You are currently browsing the tag archive for the 'besoncle' tag.
Els reis no m’han portat el que els hi demanava. No havia fet una llista gens llarga: a part de tots aquests llocs comuns que tothom acostuma a demanar (la pau al món, la desaparició de la fam, que tots siguem bones persones,…), només els hi demanava una cosa en concret: LA SEVA DIMISSIÓ! Bé, no solament la seva, la de tots els reis que encara resten pel planeta. Però ja he vist que no m’ho han concedit. Al menys, això suposo, perquè ja he vist que han estat portant regals a tort i dret i, si haguessin dimitit, no s’hagués posat en marxa la repartidora.
Tot i així, no em puc queixar gaire perquè també m’ha tocat alguna cosa de la repartidora. Per variar: llibres. I val a dir que s’ho han pencat aquest cop. No m’han portat els darrers èxits editorials; es nota que coneixen els meus gustos més aviat estranys i s’han anat a buscar-los a llibreteries de vell.
Només m’ha donat temps de llegir-ne un: una novel·la político-nyonya publicada el 1935 a Madrid i ambientada en els anys del pistolerisme (1919-1923) a Barcelona. Porta per títol un aclaridor Pistolerismo (Historia Trágica) i el seu autor és un tal Francisco Bastos Ansart, autor desconegut que, segons he pogut esbrinar, sembla que va ser enginyer militar i va viure uns quants anys a Barcelona, per aquella època, dirigint una empresa metal·lúrgica.
El més decebedor de la novel·la és el seu final moralitzant. El seu protagonista, Ramón Martín, que s’involucra en les bandes d’exaltats i pistolers de la CNT gairebé sense voler-ho i sense arribar a matar mai a ningú, acaba essent desterrat. Quan refà la seva vida a l’Argentina, creant un pròsper negoci, casant-se i fent totes les coses que mentre era a Barcelona considerava odioses, acaba siguen víctima de les revoltes populars organitzades pel radicalisme durant la Dècada Infame argentina (anys 30’s) i mor defensant a trets el seu negoci, davant de la “xusma treballadora” que el vol assaltar. Malgrat això, és una bona referència del que devia ser la vida barcelonina en aquells temps. És una llàstima que la guerra incivil trenqués aquella tradició de novel·la social que tan popular havia estat en el primer terç del segle XX.
L’altre llibre que m’han portat els reis potser sigui més interessant. Es tracta de Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona (Confesiones y Testimonios) de Francisco Madrid, publicat a Barcelona el 1932. Ja n’havia fullejat un exemplar que hi ha a la Biblioteca del Pavelló de la República, sobre tot perquè, al seu començament, fa referència a l’assassinat del Tero. Ara, m’han donat notícia que Francisco Madrid podria ser un pseudònim de Carles Madrigal, el periodista del que ja vaig dir alguna cosa en un post en el que parlava de Luis Fernández García, presumpte autor de l’assassinat. De fet, i pel que he vist per l’índex (encara no l’he pogut llegir), veig que es tracta d’una crònica dels vuit mesos i un dia que en Carles Madrigal va ser secretari del Governador Civil de Barcelona, des d’el 15 d’abril fins el 16 de novembre de 1931 (els primers mesos de la Segona República). Durant aquest temps van exercir el càrrec de Governador els senyors Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo succesivament.
De totes formes el que més m’interessa del llibre són les primeres 120 pàgines en les que l’autor explica la situació barcelonina dels anys posteriors a la Gran Guerra com a preàmbul per explicar els actes d’aquests governadors civils d’uns anys més tard. Aquest Carles Madrigal (o Francisco Madrid?) era en aquella època un jove periodista d’uns vint anys (havia nascut el 1900) i es sembla molt al personatge literari de Domingo Pajarito de Soto de La verdad sobre el caso Savolta d’en Eduardo Mendoza. Anys després de fer de periodista, va patir l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, per tornar després a exercir un càrrec a la Compañía Telefónica Nacional de España, abans de ser secretari del Governador Civil. No sé què va fer després de la Guerra, però va morir el 1952. Com que encara no l’he començat a llegir no puc dir gran cosa més. Ja en parlaré.
Tinc certa debilitat pels llibres antics. Sempre desprenen una olor característica que no es troba en els llibres nous. ¿Pot ser que tots els llibres antics surtin del mateix lloc i, per això, facin la mateixa olor? Seria una mica estrany, ho reconec; però, no sé, és una idea que té força atractiu. A més, el color torrat de les seves pàgines, fins i tot les taques color d’ametlla que a vegades hi trobes, tenen un encant que els hi manca als llibres nous. L’única marranada és que el llibre d’en Francisco Madrid té una lletra tan menuda que potser m’ hi deixaré la vista que em queda llegint-lo.
