Tag Archive

Avui fa sis mesos que vaig encetar aquesta cosa d’escriure en públic. No se si he avorrit gaire al personal; probablement si, encara que no ho diran. De totes formes, i mentre tingui temps, ho continuaré fent. He descobert que m’agrada; i d’alguna manera m’obligo a reflexionar. Convé fer-ho, sense menjar-se gaire el cap, però fer-ho. De fet ja ho feia abans, només que ho deixava en fulls que, amb el temps, acabaven a la paperera. Ara queden aquí, ben arxivats i guardats. Quines coses te la tecnologia!

He vist que ahir es va batre el rècord de visites diari a aquest bloc. Curiosament, el rècord anterior era del 21 d’abril, també el dia abans de complir tres mesos. Fa alguna cosa el WordPress per a celebrar les efemèrides? En fi, tant se val …

Com que un és amant de les mates, fa uns dies vaig intentar crear-me un model explicatiu de perquè uns posts tenien més visites que d’altres. Vaig buscar la correlació estadística entre nombre de visites i nombre de fotografies, de links, de paraules, etc. de cada post. Però després de moltes regressions no vaig trobar res significatiu (els R2 no arribaven ni a 0,2). Com que no tinc cap ganes de generar-me un model caòtic (segurament més explicatiu), ho he deixat córrer. Seguiré a la babalà, com fins ara.

Un darrer apunt: He llegit l’últim llibre d’en Zafón. No mereix ni un comentari. És una novel·la vulgar. Estic per tornar a mirar-me La sombra del viento, per a veure si és que em vaig enlluernar o es que era realment molt millor. Però no ho faré: tinc altres lectures i relectures més interessants al calaix. No em puc estar de dir una cosa del llibre. Pàgina 259 darreres línies: “Visualicé el saldo que reposaba en mi cuenta del Banco Hispano Americano y me dije …” (el subratllat és meu). Un milió d’exemplars, medis de comunicació a dojo, tots els calers d’en Lara ficats pel mig, però no van contractar un bon corrector ni van fer una segona lectura. Així funciona la literatura actual!

El blogaire, blocaire o blogger (com coi es digui!) Xfar creu que estic enfadat perquè jo no crec gaire en la distinció entre “gent de lletres” i “gent de ciències”. No ho estic d’enfadat; només em sembla una classificació poc oportuna: sembla com si limitéssim les capacitats de cada qual. Però potser li hauré de donar la raó, en part. Divendres vaig ser al Teatre Lliure; feien A disappearing number, una obra difícil de catalogar. Jo esperava trobar alguna cara coneguda de la Facultat de Matemàtiques. No és que jo hi faixi gaires relacions públiques per allà, però sempre veus les mateixes cares; normal. Doncs, no: només vaig veure una cara coneguda. I la del amic que m’acompanyava, clar. O sigui, els matemàtics no estan interessats pel teatre; sobre tot tenint en compte que aquesta obra va de matemàtiques i de matemàtics.

Qui hi havia per allà? Doncs bàsicament gent del món del teatre i del cinema, aficionats recalcitrants del teatre i algun despistat que no sabia on anava. La sala Fabià Puigserver era prou plena, el que diu molt a favor dels aficionats que es van aplegar per a veure una proposta molt complexa. Perquè complexe és convertir en teatre el llibre de G.H. Hardy A Mathematician’s Apology (Apologia d’un matemàtic). Em nego a traduir apology per disculpa com he vist que ha fet algun crític. A qui se li acudiria traduir la Απολογία Σωκράτους de Plató per la Disculpa de Sòcrates?

Perquè el que fa Hardy en el seu llibre, escrit el 1940 (quan ja tenia 63 anys i estava retirat després d’un atac de cor de l’any anterior), és el mateix que fa Sòcrates davant dels seus jutges: justificar la seva vida. Una vida dedicada a las matemàtiques pures: a la teoria de nombres. En el llibre, entre moltes altres coses, ens relata la seva relació amb Ramanujan, un hindú autodidacta, però amb unes capacitats extraordinàries per al pensament numèric abstracte. Per que us feu idea d’aquesta notable habilitat vegeu aquesta anècdota explicada per en Hardy al seu llibre i reproduïda esquemàticament a l’obra de teatre: Quan en Ramanujan era malalt a l’Hospital de Putnam, en Hardy el va anar a visitar i per encetar alguna conversa li diu:

- M’ha portat fins aquí un taxi amb un nombre de matrícula ximple: 1729.

- No - li respon Ramanujan -, 1729 és un nombre força interessant: és el nombre més petit que pot ser expressat per dues vies diferents com la suma de dos cubs.

Efectivament, 1729 es pot escriure com 1³ + 12³ i també com 9³ + 10³. I no existeix cap nombre més petit del que es pugui fer una descomposició com aquesta. I si no, us reto a que el trobeu. La pregunta que et ve al cap immediatament és: com pot una persona preocupar-se d’aquestes coses i memoritzar-les totes?

Però parlem del teatre i deixem-nos estar de cabòries matemàtiques. He de reconèixer que la obra em va agradar molt. Però, es clar, sóc “de ciències”. Ell llibre de Hardy són unes memòries, molt ben escrites; de quan els matemàtics sabien escriure be. És l’època de Bertrand Russell, de Albert Einstein, de André Weil, de David Hilbert … Per conduir-nos per l’obra, l’autor ens posa un narrador, (Aninda) que només intervé quan és necessari per donar-li continuïtat a l’acció. I, a més, barreja amb la història original de Hardy, un altra d’actual: la d’un matrimoni (Ruth i Al, matemàtica ella, economista ell) que no s’entenen. Ell no compren la passió per les mates d’ella i ella no entén perquè el seu marit ha de ser sempre de viatge.

Amb aquests senzills ingredients i una escenografia gairebé minimalista, en la que no hi poden mancar les pissarres, arma predilecta dels matemàtics, ens recrea una història de passió pel pensament abstracte, volen fer-nos entendre que potser aquest pensament no està tant allunyat de la realitat com nosaltres creiem. En definitiva, com diu el narrador només començar, potser l’únic real que veurem durant l’obra seran les matemàtiques, perquè tot el demés (l’escenografia) no serà més que imitació i engany.

Per a mi, el que està més ben treballat de l’obra és precisament l’escenografia que permet que l’autor ens traslladi amb facilitat del mig de la ciutat de Madràs a una aula de matemàtiques o del despatx d’en Hardy a Cambridge a un avió en ple vol. A vegades és una mica precipitat i sembla que passin masses coses al mateix temps, però tot te el seu sentit. I el vestuari i la caracterització, que no semblen tenir importància, són magnífics: fixeu-vos si no en això:

El Hardy “teatral”                                       El Hardy “real”

Evidentment, l’obra no arriba, no pot arribar, a explicar tota la fondària del pensament de Hardy i de Ramanujan. Molt menys d’aquest segon, un gran intuïtiu l’obra del qual va estar sent analitzada durant anys; i encara podria ser que es trobés alguna cosa interessant. No obstant, planteja algunes associacions d’idees originals com les del continu matemàtic amb la connexió espaial i temporal dels fets o la de la convergència matemàtica amb les relacions interpersonals. Potser en això vagi més enllà del que el propi Hardy pensava, però no deixa de tenir el seu punt d’interès.

Per a mi, van ser dues hores d’autèntic plaer. Em vaig retrobar amb un llibre que ja m’havia agradat molt quan el vaig llegir. I un muntatge que, anant més enllà del llibre, vol proposar-nos idees intel·ligents sobre la vida i la mort, tot i respectant els seus continguts. Després vaig veure a la web de Complicite (la companyia de teatre) que havien tingut com a assessor matemàtic a Marcus du Sautoy per a desenvolupar la idea.

Vaig trobar a faltar dues coses que em van cridar molt l’atenció quan vaig llegir (ja fa anys) el llibre de Hardy. La primera és que no se si li dona prou importància al que, per Hardy, era la característica fonamental de les matemàtiques: la seva puresa i, per tant, la seva inutilitat. Hi ha un moment al llibre en que, per recalcar aquesta inutilitat diu (i ho diu el 1940 enmig d’una gran guerra): Es diu que una ciència és útil quan el seu desenvolupament tendeix a augmentar les desigualtats existents en la distribució de la riquesa; o més directament, si promou la destrucció de la vida humana.

La segona es que, si be és cert que la relació Hardy-Ramanujan està envoltada d’un aura romàntica i misteriosa, sobre tot per la prematura mort de Ramanujan el 1920 amb només 33 anys, la relació més prolífica que ens explica Hardy al llibre és la que va tenir amb Littlewood. Jo he arribat a sentir algun jove referir-se a Hardy-Littlewood pensant que era una sola persona! Hardy i Littlewood van col·laborar al llarg de 35 anys (fins pràcticament la mort de Hardy el 1947) i van publicar més d’un centenar d’articles conjunts. I no us penseu que aquesta relació fos britànicament professional i no tingués també els seus aspectes teatrals. Quan Hardy i Littlewood van iniciar aquesta relació van establir les normes per les que s’havia de regular: avui se les coneix amb el nom de les regles de Hardy-Littlewood:

1. Quan un escrigui a l’altre, és completament indiferent si el que escriu és correcte o no.
2. Quan un rebi un escrit de l’altre, no te cap obligació de llegir-lo; i molt menys de contestar-lo.
3. Malgrat que realment no importa si tots dos pensem simultàniament en el mateix detall, seria preferible que no ho féssim.
4. És totalment indiferent si un dels dos no ha contribuït ni en una sola coma a qualsevol dels escrits que publiquem conjuntament.

Littlewood, a més, també va colaborar en la formació de Ramanujan, encara que potser ell no fos tant entusiasta com ho era en Hardy sobre les posibilitats del hindù. A Littlewood el posava molt nerviós que Ramanujan pogués deixar anar mitja dotzena de teoremes (tots ells verdaders) sense cap demostració, només intuïtivament.

En fi, aquí queda la proposta per si algun director la vol fer seva. Estic segur que amb aquesta mena de relació es podria treure un argument interessant i/o divertit per a un film o una obra de teatre. Si algú s’anima … jo l’assessoreria amb molt de gust; encara que sigui “de ciències”.

Després de la publicació (per fi!) de les balances fiscals, a algú li queda algun dubte de que hauríem de començar a pensar que fem per tornar-li Ceuta i Melilla al moro?

