You are currently browsing the tag archive for the 'Llibres' tag.
Ahir, nit d’insomni. No em passa gairebé mai, però hi ha dies que em poso al llit i no hi ha manera d’agafar el son. Quan han passat vint o vint-i-cinc minuts, ja estic avorrit de buscar la posició més adequada per abraçar Morfeu i, aleshores, m’aixeco i em poso a llegir. Si no pots dormir, el millor és aprofitar el temps.
Havia estat al Liceu veient l’Arbore di Diana i, si he de ser franc i a risc que l’intelligentsia es mofi de mi, no em va agradar. No sé que em passa amb les òperes barroques, no acabo de connectar amb elles; ni temàtica ni musicalment. I això que Martini l’Espagnuolo diuen que va arribar a ser tan cèlebre com Mozart, però no és el mateix. Les xorrades que fan les Dianes i els Amors, potser eren escandaloses a la seva època, en la que allò era el més semblant al music-hall actual que podien fer; però em resulta impossible posar-me en la pell d’aquell espectador de finals del XVIII interpretant la mitologia clàssica a la seva manera.
De totes formes el meu insomni no crec que tingués res a veure amb l’espectacle que havia vist: altres coses molt pitjors he anat a veure i no m’han produït aquest efecte. I, a la fi i a la cap, les veus i la interpretació no van ser dolentes. Suposo que els meus rars episodis d’insomni són atzarosos; de tan en tan el meu cervell es nega a desconnectar-se. Es com quan polses el botó “apagar” del windows i l’ordinador es rebel·la i no fa res de res, fins que acabes pitjant l’interruptor i enviar-ho tot en orris.
Com que jo no tinc cap interruptor que em desconnecti, no puc aplicar la solució Bill Gates. I, aleshores, llegeixo. En aquests casos trio, o bé una novel·la clàssica que ja tinc llegida per rellegir-ne algun tros, o bé alguna curteta que pugui llegir d’una tirada. Els volums de contes són especialment benvinguts perquè pots deixar-los en qualsevol punt sense estar pendent del desenllaç.
Ahir (potser hauria de dir avui a la matinada perquè vaig estar fins a les quatre), li va tocar a La amaba d’Anna Gavalda. Tot i que coneixia l’èxit d’aquesta autora francesa, no havia llegit mai res d’ella i aquesta petita novel·la estava per casa des de fa temps. Ja no recordo qui me la va regalar.
No sé si la traducció és prou encertada; en algun moment em donaven ganes de llegir l’original francès, i això no és bon símptoma. Tot i així, la novel·la es llegeix fàcilment, està feta de frases breus, contundents; no hi ha descripcions, tot és diàleg. Un llarg diàleg entre dos gairebé desconeguts, familiars polítics entre ells, en el que parlen de la vida: de la transcorreguda, però també de la per vindre. Els seus afanys, els seus somnis i les seves frustracions, l’amor i el sexe, tot això, i més, vist per dues persones d’una edat molt diferent.
La resta de personatges de l’acció només sorgeixen al fil de la seva conversa i no són, per tant, personatges, sinó la imatge que en tenen d’aquests els dialogants, que no ha de coincidir pas per força. I comencen els jocs: què vaig fer i què hauria d’haver fet? Un conte moral? Doncs en part, potser si. Una discussió sobre si és més apropiat el seny o la rauxa en la nostra vida quotidiana. Narrada amb agilitat, quasi teatre en estat pur. L’única indicació sobre l’habitació en la que estant parlant, és que té una llar de foc; jo vaig imaginar una casa de fusta, amb una escala per pujar a les habitacions, grans porxos i uns butacons de pell davant el foc. La cuina, americana, amb un taulell per a separar-la del menjador i a on preparar els wiskyes. Però podria ser de qualsevol altra forma.
Una lectura de dues hores i escaig força engrescadora. M’apunto l’autora, hauré de comprar algun altre llibre seu.
NOTA IMPORTANT
Avui he llegit al diari que el Departament de Comerç dels Estats Units multarà amb 7.500 dòlars a qualsevol blogger que rebi compensacions per emetre les seves opinions i no ho posi de manifest en el seu blog. Jo he de confessar que no he rebut (fins ara) cap compensació per part de ningú, però que estic obert a negociar amb qualsevol que em vulgui mantenir.
Quan el Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya escriu això a la seva WEB, és que, definitivament, hi ha alguna cosa en la cultura d’aquest pais que no funciona.
Me n’hi vaig ara mateix, a veure si trobo alguna (V)OCACIÓ, ORACIÓ, OVACIÓ…
No sé per quin motiu deu ser, però darrerament estant sortint molts llibres sobre la Segona Guerra Mundial i el nazisme. Suposo que el fet que ja hagin passat més de 75 anys de la crema dels Reichstag i que ja hagin desaparegut la majoria dels protagonistes d’aquells temps fa que es pugui analitzar l’època d’una forma més objectiva, lliure de les pressions que podrien significar ferir sentiments de gent encara viva. És una mica com el que va fer Chateaubriand en escriure les seves memòries: les anava entregant al seu editor amb la condició que no es publiquessin fins que ell hagués mort (per això les va titular Memòries d’Ultratomba); d’aquesta manera es va sentir lliure per parlar a tort i dret, bé o malament, dels seus contemporanis, sense preocupar-se del que li poguessin respondre: ell ja no hi seria!