Ja vaig posar un post en el que comentava alguna cosa del judici per l’assassinat del Tero (Pau Sabater). En ell em referia només al fiscal del cas, Diego Medina, que posteriorment va ser una personalitat rellevant de la Segona República i ara totalment oblidat (l’article sobre ell a la Wikipedia, l’he posat jo mateix). L’advocat defensor de l’únic acusat va ser Miguel Junyent. Suposo que deu ser Miquel Junyent i Rovira, cap regional de Comunión Tradicionalista (el nom del partí carlí en aquella època), sogre de Joan Baptista Roca (un dels fundadors de la Unió Democràtica de Catalunya) i avi de Miquel Roca Junyent (fundador també de Convergència Democràtica de Catalunya). Es veu que això de la política i de fundar partits és una cosa genètica. Però no en parlaré d’ell perquè tampoc estic segur que fos la mateixa persona.
La instrucció del sumari i les primeres indagacions es van fer al Jutjat del Districte Nord, dirigit pel jutge Alberto de Pereda y Segura. Aquest home es va donar molta presa en verificar els indicis que li van aportar els advocats de la família d’en Pau Sabater, membres del Partit Radical (lerrouxistes), Rafael Guerra del Río i José Ulled. El primer era regidor a l’ajuntament de Barcelona i també he parlat d’ell en un post anterior. El segon havia estat conseller de la Mancomunitat, però no en sé gran cosa d’ell. Segurament no era un angelet perquè va tenir bastants problemes amb les pistoles: va ser arrestat el setembre de 1919 per un incident del que en va sortir ferit un picador de braus i l’abril de 1921 va ser ell qui va ser agredit per uns desconeguts quan entrava a casa seva al Passeig de Gràcia. El seu acompanyant va resultar mort en l’incident i ell greument ferit per tres bales.
La detenció d’un dels presumptes responsables del segrest i el posterior assassinat de Pau Sabater va ser rocambolesca. El dia 6 d’agost, només dinou dies després de l’assassinat, el jutge manté una conferència amb Rafael Guerra del Río i amb José Ulled. Segons sembla, aquest darrer té informacions fidedignes sobre els fets i sobre la identitat d’algun dels criminals. Com que aquestes informacions apunten a la pròpia policia, sobre tot a un antic comissari anomenat Bravo Portillo, el jutge decideix que la detenció de Luís Fernández García (qui acabarà sent l’únic imputat) la portin a terme els mossos d’esquadra de la Diputació i no la policia estatal com hauria estat legalment correcte.
Com que en José Ulled era diputat, no li va ser difícil aconseguir del president de la Diputació, Vallès i Pujals, que els assignés uns quants agents per procedir a la detenció. A les cinc de la matinada del dia següent, 7 d’agost, es reuneixen davant del Liceu, a la cafeteria La Mallorquina, el jutge (Pereda), els dos advocats (Ulled i Guerra del Río), dos escrivans del jutjat i el seu habilitat (senyor Costa), un caporal (Agustí Serret) i quatre agents dels mossos d’esquadra (Clavelol, Palau, Farré i Adau). Es dirigeixen cap el carrer d’en Roca número 6, a una botiga de queviures.
El carrer d’en Roca, no sé si el coneixeu, és un carrer estret situat entre les Rambles i el Carrer Petritxol i paral·lel a ambdues vies; comença a Cardenal Casanyes i acaba a la Portaferrissa i no té cap altra cantonada. Amb la gentada que anaven (onze persones) a fer la detenció, era impossible que se’ls hi escapés cap sospitós en aquell carrer estret i sense encreuaments. Tots els membres de l’escamot anaven armats amb pistoles i sense uniforme. Els acompanyava també Lluís Carruel, vigilant nocturn i sereno del barri (perquè han desaparegut aquests personatges dels carrers de la nostra ciutat?), que els va ajudar en tot moment. La botiga a la que es dirigien estava regentada per un matrimoni: el senyor Revolf i la seva esposa Francisca Garcés. La botiga, a aquella hora de la matinada, era tancada, és clar, i no va contestar ningú al requeriment del jutge. Per això es van dirigir tots plegats a l’entresòl, on hi havia l’habitatge del matrimoni.
Com que trigaven una mica en obrir la porta, els mossos d’esquadra van estar a punt d’esfondrar-la, però no va arribar a ser necessari perquè Luis Fernández la va obrir abans. Aquest Fernández era hoste del matrimoni que, segons sembla, llogava les habitacions sobreres a passavolants i gent de mal viure. El jutge li va notificar la seva detenció i li va preguntar si anava armat. Al respondre afirmativament, els mossos van procedir a escorcollar-lo, intervenint-li un revòlver Smith and Wesson amb cinc càpsules sense disparar. En Fernández va afirmar que tenia autorització per a portar-la i va exhibir un permís emès pel general Perales, cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de la IVª zona.
El detingut va ser traslladat al calabós del Palau de Justícia, on va restar incomunicat, mentre jutge, avocats i escrivans procedien a l’enregistrament de l’habitació del detingut. Els agents de la llei van trobar el següent: Una pistola Browning a la que li faltaven tres càpsules, una navalla de grans dimensions, una palanqueta i diverses cartes i postals. Les tres càpsules buides es corresponien amb tres de les bales que havien matat Pau Sabater unes setmanes abans.
