Arítjol

Smilax aspera. Foto: Jordi Badia. Institució Catalana d'Història Natural

Darrerament estic rebent visites procedents de la Wikipedia en català. És estrany, ja que, malgrat haver col·laborat amb l’enciclopèdia virtual alguna vegada amb articles relacionats el meu besoncle o sobre matemàtics il·lustres, no recordo haver penjat mai cap enllaç al meu bloc. Però les entrades que m’estan arribant recentment, procedeixen d’un article de botànica: Arítjol.

No m’ho puc creure, però algú ha penjat un enllaç al meu bloc des d’aquesta entrada de la Wikipèdia, perquè fa mesos vaig penjar un post que contenia aquesta paraula, el significat de la qual desconeixia absolutament ja que (ho dic al mateix post) la vaig haver de buscar al diccionari.

No penso protestar, clar. És allò de: què més dona que parlin bé o malament d’un? El cas és que en parlin!

Per això, agraeixo la seva deferència a l’anònim col·laborador de la wiki que ha inclòs l’enllaç. No obstant, li voldria suggerir altres enllaços que podrien ser més adients amb el text de l’entrada:

http://www.aritjol.com Club excursionista de La Selva del Camp que segur que deuen saber moltes més coses que jo sobre l’arítjol.

Institució Catalana d’Història Natural http://ichn.iec.cat/bages/alzinar/img09.htm: un punt de vista científic.

Olga Xirinacs: http://olgaxirinacs.blogspot.com/2009/09/laritjol.html: un punt de vista literari (sens dubte molt millor que el meu).

http://es.forvo.com/word/ar%C3%ADtjol/: Per a no catalanoparlants: forma de pronunciar-ho (que gairebé és com allò dels setze arítjols d’un arítjolar…)

El Drac Arítjol http://www.totbisbal.com/articles/detallsarticles.php?nIdArticle=110: una llegenda de La Bisbal de l’Empordà.

Més conya! (o Cognac?)

No sé si algun capitost es va llegir el meu post del dissabte, però ahir a EL PAÍS sortia aquest anunci que em feia partir de riure:

EL PAÍS 1 de novembre de 2009 Pàg. 33

Els 1.200 milions d’euros de l’expert financer, ja s’han convertit en 3.420 milions d’euros valorats pel reputat enòleg!

Aquest home, com que no té cap ”prestigi financer”, fa l’esforç “intel·lectual” de fer unes quantes multiplicacions: 8.000 barriques de 500 litres fan 5,7 milions d’ampolles de 700 cc. A 600 euros l’ampolla… et voilà! Clar que això no és més que un fred nombre… doncs que me’l donin a mi!

Si li pregunten a l’escombriaire de la cava, potser arriben als 5.000 milions.

M’agradaria conèixer l’opinió de Miguel Boyer.

Senyor! Què més haurem d’escoltar?

Cognac (o Conya!)

No acostumo a parlar de coses del meu “ofici” en aquest bloc, però avui faré una excepció. El motiu és l’anunci que el senyor Ruiz Mateos està fent als mitjans de comunicació per a col·locar els pagarés que està posant en circulació i en el que diu que la garantia del pagament dels pagarés son les existències de brandi envellit en una de les seves caves, (un tresor de valor incalculable!) valorat en més de 1.200 milions d’euros.

http://blog.ruiz-mateos.com/wp-content/uploads/2009/10/informe21.jpg

Fa unes setmanes la Comissió Nacional del Mercat de Valors va emetre un duríssim comunicat referent als Pagarés que posa en circulació RUMASA en el que, breument, advertia sobre 1) la no existència de cap societat holding que aglutinés les empreses autodefinides com Grupo NUEVA RUMASA, 2) la no inscripció en el Registre Mercantil d’aquestes emissions de Pagarés i 3) la inexistència de cap penyora registrada en el corresponent registre de bens mobles com a garantia de l’emissió.