En el camp de la història de les matemàtiques també s’està donant el mateix fenomen: si abans de vacances parlava del llibre de Sanford Segal, Mathematicians under the Nazis, fa uns mesos s’ha editat un altre llibre titulat Mathematicians Fleeing from Nazi Germany (Reinhard Siegmund-Schultze, Princeton University Press. July 26, 2009). Mentre el primer és un estudi de la situació dels professors universitaris de matemàtiques durant el període nazi, el segon estudia les migracions d’aquest mateix grup professional, particularment, la migració de matemàtics alemanys cap els Estats Units. De fet, aquest segon, és una revissió i ampliació, traduïda a l’anglés, de la tesi de l’autor de 1998.
És un fet que, mentre el percentatge de jueus entre la població en general a l’alemanya nazi era baix (un 2 o 3%), a les capes universitàries el percentatge creixia i, entre els matemàtics, era especialment gran arribant a un 20% en el cas d’algunes de les universitats més grans com Berlín o Goettingen. Per això, les baixes de professors induïdes per les lleis racials nazis a partir de 1933, van tenir especial rellevància en el camp de les matemàtiques i van fer perdre el primer lloc del que gaudia Alemanya en la disciplina en favor dels Estats Units.
Tampoc es tracta de fer un recompte de guanys i pèrdues, com molt bé afirma Siegmund-Schultze, cosa que seria pec menys que història-ficció, però és ben evident que Alemanya, amb aquesta política es va fer un harakiri intel·lectual important.
Un dels casos que expliquen ambdós autors, i que jo desconeixia, m’ha semblat particularment trist. És el cas de Fritz Noether, germà petit de la gran matemàtica Emma Noether, primera professora universitària alemanya de matemàtiques amb el total recolzament de David Hilbert.
Fritz Noether i la seva germana, Emma, el 1933. Font: Overwolfach Photo Collection
Fritz Noether era un competent especialista en matemàtica aplicada (la que es dedica a resoldre problemes físics, mecànics, etc.) i, per això, menys conegut que la seva germana. L’any 1933, quan es dicten les lleis per a “netejar el servei civil” ell tenia 48 anys. Havia estat combatent a la Primera Guerra Mundial, en la que havia rebut una Creu de Ferro i assolit el lloc de tinent. Per aquests motius, i encara que fos jueu, quedava exclòs de les normes d’aquelles lleis. No obstant, els seus alumnes, en repetides ocasions van presentar queixes al rectorat pel seu ascendent jueu, pel seu “escàs nacionalisme”, pel seu esquerranisme (era soci de l’Associació dels Drets Civils) i d’altres foteses semblants.
Tanta va ser la pressió que va rebre que, finalment, va sol·licitar el seu passi a la situació d’emèrit, una forma de poder conservar la seva pensió al 100%. No obstant, el mateix any 1933, li van oferir una plaça de professor a la Universitat de Tomsk (Unió Soviètica, avui Rússia), que va acceptar de bon grat. Uns anys després, el 1937, les autoritats soviètiques el van acusar d’espionatge en favor d’Alemanya i va ser empresonat. A partir de 1939 no es torna a tenir cap notícia d’ell.
A finals dels anys 80’s, amb la Glasnost d’en Gotbatxev, els seus fills Hermann i Gottfried, aconsegueixen que els obrin els arxius secrets d’aquells temps i s’assabenten que va ser arrestat el novembre de 1937, va ser jutjat per trotskista i espia l’octubre de 1938 i condemnat a 25 anys de presó. Aparentment, totes les probes de càrrec contra ell i els altres quatre russos jutjats al mateix temps, havien estat falsificades; eren els temps dels processos de Moscú.
Va ser empresonat a Orel (uns 200 Km al sud de Moscú). El 1939, quan es va signar el tractat Ribbentrop-Molotov, podria haver estat objecte d’intercanvi de presoners entre Alemanya i la Unió Soviètica, tal com establia el tractat. Però no va poder ser perquè, per un edicte nazi anterior (de 1938), Fritz Noether havia estat desposseït de la seva nacionalitat alemanya: era un apàtrida sense saber-ho.
L’any 1941, quan les tropes nazis envaeixen la Unió Soviètica, a la presó d’Orel es succeïxen una serie de judicis complementaris contra els ja condemnats i empresonats; la finalitat es no haver de portar-los a cap altre lloc, lluny de l’abast de les tropes nazis. El dia 8 de setembre, Fritz Noether es tornat a jutjar i condemnat a mort. El dia 10 es porta a terme l’execució. Els nazis ocuparan Orel el dia 8 d’octubre.
A finals de 1988, el Tribunal Suprem de la URSS, declara que, de fet, Fritz Noether no era culpable de cap crim i el 12 de maig de 1989 Hermann Noether, el seu fill, és oficialment informat de la “plena i completa rehabilitació” del seu pare. Si-us-plau, accepti les meves disculpes més sinceres, encara que comprenc que cap mena de paraules podran alleujar la seva pena.
Fugint dels nazis va caure en mans dels estalinistes.