Al interrogar a la mestressa de la casa, Francisca Garcés, sobre el vestit que portava el Fernàndez la nit del 18 de juliol, va contestar que li semblava que era el mateix que portava quan el detenien. Però finalment, va acabar reconeixent que era un vestit que tenia penjat a l’armari de la seva habitació. Revisat el vestit, es va poder comprovar que tenia taques de sang mal netejades a la màniga dreta i al costat esquerra de l’americana.
Francisca Garcés va explicar al jutge i els advocats que, feia unes setmanes, el Fernández havia arribat a les sis de la matinada, que li havia explicat que havia ajudat a la policia a fer una detenció i que, en el forcejament, s’havia tacat de sang. També li havia demanat que li neteges l’americana, com ella havia fet. També va manifestar, empaitada per les preguntes dels advocats i del jutge, que aquella nit havien vingut a buscar al Fernández amb un automòbil que feia molta patxoca i de part de D. Manuel, que, segons li va dir el Fernández a ella, era el cap superior de la policia de Barcelona.
Tot això sembla el guió d’una pel·lícula de suspens, però no ho és. És la crua realitat del que es vivia a Barcelona recent acabada la Primera Guerra Mundial. I tots els fets son coneguts, amb noms i cognoms, perquè un periodista anomenat Carles Madrigal, que en aquella època treballava per al diari El Sol de Madrid, va ser-ne testimoni directe gràcies a les confidències que havia rebut d’un vigilant nocturn del barri. Potser el mateix que li va anar a explicar les seves sospites a l’advocat José Ulled?
P.S. He estat uns quants dies aïllat del blog. Tenia plans, però les festes m’ho han capgirat tot! Intentaré tornar a la meva constància habitual els proper dies.
MOLT BON ANY 2009 A TOTHOM!!!
El llibre de Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, porta una dedicatòria: A Diego Medina. Qui és Diego Medina?
Cada cop que em poso a mirar coses sobre el meu besoncle em trobo amb sorpreses interessants. Fa un temps vaig trobar la àmplia crònica del judici pel seu assassinat que va fer LA VANGUARDIA. El judici del Tero (Pau Sabater, el meu besoncle) es va celebrar els dies 11 i 12 de maig de 1922; gairebé tres anys després del assassinat. L’únic processat era un tal Luis Fernández García; segurament el que avui diríem un quinqui de poca volada.
Com que el tema del judici és llarg i encara no me’l he mirat amb prou deteniment, només vull parlar d’algunes coses que he anat esbrinant; d’altres que encara em queden fosques, ja les esbrinaré. Tot just avui al matí he anat al Palau de Justícia i he aconseguit una còpia de la sentència. Les arxiveres de l’audiència han estat summament amables i m’han ajudat molt. Per exemple hem descobert que les sentències de 1922 estan arxivades en dos series diferents: les sentències de judicis amb jurat popular i les sentències de judicis sense jurat. Després d’empassar-me dos volums sencers de sentències sense jurat i no trobar res, l’arxivera ha dit que no podia ser i a tornat a la cova a buscar més volums. I li dic cova, perquè l’arxiu està al soterrani del Palau de Justícia, allà l’Arc del Triomf; i tot i que l’aspecte de la sala on jo estava era bastant agradable, àmplia i ben il·luminada, no deixava de ser un soterrani sense finestres i les bates i guants que portaven les arxiveres donaven la impressió de que s’esfondraven en un món cavernícola a on els podia sorgir qualsevol bestia antiga al atac.
La majoria de sentències estaven escrites a mà; algunes amb cal·ligrafia difícil. Però era ràpid de buscar perquè totes començaven amb els noms dels tres magistrats, la data i una redacció idèntica: “En la causa criminal procedente del Juzgado _____, sobre (aqui posava la mena de delicte: robatori, furt, estafa, contraban, lesions, assassinat, etc.), seguida contra don _______”. Així era relativament fàcil de buscar: només havies de llegir els tres primer paràgrafs i ja sabies que allò no era. Jo tenia l’avantatge, és clar, de que sabia els noms dels tres magistrats perquè ho deia el cronista de LA VANGUARDIA.
I, finalment, va sortit el volum de les sentències amb jurat! I allà estava la sentència, a la seva data: el 12 de maig de 1922. Estava escrita a màquina. Les fotocòpies no han sortit gens bé perquè aquests volums tan gruixuts no hi ha manera d’obrir-los prou per a que la fotocopiadora els capti bé. Jo no m’imaginava que el 1922 funcionés el sistema del jurat popular en el nostre procediment judicial. De totes formes era un jurat scabinatto, és a dir, que els tres magistrats també formaven part del jurat: un ja es pot imaginar que els ciutadans jurats només havien de fer si amb el cap al que deien els magistrats.