Per si això fos poc, el professional valorador del brandi, un reputat professor de la més prestigiosa escola de negocis de Barcelona, també ha fet públic que la seva valoració no es pot prendre com a base de cap mena de garantia, ja que havia estat feta per a uns altres supòsits. No sé per a quins altres supòsits podia donar una valoració d’aquestes característiques tan descomunals. Fa uns dies, el sumiller de La Tour d’Argent, un antiquíssim restaurant parisenc en hores baixes (ha perdut dues estrelles Michelin), deia que la direcció del local posaria a subhasta unes 18.000 ampolles de la seva cava per a obtenir diners per a reformes. La seva estimació del preu que podia assolir un cognac Clos du Griffier 1788 (abans de la Revolució Francesa!) era de 2.500 euros. Per a arribar a 1.200 milions, caldrien 480.000 ampolles del cognac pre revolucionari!!!!

Això de les valoracions de coses, sobre tot d’empreses, és una cosa que se’ns encarrega sovint als economistes i és un dels temes més vidriosos que pugui haver-hi.. Tant és així que, aquest mateix professor-valorador, ha publicat, fa només un any, un llibre amb el títol: 201 errores en la valoración de empresas. Un ja pot imaginar que si en una feina es poden arribar a cometre 201 tipus d’errors diferents, vol dir que aquesta feina no deu ser gaire simple.

És curiós que els de RUMASA li hagin aixecat la camisa a un home expert com ell en aquestes coses. La primera cosa que es fa abans d’acceptar l’encàrrec de fer una valoració, és preguntar quina és la seva finalitat. Perquè mai és el mateix valorar per a una OPA hostil que per una fusió amigable, per un intercanvi prèviament pactat que per una expropiació forçosa. Sembla que el nostre professor no es va preocupar gaire de saber quina finalitat li donarien els seus clients a la valoració i, ara, ha de fer aclariments per a que el seu nom no en surti gaire esquitxat.

Curiosament, aquest error no està inclòs en el seu llibre. Per a la propera edició jo li proposo que l’inclogui i passin a ser 202 errors… I jo m’apunto el tema i a partir d’ara, afegiré un paràgraf a totes les valoracions que faci, dient que no es pot utilitzar per a finalitats diferents a aquelles per a les que em va ser encarregada i que el meu nom no es podrà fer públic sense el meu consentiment exprés i anticipat.

I és que hi ha gent per a tots els gustos… Menys mal que encara em puc permetre el luxe d’escollir els meus clients!

Sara, Salim i Javier

Sara, Salim i Javier són metges. Sara, Salim i Javier han estat imputats durant molt de temps com si fossin vulgars delinqüents. Sara, Salim i Javier han vist els seus noms corren pels diaris. Sara, Salim i Javier han estat víctimes de la intolerància d’unes quantes associacions i partits polítics a qui es va deixar exercir l’acusació popular. Però, sobre tot, Sara, Salim i Javier han patit l’acarnissament (no terapèutic) d’uns agents de la Guàrdia Civil que van avantposar els seus prejudicis ideològics a l’imperi de la llei.

Ells no van ser les úniques víctimes del sistema: un nodrit grup de dones també van caure sota la mirada escrutadora de policies, jutges, polítics i periodistes. Un malson que ha durat més de dos anys, fins que un jutge ha posat punt i final a una història que no hauria d’haver començat mai: la de la Clínica Isadora, que el febrer del 2007 va omplir els diaris d’acusacions infundades.

I ara, un jutge, García de Dios es diu l’home (si és de déu, ha de tenir totes les benediccions), diu, no solament que no existien ni tan sols indicis de cap delicte, sinó que afegeix que el Capità N-57683-G, l’Alferes A-04134-P i el Sergent I-25445-A, van articular una investigació policial

I ara, jo em pregunto: si els veïns i coneguts de la Sara, el Salim i el Javier van veure i viure totes les sospites que queien sobre ells, tota la pressió mediàtica que van patir, els agents judicials portant citacions a casa seva, en fi, tot el circ que es va muntar; cóm és possible que del Capità, de l’Alferes i del Sergent només en podem saber el número de la seva placa? Jo també vull muntar el circ a casa del Capità, de l’Alferes i del Sergent! Jo els vull veure sentats al banquet dels acusats per prevaricació, per abus de poder, per arbitrarietat en l’exercici de la funció pública, pel que sigui… I vull saber els seus noms i cognoms, el seu domicili, vull sotmetre’ls a la vergonya pública i vull que els fotin fora del cos o com a mínim que els enviïn a la Marina, ja que a galeres no es pot.