Finalment he caigut a la temptació i m’he llegit els dos primers volums del famós Millenium de Stieg Larsson. El tercer el començaré a llegir quan acabi la meva filla, que és qui m’ha prestat els dos volums anteriors. Jo no tenia cap intenció de comprar-los: tinc certa aversió pels best-sellers. Però aquesta vegada el soroll mediàtic ha pogut més que la meva fòbia.
He de reconèixer que aquestes novel·les son addictives. Un cop has entrat en la trama (li costa una mica entrar en matèria al començar), resulta gairebé impossible desempallegar-se’n. L’acció està molt ben travada i el ritme dels aconteixements és creixent, fins arribar a uns finals trepidants que et fan restar sentat, llegint sense parar, encara que es facin les mil-i-una de la nit.
No sé de què pot anar el tercer volum, perquè al acabar el segon sembla que s’hagin desvetllat tots els misteris sobre la vida de la protagonista. Ja ho veurem…
M’ha fet gràcia el joc que es porta en el segon volum amb el darrer teorema de Fermat: no existeix cap n>2 tal que an + bn = zn, siguen a, b, z i n nombres naturals. Fermat no va formular mai en la seva vida el teorema. Es va trobar després de la seva mort el 1655 escrit al marge del seu exemplar de la Aritmètica de Diofant, amb una coda admirable: he trobat una demostració d’aquest teorema però aquest marge es massa petit per escriure-la.
Els experts suposen que l’anotació va ser feta entorn el 1630, però Fermat no va escriure la demostració a cap altre lloc, o, al menys, no s’ha trobat. Era una broma de Fermat? El cert és que el primer que va demostrar el teorema va ser el matemàtic britànic Andrew John Willes, l’any 1995! La demostració, efectivament, no cabia en el marge d’un llibre: ocupa unes 150 pàgines de matemàtiques tan avançades que Fermat no les podia ni somniar.
Durant 340 anys una legió de matemàtics van estar intentant demostrar el que se suposava que era cert perquè no s’havia trobat mai cap contra exemple, però que no es podia assegurar la seva certitud perquè no se’n tenia cap demostració.
No sé com ho va escriure Larsson en suec ni com ho han traduït al català, però Lisbeth Salander, quan pensa en Fermat, pensa en “un chulo cabrón”. No m’havia parat mai a pensar en Fermat des d’aquest punt de vista. En part té raó Lisbeth: com collons se li va acudir a aquell home escriure allò de tinc una demostració però no l’escric. Xuleria. I, a més, segur que no la tenia o, si la tenia, era incorrecta. Cabroneria. Xulo i cabró.
De totes formes, la Salander encara té certa tendresa en pensar en Fermat: diu que li hagués agradat conèixer’l.
Per cert, no us molesteu en buscar el llibre de matemàtiques que llegeix la Salander. El Dimensions in Mathematics de L.C. Parnault no existeix. La Harvard University Press, presumpta editora del llibre, ja ha emès un comunicat desmentint haver editat mai aquest llibre ni conèixer el seu autor.
Ahir em va trucar l’Albert. És un amic meu de la infància, érem veïns i companys de quadrilla del barri, quan als barris de Barcelona els nens encara podien anar pel carrer sense estar acompanyats permanentment pels pares. Tenim la mateixa edat perquè vam entrar a la Universitat el mateix any; ell a Enginyeria i jo a Econòmiques. Però ell ho va deixar quan ja havia fet uns quants cursos amb notes brillants: se’n va anar d’hippy per aquests mons de déu. Em sembla que és l’únic hippy que conec que no passava cada fi de més per correus a recollir el xec del papà; entre altres coses perquè el seu papà, com el meu, eren treballadors que prou feina tenien per arribar a final de mes. Quan va tornar de la seva etapa mística, es va doctorar en Història (la Filosofia i Lletres d’aquella època) en un vist i no vist i va conseguir un lectorat a Cambridge. No li pagaven gairebé res, però va aprofitar per aprendre un anglès més polit que el de Bernard Shaw. Des d’aleshores ha estat sempre treballant a universitats estrangeres; ja fa uns quants anys que té algun càrrec important al departament d’Història de l’Art a la Universitat de Lió.
Al despenjar el telèfon ja sabia que era ell: no tinc massa coneguts que em truquin a casa des d’un telèfon amb prefixe de França.
– Monsú Desiderio – va dir per tota presentació.
Primer no vaig entendre el que em deia i, com que em vaig quedar callat, ho va tornar a repetir:
– Monsú Desiderio.
– Què dius? – vaig fer jo.
– El pintor, el pintor del que vam parlar l’altre dia. No ho recordes? Segle XVII.
Vaig recordar que el mes passat havíem estat dinant a Barcelona. Ell ve sempre per vacances i s’està uns dies amb el pare, vidu, i la seva germana petita. Però (cosa que no he entès mai) odia el jovent; malgrat ser professor d’universitat no suporta la gent jove. Sempre diu que, afortunadament, ell es va separar i la custòdia dels seus dos nens li va cedir a la seva dóna amb molt de gust: no hagués aguantat viure la seva adolescència ni, molt menys, la seva joventut. Per això no es queda gaire dies a Barcelona: no aguanta els seus joves nebots.