L’any 1978, just ara fa trenta anys, vaig anar dos caps de setmana seguits a Pamplona. El divendres dia 7 a la tarda sortíem de Barcelona una colla de gent en tres cotxes per anar a passar el cap de setmana a Pamplona, enmig de les festes de Sant Fermí. Jo tenia, i tinc, un amic allà que tenia un petit pis al carrer Carmen, al casc antic de la ciutat i aprop de la Navarrería, i ens el deixava per a que hi dormíssim les dues nits que pensàvem ser allà. En sacs de dormir i tirats pel terra, és clar, perquè el pis era realment menut. De totes maneres, érem joves i no teníem gaires intencions de dormir molt. 

Els que tingueu una edat, recordareu perfectament l’ambient d’efervescència política que es vivia en aquelles dates per tot el país. Les reivindicacions d’amnistia, d’autonomia, de llibertat eren clamoroses; les festes populars feien de caixa de ressonància de les manifestacions que es feien en aquest sentit. Les festes de Pamplona no podien ser menys: es notava a l’ambient un no se que tens, una barreja de gresca i emprenyamenta a parts iguals que pels forasters, com nosaltres, saltava a la vista. 

Com que aquelles festes son molt anàrquiques i nosaltres érem molts i amb interessos diferents, vam decidir que cadascú anés pel seu compte i trobar-nos només al vespre per a sopar. Així que el dissabte cadascú va fer la seva i vam quedar a les deu de la nit al monument als Furs de Navarra per anar a sopar plegats. Jo, amb la Rosa Maria (que ara és la meva esposa), el Joaquin (un xicot més gran que jo al que fa molt que no veig) i la seva dona (de la que no recordo el nom), vam estar donant tombs pel centre de la ciutat i ja ni recordo el que vam fer.

Quan s’anava fent l’hora que havíem quedat, estàvem pel carrer de San Nicolàs (la senda dels elefants: tothom porta una trompa) i vam començar a bellugar-nos cap al lloc de trobada. Devien ser quarts de nou o les nou del vespre, quan anàvem pel carrer Comedias i ens vam trobar enmig d’un sidral de policies i manifestants acollonant. Menys la dona del Joaquin, tots havíem estat un cop o altre a manifestacions; però la que hi havia per allà tenia una especial virulència. El Joaquin, com jo, era un paio molt tranquil. Militant de l’UGT i negociador incansable: em sembla que aconseguia tot el que es proposava per la seva persistència. Peró la seva dona era molt nerviosa i en veure-ns enmig d’aquell batibull, vam decidir mirar d’amagar-nos d’alguna manera. Com que tothom corria en totes direccions i no sabíem ben bé cap a on tirar, ens vam ficar en un portal que estava obert, però com que la xicota seguia molt nerviosa perquè continuava veient les corredisses pels vidres de la porta, vam decidir pujar escales amunt. Quan vam arribar al segon pis vam veure que allí hi havia la seu del Partit Comunista d’Euzkadi. L’atac de nervis que li va agafar a la noia no fa falta que l’expliqui.

Al cap de mitja hora, quan ella estava més calmada i vam veure que començava a haver-hi més tranquil·litat al carrer, vam sortir de l’escala i vam anar cap el passeig de Sarasate a on ens vam reunir amb el Fernando, l’Adolf, la Carme, la Maica i d’altres. L’Adolf i la Carme no s’havien assabentat de res: eren a l’altra punta de la ciutat, a la vora del Baluarte, i per allà no hi havien hagut aldarulls. El Fernando ens va explicar que els manifestants s’havien desplaçat cap el Govern Civil i que el merder era en aquells moments a l’Avinguda de Carles III. La veritat és que tot el centre de la ciutat semblava un camp de guerra. En Fernando, el meu amic d’allà, ens va explicar que la policia havia entrat a la plaça de braus disparant i que la tradicional sortida de les penyes de la plaça s’havia convertit en un aquelarre indescriptible. I, a partir d’aleshores, la debacle. Els grisos es van comportar amb autèntica crueltat i això va fer créixer encara més l’esperit de protesta.

El resultat de tot aquell enrenou ara és prou conegut: un mort, Germán Rodríguez, que des d’aleshores te una estela funerària al mig del Passeig de Roncesvalles (on el van matar), més de quinze ferits de bala i centenars de ferits per pilotes de goma, porres, caigudes i demés. Un dels espectacles més lamentables de la transició política que s’estava vivint al país. Jo no tinc cap mena de dubte que els responsables de tot allò van ser els policies. Si no, per què el Ministre de l’Interior, en Rodolfo Martín Villa, va cessar al Governador Civil de Navarra el dia següent i va traslladar els caps de la Policia i de la Guàrdia Civil els dies posteriors?

Ja no recordo ni si vam sopar, ni com va anar la resta de la nit. Les cares de la gent pels carrers eren d’una amargor que costa treure’s del cap. La noticia havia corregut com la pólvora i la indignació de la majoria de la gent era ostensible, tot i que a Pamplona hi havia (hi em sembla que encara hi ha) un nodrit grup de ultres. No és per casualitat que allà estigui la Universitat del Opus!

Al matí de diumenge, la ciutat es va llevar trista i gris. La majoria dels actes de les festes es van suspendre. No hi havia en la gent la més mínima alegria. Algun dels meus amics d’allà, més exaltat, deia que s’havia de prendre el palau d’hivern … “El Pensamiento Navarro”, la versió local de “El Alcázar” diari ultradretà, orgue de la Falange, aprofitava per carregar-li les culpes al govern d’en Suàrez, afirmant que “con Franco, esto no pasaba”. Però, fins i tot, el “Diario de Navarra”, marcadament conservador, insinuava que hi havia hagut un “excés de zel” en els membres de les forces de seguretat.

El cap de setmana següent tornava a Pamplona. El divendres 14 a la nit agafava un tren a Sants que em deixava a les sis del matí a Pamplona. Anava a la boda del Fernando i la Maica. Aquest cop no podia dormir al pis del carrer Carmen perquè era on anaven a viure els nuvis i el dia després de la boda tampoc es tractava de molestar. Vaig anar a dormir al pis d’en Larra; el seu cognom és Larraona, però tots el coneixem per Larra. La indignació pels fets del cap de setmana anterior encara es palpava pel carrer. Amb en Larra vam anar a fer un tomb pels carrers on hi va haver més aldarulls: els voltants de la plaça de braus. A l’avinguda Roncesvalles encara eren perfectament visibles els impactes de bala a les parets; n’hi havia molts, masses per a ser fruit dels nervis. Alló havia estat una cosa planificada i ordenada per alguna alta instància. No se per qui, però allò no va ser fortuït.

Avui m’he assabentat que de tot allò no se’n sap res. Que totes les denúncies que es van interposar van ser sobreseïdes pels jutges i que no es va fer cap investigació sobre les responsabilitats més enllà dels cessaments i trasllats que ja he comentat. Potser ens convindria destapar algunes coses de la nostra transició política que diuen que va ser tant exemplar. Aquests dies passats, a Pamplona, també hi ha hagut gent que ha recordat a Germán Rodríguez i els fets d’aquells sanfermines tant desgraciats. Però això no és suficient, cal que enfrontem el nostre passat i ara que es parla tant de la memòria històrica, no la limitem temporalment a l’abril de 1939. Per què els familiars de Germán Rodríguez no poden esperar que es faci justícia i les reparacions que calguin? Potser han estat aquestes coses les que han fet que el fenomen del terrorisme continuí viu en aquelles contrades.

Mireu-se aquest video, val la pena.

Des de Barcelona, un record també per en Germán i les altres víctimes d’aquells fets.

Em sembla que va ser Oscar Wilde qui va dir allò de que les òperes sempre tenen el mateix argument: el tenor estima la soprano amb l’oposició del baríton.

El cas de la Luisa Miller (Verdi, 1849) que vaig anar a veure ahir és més heavy: al amor dels joves no solament s’hi oposa el baríton, sinó, a més, la mezzosoprano i els dos baixos. Clar, amb tanta oposició el drama no pot acabar bé. Per aquest motiu i, també, perquè va ser escrit per Schiller; algú coneix algun drama de Schiller que no acabi amb, al menys, una mort?

Luisa, camperola i filla del antic soldat Miller, i Rodolfo, fill del comte Walter, s’enamoren i els seus pares, per motius diferents: el primer per por i el segon per ambició, s’hi oposen. També s’hi oposen la duquessa Federica, que estima secretament Rodolfo, i Wurm, que estima secretament Luisa. Amb això ja teniu servit un bon catàleg de passions: gelosia, por, ambició, concupiscència, odi, amor, … Si tot això ho adobes amb unes dosi de xantatge, engany, traïció, mentides, poder i diners, ja tens el material per a un drama romàntic en tota regla. Cal reconèixer que Verdi i el llibretista, Salvatore Cammarano (el mateix que havia escrit força óperes de Donizetti), se’n surten prou bé. Amb un llenguatge directe i planer que segurament en aquella època devia arribar al cor del poble que, a Itàlia, anava força a la òpera. Avui en dia és infumable, clar.

Però suposo que els qui s’acosten a l’òpera, ho fan de la mateixa manera que qui s’acosta a Las Meninas de Velázquez o a El naixement de la Primavera de Botticelli. Només es tracta d’una obra d’art que cal emmarcar en el seu temps i el seu lloc. Per això no riu ningú a les representacions; i creieu-me que motius per enfotre-se’n no en falten. I no és que les passions bàsiques del ésser humà hagin canviat gaire; és que la representació que ens fem d’elles, no te res a veure d’una època a un altra. A fi de comptes, continuem fent i veient melodrames, potser masses, al cinema, a la televisió, a les novel·les.

Per tot això em sembla molt encertada la posta en escena que ens va oferir el Liceu procedent de la Opéra National de Paris. Respectuosa amb el lloc de l’acció: les valls i muntanyes suïsses; però amb un toc de modernitat per a no semblar carrinclona.

Que dir de la música? És un verdi d’abans de les seves grans òperes però posterior als anys de galera en els que en va escriure una pila, però de poc interès. A mi sempre m’ha fet l’efecte que en Verdi va ser el primer gran mestre del Cortar y Pegar. Aprofitava les melodies per anar-les traspassant d’un òpera a un altra. Ahir mateix, em va donar aquesta impressió; com si alguns fragments ja els tingués escoltats, tot i que era la primera vegada que veia aquesta obra. Malgrat tot, cal dir que està bastant més arrodonida que les òperes dels anys anteriors. A ràfegues, a onades però amb un ritme creixent fins al sospir del tenor per la felicitat perduda.