Perquè s’han d’amagar els noms i cognoms d’aquests individus que, amb el més absolut menyspreu de la intimitat de les dones que havien avortat en aquesta clínica, les van citar a declarar i van posar noms, cognoms i DNI’s de totes elles en els seus oficis e informes? Individus que van anar per la clínica prenent fotografies del personal sanitari per a que l’identifiquessin les dones; individus que van sol·licitar i van aconseguir d’un altre jutge la intervenció del telèfon de la Sara. Rates de cloaca, en definitiva de les que ens hauríem de deslliurar tan aviat com sigui possible.

I no estaria de més, que el Ministeri de l’Interior donés alguna mena de disculpa per aquestes actuacions irregulars de la policia i el Ministeri de Justícia o el Consell del Poder Judicial per la, també irregular, actuació d’un jutge que va emparar tota aquesta

I tota una serie d’associacions a les que els hi va faltar temps per a presentar-se en el procés penal com acusació popular

i que ahir es manifestaven per Madrid (amb tot el suport dels partits de la dreta cavernícola espanyola, Ansar al frente) també podrien donar alguna explicació i manifestar públicament que, seguint les ordres del jutge, han destruït tota la documentació que puguin tenir del procés i, en particular, les llistes de clients de la clínica

En fi, només em resta animar a la Sara, el Salim i el Javier per a que iniciïn les accions penals pertinents contra el Capità, l’Alferes i el Sergent anònims, tal com els hi suggereix el jutge

Res m’agradaria més que veure aquests tres policies (per anomenar-los d’alguna manera) a la presó i expulsats del cos.

 

NOTA: Tots els retalls han estat extrets d’una fotocòpia de l’Auto dictat el passat dia 15, pel jutge Ramiro García de Dios Ferreiro, titular del Jutjat d’Instrucció num. 6 de Madrid. A vegades, algunes decisions judicials em fan tornar la confiança en la justícia.

Wamuuu

Segurament no li daran cap premi a la cançó, però seria un bon punt de partida per a un musical (no sé si dramàtic o comèdia).

Temes del cercador (IX)

Aquest cop he trigat quatre mesos en tornar a l’habitual secció de cerques estúpides que condueixen al meu bloc. Ho he fet per adequar els trimestres al cicle anyal normal. El proper post sobre el tema sortirà a finals de desembre (no em puc comprometre a fer-lo el mateix 31 de desembre perquè qui sap l’estat etílic en el que em puc trobar).

Abans d’entrar en els premis, he de confessar que em sembla desconcertant que alguna gent arribi al meu bloc tot cercant informació d’individus que són perfectes desconeguts. Els accessos procedents de cerques com “Maurice Rollinat”, “Richard Baer”, “Noah Joad” o “Friedrich Daniel Behn” no sovintegen, però en van sortint. Sembla que no sóc l’únic que va cercant informació d’individus estranys. Ja em sembla bé: no m’agrada ser l’únic en res.

Després d’aquesta disquisició, passem a l’important que són els premis.

1. Premi d’esports i Medalla d’or: [partitura himne barça per a saxo] Un suggeriment: al costat del Palau de la Virreina, a les Rambles, hi ha una botiga que es diu Casa Beethoven: si no la trobes allà, és que no existeix.
2. Premi d’esport infantil i Medalla d’argent: [instrucciones cochecito jane carrera] Tan menut i ja estàs pensant a convertir-lo en un Alonso? Pensa-t’ho bé, ja veus com van les coses en aquest negoci!
3. Premi al bricolatge i Medalla de bronze: [instruccions si es fon un fluorescent] Aquí, tothom demana instruccions! No crec que les meves t’hagin servit per a gran cosa. No obstant espero haver-te arrencat un somriure.