Em van cridar l’atenció els noms del fiscal i de l’advocat defensor: Diego Medina y Miguel Junyent, respectivament. Avui només faré referència al primer; del segon estic intentant re-seguir-ne les passes i encara no tinc conclusions.
Diego Medina García, era el fiscal de l’Audiència Territorial de Barcelona el 1922 i es va encarregar personalment del al·legat en el judici oral. Aquest cordovès (nascut a Montoro el 1866) va ser fiscal a Barcelona entre 1906 i 1911 i des de l’abril de 1921 fins el maig de 1923. Ja veieu que va enxampar els dos períodes de més alta conflictivitat social a Barcelona: el primer a la Setmana Tràgica i el segon a l’època del pistolerisme. Ell va ser qui va començar a instruir les diligències per l’assassinat de Salvador Seguí (el Noi del Sucre) mort el 10 de març de 1923. Sempre havia exercit de fiscal i ho havia estat a Granada, a Sevilla i a Madrid.
El maig de 1923 és traslladat com a fiscal a l’Audiència de Madrid i pocs mesos després, el juliol de 1923, és anomenat President de la mateixa Audiència. Devia ser un home brillant perquè, a partir d’aquest moment inicia una fulgurant carrera judicial: el desembre de 1923 és anomenat Magistrat del Tribunal Suprem, l’octubre de 1930 passa a presidir la Sala de lo Civil del Suprem i, finalment, el maig del 1931 es escollit per a presidir el Tribunal Suprem de la República. Ell serà el president del alt tribunal durant tota la Segona República.
Amb el triomf franquista, és jutjat per una parodia de tribunal militar (la famosa Causa 2198 contra l’estament judicial republicà). Malgrat sortir-ne ben parat, se li forma expedient per a la depuració de responsabilitats el febrer de 1940 i és jubilat de forma forçada el juny del mateix any (quan ja tenia 74 anys). Va morir dos anys més tard.
A part de brillant jurista, suposo que també devia ser un home molt discret: no he trobat ni una referència seva a cap de les enciclopèdies que he consultat. I això que el seu nom va arribar a sonar com a possible president del govern en la crisi ministerial del octubre de 1933. Personatges com aquest són els que fan interessant la Història. No surten a les primeres planes, no son ni herois ni vilans; són la gent que fa que les coses funcionin, o al menys ho intenten.
Desconec que va fer els darrers anys de la seva vida en aquella fosca Espanya de la postguerra. És una llàstima que no li donés per escriure alguns apunts autobiogràfics; a ell, que va estar en mig de l’ull del huracà durant tans anys i per tan diverses raons. M’estan agafant unes ganes boixes de posar-me a la recerca per escriure’n una biografia.
POST SCRIPTUM (30-Nov-2008): Avui he fet la meva primera incursió a la Wikipedia incorporant a la mateixa els articles Pau Sabater i Diego Medina. Em semblava de justícia.
Jo li havia sentit comentar a la meva tieta Teresina que l’enterrament del besoncle va ser una olla de grills. La policia intentava que es fes el recorregut aprovat pel Govern Civil i la comitiva volia anar per un altra banda. El cotxe de morts parat, els agents i els sindicalistes discutint, gent traient el taüt del cotxe mortuori, el taüt caient per terra obert, en fi … Els estira i arronses es van acabar quan la policia, seguint instruccions de la superioritat per evitar mals majors, va permetre que la comitiva anés per la Gran Via en direcció Montjuïc. La meva tieta era molt menuda el 1919; potser tindria 6 o 7 anys. Segurament que ni tant sols va anar a l’enterrament; i totes aquestes coses les explicava perquè les hauria sentit a dir en converses familiars posteriors. Jo no li havia fet gaire cabal fins fa uns dies quan vaig trobar, gràcies a l’hemeroteca de La Vanguardia, la crònica de l’enterrament que va publicar aquest diari el dia 25 de juliol de 1919.
Ayer mañana, a las diez, se efectuó el entierro del obrero tintorero Pablo Sabater, víctima del asesinato ocurrido en la carretera de Moncada. El acto constituyó una imponente manifestación, asistiendo al mismo gran número de obreros, pues en algunas fábricas, talleres y obras suspendieron los trabajos para poder asistir al entierro.
Cal suposar que van ser els de la CNT els qui van mobilitzar la seva gent per a què anés a l’enterrament i convertir-lo en una manifestació polític-sindical. És una pena que el cronista no doni fe dels noms dels assistents; m’agradaria saber qui van ser els personatges que hi van assistir. Si que ens diu quins membres de la família hi anaven.
La comitiva salió del hospital Clínico, presidiendo el duelo la viuda y un hijo del desgraciado obrero, su hermano y la esposa de éste.