En aquell dinar, va venir acompanyat d’una franceseta a la que teòricament hauria d’odiar perquè no tenia més de 25 anys. Vaig parlar de les meves lectures d’estiu. Com tots els estius, trio alguna novel·la clàssica que ja he llegit fa molts anys i la torno a re-llegir. Normalment, sempre li trobo alguna dimensió que no havia vist en la primera lectura. Aquest any la novel·la triada havia estat El Siglo de las Luces d’Alejo Carpentier. I vaig comentar que, com que la primera lectura la devia haver fet a començaments dels 70’s (ho recordo bé, perquè havia estat en l’època que jo vivia a Madrid), en Victor Hugues, ara, ja no m’havia semblat un traïdor a la causa com m’ho va semblar la primera vegada que la vaig llegir. Ara em va semblar com qualsevol dels nostres polítics de la transició que ens van conduir al “desencanto” de finals dels 80’s. Els revolucionaris esquerranistes del anti-franquisme reconvertits en polítics professionals. Ell havia estat tot el temps fora del país i no li va donar gaire importància al tema:
– En definitiva és el que ha passat sempre amb totes les revolucions. Allò de Lampedusa: cal que tot canvi per a que tot romangui.
Com que ni jo ni, sobre tot, ell, som gaire inclinats a la política, el tema va quedar aquí i, aleshores, va sorgir el tema del quadre (Explosió en una catedral) que va sorgint varies vegades al llarg de la novel·la i que, com a metàfora final, acaba sent abandonat al palau del carrer de Fuencarral. Quantes passejades no hauré fet per aquell carrer buscant la casa de la Condesa de Arcos! La descripció de Carpentier del palau és tan sumària, que només es podria reconèixer pel seu picaporta amb una efigie del déu de les aigües. Però no la vaig trobar mai: el palau de Carpentier deu ser literari.
La meva sorpresa va ser quan l’Albert em va dir que el quadre no és literari; que el quadre existeix i ell el coneixia bé perquè està al museu Fitzwilliam de Cambridge. En aquell moment no recordava les dades, però sí que recordava que una col·lega seva, francesa, havia estat comissària d’una retrospectiva dedicada al pintor que s’havia fet feia pocs anys a Metz a la que ell havia assistit per cortesia (de fet, el tema no l’interessava gens).
I, ahir, per telèfon, m’ho va explicar tot. El pintor, un tal Monsú Desiderio, al contrari del quadre, no existeix ni ha existit mai. Monsú Desiderio era una marca comercial, si es pot parlar de marques comercials a començaments del segle XVII. Està suficientment documentat que era un taller de pintura a Nàpols en el que col·laboraven, com a mínim, dos pintors lorenesos (de Metz, concretament) de nom François de Nomé i Didier Barras. Probablement la marca procedeix d’aquest segon: Monsú Desiderio podria ser una italianització de Monsieur Didier. Pel que em va estar dient, em va fer l’efecte que devia ser una empresa que “fabricava” quadres a l’engròs, que segurament es devien vendre a preus assequibles per a la pujant burgesia de l’època i seguint els gustos barrocs, encara que tractant temes enigmàtics i sorprenents. Ningú havia fet cas d’aquests quadres fins que André Breton, l’any 1957, va dir que eren els precursors del surrealisme. I encara, avui en dia, continuen estant poc documentats.
I el quadre concret del que parla Alejo Carpentier, no té res a veure amb cap explosió a cap catedral, encara que ho sembli; porta per títol El rei Asa de Judea destruint l’ídol de Príap. Però la descripció que en fa Carpentier en la novel·la, casa perfectament amb el quadre. Com que la novel·la de Carpentier és de 1962, és perfectament possible que agafés la idea de Breton.
Monsú Desiderio (probablement: François de Nomé). El rei Asa destruint l'ídol de Príap.
Quan vaig penjar el telèfon, vaig pensar que segurament em quedaven encara moltes coses per descobrir de la immensa novel·la de Carpentier.
P.S.
Si esteu interessats podeu trobar més informació a De Monsú Desiderio a l’11-S.
Amb aquesta calor que està fent, he decidit substituir la meva imatge de capçalera (la pipa dadaista) per aquest dibuix d’un paisatge semi desèrtic. Segur que no sabeu qui és l’autor del quadre!
Estic llegint un llibre curiós: Mathematicians under the nazis. L’autor és un reconegut matemàtic britànic, Sanford L. Segal, professor de la Universitat de Rochester que té en el seu haver, una important contribució a l’anàlisi complexe, publicada fa uns trenta anys.
El professor Segal, en la seva madures, sembla haver canviat l’orientació i ara es dedica als estudis històrics. I això és d’agrair, perquè difícilment poden fer història de les matemàtiques els historiadors. I com que la majoria de matemàtics no tenen cap interés per la història…
El professor Segal ha fet una recerca intensiva en els arxius del III Reich i de les universitats alemanyes per a trobar cartes personals, informes burocràtics, nomenaments, ascensos en l’escalafó i moltes altres menes de documents, per a fer-nos un retaule del que va ser l’evolució corporativa dels matemàtics alemanys en els anys de govern nazi. Podeu llegir el primer capítol del llibre aquí (només són tretze pàgines i és l’introducció).
El llibre està farcit d’anecdotari, de misèries i grandeses d’uns personatges (uns coneguts, d’altres no gaire) que, com tothom, van haver d’adaptar-se a una situació política extrema, però que van reaccionar de forma molt diversa enfront d’ella. Ja vaig parlar fa temps en aquest blog del senyor Bieberbach (que va fer més o menys el mateix que Heidegger quan van expulsar Husserl de la universitat per jueu), però també va haver-hi d’altres matemàtics (inclús conservadors) que van tenir diferents actituds amb l’antisemitisme.