Dels cantants cal dir que hi han velles glòries que convindria que pensessin en retirar-se; i penso en Samuel Ramey. Qui l’ha vist i qui el veu! A la Stoyanova no l’havia sentit mai, però ho va fer força bé: amb força quan el text ho requeria i amb melangia en altres moments. Sens dubte, la gran triomfadora de la nit.

No m’agraden les corridas de braus, però tampoc sóc un anti-taurí radical. Penso que si artistes de la talla de Picasso o Goya van trobar en els braus, fonts per a la seva inspiració, alguna cosa deuen tenir, encara que jo no li sàpiga veure. De fet, l’únic cop que he anat als braus va ser a Pamplona, per les festes. Vaig tenir la sort de poder-hi anar amb una peña. No se ben be com qualificar l’experiència: l’espectacle (al menys per a mi) era més a les grades que al ruedo. I el berenar que ens vam fotre, mentre els toreros s’esmerçaven en la seva faena, va ser èpic. L’ajoarriero, les magras amb tomàquet, les mandonguilles, tot circulava per les files de seients en carmanyoles o cassoles de mida més que regular sota un sol de justícia. Cada dia, mentre duren les festes (del 7 al 14 de juliol) uns quants de cada peña estan encarregats de portar el berenar per a tots els membres. I, de les sis a les vuit de la tarda, es fa el berenar asseguts a les grades de sol de la plaça de braus. Alguns, pocs, fins i tot tenen temps de mirar-se el torero; la majoria estàvem al que estàvem: al berenar.

Sempre hi ha algun caxondo amb ganes de donar la nota que porta coses fora del normal. L’any que jo vaig ser-hi, ara deu fer trenta anys, uns paios que eren unes files al darrera nostre havien fet els seus vint-i-cinc litres de sangria de cava i l’havien posat en una sulfatadora. De tant en tant, algun d’ells agafava la sulfatadora, se la posava a l’esquena i amb la mànega enfocant cap endavant, feia unes quantes manxades, dutxant-nos a tots els que érem al seu davant amb la sangria dels pebrots. Amb vint-i-pocs anys que teníem aleshores, tots ens posàvem a demanar-li que ens remullés més. No se si ara em faria la mateixa gràcia. Uns amics meus d’allà, em van explicar que uns anys més tard van retorçar més la broma: el que feien era tirar primer farina a grapats i després ruixar amb la sulfatadora. Podeu imaginar-vos el fangueig fastigós que es feia sobre la roba al remullar la farina amb la sangria.

Com és fàcil d’intuir, no em vaig assabentar de res de la corrida. Ni recordo qui torejava. Però el que sempre recordaré va ser que aquella tarda va ser una de les més atípiques de la meva vida. Avui m’estava mirant la web www.sanfermin.com per a saber el rpograma de les festes i tot això i, tafanejant, tafanejant, m’he trobat amb aquestes recomanacions, per a les corridas, que subscric totalment.

En sol (tendidos 6 y 7, andanada del 11 al 13), en cambio, están las peñas, resudadas bajo la chicharrina. Aquí se hace de todo, además de ver toros (de todo menos ver toros, dicen algunos): es la gran bacanal de la corrida en sol. Incluso a quien no tenga especial afición a los toros, o tenga objeciones morales contra este espectáculo, le compensará ver una corrida en Pamplona, precisamente por todo lo que no es corrida, que es mucho.

La merienda puede ser desde un bocadillo hasta un verdadero banquete con dos platos, pasteles, helado y café irlandés, todo traído en variados y voluminosos recipientes, “pa que se vea” (cosa muy importante en Sanfermín). Se ven cosas increíbles.

Llévate algo de comer y de beber. Por ejemplo, algo rico con que poder invitar a los de al lado. Porque en la merienda se comparte mucho (gran muestrario de gastronomía popular navarra). Si por lo que sea no has llevao nada, no saldrás en ayunas, sobre todo si eres extranjero, ya que todo el mundo entiende que un forastero no se entera de mucho y no tiene por qué saber que hay que traer el papeo puesto.

A medida que pasan los toros y la gente está más y más pasada, la generosidad aumenta y hay un reparto general de comida en todas direcciones, muchas veces por los aires. Al final las sobras sirven para improvisados partidos de volley-ball. Al acabar la corrida los restos de estas batallas servirán de víveres a un nutrido ejército de mutantes: los punkis que vienen a recoger las sobras.

Una de les aficions que m’han quedat des d’aleshores ha estat la de veure l’encierro. El veig per TV, clar, que és com es veu millor. Així que els propers set dies em tindreu amorrat a la tele, de quarts de vuit a quarts de nou del matí, mirant un espectacle que m’encanta: els mozos intentant córrer el màxim de temps possible davant dels braus, entre mig d’una gentada enorme. Ni jo mateix se per què m’agrada tan veure-ho. Si ho penso fredament, em semblen ganes de posar-se en perill de forma gratuïta; però no deixo d’entusiasmar-me cada cop que ho veig. Tant és així, que, a la tarda, amb més tranquil·litat li dono una ullada a la web que us he dit, per a veure les millors fotos que s’han fet durant l’encierro i algun vídeo de l’esdeveniment.

I demà al matí per a començar, els Cebada Gago, que acostumen a tenir mala llet. I els Miura, que sempre convé veure’ls, el diumenge dia 13. I, si voleu, digueu-me salvatge, primitiu, garrulo i tot el que us vingui de gust, però els encierros, no me’ls penso perdre!

És divendres, fa una calor enganxosa i estic avorrit. Cocktail ideal per a qualsevol parida. Només cal trobar una víctima adequada per a deixar anar la mala baba condensada que anem acumulant en aquests dies que tothom és mig de vacances.

Sona el telèfon. L’agafo de mala gana: m’ha fet aixecar de la meva indolència, i de la cadira també.

El señor Fernando Mir Sabáte.

Per la forma de parlar, el meu interlocutor no és d’aquí. Penso si deu ser peruà o equatorià; argentí em sembla que no, l’accent porteny és molt evident.

Ferran - li contesto, una mica malcarat.

Perdón? - ell no entén res.

Que mi nombre es Ferran - torno a repetir de forma una mica brusca.

Noto que s’ho pensa un segon, però tot seguit reprèn la seva salmòdia, fruit d’un curset de formació que tot just ha durat un parell de dies i que no li han pagat.

Señor Ferran - ho pronuncia amb una mica de por, però no està del tot malament -, buenas tardes. ¿Es usted la persona que usa el ADSL en su casa?

Si - contesto amb un simple monosíl·lab per a no semblar interessat, però ell no desisteix.

Le llamo de fregtudrorirsve.com, para ofrecerle una línea ADSL diez megas con llamadas telefónicas por xx euros al mes. Està usted abonado a Telefónica, ¿verdad?

Si - continuo amb els monosíl·labs i no penjo per a no semblar descortès.

I ara, a una velocitat esparverant, comença a llençar-me tota la pila d’avantatges amb les que em trobaré si deixo la meva estimada Timofónica i faig el contracte que em proposa. Jo aparto l’auricular de la meva orella i segueixo llegint el llibre que tenia al davant. Només sento una remor de fons, com una lletania religiosa ben apresa. Només vaig fent un ssss o un mmmm de tant en tant; espero que se’n doni compte que no l’estic escoltant. Però és inútil, ell segueix. Quan noto que comença a frenar, torno a acostar-me l’auricular.

Pero si yo ya estoy pagando menos con mi operador - li dic, de forma displicent i amb l’evident intenció de donar per acabada la conversa.

Esto no es posible don Ferran - hi ha poques coses que m’emprenyin més que em diguin don. A on coi els hi fan els cursets a aquesta gent? - Le he dicho xx euros mensuales. Y no durante tres meses sino para siempre.

¿Para siempre? - li contesto amb un to d’escepticisme total, com aquell que diu: per sempre, només la mort.

Ell s’ha parat un moment a pensar i això ha estat la seva perdició. També m’ha donat temps a mi a pensar, i he decidit que ja tenia víctima per a matar l’ensopiment d’una tarda calorosa d’estiu. No tenia res contra ell; potser tampoc contra el gremi dels tele operadors, però avui s’han confabulat les circumstàncies per a que aquest home pagui per totes les trucades no desitjades que rebo a casa.

Bueno claro, habrá los aumentos anuales que se realicen para ajustar las tarifas - em diu, caient de forma incauta en el parany.

Y ¿ de cuanto serán esos aumentos?

Bueno, normalmente nos ajustamos al IPC.

¿El general de España o el de Catalunya?

Bien, supongo que debe ser el general de España.

¿Supone? ¿No puede asegurármelo?

Tendría que confirmarlo. Pero ha de tener usted en cuenta, don Ferran -quina tocada de pebrots amb el don-, que las demás compañías también proceden de la misma forma.

Creo que no. Las tarifas de Telefónica están fijadas por el gobierno.  Al menos, de momento.

Bueno, sí. Es cierto. Pero se establecen en función del IPC.

¿Está usted seguro?

Nou dubte i nova parada. Penso en si passar a l’atac o deixar-lo que es vagi estrenyen la corda. Aquestes coses no tenen gràcia si no portes la iniciativa, així que prefereixo llençar-me per algun viarany poc explorat.

Una pregunta: ¿me asiganrán IP fija o serà dinámica?

Este … un momento que hago la consulta - musiqueta d’espera telefònica.

No em fa esperar gaire. Deu tenir el supervisor a la vora. De totes formes, he de demostrar-li que jo porto la direcció de la conversa.

Nuestras IP pueden ser tanto fijas como dinámicas, señor.

Oiga, no puedo estar esperando cada vez que usted tiene una duda. No tengo mucho tiempo que perder - sóc un autèntic fill de puta, ho sé. Però és que l’avorriment és tan fort que no puc resistir la temptació de putejar algú.

Le ruego que me disculpe, don Ferran - tornem-hi!

Le ruego que me apee el tratamiento.

¿Perdón? - no m’ha entés.

Ara he estat jo el que s’ha parat i li he donat l’oportunitat de passar al contraatac. Comença a dir-me que per no se quants euros al mes tindré totes les trucades gratis, el ADSL a no se quants megas i la televisió per cable i no se si m’ha dit alguna cosa més perquè ja començava a separar altre cop l’auricular de l’orella.

¿Si? -li dic, interessant-me- ¿Y qué canales podré ver de TV?