La vídua, era Josepa Ros, a qui no vaig conèixer. I el fill devia ser el seu fill gran, Camil, del que tinc un record molt llunyà. El germà havia de ser el meu avi Rafel (que va morir quan jo tenia mesos) i la seva dona la iaia Paca de la que si que conservo records. En Pau Sabater, el Tero, em sembla que tenia un altre germà, de nom Camil, però crec que era solter. Tot és molt confós en els meus records, sobre tot tenint en compte que no vaig conèixer a la majoria d’aquestes persones i només em resten les converses que vaig tenir amb els seus fills i algunes fotos d’èpoques posteriors. Que estranya que és la Història!
El meu avi Rafel, en data indeterminada, però molt posterior als fets narrats a la crònica, quan devia estar a la trentena d’anys.
L’avi Rafel i la iaia Paca el setembre de 1952.
L’avi Rafel i la meva mare, Carme Sabaté, el dia que es casava ella.
Precedían a la comitiva cuatro guardias de seguridad del escuadrón montado y detrás un escuadrón de caballería al mando de un teniente.
Seguían una infinidad de obreras, muchas de ellas jóvenes, entre las que destacaba un grupo llevando una magnífica corona de flores naturales.
Después iba el coche mortuorio, sin cruz, con el féretro, sobre el que depositaron tres coronas.
Y a continuación marchaba el acompañamiento, que como decimos antes era numerosísimo.
Interessant l’observació de que el cotxe mortuori no portava creu. Només feia deu anys de la Setmana Tràgica, quan es van desfermar els instints anticlericals del poble de Barcelona. La Vanguardia no podia deixar de fer esment del detall: potser els assistents van formar part d’aquells aldarulls.
Para cuidar del mantenimiento del orden acompañaban al entierro una sección de la guardia civil de caballeria al mando de un teniente y fuerzas de seguridad de infantería y caballería.
No està gens malament. Hi ha coses que sembla que no canvien mai. És com quan es convoquen manifestacions avui en dia.
La comitiva desfiló por las calles de Provenza y Villarroel y, al llegar a la de Consejo de Ciento, el coche fúnebre dió media vuelta para seguir la carrera por esta callle. Entonces gran parte de la comitiva pidió que se siguiera el curso por la calle de Villarroel hacia la Granvía, oponiéndose a ello el jefe de la fuerza pública que tenía señalado ya el itinerario.
Con tal motivo se produjo un gran revuelo; algunos concurrentes al entierro sacaron el ataúd del coche para conducirlo a hombros.
La fuerza pública evolucionó con los caballos para despejar los grupos, produciéndose carreras y cierres de tiendas.
Restablecida la tranquilidad, fue nuevamente colocado el féretro en el coche y el entierro reanudó su marcha, desfilando por la Granvía hasta la plaza de España.
En las farmacias inmediatas al lugar en que se desarrollaron los sucesos relatados fueron asistidas buen número de personas de síncopes y heridas de escasa importancia.
Ja sabem com funcionen aquestes coses. En Ramon Casas ens en va deixar un colpidor testimoni pictòric en un dels seus quadres de 1903. I, curiosament, no s’allunya gaire del relat que jo havia escolta de la meva tieta.
La càrrega. Ramon Casas, 1903.
La familia del Sabaté se retiró, presa de fuerte excitación nerviosa, de la presidencia, momentos después de ocurridos los incidentes.
En coches fue trasladada a sus domicilios.
La vídua, jo ho he comentat en algun altre lloc, vivia al carrer Dos de Maig i els meus avis vivien, en aquella època, al carrer Allada (quan encara no era Allada-Roig) un estretíssim carrer del barri de la Ribera. Casa que jo ja no vaig arribar a conèixer, perquè quan vaig néixer, els avis ja vivien en un altre lloc del mateix barri.
Hasta el cementerio Nuevo siguieron acompañando al cadáver crecido número de obreros.
Para asistir al entierro dejaron de acudir por la mañana al trabajo muchos obreros de los ramos de construcción y textil.
La guardia civil estuvo patrullando por los alrededores del cementerio hasta la una de la tarde.
Quan era menut, sempre sentia a la família parlar del cementiri Nou i, quan hi anava, sempre pensava què coi devia tenir allò per a ser Nou. A mi em semblava molt rònec per a ser nou! La gent gran el coneixia pel nom que havia tingut des de sempre. Ara el coneixem per cementiri de Montjuïc o cementiri del Sud-Oest.
Un periodista de La Vanguardia, no podia deixar de fer notar que els obrers havien deixat d’anar a treballar. De totes formes cal dir que la crònica es prou neutre i es limita a explicar els fets sense fer-ne valoracions. És tot un exemple per als periodistes d’avui en dia.
Per a veure les entrades anteriors sobre el meu besoncle (Pau Sabater, “el Tero”) podeu pitjar els següents enllaços:
Fa un parell de dies, en Miki, en el seu blog, ens informava que La Vanguardia ha posat a l’abast de tothom la seva hemeroteca. Val la pena anar-hi un moment i tafanejar una mica. No s’han limitat a copiar les pàgines i penjar-les a la xarxa, sinó que, a més, permet cerques per paraules. Naturalment, això no és fiable al cent per cent, perquè les identificacions tipogràfiques automàtiques encara tenen els seus problemes; no obstant, resulta d’un ajut inestimable.
