li = dins de; Tseli) que volen dir precisament Canó (dins de la pedra). O sigui que estem al Canó del Canó. Potser era més irònic pensar que érem al Canó de la Cheli (Araceli); però, no.
De fet, és un conjunt de canons; perquè són varis els rius que conflueixen formant una mena de Y gregues que estan ensorrades uns 300 metres sota el nivell de la plana. Aquí en teniu un foto aèria per a que us en feu una idea.
Tots el canons tenen noms espanyols: Canyon del Muerto, Canyon of Chelly (ja he dit d’on ve el nom), Canyon of Monumento … Els Navajos van assimilar molt ràpidament la cultura hispana i quasi tos ells porten cognoms espanyols com Rodríguez, García, López, etc. Però, avui en dia, d’espanyol no n’hi ha gairebé cap que en sàpiga. A més, els Navajos (que ja eren semi nómades) han estat de les poques tribus de Native Americans que no van ser gaire desplaçats de les seves terres per la conquesta dels wasp (White Anglo Saxon Protestant). Ells s’anomenen a si mateixos “dine” (es pronuncia: díni) que vol dir “poble” en navajo, però també usen el mot navajo (pronunciat en anglès: navaho), d’origen espanyol, i no sembla que els molesti aquest apel·latiu.
El Canyon of Chelly té molts significats religiosos pels Navajo. La religió Navajo és bastant simple i, com totes les religions, només vol donar resposta a la pregunta “d’on venim?”. Pels Navajo la resposta és prou senzilla: l’univers el va crear Spider Grandmother, una senyora que vivia a Spider Rock. Per la resta de qüestions son més aviat panteistes. És curiós que el creador sigui una dona, ja que quasi totes les religions són masclistes en aquest aspecte: els déus són masculins (potser Bibiana Aido hauria de fer alguna cosa en aquest sentit: asexuar els déus, per exemple). Això no vol dir que la cultura navajo sigui feminista, ni tan sols igualitària. Al contrari, són bastant masclistes; i, a més, amb la connivència del Tribunal Suprem dels Estats Units que es nega a veure cassos de claríssima discriminació amb l’argument de l’inviolabilitat de la sobirania tribal (vegeu la sentència Santa Clara Pueblo vs Julia Martínez de 1978).
Però tornem al Canó de Chelly, que m’estic embolicant. La casa de Spider Grandmother està al canó: és a la confluència del Canyon of Monumento i el de Chelly. Allà on conflueixen els dos canons, han quedat dos grans monòlits de uns 150 metres d’alçada que es coneixen amb el nom de Spider Rock. El més alt dels dos és la casa de Spider Grandmother. Cal reconèixer que són d’una bellesa natural poc comuna. I ja se que la història de la grandmother és una ensarronada per a nens; però, veient l’indret, arribes a pensar que potser valdria la pena que fos certa.
Els Navajo no deixen entrar a l’interior baix del canó, si no és acompanyat d’un natiu i en el seu cotxe i pagant, és clar. Suposo que deu ser una de les seves formes de vida. De totes maneres no crec que se la guanyin gaire amb aquest mètode. En tot el temps que vam estar per la banda de dalt del canó (per la que si que et pots passejar amb llibertat) només ens vam trobar amb un altra parella que, per més inri, també eren catalans. Antipàtics, però catalans. Ens va semblar com si els molestés trobar-se amb veïns en aquell indret tan remot, com si ja no podessin dir, al tornar, que havien estat on no hi havia ningú.
També pot ser que no deixin entrar, tal com ens van dir, per preservar les restes de la seva civilització que queden en aquest lloc, per a ells sagrat. La resta més important de la seva civilització és precisament la White House que es troba situada al mig del canó, dins d’una mena de cova que s’ha fet en una esquerda de la paret del canó. No vaig aconseguir esbrinar quina antiguitat té l’edifici, però, per algun comentari històric que em van fer, vaig interpretar que el conjunt devia ser del segle XVII, però no n’estic gens segur. També em van comentar que al canó hi han altres restes navajo més antigues, de fins el segle XIII. Com que no vam entrar al canó, només en vam poder fer fotos amb el zoom meravellós de la super càmera digital d’un dels companys de viatge. Aquí teniu les fotos de lluny, de menys lluny i de aprop. La White House és la casa amb dues torres que es troba a l’interior de la cova. En aquesta foto no es veu gaire blanca però és que està feta de molt lluny; he vist altres fotos en les que es veu totalment blanca. Encara que podria ser photoshop perfectament.
P.S. Aquest matí, que tenia una mica de temps, m’he dedicat a treure l’etiqueta “personal” dels posts referents a viatges, i substituir-la per l’etiqueta “viatges”. Així queda una mica més endreçat el bloc.
Una de les coses que mes odio dels viatges es la funesta mania de comprar coses desaforadament. D’una banda, perds un temps preciós per anar a veure indrets i llocs que potser no tindràs mai més ocasió de veure al natural. I d’altra, et gastes els diners en xuminades que, moltes vegades, podries haver comprat a Barcelona a millor preu.
De totes formes és un costum inevitable, en el que fins i tot jo mateix hi caic. Sempre acabes trobant aquella cosa estrambòtica que t’acaba fent el pes, per endur-te-la a casa com a record del viatge i que, a vegades, acaba a qualsevol racó acumulant pols. A més, sempre tens aquells compromisos amb familiars i amics, amb els que sembla que, si no els portes res, es com si no haguessis estat de viatge. Tinc un amic que a aquesta mena de regals els anomena pongos; per allò que sempre et preguntes quan t’ho regalen: ¿Dónde lo pongo?. Aquest any, he solucionat tots aquests compromisos a Napa Valley: he portat a tothom una ampolla de vi californià. Aquest regal te un avantatge important: segur que no es quedarà a cap racó acumulant pols. I si visites uns quants cellers, no és difícil trobar un vi més que decent per uns 15 dòlars l’ampolla.