Un momento -no te el fulletó a mà. Mentre el busca vaig cavil·lant que fer per a desempallegar-me d’ell.

Son dieciseis canales, aquí hay teledeporte, CNN …

No me interesan los deportes - el tallo.

También hay de cine como Calle13 o VeoTV …

No los conozco.

Això l’ha desarmat. Comença a ser conscient que no en traurà res d’aquesta trucada. Però tampoc pot ser mal educat: en això si que l’han ensenyat be al curset de formació.

Oiga -li dic-, ¿podré conservar la dirección de mi pàgina web y de mis emails que están en el dominio telefonica.net?

Nous dubtes. És el moment d’aprofitar l’avinentesa per acabar la farsa. Com que triga una mica en contestar, li dic que millor que investigui els dubtes que m’han quedat i que em torni a trucar el dilluns. Quedem així. Em pregunta quina hora em va millor per a parlar i li dic una hora que se que la meva dona serà a casa. A veure si l’agafa ella i l’engega directament, que és el que acostuma a fer. No se si es més caritatiu.

Al menys he aconseguit treure’m l’avorriment de sobre una estona. Encara que l’home no en tingués cap culpa del meu avorriment.

Com cada final de mes:

Expressions de cerca que han conduït al meu bloc a gent que no tenia cap mena d’intenció de mirar-se’l:

1. compositor que es va retirar als 37 anys: Jo vaig parlar d’un compositor que es va morir als 37 anys (Pergolese, si no recordo malament). Com són d’intel·ligents els cercadors! Com que es va morir, saben que es va retirar al mateix temps.
2. tati ropa barcelona: Un que buscava alguna botiga de roba per a la Tati. Debia ser el Tito B. Diagonal?
3. punt de fuga dibuix demostracio practica: Algun estudiant d’enginyeria tècnica. T’has colao!
4. mobles per a llibreries: Un altre buscant botigues
5. mobles de calaixets: I un altre! Que no tinc mobles en venda!!
6. alecte movie movie: El movie-movie és algun ball nou?
7. john travolta videos fiebre sabado noche: Aquest també ens ha sortit ballarí.
8. com puc saber el significat dels anglici: Hi ha gent que més que cercar coses a Internet, dialoga amb el cercador. Tan solitaris ens estem tornant?

El mes vinent hi tornarem. S’està posant divertit això.

Clip del trailer

Com ja vaig comentar, aquest estiu anirem de vacances a l’Amèrica Profunda. Seguirem la ruta dels Joad de “Las Uvas de la Ira” des de Sallisaw (Oklahoma) fins a Califòrnia. La veritat és que la part final de la ruta la modificarem a la nostra mida per a poder arribar a San Francisco i descansar-hi uns quants dies fent turisme (cosa que no van fer els Joad). Per anar-nos ambientant, ens mirem de tant en tant el film d’en John Ford. Nunnally Johnson va adaptar la novel·la per a convertir-la en una pel·lícula magistral que es va estrenar tot just dos o tres anys després de la seva publicació. Va estar nomenada l’any 1940 per set oscars i en va guanyar dos: al millor director (John Ford) i a la millor actriu de repartiment (Jane Darwel, Ma Joad: la mare).

Va ser una pena que no li donessin l’oscar al millor actor a Henry Fonda, que fa un paper impressionant, tot i que feia poc temps que es dedicava a això del cinema: la seva primera pel·lícula és de 1935. En algun lloc he llegit que, una vegada, li van preguntar a John Ford que era el cinema, i el gran director va respondre: “Vostè ha vist caminar Henry Fonda? Doncs això és el cinema!” I és cert: en aquest film camina molt i ho fa d’una forma que només la sap fer ell. Potser se li assembli una mica el Gregory Peck, però ningú més camina com ell. Li van donar l’oscar quan ja tenia setanta-cinc anys; és clar que el paper que fa a l’Estany Daurat també és de campanetes.

Una de les coses que ens vam fixar és que el germà gran del Tom Joad (Henry Fonda), en Noah Joad (personatge interpretat per un actor per a mi desconegut: Frank Sully; el segon per l’esquerra a la foto), desapareix a mitja pel·lícula sense que se’ns digui que s’ha fet d’ell. La darrera vegada que apareix és quan creuen el riu Colorado (frontera d’Arizona i Califòrnia) i tots els homes de la família es banyen al riu, a prop de la primera ciutat californiana, Needles. Ell està jugant dins l’aigua amb un tros de fusta al que li ha posat una branca travessada per a que sembli un vaixell. Però ja no torna a aparèixer en la resta del film; i encara en queda més d’una hora!

Jo recordava del llibre que en Noah es queda en algun lloc del recorregut, que no arriba al final amb la resta de la família; però no recordava les circumstàncies exactes de la seva retirada. Així que em vaig anar a buscar el llibre de Steinbeck i a cercar-hi el lloc concret on es produeix l’abandó d’en Noah. És a mitja novel·la, al capítol XVIII. I és precisament quan són a Needles, banyant-se al riu. Mentre s’estan banyant, i això no surt a la pel·lícula, arriben dos desconeguts que se’n tornen cap a casa seva (“al menys ens morirem amb la gent que coneixem i no entre estranys que ens odien”). En Noah, que ha estat gaudint de l’aigua com els altres, comença a pensar en la crua realitat que els hi han descrit els dos desconeguts. I es convenç a si mateix que no abandonarà la vora de l’aigua, del riu. Només parla amb en Tom; li diu que ell es queda al riu, que al riu sempre hi ha peixos, que caminarà riu avall, que ningú es mor de gana al costat d’un riu. Quan en Tom li demana per la família, li respon, amb una certa amargura, que ja sap com va el tema, que la família el tracta be, però que, en el fons, li tenen llàstima. El noi no és gaire espavilat. En Tom l’intenta fer canviar d’opinió mentre en Noah segueix caminant riu avall.

No hi ha res a fer, li diu, Estic trist, però no puc fer altra cosa. He de marxar.

En Tom el segueix unes passes però finalment es para. El veu desaparèixer entre la malesa i el torna a veure reaparèixer més enllà seguint la vora del riu, fent-se cada cop més petit fins a desaparèixer finalment entre els salzes. En Tom es treu la gorra, es rasca el cap i torna a la cova formada pels salzes i s’estira a dormir.

És curiós que una escena tan cinematogràfica com aquesta, que segurament es pot resoldre amb menys de trenta segons, hagi desaparegut del film. Em fa l’efecte que a l’escena, que Steinbeck resol en un parell de pàgines, hi han suggerides una pila de coses: des de las relació del fill menys dotat amb la resta dels membres de la família, fins a la reminiscència de les cultures potàmiques. En definitiva, acaben de travessar el desert d’Arizona i ara hauran de creuar el desert de Mohave. El riu és la taula de salvació per a en Noah. I és una llàstima també perquè la història queda una mica penjada, amb un dels protagonistes que desapareix sense saber perquè. I, a més, això li donaria molt més sentit a la cançó que, de forma fins i tot pesada, es va repetint tot al llarg de la pel·lícula: Red River Valley.

Encara em pregunto ara com és possible que en Darryl Zanuck i en John Ford, que tots dos tenien un perfil notablement conservador, se’ls acudís l’idea de portar a la pantalla aquesta novel·la de caràcter tan social i polític.

Ahir vaig estar fent de Kamako per la muntanya. Feia més de quinze anys que no sortia d’excursió, però uns amics meus em van demanar que els acompanyés. Volen anar a fer el Camí Francès pel setembre i, com que ja tenim tots una edat, volien comprovar lo atrotinats que estaven i si se’n podrien sortir. No sé perquè m’ho van demanar a mi, que l’únic exercici que faig és anar de casa al metro (i perquè el tinc a la vora, que si no …). Segons em van dir, sembla que jo sóc el menys atrotinat de la penya o, al menys, això es pensen ells.

Així que ja em veieu a mi anant a buscar les botes, que ja no sabia gairebé on eren, engreixant-les be per a no mullar-me i provant-me-les, no fos cas que em fessin llagues. Tot això vaig haver de fer-ho abans d’ahir, perquè ahir el “madrugón” va ser de campanetes. Com que anàvem amb tren, calia agafar el primer i encara vaig veure com posaven els carrers quan anava cap a l’estació de Sants. No se perquè sempre volen ser els primers en arribar a la muntanya: deuen tenir por que la treguin?

Així es veia Barcelona quan em vaig llevar

Meravelloses dues hores de tren per a fer 90 kilòmetres (Barcelona - Sant Quirze de Besora): coses del AVE Barcelona - Puigcerdà. I, mentrestant, nosaltres fent el kumbaià total; només ens hagués faltat una guitarra i hagués estat un flash back als 60-70′S. El tren anava gairebé vuit, és clar: quina persona assenyada es lleva a aquestes hores en diumenge? Només arribar hem fet el millor del viatge: l’esmorzar de forquilla i ganivet a un bar del poble. Botifarra, cansalada, morro, seques, pa amb tomàquet, vinet … En fi, ja que es va a fer salut, primer cal espatllar-la amb una bona dosi de colesterol.

Cliqueu l’imatge per mapa escala 1:25000

I després: a la lluita contra els elements! Es tractava de fer un tros del GR-210 entre Sant Quirze i Borgonyà. Un camí que va pel costat del Ter i no te gaires pujades i baixades. Això deien els experts que ens acompanyaven. Algú es pot creure que la muntanya sigui plana? Les estones que anàvem al mateix costat del riu, encara, però quan ens allunyàvem … vinga pujar i baixar! En una de les parades, vaig beure una mica d’aigua del riu, fresca i bona.

Que fas, boig? - em van dir tot seguit els experts.

Es veu que s’ha de portar Font Vella a la motxilla per poder-la beure tranquil·lament sota d’un arbre mentre veus com baixa el riu. Allí tothom s’havia portat l’aigua de casa! La natura és una meravella, però es veu que l’aigua, és millor la manufacturada. Una de les vegades que em vaig ajupir per agafar aigua, el meu pantaló va fer un Raaaaasssss! tremend i es va descosir tot el cul, des del darrera la cintura fins a la bragueta. Com que no hi havia ningú tampoc em va importar massa en aquell moment, però vaig començar a pensar com m’ho faria per tornar: al tren, al metro i al trajecte fins a casa. Que divertit que és anar al camp!