Com que jo estic embrancat en la meva particular guerra (o potser més aviat guerrilla) de recuperació de la Memòria Històrica, en particular reivindicant el meu besoncle, no se’m ha acudit altra cosa que posar els mots “Pablo Sabater” al cercador de l’hemeroteca de La Vanguardia, per a veure què hi trobava. Entre d’altres notícies, de les que ja estava assabentat perquè les havia anat a buscar en paper i que trobareu en posts anteriors, he trobat algunes infor-macions que desconeixia.
Per exemple, aquesta que mostro. Es tracta d’un tros de la crònica del ple municipal de l’ajuntament de Barcelona que va tenir lloc el dia 23 de juliol del 1919; quatre dies després, doncs, de l’assassinat del meu besoncle. La crònica periodística és prou clara i s’explica per si mateixa. Només em referiré als protagonistes del debat, perquè no tots ells són suficientment coneguts.
No fa falta identificar al regidor Companys. Es tracta de l’honorable Lluís Companys (1882-1940) qui, anys més tard, seria president de la Generalitat de Catalunya, executat per l’exèrcit franquista després d’una vergonyosa extradició des de França i del que, recentment, també n’hem sentit a parlar arrel de la sol·licitud d’anulació del seu procés judicial.
El regidor que proposa la moció, Guerra del Río, és Rafael Guerra del Río (1885-1955), polític lerrouxista, nascut a les Illes Canàries, instigador de la Setmana Tràgica (encara que se’n va salvar sense ser processat) i, posteriorment, ministre d’obres públiques al govern de la República pel Partit Radical. Els lerrouxistes, com veieu, podien ser anti-catalanistes, però sabien perfectament on estava la base social dels seus votants i no deixaven passar ocasió de deixar testimoni del seu “recolzament” a la classe obrera.
El regidor que el replica, Duran y Ventosa, és Lluís Duran i Ventosa (1870-1954), fill de Duran i Bas, secretari de la Lliga Regionalista d’en Cambó; havia estat vicepresident de la Mancomunitat i també va ser, després, conseller de cultura de la Generalitat durant el bienni negre de la República. Durant la guerra incivil es va exiliar a Paris i va tornar a Barcelona en acabar-se, però no va retornar a la política activa.
Menys segur estic del regidor Giralt. Suposo que es tracta de Casimir Giralt i Bullich (1883-1957), personatge summament interessant perquè, a part de la seva activitat política com a membre destacat del Partit Radical (lerrouxista), va ser un escriptor i dramaturg de cert èxit, havent estrenat un bon nombre de drames i comèdies. També va arribar a ser conseller de finances al primer govern de la Generalitat republicana. Segons sembla, també era Gran Mestre adjunt de la Gran Lògia Espanyola.
Tampoc puc estar segur del regidor Vinaixa, tot i que el seu cognom és menys usual i sembla fàcil d’identificar amb Josep Jordi Vinaixa (1866-1934), periodista valencià, que va ser escollit per dues vegades regidor a l’ajuntament de Barcelona. Militant del mateix partit que en Companys (aleshores, Partit Republicà Federalista), és més conegut per les seves obres històriques i per haver codirigit el diari El Pueblo amb Vicente Blasco Ibáñez, que per la seva activitat política.
Llàstima no tenir un vídeo de la sessió per penjar-lo al youtube!
En propers posts, ja parlaré d’altres descobriments que he fet a l’hemeroteca de La Vanguardia. Gràcies Miki, per la informació: és un pou de novetats per a mi.
El meu besoncle Pau Sabater (el Tero, 1884-1919)
segons un dibuix aparegut a la revista “Fructidor” num. 5 de 1919.
El 18 de juliol de 1919, a Barcelona, el militant cenetista Pau Sabater i Lliró (El Tero), que havia nascut a Algerri en 1884, es raptat i assassinat per una banda de pistolers de l’anomenat «Sindicato Libre» finançat per la patronal i dirigit per l’excomissari Bravo Portillo. A la una de la nit, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández i Joan Serra, fill d’un empresari– van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l’Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l’endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros, esposa de Sabater, del seu assassinat. Entre els patrons que van finançar aquest crim es trobava Arturo Elizalde, que serà a la vegada mort per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any. Pau Sabater, de 35 anys, era el secretari del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona i portava en el moment de la seva mort una vaga en marxa, ja que ocupava la presidència de la comissió negociadora del Ram de l’Aigua. És, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Martínez Anido i el cap de policia Artegui. El Fitxer Lasarte, conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama.