Aquest trimestre, tot i que tinc algunes altres cerques curioses, no dono cap accesit: em costaria massa triar entre una dotzena que també es podrien prestar a escarni públic. De totes formes, si que vull mencionar una cerca que es repeteix moltes vegades i que ja ve de trimestres anteriors: [alecte movie]. No tinc ni la més remota idea que coi poden estar buscant els que posen això al cercador!

Au! Fins a finals de desembre!

Ig’s

El proper dijous, dia 1 d’octubre, tindrà lloc la cerimònia d’entrega dels guardons Ig Nobel que premien aquelles recerques que, primer fan riure, i després fan pensar. A primera vista, podria semblar que el que es premia en aquest acte és la recerca sobre fets trivials; però, que és un fet trivial? La caiguda d’una poma d’un pomer, també és un fet trivial. No podem saber quanta de la recerca fonamental important s’ha fet arrel d’un fet trivial. El senyor Robert Mattheus ho explica molt bé, amb molts més exemples, en un recent article a The National.

La cerimònia, com en anys anteriors (és la dinovena edició), tindrà lloc al Sanders Theatre de la Universitat d’Harvard i començarà, puntualment, a les 17:15. Com que serà transmesa per webcast, la podrem veure en directe, encara que l’horari serà una mica intempestiu: la 1:15 de la nit (aquí a Europa ja serà dia 2).

La cerimònia, anàrquica com sempre, serà conduïda pel conegut matemàtic franco americà Benoit Mandelbrot (el pare de la geometria fractal) i comptarà amb la presència de coneguts premis Nobel (autèntics, hehe) com Paul Krugman i Martin Chalfie (2008: economia i química), Orhan Pamuk (2006 literatura), Roy Glauber (2005 física), Frank Wilczek (2004 física), i altres.

Segons els organitzadors, la majoria dels deu premiats estaran presents a la cerimònia, tot i que, al contrari dels premis nobels suecs, no es coneixen els seus noms fins a l’entrega del premi.

La meva candidata per al premi Ig Nobel d’economia és la senyora Camelia Kuhnen, de la que ja vaig parlar en aquest blog i que vaig proposar com a candidata pel seu treball sobre la determinació genètica del risc financer.

Per amenitzar la jornada es compta amb els següents espectacles:

1. Abans de començar (a les 18:45), i a l’entrada del teatre, el Boston Squeezebox Ensemble interpretarà peces d’òpera a l’acordió.
2. L’acte començarà (puntualment) amb un concert especial: el Risk Cabaret Concert interpretat pels Penny-Wise Guys.
3. I, durant els descansos, es farà l’estrena mundial de l’òpera en quatre actes The Big Bank Opera, amb músiques de Beethoven i Rossini i lletra de l’editor de la revista AIR, Marc Abrahams. Serà interpretada en els seus papers principals per Maria Ferrante i Ben Sears, acompanyats al piano per Branden Grimmett i dirigits per David Stockton. Alguns dels guardonats interpretaran petits papers a l’òpera.

A continuació podeu veure algunes de les sessions d’assaig d’aquesta òpera que, probablement, no serà un èxit mundial però que promet bones vibracions.

Qui pot ser més estúpid? Els diners a Júpiter.

La part més acadèmica de l’acte, estarà composada per les ja tradicionals lliçons 24/7 (24 segons per fer una completa descripció tècnica del tema i 7 paraules per fer-ne un resum clar i senzill que tothom pugui entendre). Aquest any estaran a càrrec de Wade Adams (sobre nanotecnologia), Stephen Wolfram (sobre el geni), Paul Krugman (sobre economia) i Deborah J Anderson (sobre contracepció). La lliçó inaugural (60 segons) correrà a càrrec, com ja s’ha dit de Benoit Mandelbrot (sobre el tema central de l’acte: Risc). Això dels 24 segons no és cap broma: un cop transcorregut aquest plaç, surt a l’escenari una nena d’uns dotze o tretze anys (a poder ser amb veu de pito) dient que s’avorreix molt i que vol que s’acabi ja. Naturalment, durant la cerimònia es poden llençar avions de paper als presentadors i guardonats: de fet, els propis organitzadors encoratgen els assistents per a que ho facin.