L’estrip i els meus calçotets blaus

No se si val la pena parlar del dinar. Tothom s’ho pot imaginar: abans d’obrir la carmanyola, ja han aparegut cinc-cents insectes, que deuen ser de bosc, però els instints els tenen de ciutat: reconeixen les carmanyoles només treure-les de la motxilla. I, clar, acabes menjant llom arrebossat amb formigues i truita de patates amb unes cuques vermelles la mar de bufones. Us estalvio parlar de mosques, mosquits i altres objectes voladors. Un dels experts, havia portat una ampolla de vi i gots de plàstic. Vaig pensar que això era ideal, la primera bona pensada del trajecte. I jo vaig fer a continuació la primera estupidesa, abocar el got i llençar el vi per terra. Perquè no posa algú pedres planes al bosc, per a poder dinar amb una mínima comoditat?

De la calor tampoc en vull parlar. En feia tanta que, després de dinar, vam passar al costat mateix del riu i com que hi havia un bon toll d’aigua amansada, vaig decidir banyar-m’hi. L’idea els va agradar a tots i uns quants, més valents o més desvergonyits, ens vam donar una bona capbussada al riu. En pilotes, clar. Ningú no havia portat banyador. Potser aquest va ser el moment més divertit del dia. L’aigua ens arribava pel coll, al lloc més fondo, i es podia nedar una mica. No gaire més de cinc o sis braçades; tampoc us penseu que era com una piscina olímpica. Però ens va servir per a combatre el calor intens de mitja tarda.

I menys mal que vam fer-ho, perquè l’últim tros del trajecte era una gran pujada fins arribar al Cementiri de Borgonyà. Vaig pensar que, si el poble era abaix al riu, quina barra de fer el cementiri allà dalt; ja són ganes de fer-lis fer un pesat darrer viatge als cadàvers. O potser era fruit de les pors atàviques i els volien tenir allunyats del poble.

Al arribar a Borgonyà, volia acostar-me fins el Puig d’en Mir, a veure si encara hi trobava algun avantpassat (segurament només els seus ossos), però estàvem tots tant cansats que només ens van quedar forces per a fer unes clares a l’únic bar del poble.

La colla pessigolla                                             Retorn a la “civilització”

Quan vaig arribar a Barcelona (dues hores més de tren), vaig anar lluint, per l’escletxa del pantaló, els meus calçotets blaus pel metro, pel carrer de Sants, per l’avinguda Sant Ramon, fins arribar a casa. Però no hi havia gaire gent al carrer per a veure’m: tothom s’estava mirant el futbol (molt més interessant que els meus calçotets, sens dubte). Malgrat tot, no m’ho havia passat malament. I riure’s d’un mateix, a vegades, també te el seu què.

No va de TV, ni de sèries, ni de cinema. Va de poesia avui. Penjo un poema de Maurice Rollinat (1846-1903), membre del moviment Les Hydropathes, que va ser el precursor del simbolisme. El poema es titula Le Boudoir i va ser publicat en el seu llibre Les Névroses de 1883.

El senyor Maurice Rollinat

LE BOUDOIR

La dame aux cheveux longs et couleur de topaze
Conserve dans sa chambre un magique cercueil
Si fantastiquement vague et fragile à l’œil,
Qu’il a l’air vaporeux comme un voile de gaze,

Ni cierges, ni tréteaux, ni tentures de deuil.
Le portrait dans son cadre et la fleur dans son vase,
Meubles, miroirs, tapis, tout sourit plein d’extase ;
Et pourtant, ce boudoir est gênant pour l’orgueil.

Que le matin y filtre, ou que le soir y tombe,
II inflige toujours le rappel de la tombe
Et de la pourriture à six pieds dans le sol :

Car la bière fluette exhale par bouffées,
Sourdes comme un écho de plaintes étouffées,
L’odeur cadavéreuse et jaune du phénol.

Perquè penjo això? Doncs, perquè m’ha agradat, simplement. I perquè m’agrada més rememorar personatges secundaris de la història que no pas a les patums. Aquest senyor es musicava els seus poemes i també en va musicar de Baudelaire. Un comentarista de l’època va dir que Baudelaire era el “diable de vellut” mentre que Rollinat era el “diable d’acer”.

Us en deixo també una traducció al castellà que em sembla que m’ha sortit prou bé.

LE BOUDOIR     De Maurice Rollinat

(Del seu llibre “Les Nèvroses” 1883)

Traducció de Ferran Mir

La mujer de pelo largo y tono pasa

Conserva en casa un ataúd mágico

Tan ficticiamente vago y elástico

Que es vaporoso como un tul de gasa.

Ni velas, ni candelabros de luto.

La efigie en su marco y una flor en jarro,

Muebles y espejos, ríen con desgarro;

Pero el cuarto es serio para el tributo.

Si viene la aurora o la noche acosa,

Siempre inflige el recuerdo de la fosa

Y la pudrición a seis pies bajo el fondo:

El pulcro féretro exhala a bocanadas,

Sordas como un eco de quejas ahogadas,

El olor rubio del fenol hediondo.

Ahir al vespre, no se si per commemorar el recent traspàs d’en Sidney Pollack, feien a la tele Havana, una de les seves darreres pel.licules, amb un Robert Redford ja granadet, però atractiu, com sempre. No em va semblar un film excepcional, però val a dir que els diàlegs són molt bons i això que la guionista, una tal Judith Rascoe, no és gaire coneguda; al menys, a mi, no em sona. 

El film és un refereixit de Casablanca. Només cal substituir Segona Guerra Mundial per Revolució Cubana i poca cosa més. Un aparentment vividor s’enamora d’una noia, casada amb un dels líders revol.lucionaris, els dies abans de l’ocupació de La Habana per Fidel. Aquí, en Redford/Bogart no te cap tuguri per a vendre, però te prou diners, que obté de les apostes i que li serveixen per anar pagant suborns a tort i a dret. Llàstima que en Redford ja era massa grandet, amb uns quants anys menys el seu personatge hagués resultat més creïble. Però ja sabem que era l’actor predilecte d’en Sidney Pollack.

No hi surt el pianista, en Sam, i el “poli” cubà és dolent de debò, encara que ens deixa una certa intriga al comentar que la seva família havia estat empleada a les plantacions de canya de la família del marit de la protagonista. Però, hi ha d’altres personatges que són calcats de Casablanca, com per exemple el periodista amic d’en Redford/Bogart.

El film, que ja te divuit anys, no devia suscitar gaires passions als Estats Units, perquè només va ser nomenat per a premis a la millor música original, però res més. I tampoc els va obtenir. De totes maneres és d’agrair que la història no sigui gens maniquea i presenti la realitat cubana de l’època de Batista amb prou fidelitat. Cosa que venint del EEUU ha de ser doblement agraïda.

Quan estava acabant la pel.licula vaig sentir una cosa que em va fer grinyolar el cervell. En Redford s’està acomiadant definitivament de la seva estimada i, per a fer referència a la incertesa sobre el futur, posa com exemple l’Efecte Papallona. Però si tot això està succeint al 1958 (Castro va entrar a La Habana el 1 de gener de 1959), no sé com és possible que el senyor vividor pugui tenir el més mínim coneixement d’una cosa que no es va teoritzar fins a uns quants anys més tard. Les primeres referències teòriques al cas, provenen de la meteorologia i no es van fer fins el 1963. De fet, el nom prové d’un relat de ciència ficció d’en Ray Bradbury de 1952, és cert. Però no es va popularitzar fins que el meteoròleg Edward Lorenz va aplicar la teoria del caos a les prediccions meteorològiques. A més, Bradbury planteixa els canvis amb un horitzó temporal molt diferent. El conte de Bradbury és un viatge en el temps: Uns exploradors viatgen a l’època dels dinosaures i malgrat que no volen tocar res, un d’ells acaba matant un insecte. El resultat es que quan tornen al present, el mon és totalment diferent al que havien deixat per culpa del minúscul canvi que van fer milions d’anys abans. Em sembla recordar que un episodi dels Simpson es parodiava aquest relat, amb la delicadesa i les bones maneres d’en Homer.

En fi, no diré que em destrossés la pel.licula, però em va deixar un cert regust de cosa mal acabada. Suposo que un guió se’l deuen mirar una pila de persones abans de començar a rodar i no em resulta gens comprensible que a ningú se li acudís que allò era un anacronisme com la copa d’un pi. A més de que un vividor com en Redford, quin interès pot tenir en l’Efecte Papallona? D’uns anys ençà, gràcies a la divulgació i a les pel.licules, tothom coneix l’expressió poètica del fenomen: “l’aleteig d’una papallona a Hong Kong pot provocar una tempesta a Nova York”. Però aquesta expressió poètica, que no te res a veure amb la teoria del caos que hi ha al darrera del fenomen, no es va fer popular fins els anys 80’s.

Una llàstima que em deixés aquest mal gust, després d’una pel.licula bastant correcte encara que no sigui cap obra mestra.

I, per cert, algú sap perquè no apareix en els títols de crédit (ni al començar, ni al acabar) el nom de Raúl Juliá, que fa el paper del marit?

Collons! Ara el merder ha estat de “campeonato”. Ja devem haver guanyat l’Eurocopa! O el que estiguin jugant.

Fa dies que no penso en Max Aue. Necesitava desintoxicar-me una mica; així que vaig decidir llegir alguna novel.la més lleugera. Vaig llegir el Pomponio Flato; però això es fa en poc temps, massa poc temps, (potser sigui massa lleugera) i no va ser suficient per a treure’m del cap a en Max. Així que vaig girar els meus ulls cap a un altra banda, si no més complicada, al menys sí més extensa.

Encara tenia pendent l’Éducation sentimentale, però no tenia massa ganes de llegir en francès, així que vaig dirigir-me a Ken Follet i el seu Un món sense fi. Ja havia llegit Els pilars de la terra i m’havia agradat. Ja se que no és literatura d’alt nivell, però és una història ben construïda i és amena de llegir.

El nou llibre és molt semblant. No és, estrictament parlant, una continuació del anterior. És més aviat una nova història datada a mitjans del segle XIV (de 1327 a 1361 per a ser exactes) amb un seguit de personatges, dels quals només uns pocs son descendents del Jack Builder dels Pilars. I mentre la primera girava entorn de la construcció d’una catedral, aquesta gira entorn la construcció d’una ciutat, i no solament en el sentit arquitectònic.