La setmana passada i per qüestions de feina, vaig estar un parell de dies a Almeria. La veritat és que no vaig poder fer gens de turisme; només vaig donar una volta pel centre de la ciutat després de sopar. Vaig dormir a un hotel que estava a la mateixa plaça de la catedral, un racó encantador al centre del casc antic i que també és el lloc per on hi ha els bars i les terrasses per anar a fer una mica de sobretaula després de sopar. Com que estava tot sol només va ser això: una passejada i a dormir. L’hotel també era un lloc encisador: una antiga mansió aristocràtica reconvertida, amb només una vintena d’habitacions i un servei disposat a ajudar en tot.
No m’agrada gens viatjar sol. I, sobre tot, el que més em molesta es haver de sopar sol. Sempre he pensat que el menjar no és un acte biològic (que també) sinó que, fonamentalment, és un acte social: mengem amb amics, amb família, amb amants, fins i tot amb enemics. Per això, quan he de sopar sol, procuro xerrar amb els cambrers. La taula i la gastronomia sempre son un bon tema de conversa i a la gent li agrada explicar-te les coses de la seva terra. Vaig descobrir dues coses: un peix del que no havia sentit mai a parlar: el Gallo Pedro (una mena de turbot però d’aspecte més semblant al lluç) i las Tetas de la Sacristana.
null
Les Tetas de la Sacristana, com podeu veure és un vi. Només a un andalús se li pot acudir de posar aquest nom a un vi! És un vi força decent, fet amb Merlot i Tempranillo, un gust molt afruitat, amb una mica de regust a ametlles i, pel meu gust, un pel massa dolç. El fan a la Alcarria almeriense, la part més oriental de l’Alcarria i segurament a uns set-cents o vuit-cents metres sobre el nivell del mar.
Divendres, sopant a un restaurant de Barcelona, vaig descobrir que lo del Gallo Pedro, tampoc és un descobriment absolut. Per aquí al nord de la mediterrània també hi ha aquesta mena de peix: a Catalunya se’n diu Gall de Sant Pere. No l’havia provat mai; i això que és bo, el condemnat!
I que te a veure tot això amb l’Alfonso Vidal y Planas? Doncs que ha donat la casualitat que abans d’ahir, vaig rebre un email d’una persona d’Almeria que va caure al meu bloc mentre buscava informació del Sr. Vidal y Planas. Si m’hagués escrit una setmana abans hauríem pogut quedar per a sopar i prendre una copa després del sopar. Quina llàstima!
En concret, l’Alberto, aquest és el seu nom, està buscant qualsevol mena d’informació sobre la obra de teatre més famosa d’aquest autor: Santa Isabel de Ceres, de la que em sembla que ja en vaig parlar en algun post anterior.
La veritat és que no l’he pogut ajudar gaire. De fet i com ja sabeu, el meu interès per aquest autor es limita a una de les seves novel.les (Bombas de Odio), perquè en ella es parla del meu besoncle. La veritat és que el personatge del Vidal y Planas és força atractiu i també vaig esbrinar alguna cosa sobre la seva poesia, publicada els darrers anys de la seva vida a l’exili mexicà. També hi ha un post sobre el tema, però no tinc ganes de buscar-lo.
Ara faig una crida a tots els lectors del bloc: Si sabeu on trobar material gràfic, periodístic o de qualsevol altra mena sobre la obra de teatre Santa Isabel de Ceres de Alfonso Vidal y Planas, que es va estrenar a Madrid l’any 1922 amb un èxit remarcable, Feu-m’ho saber. Així podrem ajudar l’Alberto d’Almeria en les seves recerques. Moltes gràcies a tots.
Com que se que entre els meus lectors hi ha algun bibliotecari, la crida va especialment dirigida a ell. Ja se que això és una provocació, però és el que hi ha … Hehe
Poc a poc, em vaig mirant les eines que ens proporciona WordPress per a gestionar el nostre bloc. Avui que és festa i no tinc gaires coses a fer (o, si les tinc, no tinc ganes de fer-les), m’he estat mirant la informació que ens dona la pàgina d’Estadístiques. A part del nombre de visites, la seva procedència (suposo que només quan això és possible), els clics que hagin fet i altres coses interessants, surt també un apartat que es titula Temes del cercador.
Suposo que aquesta opció et permet conèixer a través de quines cerques la gent a anat a parar al meu bloc. La pregunta que em faig és: quins són els cercadors que analitza el WordPress?. És algun cercador propi? O són els cercadors comunament utilitzats, Google, Yahoo, etc.? I, en el cas que sigui un cercador propi, on està? Perquè jo no sóc conscient d’haver vist un cercador en el WordPress.
Al marge de desconèixer aquests punts, que tampoc em semblen gaire importants, avui he estat tafanejant per saber quins són els termes que ha fet servir la gent per arribar al meu bloc. Naturalment, i donades les característiques del bloc, termes com “nazi”, “antisemitisme”, “jueus”, “max aue”, “littell”, “benévolas”, etc. son els més habituals. Els qui em seguiu, ja coneixeu la natura del bloc.