Amb la finalitat d’evitar demandes innecessàries, l’acte estarà monitoritzat pel conegut advocat neoiorquès, William J. Malloney, que preservarà l’acte de sons, paraules, imatges i “pensaments” impropis u ofensius.

Les conferències informals (hi ha alguna cosa formal en tot això?) tindran lloc el dissabte, dia 3 d’octubre a l’edifici 10 del Massachusets Institute of Technology (MIT). Seguint al peu de la lletra la màxima de que lo bó, si és curt, es dues vegades bó, els guardonats disposaran de cinc minuts per exposar el que han fet i perquè ho han fet, responen després a unes poques preguntes de l’audiència. L’accés a les lliçons informals és gratuït, però l’espai és molt limitat. No està prevista la seva transmissió per webcast, o sigui que haurem d’esperar a veure-les al canal del youtube de la revista.

.

P.S.

Podeu veure la cerimònia de l’any passat sencera aquí (1 h 44 m). Va estar dedicada al tema: Redundància.

Palin (again)

He de reconèixer que la Sarah Palin em posava caxondo: cada cop que la veia em donaven ganes d’assaltar la Bastilla o el Palau d’Hivern altre cop. Per això, quan va dimitir com a governadora d’Alaska, vaig pensar que podria continuar gaudint d’ella en les properes eleccions presidencials als USA, segurament a les primàries i, qui sap!, si com a candidata republicana. Hagués estat una diversió impagable.

Ara, els de Vanity Fair m’han ensorrat les meves il·lusions. En el número d’aquest mes de la revista, es publica una entrevista amb el pare del seu net, aquell noiet que va deixar prenyada la seva filla en plena campanya electoral i la va posar en un compromís. A ella i al pobre McCain. que ni s’imaginava amb qui es jugava el futur.

El xicot, que com se sap no té gaires llums encara que volgués ser electricista, ben conduït per l’entrevistador, explica cada cosa sobre la vida quotidiana a Can Palin que n’hi ha per sucar-hi pa. El noi va estar visquen durant dos mesos amb els Palin i amb la seva xicota, Bristol, la filla de la meva admirada Sarah, després de les eleccions i d’haver nascut el seu fill, Tripp. Casualment, l’altre fill de Sarah, el que té la síndrome de Down, es diu Trig: quin embolic de noms!.

Entre altres curiositats el xicot, que no es talla ni un pèl, diu el següent:

• Que el pare de la família, Todd, era un amant de la cervesa; tant és així que la governadora l’hi amagava les ampolles per a que no en begués massa. (Potser hi hauria d’altres amors, però d’aquests no en parla).
• Que la feina de la governadora (encara ho era en aquella època) era tan intensa que, després de dinar, es tancava a la seva habitació (no era la mateixa que la d’en Todd) per a veure tele escombraries tota la tarda. (Rieu-vos dels funcionaris espanyols).
• Que en aquella casa no llegia ningú (això no era difícil d’imaginar).
• Que tampoc, i això és més difícil d’imaginar, cuinava ningú. Moltes vegades es trucava al Taco Bell per a demanar el menjar. (Jo només he estat un cop a un Taco Bell i us asseguro que no em vaig poder menjar aquella porqueria que em van donar: el McDonalds, comparat amb Taco Bell, és Ferran Adrià).
• Que va intentar amagar l’embaràs de la seva filla, proposant-los a ell i a la Bristol d’adoptar el nen després de néixer. (Quins maldecaps que donen els fills!).
• Que a la senyora li encantava estar amb el nen; amb el Tripp, clar, amb el “retardadet” (així l’anomenava ella textualment), no. (No se l’estimava tant? Al menys això va dir a la campanya electoral).
• Que ni el Todd ni la Sarah havien ajudat mai als seus fills amb els deures de l’escola o amb d’altres coses que haguessin de fer. I no solament això, sinó que, en moltes ocasions, eren els fills els qui portaven la casa. (En fí, que aplicaven correctament el conegut lemma de: viu dels teus pares fins que puguis viure dels teus fills).
• Que en aquell temps, la encara governadora, estava obsessionada per abandonar el càrrec i escriure les seves memòries: deia que hagi triplicaria el que guanyava de sou. (Com pot escriure qualsevol cosa algú no llegeix? Ja m’agradaria saber a qui ha contractat Harper Collins, l’editora titular dels drets, per a fer-li de “negre”).

