La casualitat ha volgut que mentre aquests darrers dies estava rellegint l’excel·lent edició de La Gèomètrie de Descartes de l’Institut d’Estudis Catalans, prologada i anotada per Josep Pla Carrera i Pelegrí Viader Canals, caigués en un bloc en el que es parlava del conegut cogito ergo sum cartesià.

No se perquè se’m va acudir que, malgrat la celebritat de la frase, no podia ser original de Descartes, ja que, com és sabut, l’il·lustre pensador va escriure el Discours de la Mèthode en francès, per a que el podessin entendre fins i tot les dones (textual). Aquesta darrera afirmació, que avui resultaria políticament incorrecta, no ho era gens en aquell temps: Descartes volia dir que escrivint en francès posava la seva erudició a l’abast de tothom, fins i tot de les dones que no sabien llatí.

La cita literal, doncs, no és cogito ergo sum, sinó je pense, donc je suis.

Els motius pels que s’ha popularitzat la cita llatina m’eren desconeguts, però vaig suposar que devia ser efecte de la traducció llatina que va fer Frans von Schooten. Primer en va publicar una el 1649, però la que va tenir més resó va ser la que va fer en dos volums els anys 1659 i 1661 que, a més de la traducció, incorporava comentaris importants de matemàtics de l’escola de Leyden, la majoria deixebles del propi Schooten com Huygens, Hudde o de Witt. Aquesta segona traducció es va fer molt popular, gairebé més que l’original, i, de fet, és la que van llegir i estudiar tant Leibniz com Newton.

Però aquesta suposició era incorrecta perquè Schooten no va traduir el Discours en la seva totalitat: només va traduir un dels seus apèndix (i quin apèndix!): La Gèomètrie.

És curiós com l’interés per aquesta obra de Descartes s’ha dividit en dues tradicions totalment separades: els filòsofs s’han dedicat a estudiar el Discours sense llegir-ne els apèndixs, mentre els matemàtics s’han dedicat a llegir La Gèomètrie sense interessar-se gaire pel Discours. Els altres dos apèndixs, La Dioptrique i Les Mètheores, val a dir que no son gaire reïxits.

La curiositat, que sempre mata el gat, em va picar. Ja sé que no té cap interés saber perquè s’ha establert a la tradició una cita literal que resulta no ser-ho; però tot i així em feia gràcia saber d’on podia haver sorgit. A més, em sonava a la memòria que algú m’havia comentat que la frase original de Descartes no era una relació causal sinó una mera juxtaposició.

La Gallica de la Biblioteca Nacional de França acostuma a ser un ajut inestimable per a trobar llibres francesos (o d’autors francesos) antics. Te’ls pots baixar en pdf a l’ordinador amb agilitat. Proveït d’aquesta eina, no era difícil buscar el cogito ergo sum de marres.

No està a les Meditacions Filosòfiques de 1641, a on precisament es troba la juxtaposició de la que m’havien parlat.

Però, bingo!, si que l’he trobat als Principis de Filosofia de 1644 en un context idèntic al del Discours.

Ara em queda un altre repte: saber perquè se’ls hi diu a les coordenades, cartesianes, si Descartes no fa mai referència a cap sistema de coordenades.

I ara em dono compte que totes aquestes xorrades se m’estant acudint quan s’apropa el dia de Sant Martí (el 10 de Novembre), el dia que Descartes va tenir els seus famosos tres somnis (1619), el dia que Descartes va obtenir la seva llicenciatura en dret (1616), el dia que Descartes va conèixer Beeckman (1618), una data màgica en la biografia de Descartes.

Smilax aspera. Foto: Jordi Badia. Institució Catalana d'Història Natural

Darrerament estic rebent visites procedents de la Wikipedia en català. És estrany, ja que, malgrat haver col·laborat amb l’enciclopèdia virtual alguna vegada amb articles relacionats el meu besoncle o sobre matemàtics il·lustres, no recordo haver penjat mai cap enllaç al meu bloc. Però les entrades que m’estan arribant recentment, procedeixen d’un article de botànica: Arítjol.

No m’ho puc creure, però algú ha penjat un enllaç al meu bloc des d’aquesta entrada de la Wikipèdia, perquè fa mesos vaig penjar un post que contenia aquesta paraula, el significat de la qual desconeixia absolutament ja que (ho dic al mateix post) la vaig haver de buscar al diccionari.

No penso protestar, clar. És allò de: què més dona que parlin bé o malament d’un? El cas és que en parlin!

Per això, agraeixo la seva deferència a l’anònim col·laborador de la wiki que ha inclòs l’enllaç. No obstant, li voldria suggerir altres enllaços que podrien ser més adients amb el text de l’entrada:

http://www.aritjol.com Club excursionista de La Selva del Camp que segur que deuen saber moltes més coses que jo sobre l’arítjol.

Institució Catalana d’Història Natural http://ichn.iec.cat/bages/alzinar/img09.htm: un punt de vista científic.

Olga Xirinacs: http://olgaxirinacs.blogspot.com/2009/09/laritjol.html: un punt de vista literari (sens dubte molt millor que el meu).

http://es.forvo.com/word/ar%C3%ADtjol/: Per a no catalanoparlants: forma de pronunciar-ho (que gairebé és com allò dels setze arítjols d’un arítjolar…)

El Drac Arítjol http://www.totbisbal.com/articles/detallsarticles.php?nIdArticle=110: una llegenda de La Bisbal de l’Empordà.