Ara, un cop retornat a casa, he fet recompte de les ximpleries que em vaig comprar durant el viatge. Com que no són gaires, se’n pot fer un inventari exhaustiu ràpidament.
Objecte 1: La típica xapa per a enganxar a la nevera. Hagués preferit que fos metàl·lica, però no en vaig trobar. Les metàl·liques eren molt més grosses i no portaven imant, així que em vaig haver de conformar amb aquesta de plàstic que, en definitiva, ja fa l’efecte desitjat. Preu: 1 dòlar.
Objecte 2: Root Beer. Malgrat el seu nom, no te res a veure amb la cervesa. Segons el meu Concise Collins és (U.S. & Canada) an effervescent drink made from extracts of various roots and herbs. Suposo que deu ser el que en castellà s’anomena zarzaparrilla i que en català (ho he mirat al Miracle) es pot anomenar sarsa, aritja, aritjol, sarsaparrella i matavelles. El nom que millor li escau és el darrer. La beguda, que no havíem tastat fins arribar a casa, és infernal. No se si recordeu l’olor que feia el Linimento del Dr. Sloan; doncs aquest és el gust que te aquesta beguda. Amb aquest antecedent, no es fa estrany que als americans els hi agradi tan la Coca Cola, que és la beguda que va venir a substituir aquest beuratge infame. Preu: 50 centaus. (A un super. Sembla mentida, però es veu que hi ha gent que encara ho beu).
Objecte 3: Miniatura de destral india. Ja ho veieu: una pedra lligada a un pal amb un fil de pell de vedella. La vaig comprar al Museu del Far West de Oklahoma City, on em van assegurar que era “made by indian nation”. L’estat d’Oklahoma es l’estat que te més diversitat d’indis de nordamérica. El motiu d’això no és que estigués més poblat, al contrari, era dels més despoblats. Per això els colonitzadors van anar-hi enviant tots els indis que els molestaven de qualsevol altre lloc del país, amb el resultat final que a Oklahoma hi ha tribus de les que ni tan sols havia sentit el nom abans d’aquest viatge. Aquesta destral, segons em van assegurar, és una rèplica en miniatura de les que feien no recordo quina variant dels apaches. Perquè a més de les tribus també hi ha les subfamílies; en fi, tota una classificació per a fer envermellir Linneus. Una de les coses que em va cridar molt l’atenció és que fan servir això del indian nation amb una facilitat enorme. En un país tan patriòtic com aquell, sembla impossible que la menció de la paraula nation no aixequi ampolles com a casa nostra. Ho vaig comentar amb un indi navajo, molt culte i educat, amb el que vam tenir l’oportunitat de xerrar una estona a New Mexico. Ell va ser el que ens va dir que tot això era d’uns anys ençà; que abans era molt diferent. I que la moda de lo políticament correcte, algun avantatge havia de tenir: ara ja no els deien “puto indi”, sino “nació india”. Malauradament, segons em deia, encara quedaven moltes altres coses per canviar i ell ho sabia be perquè era el director d’uns programes d’integració social per als indis. Preu: 8 dòlars.
Objecte 4: Pedra gravada amb símbols dels indis navajo. Les diferents tribus índies no havien desenvolupat l’escriptura, per això dibuixaven els objectes als que es volien referir. Hi han alguns jaciments precolombins on es poden trobar aquestes simbologies dibuixades per les parets. Una forma que tenen els indis actuals de guanyar-se la vida és venent trossos de pedra del canó en els que graven alguns dels símbols més usuals. Aquesta la vam comprar a Canyon of Chelly (Arizona). Ja veieu la mena de símbols que feien servir: la mà (això em sona d’alguna pintura rupestre de per aquí, encara que aquesta sigui més abstracta), el blat de moro, el cérvol, el cel, la terra, la lluna, el sol, etc. La línia trencada que hi ha a la dreta de tot representa el riu i la de l’esquerra del tot representa el canó. Preu: 15 dòlars.
Objecte 5: El barret texà. De fet, és Made in Guatemala, però és de la coneguda firma Sunbody Hats de Texas (model: Classic Cowboy) que com a divisa te la següent frase: EveryBody needs SunBody SunTime. I tenen raó: les gorres aquí no serveixen per a res, a no ser que duguis els cabells llargs. No és el meu cas, que ja gairebé no me’n queden. I si no portes barret, el clatell es posa que no vull ni explicar. A Oklahoma no se’n veuen tants però a Texas, New Mexico i Arizona el porta gairebé tothom i no se’l treuen quan entren a edificis públics, cosa que no deixa de ser xocant. El porten fins i tot al cotxe quan condueixen i això si que no m’explico com s’ho fan: les vegades que ho vaig intentar jo, l’ala del darrera em xocava amb el reclina caps del seient i aleshores, o em posava menjant-me el volant o el barret s’anava movent a cada frec amb el seient, i així era impossible conduir. Preu: 30 dòlars. (La millor inversió que vaig fer).
I aquí s’acaba la crònica de les meves compres per aquests mons de deu. En total 54,50 dòlars, uns 35 euros, més o menys. Vaig o no vaig ser moderat?
Ah! També volia comprar-me unes enganxines com aquestes que vaig veure en alguns cotxes, però no vaig trobar cap lloc on les venguessin. Ja veieu com s’apropien de les idees!
Comentaris Recents