En fi… per a què seguir. Sembla ser que tot el compendi de les “virtuts conservadores” no es tenia gaire en compte en aquella casa a l’hora de posar-lo en pràctica.

No sé quin serà l’efecte d’aquesta entrevista per a la carrera política de l’ex-governadora; imagino que devastador. I és una gran llàstima, perquè la política ha perdut a un dels seus més grans pallassos. I nosaltres, l’oportunitat de riure una bona estona veient i escoltant tan insigne personatge.

D’altra banda, també penso que potser haurà estat millor així, perquè si un ex-(mal)actor d’Hollywood o un ex-borratxo van poder arribar a ser presidents dels USA, també es podria donar el cas que una cínica (divertida, però cínica) també hi arribés.

Per a qui vulgui veure alguns extractes de l’entrevista, deixo aquests enllaços:

Vanity Fair

EL PAIS

The Awl

 

Ai-Ou-Iu’s

Fa uns dies vaig estar sopant amb un amic meu californià, en Bruce. Ara ja està jubilat, però havia estat professor a la Universitat del Estat de Califòrnia. Li agrada tan Barcelona que, molts estius, ve de vacances a la nostra ciutat.

Era inevitable parlar de política, la recent elecció presidencial ho imposava. Ell estava content, sempre ha estat allò que als Estats Units en diuen “lliberal d’esquerres”. Nosaltres potser ho qualificaríem de socialdemòcrata, però no és exactament el mateix. No sabria definir-ho molt bé; és com un radical d’esquerres però amb una por visceral a l’Estat, a qualsevol Estat. Accepten la intervenció estatal en cas de necessitats personals o socials (com els subsidis d’atur o els serveis mèdics), però la rebutgen, en favor de l’auto-regulació, per a tot allò que siguin relacions interpersonals, ja siguin de treball, d’urbanisme o de mercat. En fi, un poti-poti difícil de digerir per a un europeu.

Com és natural, està molt esperançat amb l’elecció d’Obama, però no espera canvis immediats. Per ell estava clar que si Clinton no va poder desarmar els neocons en vuit anys de mandat, també podria ser que Obama tampoc en fos capaç, perquè els neocons van entrar a la Casa Blanca amb en Reagan el 1981. De totes formes es aviat per a fer pronòstics i caldrà anar veient com es desenvolupa la política interior del país. Al menys, per a ell, una cosa és certa: l’estil presidencial ha tingut un gir radical, que ja és alguna cosa!

Va haver dues o tres coses de les que vam comentar que em van sorprendre. La primera d’elles és que em va dir que tenia por per la seva pensió. Com a professor de l’Estat retirat, ell cobra (entre altres coses) una pensió de jubilació del CalPERS (Califòrnia Public Employee’s Retirement System), però com que l’Estat de Califòrnia està en fallida tècnica, no sap com aniran els pagaments futurs de la seva pensió. D’altra banda, amb la caiguda internacional de les Borses el patrimoni del CalPERS ha passat d’uns 260 mil milions de dòlars abans de començar la crisi, a uns 180 mil milions de dòlars en l’actualitat. I em va dir que esperava que no li comencessin a pagar la pensió en IOU’s.