Hi ha hagut moments en que em semblava que estàvem parlant de la Barcelona contemporània i de les seves obres permanents: ara planifiquem un nou barri, fem un pont nou sobre el riu, construïm un centre comercial, on podem col.locar un cementiri o un hospital? … Els comerciants de la vila, volen desempallegar-se del domini feudal del priorat, mentre els nobles volen continuar mantenint els seus privilegis sobre els serfs. Això dona per a molt: hi ha intrigues, xantatges, manipulacions, violència, sexe (hetero i homo) … Però també hi ha amors, il·lusions, desitjos, projectes … En fi, un colobrot (culebrón es deu dir així en català, oi?) en tota regla. Però del segle XIV.

La Història està molt ben construïda i no deixa serrells penjats; i això és d’agrair en un llibre que te 1250 planes. A més, i no descobreixo res nou, acaba be: els bons (els burgesos) triomfen sobre l’obscurantisme dels dolents (els monjos). De totes maneres en aquesta història m’ha fet l’efecte que hi han molts anacronismes. No sóc cap expert en història medieval i no puc afirmar-ho del cert, però em sembla recordar que ja vaig llegir alguna cosa sobre els anacronismes de Els Pilars de la Terra. I jo diria que en aquesta són més evidents. Això no és un defecte en si mateix: estem parlant de novel.la i si fent novel.la no es pot fer una recreació artística de la realitat, ja m’explicareu quan es pot fer.

Hi han hagut diàlegs que m’han semblat d’una actualitat tremenda, com per exemple quan la filla d’en Merthin, Lolla, torna a casa dels seu pare després d’haver estat uns dies fora sense avisar:

• [Lolla]: Em puc cuidar jo soleta.
• [Merthin]: No n’estic segur que puguis. ¿On has estat?
• [Lolla]: A diferents llocs.
• [Merthin]: ¿Ens podries donar un o dos exemples?
• [Lolla]: Mudeford Crossing. Casterham. Outhenby.
• [Merthin]: ¿I què hi has fet?
• [Lolla]: ¿És que això és un interrogatori? ¿He de respondre totes aquestes preguntes?
• [Caris, la madrastra]: Només volem saber que no has corregut cap perill.
• [Merthin]: També vull saber amb qui has viatjat.
• [Lolla]: Ningú en especial.

No se on coi he sentit algun cop un diàleg de natura similar! Ah, ja ho recordo! Potser som jo i la meva filla. La filla, naturalment acaba marxant al bosc amb una quadrilla de nois i noies de la seva edat a viure del que els hi forneix la natura; com els okupas d’avui en dia, vaja! Però és una noia de bona pasta i acaba tornant a casa i aprenent medecina a l’hospital de la seva madrastra. Com els okupas d’avui en dia, també.

Resulta impactant donar-se compte que les discussions de la societat civil amb l’església venen de tant antic. No se si realment eren de la manera que les descriu Follett, però també tenen un deix d’actualitat impressionant. L’altra cosa que també m’ha sobtat és la tendència a l’empirisme dels metges civils. Ja se que la medecina va ser una de les primeres ciències a desempallegar-se dels dogmes antics, però no se si en aquesta època s’havia arribat al extrem de fer disseccions de cadàvers, per exemple. Roger Bacon havia mort tot just trenta anys abans de començar els fets narrats i no sembla que al pobre franciscà li haguessin sortit gaires deixebles (l’altre Bacon, Francis, ja és del segles XV-XVI). D’alguna manera m’ha recordat un altre llibre que m’estimo molt, El nom de la rosa, i que també descriu el declivi dels convents i el dogma en front de l’empenta de les ciutats i el comerç. Però això a Umberto Eco resta a segon pla, mentre aquí és el tema central de l’obra.

Jo crec que és una novel.la que paga la pena llegir. Això, és clar, si teniu el temps suficient per a empassau-se 1250 planes. Tot i que la seva prosa és àgil i fluida, requereix el seu temps.

P.S. Les il·lustracions procedeixen del Llibre de les Hores de Maria de Navarra, esposa de Pere el Cerimoniós. L’original es conserva a la Biblioteca Marciana de Venècia i és contemporani de l’època de la novel.la.

Aquest matí he passat pel carrer Progrés de L’Hospi. Sempre que vaig al Mercat de Collblanc hi he de passar, des d’el carrer de Sants és un tros curt fins arribar a la plaça del mercat. En aquest tros hi han uns quants comerços fora de lo normal: una botiga de pernils, una llar d’infants, una acadèmia d’estètica i perruqueria i un altra acadèmia que fan cursos per oposicions. Malgrat tot, no hi ha mai gaire gent al carrer en aquest tros: les voreres són molt estretes i els comerços no són dels d’estar entrant i sortint sovint.

Avui, però, hi ha havia una munió de gent a mig carrer que gairebé tallaven el trànsit. Hi havia cridòria i empipament; gent penjant cartells per les parets; altres que impedien el pas dels cotxes (el carrer només té un carril per a la circulació). Estaven davant de l’acadèmia de formació professional que preparen gent per a oposicions. És diu ORBITA PROFESIONAL. Tenen una pàgina web que no està malament:

Com que hi havia força aldarull i jo tenia temps per a perdre, m’he interessat pel que estava succeint. No m’ha fet falta preguntar gaire, la gent estava molt comunicativa. Sembla que fa uns dies que l’escola va tancar adduint que havien de fer una auditoria i no la podien fer amb els alumnes per allà el mig. El cas és que ja feia dies que era tancada i no la tornaven a obrir. Alguns alumnes havien intentat posar-se en contacte personal amb els professors i aquests els hi havien dit que no localitzaven els directius i que, per més inri, feia ja uns mesos que no cobraven el sou. Per altra banda, s’havien assabentat que l’escola de Madrid estava tancada des de feia mesos i que l’escola de Girona l’havien venut feia poques setmanes.

Tot això havia avalotat els ànims dels alumnes que aquest matí s’havien anat reunint a la porta de l’escola amb intenció de mostrar i fer pública la seva indignació. Segons tots els indicis, els propietaris han desaparegut deixant penjats als alumnes que havien pagat les seves matrícules (més de mil euros en molts casos) i que, segons el contracte, tenien dret a la devolució d’aquests imports si no aconseguien triomfar en el plaç de tres anys. Alguns dels assistents estaven força esvalotats, però en general ha imperat el seny, al menys l’estona que jo he estat per allà, tot i que algun eixelebrat volia calar-hi foc. Pel nivell dels cursos que s’impartien a l’acadèmia, hom es pot imaginar que els alumnes procedien de les classes més humils i que, molts d’ells, havien dipositat les seves esperances en una feina, si no ben remunerada, al menys segura, a l’administració central o autonòmica. Una dona d’uns trenta o trenta-cinc anys em deia que això era un robatori i que haurien de denunciar-ho a la policia. Jo li comentava que segurament no seria un robatori, però sí una estafa, i que , efectivament, el que havien de fer era denunciar-ho a la policia. També he parlat amb un dels professors; aquest estava més angoixat perque li devien uns quants mesos i es preguntava si algun cop ho cobraria. He intentat tranquil·litzar-lo, dient-li que el Fons de Garantia Salarial existia precisament per aquests casos en que l’empresari deixa el treballador sense cobrar. També li he suggerit que ell i els seus companys parlessin amb un advocat i fessin la demanda conjunta, però no se si m’ha escoltat gaire de tant nerviós com es trobava.

Quan he arribat a casa he descobert que, curiosament, l’empresa va iniciar les activitats el febrer del 2005; o sigui, que ara fa uns mesos que ha complert els tres anys. No he pogut menys que pensar que ara, l’acadèmia devia estar rebent les primeres reclamacions dels alumnes que no havien tingut èxit en les seves oposicions. Podria ser tot un pla premeditat? Munto escola, prometo tornar diners si no guanyes, dono ensenyament barato però dolent, tu no guanyes i jo no et retorno res perquè ja no hi sóc.

El problema de la lliure empresa és com el de la paternitat: qualsevol idiota, després d’una nit etílica, es pot despertar davant d’un notari signant una escriptura de constitució de societat sense tenir el manual d’instruccions. El que és greu en aquest cas, és que han jugat amb els sentiments i les il·lusions d’un grapat de gent que només volien una mica de seguretat personal en les seves vides. I els han deixat literalment en òrbita.

Dentro video!

Serà que amb l’edat m’estic tornant cascarràbies o potser sigui, simplement, que corre gent pel món que no tenen sentit del ridícul, però cada cop m’estic trobant amb usuaris de telèfons mòbils mes estranys. Ja he aconseguit frenar que li soni el mòbil a algun alumne mentre és a la meva classe. No sóc professor, però imparteixo algunes poques classes de tant en tant. He hagut de ser tenaç i persistent. Durant molt de temps he estat entregant un premi a cada alumne que li sonava el mòbil. El premi era un ninot del Pin-y-Pon, dels que sempre en porto uns quants a la cartera quan vaig a classe.

A la meva filla aquell joc no li va agradar gaire quan li van regalar de menuda i, com que encara estaven per casa fent nosa, vaig decidir donar-lis una oportunitat: la de escarnir a l’alumne mal educat que no desconnecta el mòbil en entrar a classe. Cada cop que sonava un mòbil, jo deia: Premi! Li ha tocat a vostè el premi al primer (no acostumava a haver-hi segon) mòbil que ha sonat a la meva assignatura. Aleshores, treia un ninot de la cartera i el posava a la taula davant del alumne en qüestió. La veritat és que el ninotets són d’un kistch que tomba. No m’estranya que no li agradés el joc a la meva filla. Per cert, qui és Pin i qui és Pon?

L’alumne tenia que passar la resta de la classe amb el ninot davant seu per recordar-li allò del No ho tornaré a fer mai més (repeteixi cinquanta vegades). Suposo que els meus alumnes ja em coneixen com el PinyPon, però m’és ben be igual. El que volia ja ho he aconseguit: tenir tranquil·litat a la meva classe.

Però aquests espècimens semblen no esgotar-se mai. Tothom sap el que molesta el ring d’un mòbil al cinema, al teatre o, fins i tot, a la òpera. I, a més, hi ha cada ring que és per llogar-hi cadires. I és que. com deia, hi ha gent que no te sentit del ridícul. L’altre dia, una noia que acabava d’entrar al trambaix amb la ma enganxada a l’orella i que es va posar al meu costat, em va fer cinc cèntims de la seva darrera entrevista per a un lloc de feina. Bé, no és que m’ho expliqués a mi especialment, és que li explicava a més de mig vagó. Parlava tant fort que potser li hagués valgut la pena fer-ho per la finestra, a crits i sense telèfon. I aquests individus també són legió.