Nazis "protegint" l'entrada de la Universitat de l'atac dels jueus
De totes formes, pel que explica l’autor, sembla que els comportaments més generalitzats van ser del tipus Max Aue: deixar-se endur pel corrent. Sobre tot si això significava pujar en l’escalafó: només de la Universitat de Goettingen (capital mundial de les matemàtiques durant bona part del segle XIX i començaments del XX) van ser expulsats per jueus o comunistes onze professors. Això deixava moltes places vacants per als qui volien obtenir una càtedra o una permanència.
Quan l’acabi de llegir, segur que podré tenir algunes coses interessants per explicar.
Els aficionats a l’òpera ja estem acostumats a les des-contextualitzacions que ens fan els directors d’escena. Jo no en sóc ni partidari ni detractor: el que si m’agrada és que es respecti l’esperit i el sentit de l’obra original o es proposi una interpretació nova d’aquest esperit. Moltes de les passions humanes són gairebé universals i, traslladar-les d’un segle a un altre, no ha d’afectar de forma decisiva el resultat final.
Dic això perquè vaig anar a veure la Salomé de Richard Strauss que fan aquests dies al Liceu. El que ha fet el director d’escena no ha estat solament des-contextualitzar; simplement ha desposseït l’obra de tota la carga transgressora que li havien posat Oscar Wilde i el propi Richard Strauss. La gràcia que tenia la Salomé de Wilde era, precisament, aquesta: la de convertir una adolescent dòcil als desitjos de la seva mare que ens pinten els evangelis, en una jove fatal que, en una sola tarda, passa per l’enamorant lúbric, pel despit apassionat, per l’intent d’incest i per la més cruel venjança, per acabar obtenint a la nit, el que desitjava al començar la tarda, només que en forma de necrofília.
El personatge de Salomé és tan poc important pels evangelistes (Marc i Mateu) que ni tan sols en donen el nom, només parlen de “la filla d’Herodias”. Si coneixem el seu nom és gràcies als testimonis d’alguns historiadors romans, fonamentalment de Flavio Josefo. O sigui que la voluntat de Wilde era clarament provocativa, tant és així que l’obra es va publicar a França i en francès i no es va representar al Regne Unit fins molts anys més tard.
Doncs bé, ara us explico en què queden reduïdes les intencions de Wilde i de Strauss en el muntatge del Liceu:
L’enamorament lúbric, quan Salomé li demana un petó al Baptista o exalta la blancor de la seva pell, s’explica sense que Salomé li atansi ni una ma i mentre el Baptista està vestit de cap a peus i amb barba. Molt excitant!
Del despit apassionat no en vaig trobar ni rastre.
L’intent d’incest, amb la coneguda dansa dels set vels, es converteix en una sessió de video familiar domèstic (en blanc i negre) de la que no ens deixen veure el final. Cal suposar que el final deu ser fort perquè alguns dels jueus presents acaben vomitant per allà darrera de l’escenari.
La cruel venjança si que està ben reflectida: només faltaria que en lloc de portar-li el cap del Baptista li portessin un daykiri o una copa de cava! O potser la meitat del seu regne.
I quan ja té el que volia, Salomé només es capaç d’asseure’s en una cadira, contemplant el cap del seu estimat com aquell qui es mira la Venus de Milo o el Moisés de Miquel Àngel. Ah, si! Al final el besa; i, en aquell moment, no sabem perquè, apareix el Baptista ressuscitat al fons de l’escenari!
Fantàstic, meravellós, inoblidable! Salomé ha assassinat el Baptista i el director d’escena ha assassinat Wilde i Strauss a un temps.
No entenc com els directors d’escena tenen aquesta fixació en les escenografies i les des-contextualitzacions i abandonen totalment els intèrprets per a que facin el que vulguin. El pobre Herodes es movia per l’escenari com si fos Chiquito de la Calzada. Nois! Què és el rei! Una mica de dignitat se li suposa, encara que vagi de cul per la seva fillastra.
I que hi feia monsenyor Rouco Varela convidat al festí d’Herodes?
Foto: Bofill. Gran Teatre del Liceu
Rita Hayworth. Salome - 1953
Quasi em venen ganes de quedar-me amb la versió de Rita Hayworth, molt més propera a la bíblica (la noieta tonteta que fa cas de sa mare) que no pas a la de Wilde, però d’una exuberància que fa pensar en qualsevol cosa excepte que la noieta sigui tonta.
Menys mal que les veus i la música van ser a l’alçada del que es mereix l’obra de Strauss.
Per llegir la PRIMERA PART
Farchaster no sabia com enfocar la conversa, però va ser el mateix vell qui el va adreçar, dient-li que ja feia cinc anys que no veia el seu fill. Fixi’s: quasi seixanta anys vivint junts i després… El vell li va explicar que la seva dona, la mare d’en Joseph, havia mort quan ell era petit i com que en Joseph no s’havia casat, doncs els dos homes havien estat sempre junts. Jo era professor i això em donava temps suficient per estar amb ell, encara que també passava força temps amb la Helen, la minyona que teníem aleshores i que també va deixar el món dels vius fa temps.