Jo ja havia llegit alguna cosa sobre els IOU’s de l’Estat de Califòrnia. Es veu que, a començaments d’aquest mes, com que l’Estat no tenia diners amb els que pagar els seus deutes, va començar a entregar als seus subministradors Registered Warrants (IOU’s = “I owe you”). Vaja, que en lloc de pagar, entregava al creditor un pagaré. Jo li vaig dir que no em semblava lògic que es paguessin les pensions amb pagarés, però ell em va dir que tampoc es normal pagar el material d’oficina o el paper de wàter amb pagarés, i ja ho estaven fent.

Com podeu veure per la còpia que veieu, aquests pagarés IOU’s tenen un venciment imprecís: seran pagats el dia 2 d’octubre del 2009 “OR AFTER”!!! sense que digui quan after del 2 d’octubre pot ser. Això si, tenen un missatge tranquil·litzador: pot aprovar-se una redempció amb anterioritat al 2 d’Octubre d’acord al que estableix el Codi del Govern – Secció 17221-5. A mi si em paguessin algun deute amb un paper com aquest, no m’arribaria la camisa a la pell. I no m’estranya que en Bruce estigui preocupat: si l’Estat de Califòrnia ja no pot pagar al comptat un deute de 145,92 dòlars… a on es pot arribar? La gresca que s’ha organitzat amb els IOU’s d’en Schwartzeneger us la podeu imaginar:

• Somos pobres
• FreakingNews
• Washington Post
• Jhon Chiang (State’s Controller)

L’altra cosa que em va sorprendre va ser el tema del matrimoni homosexual. Jo creia que, com a Europa, el simple fet de que es faci un referèndum no canvia de forma immediata la constitució; cal fer a continuació una llei que, en el seu cas, hauria de ser aprovada pel Senat i el Congrés de l’Estat de Califòrnia. Només aleshores entraria en vigor l’esmena constitucional. Però no és així a Califòrnia: d’acord a la seva constitució, les reformes constitucionals entren en vigor directament, sense necessitat de legislació específica, només cal obtenir un vot més que els partidaris de no reformar-la. Per tant, la definició de matrimoni com la unió d’un home i una dóna, ja és efectiva des d’el mes de novembre passat. Tots els matrimonis del mateix sexe que s’havien celebrat fins aquella data són plenament legals, però ja no se’n poden celebrar més. Coses de la democràcia directa!

Perquè, segons em va dir, els fundadors de l’Estat (mitjans del segle XIX) volien protegir el poble de les arbitrarietats dels poders públics i, per això, van establir que qualsevol consulta democràtica s’incorporaria directament a l’ordenament jurídic sense intromissions dels polítics professionals. Ara només ens falta saber qui pot protegir al poble de les arbitrarietats del propi poble!

Xerrar amb estrangers sempre va bé… t’enteres de cada cosa!

Karen Balkin

Qué puedo hacer? no lo sé: mis deseos son dobles.

Safo de Lesbos

Un dels avantatges que té disposar de cadenes televisives gratuïtes de poca audiència (com BTV, 8TV o altres locals) és que aquestes cadenes es veuen obligades a contractar, per raons pressupostàries, els drets d’emissió de pel·lícules antigues. I, si els programadors s’esforcen una mica, no els costa trobar films que, potser no aniries expressament a la videoteca per tornar-los a veure, però que, si els tens a la teva disposició a una hora raonable, pots veure amb plaer.

Això es el que vaig fer divendres passat. A les onze de la nit, a 8TV, feien una pel·lícula de William Wyler (no confondre amb Billy Wilder): La calumnia. Jo no la recordava, però la gent de la meva generació tenim tots a la memòria títols com Funny Girl o Ben-Hur, dirigits pel mateix Wyler: una bona carta de presentació. Segurament el meu pare tindria altres títols a la memòria, perquè l’home havia començat a fer cinema el 1925. Els de la meva generació només podíem conèixer les seves darreres produccions. Aquesta que feien divendres és de 1961.

Quan vaig començar a veure els crèdits, ja vaig intuir que allò m’agradaria: Audrey Hepburn, Shirley McLane, James Garner… I basada en una obra de Lillian Hellman, la que va ser companya de Dashiell Hammet durant més de trenta anys. Curiosament, el mateix any, 1934, que la Hellman estrenava la seva primera obra de teatre (aquesta), el seu company Hammet publicava la seva última novel·la. Es van passar el testimoni l’un a l’altre?