I ara ja començo a veure les darreres passes del progrés en la comunicació. L’individu que va caminant pel carrer parlant tot sol, amb la cartera a una ma i la cigarreta a l’altre. Està per tancar? No. Simplement porta l’auricular incrustat a l’orella i un fil que li penja per l’ombro, tots dos connectats a un telèfon que ves a saber on el porta. Clar, quan el veus de lluny i no distingeixes els fils de marres, et penses que s’ha escapat de Sant Boi. Encara que d’altra banda el veus normalment ben abillat amb una americana fosca, creuada, de botons daurats i amb el mocador granat a la butxaca del pit. Per cert, com s’ho fan per penxar i despenxar el telèfon?

I l’altre dia ja vaig veure lo definitiu: un paio, al costat del seu cotxe amb la porta oberta parlant cap a l’interior del cotxe. Quan el vaig veure de lluny semblava lo més normal del món; però al apropar-me, vaig veure que no hi havia ningú dins del cotxe! Aquest no parlava sol, li parlava al cotxe! Vaig trigar una mica en reaccionar. Després vaig caure, el paio devia tenir la Dent Blava al vehicle!

Lo de mirar-me els Temes del cercador de les estadístiques que ens dona el WordPress ho he de fer al menys un cop al mes. Ja ho vaig fer en començar el mes i en vaig escriure un post. És força divertit. Mireu quins termes de cerca condueixen al meu bloc:

• la vida de les orugues. Tema interesentìssim on els hi hagi; que fariem sense conèixer els costums vitals de les pobres orugues.
• defecació papallones. Una mica d’escatologia sempre és benvinguda. Encara que no se’m acut qui pot tenir el més mínim interés en els WC per a papallones.
• imagenes de penes dobles. No se si devia ser una noia amb vagina doble o un noi amb anus doble. Són els únics casos que podrien tenir interés per veure aquestes imatges, no? Be, potser també una noia amb vagina i/o anus doble.
• calavera de curso. No se en quina escola deu estudiar aquest per a tenir una calavera en el curs. Les escoles per Joventuts Hitlerianes les van tancar fa molt de temps.
• traduction +capulla. D’aquesta no se que pensar: una traducció, pot ser capulla?

No em digueu que no és divertit.

Si em segueixen sortint ximpleries com aquestes, ja us les faré saber de tant en tant.

Avui he vist a EL PAIS un anunci a plana sencera d’una important empresa industrial espanyola, molt involucrada en els serveis medi ambientals, en la que ens parla de la relació entre preu dels aliments i producció de bioetanol. És molt lògic que les empreses intentin defensar el seu negoci, però potser caldria que fossin més curoses amb el que diuen o deixen de dir.

Si consulteu el propi Bloc Corporatiu de l’empresa, trobareu un article signat pel Director de Responsabilitat Social Corporativa de la firma, senyor Carlos Bousoño, en el que ens explica els motius de la crescuda dels preus del aliments i, ell mateix, reconeix més causes de les que hi han al anunci que us he reproduït. Dues de les causes que ens diu i de les que no fa esment l’anunci són, l’especulació al mercat de cereals de Chicago i el descens de les collites per la sequera que ha afectat a alguns dels països productors. No puc entrar a valorar quina de elles és més important per manca de dades, però em temo que hi ha un problema especulatiu important al darrera de tot aquest desajust. I, és clar, el canvi d’hàbits de consum de molts països; o es que ens pensàvem que continuarien morint-se de gana tota la vida?

Immersos com estem en aquesta desacceleració accelerada, mini crisi o daltabaix econòmic, com vulgueu dir-li, el preu dels aliments no n’és la faceta més preocupant en el nostre entorn. No obstant, cal tenir en compte que alguns dels cereals que més han augmentat de preu són la dieta bàsica de més de 3.000 milions de persones al món; les de rendes més baixes i que, per tant, destinen la majoria dels seus recursos a la compra d’aliments. I, per això, aquesta crisi sense precedents pot significar daltabaixos socials importants si es continua gestionant amb les eines tradicionals que ens subministren institucions internacionals com el FMI i el BIRF. El senyor Jacques Diouf, Director General de la FAO, ja ha fet diverses alertes sobre el tema i la propera cimera mundial sobre seguretat alimentària a començaments de juny hauria de ser una oportunitat per a modificar comportaments en el àmbit agrari.

Perquè el que hi ha al darrera de tota aquesta crisi, no són exclusivament (tot i ser certes) les causes que apunta el Sr. Bousoño, sino una negligència continuada de la comunitat internacional per l’agricultura. Hem estat immersos en el totxo, en les punto.com, en les Tic, en els Mp3 i en no se quantes coses més, oblidant-nos olímpicament que, per sobreviure, el primer que cal es menjar. I, a l’inrevés que molts altres sectors productius, totes les millores estructurals, comercials i tecnològiques que necessitava el sector agrícola han sigut ajornades any darrera any, fins acumular un retràs que ens ha dut a la situació actual. El senyor Diouf ho diu clarament: “és el primer cop en 25 anys que tenim un incentiu fonamental per a estimular el sector agrícola”. La llàstima és que aquest incentiu segurament s’endurà per davant un bon grapat de vides humanes per mal nutrició. I no parlem de la inestabilitat social que pot arribar a haver-hi a curt plaç, perquè és clar que qualsevol mena de mesures que es puguin acordar, no tindran efectes immediats.

Des dels països occidentals és molt fàcil ignorar la situació. En definitiva el nostre únic problema és que la barra de pa costa 15 cèntims més que abans. Podem aprofitar-lo millor i comprar-ne menys, o continuar comprant com sempre i ens costarà 4 euros mensuals més. Encara que un sigui un mileurista, ni se’n entera del problema; però quan la teva renda mensual és de 30, de 40 euros, vol dir que hauràs de menjar el 10% menys del que menjaves, que ja era molt poc.

Com veieu doncs, estem immersos en una tremenda crisi mundial, que tots els governs occidentals volen ignorar, de la que no en parlen gairebé els diaris i que les empreses tergiversen, com és el cas que he presentat al començament. Potser ens mereixem que hi hagi una revolta multitudinària que ens torni a posar de peus a terra.

Cada cop que sento algun dels senyors aquests que es disfressen per pontificar, parlant de la dictadura del relativisme, no deixa de passar-me un calfred per l’esquena. Si no ho entenc malament, relativisme significa acceptar que el meu veí, que pensa exactament lo oposat a mi, pot estar en lo cert. No dic que ho estigui, simplement que accepto el fet de que jo puc estar errat i ell no. Des d’una construcció teòrica com aquesta, com es pot construir una dictadura? La característica essencial de les dictadures és l’autoritarisme, que impedeix el pensament lliure i que només considera encertat el que sorgeix del dictador, de l’autoritat. Per tant, dictadura i relativisme son termes antagònics i potser caldria que algú els hi expliqués als paios de les sotanes a utilitzar correctament el diccionari.

Podria estar disposat a acceptar que es tracta d’un oximorón, encara que dubto que aquests descerebrats coneguin aquesta figura literària. En aquest cas jo els diria: Benvinguda la dictadura del relativisme! Després de centenars d’anys de dictadura de l’absolutisme, potser ens aniria be un canvi radical. A la fi i a la cap, no podem considerar-nos massa satisfets de a on ens ha conduit la dictadura anterior.

Mireu aquest vídeo. Com a introducció i per posar-se en ambient, no està gens malament.

Ahir, després del bàsquet (gran victòria del Barça, hehe), vaig estar sopant amb els amics amb els que, segurament anirem de vacances aquest any. La nostra idea és plantar-nos amb avió a Fort Smith (Arkansas), llogar un cotxe i anar a Sallisaw (Oklahoma), que és a tocar. I des d’aquí començar a seguir les passes de la família Joad de la novel.la de Steinbeck. Creuar els estats de Oklahoma, Texas, Nuevo México, Arizona i Califòrnia (amb alguna sortideta a Nevada), per arribar a San Francisco i tornar cap a casa. En total, uns 4.000 quilòmetres de no-res. De no-res perquè, veritablement, no hi ha gran cosa per veure en tot aquest periple que ens portarà a ciutats, o pobles, de noms tant evocadors com Checotah, El Reno, Bridgeport, Texola, Amarillo, Wildorado, Winslow o Flagstaff.

De fet, uns 150 quilòmetres després d’aquesta ciutat (a Kingman), deixarem la ruta dels Joad per anar a Las Vegas i intentar arruïnar-nos definitivament. I continuarem cap a San Francisco per una ruta diferent que ens portarà a Death Valley i al Parc Nacional de Yosemite.

No sé si heu vist la pel.lícula d’en John Ford basada en el llibre. Per a mi una de les millors pel.lícules del mestre, que va rebre l’òscar a la millor direcció de l’any 1940. Enteneu-me, no és que siguem uns mitòmans fanàtics, però certa dosi de mitomania, si que la tenim. I, a més, potser una gran ocasió per a conèixer l’Amèrica profunda. També aprofitarem per fer una excursioneta al Gran Canó del Colorado, que és a la vora de Flagstaff.

Aquesta és la ruta prevista

Som conscients que, tot i que anirem llegint el llibre, no podrem reproduir les situacions de la Amèrica dels anys 30’s, però també hi ha gent que va a fer el Camino de Santiago, quan està clar que tampoc es poden reproduir les condicions dels pelegrinatges medievals. I nosaltres tampoc ens ho proposem com un viatge iniciàtic, ni res semblant.

Quan tornem, ja us explicaré com ha anat.

No sé que li ha passat al Liceu aquesta temporada, però els hi ha donat per a programar gairebé simultàniament un òpera i un ballet sobre Mort a Venécia de Thomas Mann. Del òpera ja en vaig parlar fa uns dies. I avui toca parlar del ballet que vaig anar a veure ahir.

Què voleu que us digui? Si ja és prou difícil dramatitzar l’obra de Mann, per la gran quantitat de conceptes estètics i filosòfics que manega, ja us podeu imaginar el que significa traduir tot això en simple expressió corporal. Feina metafísica! I no és que en John Neumeier no sigui un bon coreògraf, no; és, simplement, que no es pot fer el que no es pot fer. Per a contraposar seny i rauxa, Apol·lo i Dionís, fa servir música de dos compositors diferents: Bach, que representa l’ordre, la mesura, el seny, i Wagner, que representa el desfici, la passió, la rauxa. No és dolenta la idea, el problema es que la materialitza amb una barreja d’enregistraments d’obres dels dos mestres (de les que ja parlaré més endavant) amb unes variacions escrites per a piano que s’interpreten en directe al mateix escenari; sense saber el perquè fa servir-ne unes i altres. I encara menys quan s’escolten durant uns moments, uns enregistraments de música de jazz i rock, convertint l’escenari en una mena de Fiebre del Sábado Noche, Travolta inclòs.