Farchaster es va donar compte del poc que sabia del seu company de feina amb qui havia compartit tantes hores durant tant de temps. També es va assabentar que, en aquells cinc anys que Joseph havia estat fora, el vell només havia rebut una dotzena de cartes, mai una trucada de telèfon del seu fill. Li va ensenyar una de les cartes: el mata segells era d’Heysham (Lancashire): però, què hi podia haver a Heysham que interessés al banc, a part de la central nuclear?
Cert era, que quan ell feia les assignacions, preparava al mateix temps els bitllets d’avió per Leeds, que està a uns cint cinquanta quilòmetres d’Heysham, però ja no sabia que feien després; i tots els contactes que havia tingut amb els directius del banc a Leeds havien resultat un cul de sac, perquè cap d’ells tenia ni idea de què era el projecte 9035.
Quan va sortir de casa del vell Neardecent estava encara més intrigat que quan hi havia entrat. No li va costar gens decidir que aniria a Heysham. Amb unes poques trucades, ja havia reservat una habitació al Old Hall Inn, un petit hotelet del centre de la vila, de bon preu i tracte britànic. Encara que confiava en els seus estalvis, tampoc es podia permetre grans dispendis.
Quan es va haver instal·lat a l’habitació, va baixar al pub de l’hotel. Era mig matí i no hi havia gaire gent, però el taverner era força loquaç i conversa no li va faltar. Potser massa i tot. Cap al migdia, van començar a arribar gent que treballava a la central nuclear o al port, venien en grups de tres o quatre persones, gairebé tots homes. Semblaven clients habituals, a uns quants el taverner es va saludar amb el seu nom. S’asseien, es menjaven un steak o un t-bonne amb algunes verdures cuites i, després de xerrar una estona se’n tornaven a la feina.
Un d’ells, que havia vingut sol, es va seure a la barra amb ell; va menjar poc, però va beure molt. Treballava al port, alguna feina administrativa del ferry de l’illa de Man. Quan Farchaster va sentir e nom de l’illa, va pensar que potser era per allà on havia de trobar l’explicació. Una de les adreces preferides per l’offshore banking era precisament l’illa de Man, juntament amb les illes del canal. Els seus coneixements financers eren escassos, encara que treballés a un banc: la seva formació acadèmica havia estat en psicologia, i tot això del món dels diners li sonava a xinés, però, sense voler, alguna cosa havia anat aprenent en els vint anys de feina al banc.
El seu interés es va despertar de cop quan l’home va comentar que trobava a faltar els plecs de cartes que, com cada dijous des de feia molts anys, li arribaven per a que les portés a l’oficina de correus d’Heysham. D’on els hi portaven les cartes?, va preguntar Farchaster. D’on voleu que vinguessin? De l’illa, és clar. No crec que el ferry les recollís al mig del mar. Sense aparentar gaire interés, Farchaster sabia comportar-se, li va anar traient algunes informacions interessants: qui preparava els enviaments a l’illa, qui portava les cartes a l’oficina del ferry de Douglas, capital de l’illa, quan van deixar d’arribar: feia uns sis mesos, precisament quan el banc va ser clausurat.
El ferry a Douglas sortia tots els dies a les dues i quart de la matinada i a les dues i quart del migdia i la travessia era curta: unes tres hores; així que no li va costar gaire anar-hi. Va deixar reservada la seva habitació a Heysham i se’n va endur el mínim equipatge per passar una nit a l’illa. De totes formes no li va servir de gran cosa, perquè l’únic que va poder esbrinar és que les cartes les portava un noi de Port St. Mary, al sud de l’illa, que era deficient mental. L’administratiu del ferry a Douglas ho recordava perfectament, perquè aquells enviaments eren absolutament anormals i tots els esforços que havia fet per treure-li informació al noi havien estat inútils.
Quan va tornar a Londres, Farchaster, es sentia derrotat: tots els camins que provava per a arribar al moll del Projecte 9035 resultaven acabar en punts de no retorn. A més, els contactes telefònics que va tenir amb l’Edward, el qui havia estat director de l’oficina del banc a l’illa, van ser decebedors. L’Edward li va assegurar que a l’oficina només hi havia els quinze empleats que, d’altra banda, Farchastaer ja coneixia per l’organigrama que s’havia emportat del banc quan va plegar.
La casualitat va fer que uns dies després, parlant amb un del assidus del seu pub preferit, parlessin de les grafies dels nombres i del seu origen. El seu interlocutor li va explicar que, malgrat que diem que els nombres són àrabs, en realitat són hindús. Les grafies dels deu nombres són transposicions de l’alfabet devanagari, el que encara s’utilitza avui en dia per escriure en hindi o el que s’usava fa segles per escriure en sànscrit.
Això el va fer pensar si podria transcriure 9035 a lletres. Era obvi que el zero havia de ser la lletra o, però els altres… Bé, el cinc s’assembla molt a la s, i el tres és com una e majúscula a l’inrevés. El nou… podia ser com una g? Això li donava goes (va, marxa, funciona). Tenia algun sentit tot això? Everything goes, de què li sonava?