Però, al marge d’aquests termes de cerca que són naturals, m’he trobat que hi ha gent que ha vingut a parar al meu bloc sense cap mena d’intenció de fer-ho. Vegeu, si no, uns quants exemples de cerques que no sé cóm es possible que els hagin conduit aquí (reprodueixo les expressions de cerca entre claudàtors i amb tots el caràcters, tal com me les ensenya el WordPress):
-
[guasa testimoni]
-
[capilla ardiente universidad]
-
[*grupo els nanos* (descarga musica)]
-
["set portes"+castell]
-
[hijos julio]
-
[imatges roba finals segle xix]
-
[que es una prosa]
-
["posats a fer" english].
No sé per quins setze ous aquests termes de cerca poden conduir al meu bloc. I intento imaginar-me la cara de pòquer que els deu haver quedat als qui cercaven, en veure el bloc. Això pot ser el més divertit del tema. Os imagineu quina expressió idiota li deu haver quedat a aquell que buscava descarregar-se una cançoneta del Grup Els Nanos i el primer que li apareix és una foto de l’arribada d’un tren de jueus al camp d’Auschwitz? No sé qui són Els Nanos, però hi hauria d’haver una perversió molt forta del llenguatge per que aquest nom fes referència a qualsevol cosa del holocaust. O el que buscava imatges de roba del segle XIX i s’ha trobat amb els models “pijama de ratlles” i “uniforme nazi” que, a més, són trenta anys posteriors al que estava cercant. I que me’n dieu del qui estava cercant informació sobre l’enterrament d’algun eminent catedràtic, i s’ha trobat en que aquí només parlem de la mort en la seva forma massiva i no ens interessa la mort com a fet individual (a part de la meva, és clar). Encara més divertit: el qui estava interessat en saber què és la prosa i s’ha trobat amb la meva pobra literatura.
En fi, com que no sé quins algoritmes fan servir els cercadors, no puc entendre el perquè d’aquests aterraments en aquest lloc. L’únic que puc fer és dir-lis als qui han aparegut per aquí sense voler-ho, que lamento la pèrdua de temps (o potser no) d’haver anat a parar a un lloc que ni volien ni necessitaven.
D’altra banda, també m’ho plantejo com a usuari que sóc dels cercadors. Ara sé positivament que una cerca et pot conduir a la web més inversemblant que puguis imaginar-te. I és que tot això de les TIC està molt bé i facilita molt la feina, però no pot suplir de cap manera (ni suplirà mai al cent per cent) el criteri humà. I si hi ha per aquí algun fanàtic de la Intel·ligència Artificial, que m’ho demostri!
Quan us vaig parlar per primer cop del meu besoncle, en Pau Sabater el Teru, us vaig dir que tenia un carrer al seu nom a la ciutat de Barcelona. També us vaig dir que si consultàveu el plànol municipal de la pàgina web del Ajuntament de Barcelona, us deia que no existia cap carrer amb aquest nom, tot i figurar correctament en el índex de carrers municipal i en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.
Doncs bé, en veure aquesta anomalia, vaig dirigir-me al servei cartogràfic de l’ajuntament per preguntar-los cóm era possible que un carrer que oficialment tenia nom al nomenclàtor, el plànol em digués que no existia. Això era el dia 6 de març passat. Les comprovacions que deuen haver fet al servei cartogràfic deuen haver estat molt rigoroses, perquè avui mateix, quasi dos mesos més tard, he rebut aquest e-mail:
Benvolgut senyor: No podia localitzar aquest vial per no tenir numeració postal associada. Hem fet les accions oportunes per resoldre aquesta situació i li hem associat numeració postal, en concret el nº 6. En les properes setmanes podrà accedir mitjançat l'adreça postal "Pau Sabater, 6" als nostres serveis cartografics. Disculpi les molèsties ocasionades, atentament. ------------------------------------------------ Sots-direcció d'Informació de Base i Cartografia Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona ------------------------------------------------ ----- Remitido por Cartografia/IMI/AJBARNA con fecha 29/04/2008 16:18 -----
Ara em pregunto dues coses:
Primera: Quantes setmanes faran falta per a incloure el nombre 6 a l’index? Si han trigat gairebé dos mesos en verificar que el que jo els hi deia era cert i en esbrinar-ne el motiu, potser per Nadal ja pugui trobar al plànol el carrer del meu besoncle.
Segona: Perquè li han assignat el nombre 6? Que jo sàpiga les numeracions dels carrers comencen sempre per l’u. No sé que hi ha en el carrer, però pel que diu el decret de l’alcaldia, sembla que el carrer doni accés al col.legi Elisenda de Montcada. I fins a on jo sé, en el carrer no hi ha res més. Un dia hi aniré i en faré fotos. Ja us les posaré.
Segurament al meu besoncle (anarquista i sindicalista) li hagués agradat saber que el seu carrer donaria accés a una escola. El que no sé si li hagués agradat tant és que l’escola portés per nom Elisenda de Montcada. Potser li hagués agradat més un nom com Salvador Seguí o Buenaventura Durruti.
Comentaris Recents