No es pot seguir cap fil dramàtic per molta imaginació que hi posis. El meu company de butaca, molt més inclinat a les novetats que jo, em deia que no pensés en el títol, que admirés només la dansa, l’expressió plàstica, com si no tingués res a veure amb Mann. Bé, doncs encara intentant fer aquest esforç, la dansa tampoc era gens original; ni clàssica ni contemporània, si no tot el contrari. Allà es barrejaven els pas de deux i els pliées més tradicionals, amb les contorsions i gestos més estranys que es puguin imaginar. I tot amb un Aschenbach deambulant permanentment pel escenari com ànima en pena. Em sembla que tots teníem ganes de que es morís mitja hora abans del que ho fa. I un pianista que va entrant i sortint del escenari, com si fos un ballarí més, i que també acaba mort sobre les tecles del piano; no sé si en un intent d’homenatjar Truffaut.

Una de les coses que fa que no senti cap passió pel ballet, és l’ús de la música de pot. La música enregistrada no te mai aquell caliu de l’orquestra en directe. Però en aquest cas no era solament això. Mentre la música de Bach sonava normal, la de Wagner suposo que la havien distorsionat perquè és impossible trobar una orquestra que la toqui tant malament com va sonar ahir. La música del Venusberg de Tannhauser, que vam sentir al Liceu fa poc, sonava com una autèntica olla de grills amb unes trompetes estridents que li treien tot l’encant a la peça. De les variacions escrites per al piano, tampoc fa falta allargar-se gaire; només dir que en algun moment el pianista hagués pogut fer servir martells en lloc dels dits per a interpretar-les.

En acabar l’obra i mirar-me el programa de mà, vaig veure que hi havia fins i tot un escenògraf. Suposo que li devien pagar poquet, perquè dir-li escenografia a posar quatre llençols blancs en el fons del ciclorama amb unes ratlles negres i a posar una foto del Hôtel des Bains cap per avall, es un eufemisme dels més grans que he sentit mai.

Menys mal que el sopar de després amb els amics i una bona estona de xerrameca em van fer oblidar ràpidament una obra de la que no sé si hi ha cap escena que mereixi ser rescatada.

Per molt que el Liceu, en aquesta nova etapa de teatre públic, hagi volgut democratitzar l’òpera, la veritat és que no se’n ha sortit gaire bé. Encara resten molts tics del passat. El més palès és el de marxar, cap a casa o a sopar, en el primer entreacte quan l’obra no et sembla prou interessant. Ahir, va ser patètic: en el sector on jo estava (un sector d’abonament), al segon acte havia desaparegut una quarta part dels assistents. I una parella que era a la meva fila, va ser rebuda quan entrava per els seus veïns de butaca amb aquesta frase: Al final us ho heu pensat, eh? O sigui, que havien marxat amb intenció de no tornar, però segurament una trucada a la cangur, que els va assegurar que els nens estaven bé i dormint, els va dissuadir.

Es representava una obra gens fàcil: Mort a Venècia. La darrera òpera composta pel músic britànic Benjamin Britten basada en el conegut relat de Thomas Mann. El relat es molt conegut per la excel·lent versió cinematogràfica que en va fer Luchino Visconti el 1971. Ja han passat 37 anys? Potser ara em dono compte de que totes les coses que m’importen ja tenen més de 30 anys. A veure si m’estic convertint en Ferran Aschenbach! Deixem-ho aquí, que aquesta reflexió em podria portar a mons pels que no vull anar.

De fet, la òpera és posterior al film i tant Britten com la seva llibretista, la senyora Myfanwy Piper, han confessat que es van prohibir a sí mateixos veure-la, fins no tenir acabada la òpera. No sé si amb aquesta decisió hi hem guanyat o perdut. He de reconèixer que sóc un incondicional tant del relat com del film i que els he llegit/vist no sé quants cops. El relat es llegeix en una hora i és gairebé impossible no trobar-hi nous matisos a cada lectura. El film és una mica més llarg: unes dues hores. I la òpera els guanya a tots dos: dues hores i mitja de música, que, amb l’entreacte se’n van a tres. Jo no sé si és cert que Britten i Piper no van veure la pel·lícula, però en adaptar el guió van coincidir en dues coses: prescindir de l’estança del protagonista a Pola abans d’anar a Venècia i donar-li una importància a les maduixes que no hi és al relat, a on només se’ns diu que Aschenbach les va menjar a la platja (una línia).

Sembla que tant el relat com el film s’han convertit amb el temps en símbols de la pedofília homoeròtica, però em sembla que es confonen els qui veuen en Mort a Venècia la Lolita homosexual. Tant el relat, com el film i la òpera ens parlen de la bellesa, de l’origen de la bellesa. Les difoses tesis estètiques de Nietzsche sobre lo apol·lini i lo dionisíac es el que està en qüestió. En el relat es desenvolupa en forma de soliloquis del protagonista, reflexions íntimes sobre la seva capacitat creadora o, millor, sobre la pèrdua de tal capacitat. El film utilitza un recurs molt cinematogràfic, el flash back, per presentar-nos les discussions amb el seu amic Alfred, inventat per Visconti. En la òpera aquestes digressions es presenten en forma de somiejaments del protagonista. I, potser qui ho fa més evident és Britten, amb un Dionís (baix-baríton) que pren diferents caracteritzacions i un Apol·lo (contratenor) que no apareix mai en escena perquè, en definitiva, és l’esperit de la forma.

I així com la idea de Britten és molt atractiva en el pla dramàtic, a mi, personalment, no em va semblar prou reeixida en el pla musical. No coneixia en absolut aquesta òpera, que, d’altra banda, és el primer cop que es representa a Espanya; però si que conec, i en molts casos admiro, altres composicions d’ell. Potser les excessives concessions al serialisme i la utilització profusa de les dissonàncies és el que no em va acabar de fer el pes. Per a mi no és a l’alçada de les altres grans obres del músic britànic. I tampoc és el fet de que el paper protagonista hagi estat escrit per al seu marit, Peter Pears, un tenor amb unes característiques vocals poc comunes, que va interpretar el paper amb més de seixanta anys, i tingui una força i una vivesa poc habituals. Altres obres seves, com el Billy Budd, també havien estat escrites pensant en la veu de Pears.

Encara que també podria ser que Visconti m’hagués fet associar tant íntimament a Mann i a Mahler, que, ara, jo sigui incapaç de pensar en un sense sentir la música de l’altre. Em sembla que el propi Mann va confessar algun cop que havia havia pres Mahler com a model pel personatge de Aschenbach.

Dionís i els faunes mentjant-se Aschenbach

Qui indubtablement sí ha vist el film de Visconti, i no ho pot amagar, és el director d’escena Willy Decker. Des de l’estètica dels personatges (Bogarde/Andressen/Mangano) fins el paisatge de platja, són fills de Visconti. Fins i tot les germanes de Tadzio, que a Mann són més grans que ell, es converteixen en dues nenes de deu o dotze anys, com a la pel·lícula. Encara que només sigui per aquest treball escenogràfic, la nit va valer la pena.

Jo no estic gaire interessat en aquestes polèmiques sobre estètica, apol·lini, dionisíac, però ja que m’hi he ficat, no penso acabar sense dir-hi la meva. Per això és el bloc, oi? A mi em sembla que podem parlar de la natura de l’art, però del que no podem dir res és del “art de la natura”. La Natura no és art; és natura, simplement. Jo sempre he dit que vist un arbre, vistos tots. I el mateix es pot dir de muntanyes, animals, rius i cossos humans. Potser sigui fruit de la meva deformació, convicta i confessa, d’urbanita irredempt, però no crec en l’art com a simple explosió de sentiments. Sense treball dur, sense coneixements profunds, sense perseverança, només hi ha Operación Triunfo. Potser són aquesta mena de programes televisius els que ens mostren amb tota la seva amplada el significat de lo dionisíac: la vacuïtat, la manca de sentit i, fins i tot, la xavacaneria. I amb això no vull dir que amb aquesta feina ben feta i sistemàtica s’aconsegueixi sempre la bellesa; el propi Aschenbach n’és un cas palès. La seva feina no regeix i el seu amic Alfred (al film de Visconti) se’n riu d’ell, dient-li que ha aconseguit la perfecció de la forma, després d’haver estat xiulada la seva obra a la sala de concerts. Però, algú pot creure que sense la feina sistemàtica i planificada es pot aconseguir un mínim tast de la bellesa?

Ja ho sé: soc un fastigós neopositivista. Però, al menys, ho sé reconèixer. Hi ha molta gent que circula pel món sense saber quines són les seves premisses ideològiques bàsiques. I no fa falta argumentar gaire per arribar a la conclusió de que el neopositivisme té alguns avantatges importants:

• Conté la mínima metafísica imprescindible. Bàsicament es tracta de negar l’existència del geni maligne cartesià i del noumeno kantià.
• Només accepta els ents abstractes que es puguin descobrir per un procés axiomàtic deductiu.

No es pot negar que tot això simplifica l’existència humana. Tampoc puc negar que no penso discutir-me amb aquells que tinguin ganes de complicar-se-la. És una opció de vida perfectament legítima; només que això: més complicada.

I no puc acabar sense fer una mica de safareig. Algú em va explicar un cop, i no sé si és cert del tot, que el primer actor que va escollir Visconti en el casting per a fer el paper de Tadzio, va ser el seu fillol, en Miguel Bosé. Em sembla que ho hagués fet tan bé com el Bjorn Andresen, i ara seria un fetitxe més autèntic encara del que ja és. Però, i és el que volia dir, sembla que son pare, el torero Luis Miguel Dominguín, va declinar el permís patern per a fer el paper. I és que el món del braus, no casa gaire amb determinades preconcepcions. Ja he dit que no sé si és cert. No voldria acabar en un jutjat per una cosa tant idiota. O sigui que si no ho és, només heu de dir-m’ho i ho esborro.

Per cert, en Bjorn Andresen i jo vam néixer amb deu dies de diferencia. Però jo sóc molt més guapo. Hahahahaha.