[continuarà]
John Farchaster publicarà en breu un llibre extraordinari (Das Ende der jüngeren Geschichte der Wirtschaft. Alberich Verlag, Franckfourt). És estrany que es publiqui en alemany perquè l’autor és britànic i, els qui han llegit el manuscrit, diuen que està en anglès. Tots els qui l’han llegit coincideixen en avaluar-lo com una peça clau en la comprensió del passat recent.
Farchaster, que ara deu tenir una mica més de seixanta anys, havia treballat fins a començaments de l’any 2008 com a directiu, en el departament de recursos humans de l’Intercontinental and British Bank, ara desaparegut i venut a trossos a d’altres bancs, després d’una fallida sense precedents en la història bancària mundial. Hi havia estat els darrers vint anys, sempre en el mateix lloc, on estava molt ben considerat pels seus superiors. Cobrava un bon sou, no tenia família, però si uns bons estalvis que el permetien viure de rendes la resta de la seva vida. Des de fa gairebé un any i mig, quan va ser acomiadat abans de l’espectacular fallida, s’ha dedicat a escriure el llibre que es presentarà en breu.
El llibre, segons diuen, és el resultat de les seves recerques sobre un projecte que el seu banc duia a terme durant els darrers deu anys que ell hi va treballar. Ell, com a responsable dels recursos humans d’un gran banc amb més de 120.000 empleats, tenia al seu càrrec les assignacions de personal a cada departament o projecte i durant molt de temps, va estar assignant persones a un projecte anomenat pel banc “Projecte 9035” del que ell desconeixia la finalitat i la ubicació. I el cas era que aquest esmentat projecte 9035 no existia a l’organigrama funcional de la companyia, raó per la qual, tot el personal assignat a ell, desapareixia sense deixar el menor rastre.
Aquesta estranya situació, que el va tenir intrigat durant deu anys, continuava sent motiu d’inquietud per a Farchaster. I, per això, quan es va retirar, va intentar de treure’n l’entrellat. El llibre és el resultat de les seves recerques sobre el Projecte 9035. I, a fe de déu que, si és cert tot el que explica, pot ser la bomba editorial de la temporada.
En la primera part del llibre ens explica un seguit de fracassos per a esbrinar de forma directa què era el Projecte 9035. Tots els contactes que va tenir amb altres directius del banc van resultar infructuosos: alguns dels directius en coneixien el nom, com ell, però res més; i la majoria d’ells ni tan sols n’havien sentit a parlar mai mentre eren al banc. Totes aquestes entrevistes estan explicades amb detall en el llibre, en el que també ens explica com anava creixent la seva sensació d’intriga en veure que cap dels seus contactes podia donar-li raó d’un fenomen al que ell, personalment, recordava haver assignat més de 1500 persones pel cap baix.
Acaba la primera part del llibre, recordant que una de les persones que hi va assignar, va ser el seu propi assistent. Allò devia ser als voltants de finals del 2004. Quan va rebre la notificació de trasllat des de l’alta direcció, es va sentir una mica trasbalsat: una cosa era preparar la documentació i els viatges a una petita vila dels Midlands, dels trasllats de persones a les qui no coneixia de res i, una altra molt diferent, era fer-ho per a Joseph Neardecent, qui col·laborava amb ell des de feia més de set anys. No és que hi tingués una relació més enllà de la purament professional –Farchaster era un solitari autèntic-, però el sentiment de pèrdua d’un col·laborador eficaç i en el que hi tenia confiança, no el van deixar dormir un parell de dies, preguntant-se sobre la importància d’aquell coi de projecte que s’enduia per endavant una part de les seves rutines diàries.
I així comença l’autor la segona part del llibre, en la que ens narra les seves peripècies per a trobar el seu ajudant Neardecent. No li va ser difícil trobar la seva adreça. Ell l’hi havia comentat algun cop que, per arribar al luxós edifici de la City que ocupava el banc, agafava el metro des d’Archway i també li havia dit que vivia a la vora del parc d’Highgate. Per tant, el seu domicili havia d’estar en algun lloc entre la parada del tube i el parc. Unes poques trucades a la companyia de telèfons van ser suficients per a saber que vivia a Bredgar Road.
Bredgar Road és un curt i tranquil carrer londinenc, d’amples voreres amb parterres, en el que, a banda i banda hi ha uns edificis cúbics d’habitatges de tres alçades. No va tenir cap dificultat per a trobar l’apartament d’en Neardecent. Li va obrir una porta una minyona que el va informar que el senyor Neardecent s’havia anat a viure als Midlands ja feia uns quants anys per qüestions de feina. Quan ja li anava a tancar la porta, es va sentir una veu de l’interior que deia: Qui és, Margaret? Un conegut del senyor Joseph, va contestar, sense girar el cap. Fes-lo passar, va ordenar la veu de l’interior. La minyona el va fer passar amb desgrat i fent-li un senyal amb el dit al cap, com volent dir que, qui havia parlat, estava tocat del bolet.
A l’habitació on el van introduir, hi havia una biblioteca profusa i una taula rodona al centre. En una butaca, prop de la finestra, estava assegut un home d’edat avançada; davant seu restava buida la butaca que feia parella amb la que ocupava el vell, qui li va fer un senyal perquè s’hi assentés. Quan ho va haver fet, el vell va mormolar: Vostè és el senyor…? Farchaster, John Farchaster. El meu fill m’havia parlat de vos, va contestar el vell, no treballaven junts a la City? L’home va fixar la mirada en la finestra per la que es veien els arbres que quedaven a l’interior de l’illa de cases, sense esperar una resposta que considerava òbvia.