L’obra de la Hellman, igual que el títol original de la pel·lícula, era L’hora dels nens (The children’s hour), però, no sé per quins motius, el títol en castellà era La Mentira i, en català, l’anunciaven com La calumnia. Coses dels distribuïdors, suposo. No sé si es va estrenar aquí a Espanya en el seu moment. Als Estats Units ja va tenir els seus problemes amb el Codi Hays que, en la disposició particular II.4 establia: Sex perversion or any inference to it is forbidden. I, en aquella època, tothom donava per sentat que l’homosexualitat entrava en aquesta categoria.

L’any 34, quan es va estrenar a Broadway, ja va organitzar el seu escàndol; però Nova York sempre ha estat una ciutat molt més tolerant que el promig dels Estats Units. I, a més, el Codi Hays només era aplicable al cinema, no pas al teatre. El seu títol era Motion Picture Production Code of 1930, encara que normalment se’l coneixia pel nom de Codi Hays. Va estar en vigor, amb algunes esmenes (algunes d’elles en sentit encara més conservador que el text original) fins el 1967. Encara que sembli mentida (als europeus això ens costa d’entendre), no era una llei promulgada, sinó un codi de bones conductes adoptat i aprovat pels mateixos productors cinematogràfics. Autoregulació, en denominen a això. El mateix que han tingut els mercats financers en els darrers anys… així ens va!

Karen Balkin. 1961.

Com ja he dit, no recordava el film, però intueixo que l’havia vist algun cop. Una cosa tenia gravada al cap: el profund odi que vaig sentir pel personatge de la nena Mary, interpretada per Karen Balkin. En veure-la a la pantalla, alguna cosa es va despertar en el meu subconscient: aquella cara, aquelles expressions, els gestos capciosos, la seva malicia, el profund sentiment de rebuig per la nena rica malcriada i capriciosa, les ganes de fotre-li un mastegot… Tot això, i més, va aflorar del més profund del meu pensament. I, fins on jo sé, aquesta és l’única pel·lícula que va fer aquesta Karen Balkin, per tant l’havia d’haver vista alguna vegada, si no, no podria recordar amb tanta claredat les seves faccions, gestos i expressions i, sobre tot, l’odi que va fer néixer en mi. Potser la vaig veure de menut al cinema de barri, quan al Triunfo (i a d’altres cinemes) encara feien sessions dobles per dues pessetes. Encara que em costa creure que la censura de l’època permetés l’exhibició del film a mitjans o finals dels seixantes.

Quan va acabar la pel·lícula no em vaig penedir d’haver-la vist. Interpretacions magistrals de la Audrey Hepburn i la Shirley McLane, un argument molt ben travat, tremenda feinada del director per a fer actuar les nenes (sobre tot, la Mary i la Rosalie) que tenien 12 anys quan es va filmar. I, per damunt de tot, un tractament més o menys respectuós del tema de l’homosexualitat; al menys amb els paràmetres de l’època. Això últim és el que més em va sobtar, perquè el film ja té quaranta-vuit anys i ja sabem que si ara, encara, el tema no està prou normalitzat, doncs ja podem imaginar com era fa gairebé cinquanta anys.

Al buscar una mica d’informació, he vist que en William Wyler ja havia fet un film l’any 1936 amb la mateixa obra de Lillian Hellman i amb un altre títol. Però en aquella ocasió havia ocultat el tema homosexual, convertint-lo en una historia d’infidelitat conjugal clàssica: un triangle amorós tradicional que tan de cops hem vist al cinema, al teatre i a l’òpera. Era 1936! Qualsevol s’hi atrevia!

Però de tota la pel·lícula, em quedo amb la nena, amb la bestial interpretació de Karen Balkin que només amb dotze anys mostrava un talent interpretatiu que, per raons que desconec, es va esvair.