Perdoni que l’hagi fet passar… però com que ja fa molts anys que no surto de casa, sempre m’agrada tenir una mica de companyia, feu el vell sense deixar de mirar l’infinit per la finestra. No surt mai de casa? es va interessar Farchaster. No, mai. Des de fa més de deu anys. Va arribar un moment que vaig calcular el nombre d’idiotes que em trobava pel carrer quan sortia i vaig arribar a la conclusió que no em compensava per les vegades que em trobava amb algun ens pensant amb qui poder fruir d’una conversa racional.
[continuarà]
Els darrers dies he estat prou enfeinat i he descuidat una mica escriure coses per al bloc. Tenia unes quantes idees però, en mancar-me el temps per desenvolupar-les, continuen al tinter. Per acabar-ho d’adobar, tenia els llibres que em van regalar per Sant Jordi a la tauleta de nit esperant-me, i això era un incentiu més per a deixar el teclat.
Els llibres que m’acostumen a regalar per Sant Jordi sempre són lectures lleugeres. Això no vol dir que siguin dolents, simplement vol dir que són novel·les no gaire llargues i que es paeixen amb facilitat. Aquest any m’han tocat la darrera novel·la de John Le Carré (L’home més buscat) i la primera de Paolo Giordano (La solitud dels nombres primers).
Els qui me’ls van regalar em coneixen: saben, per una banda, que sóc un fan absolut de Le Carré i, per altra, que això dels nombres primers és una de les meves fixacions paranoides. Tot i això, de nombres primers se’n parla poc a la novel·la; només alguna referència llunyana a la Zeta de Riemann, perquè un dels protagonistes és un matemàtic mig autista.
Al contrari, L’home més buscat és exactament allò que es podia esperar de la ploma de Le Carré. La mateixa galeria de personatges habituals en les seves obres: funcionaris desencantats, joves idealistes, poderosos pragmàtics,… El trasfons, aquest cop, és el terrorisme de caire islamista i els seus métodes de financiació. No serà una de les obres majors de Le Carré, però com totes les seves obres es deixa llegir molt bé.
L’evolució de Le Carré en els darrers vint anys (des de l’enfonsament del mur de Berlín) ha estat curiós: Els seus grans personatges, un Leamas (de L’espia que va sorgir del fred) o un Smiley (de El Talp (estranya traducció de Tinker, Taylor, Soldier, Spy), de L’honorable col·legial, de La gent de Smiley, de Trucada pel mort, d’Assassinat de qualitat) han desaparegut totalment del seu panorama literari. Smiley fa la seva darrera aparició a El peregrí secret (1990) fent d’interlocutor del protagonista, que es pregunta sobre la funció dels serveis secrets després de la finalització de la guerra freda i la desaparició de l’enemic. Llibre, per cert, dedicat a Alec Guiness que va interpretar magistralment el personatge en dues sèries gravades per la BBC i que, ara podríem dir “de culte”.
Impagable el britànic inici d'una reunió!
No obstant, els nous personatges que s’inventa Le Carré són fotocòpies de Smiley, l’agent intel·ligent, però escèptic; enginyós, però unidireccional; solitari, però sempre envoltat de gent; desenganyat de tot, però sempre al peu del canó. I, sempre, els ingredients de les seves novel·les són de rabiosa actualitat; fins i tot amb dosis de premonició. En aquesta ocasió ens parla d’immigració, de drets humans, de banquers de comportament poc ètic,… Aspectes que fan que la narració sigui alguna cosa més que la simple intriga que tota novel·la d’espies ha de tenir.
El senyor David Cornwell (autèntic nom de John Le Carré), especialista en els poetes alemanys romàntics, ens regala amb una història que, com totes les seves darreres, ens fa pensar en les formes que tenim d’organitzar les nostres societats, en com l’individu es pot convertir en joguet de forces socials de moralitat més que dubtosa.
La novel·la del Paolo Giordano, un físic teòric torinès de només 27 anys, és molt diferent. En un llenguatge intimista ens parla de dos personatges estranys i simètrics: l’un és incapaç de relacionar-se amb el món i, l’altre, creu que el món no es vol relacionar amb ell. Són nombres primers: no tenen cap relació amb els altres; però són nombres primers bessons, perquè estan un al costat de l’altre; encara que visquin molt lluny i només es parlin en comptades ocasions. Són aquestes ocasions les que serveixen a Giordano per a explicar-nos els seus sentiments, la seva vida.
En una narració que està feta a salts, que és una serie de flash backs cinematogràfics, ens va desgranant les aspiracions, les frustracions de dos personatges solitaris, que semblen fets l’un per l’altre, però que la seva vida els condueix a mons inabastables. Una autèntica curiositat que es llegeix amb molt poc temps i que també inclou una galeria de personatges secundaris, tots ells derrotats per la vida, víctimes d’ells mateixos o de les circumstàncies. Un panorama desolador narrat amb frescor. Val la pena dedicar-hi una estona, perquè està en la millor tradició de la narrativa italiana, la dels Pavese i Sciasca.
Comentaris Recents