No sé si algun capitost es va llegir el meu post del dissabte, però ahir a EL PAÍS sortia aquest anunci que em feia partir de riure:

EL PAÍS 1 de novembre de 2009 Pàg. 33

Els 1.200 milions d’euros de l’expert financer, ja s’han convertit en 3.420 milions d’euros valorats pel reputat enòleg!

Aquest home, com que no té cap ”prestigi financer”, fa l’esforç “intel·lectual” de fer unes quantes multiplicacions: 8.000 barriques de 500 litres fan 5,7 milions d’ampolles de 700 cc. A 600 euros l’ampolla… et voilà! Clar que això no és més que un fred nombre… doncs que me’l donin a mi!

Si li pregunten a l’escombriaire de la cava, potser arriben als 5.000 milions.

M’agradaria conèixer l’opinió de Miguel Boyer.

Senyor! Què més haurem d’escoltar?

No acostumo a parlar de coses del meu “ofici” en aquest bloc, però avui faré una excepció. El motiu és l’anunci que el senyor Ruiz Mateos està fent als mitjans de comunicació per a col·locar els pagarés que està posant en circulació i en el que diu que la garantia del pagament dels pagarés son les existències de brandi envellit en una de les seves caves, (un tresor de valor incalculable!) valorat en més de 1.200 milions d’euros.

http://blog.ruiz-mateos.com/wp-content/uploads/2009/10/informe21.jpg

Fa unes setmanes la Comissió Nacional del Mercat de Valors va emetre un duríssim comunicat referent als Pagarés que posa en circulació RUMASA en el que, breument, advertia sobre 1) la no existència de cap societat holding que aglutinés les empreses autodefinides com Grupo NUEVA RUMASA, 2) la no inscripció en el Registre Mercantil d’aquestes emissions de Pagarés i 3) la inexistència de cap penyora registrada en el corresponent registre de bens mobles com a garantia de l’emissió.

Per si això fos poc, el professional valorador del brandi, un reputat professor de la més prestigiosa escola de negocis de Barcelona, també ha fet públic que la seva valoració no es pot prendre com a base de cap mena de garantia, ja que havia estat feta per a uns altres supòsits. No sé per a quins altres supòsits podia donar una valoració d’aquestes característiques tan descomunals. Fa uns dies, el sumiller de La Tour d’Argent, un antiquíssim restaurant parisenc en hores baixes (ha perdut dues estrelles Michelin), deia que la direcció del local posaria a subhasta unes 18.000 ampolles de la seva cava per a obtenir diners per a reformes. La seva estimació del preu que podia assolir un cognac Clos du Griffier 1788 (abans de la Revolució Francesa!) era de 2.500 euros. Per a arribar a 1.200 milions, caldrien 480.000 ampolles del cognac pre revolucionari!!!!

Això de les valoracions de coses, sobre tot d’empreses, és una cosa que se’ns encarrega sovint als economistes i és un dels temes més vidriosos que pugui haver-hi.. Tant és així que, aquest mateix professor-valorador, ha publicat, fa només un any, un llibre amb el títol: 201 errores en la valoración de empresas. Un ja pot imaginar que si en una feina es poden arribar a cometre 201 tipus d’errors diferents, vol dir que aquesta feina no deu ser gaire simple.

És curiós que els de RUMASA li hagin aixecat la camisa a un home expert com ell en aquestes coses. La primera cosa que es fa abans d’acceptar l’encàrrec de fer una valoració, és preguntar quina és la seva finalitat. Perquè mai és el mateix valorar per a una OPA hostil que per una fusió amigable, per un intercanvi prèviament pactat que per una expropiació forçosa. Sembla que el nostre professor no es va preocupar gaire de saber quina finalitat li donarien els seus clients a la valoració i, ara, ha de fer aclariments per a que el seu nom no en surti gaire esquitxat.

Curiosament, aquest error no està inclòs en el seu llibre. Per a la propera edició jo li proposo que l’inclogui i passin a ser 202 errors… I jo m’apunto el tema i a partir d’ara, afegiré un paràgraf a totes les valoracions que faci, dient que no es pot utilitzar per a finalitats diferents a aquelles per a les que em va ser encarregada i que el meu nom no es podrà fer públic sense el meu consentiment exprés i anticipat.

I és que hi ha gent per a tots els gustos… Menys mal que encara em puc permetre el luxe d’escollir els meus clients!

Princeton University Press, 2009.

A la portada del llibre que tinc a les mans, hi ha una còpia d’una tarja d’identificació, emesa pel govern feixista italià, a nom de Peter Thullen. Pel títol del llibre, sembla com si Thullen hagi estat el matemàtic més important dels que van emigrar d’Alemanya durant l’època nazi. Res més lluny de la veritat. Thullen, segurament, hagués arribat a ser un gran matemàtic; la seva tesi doctoral de 1931 sobre teoria de les funcions analítiques de múltiples variables complexes, era tot un presagi.

Però, el 1933, Hitler es va interposar en el seu camí. L’any anterior havia d’haver anat a la Universitat de Roma, amb una beca per a completar estudis, però una operació quirúrgica que havia de ser senzilla, es va complicar fins al punt que va haver de restar a Alemanya fins a la tardor següent. L’octubre de 1933 marxava cap a Roma i, com ell ja suposava, era per no tornar mai més a Alemanya.

Durant el curs 1933-34, mentre estava a Roma va aprofitar per escriure, juntament amb el seu director de tesi, Heinrich Behnke (que va restar a la seva universitat de Münster), un llibre canònic sobre el mateix tema (Theorie der Funktionen mehrerer komplexer Veranderlichen‎), i també un extens article (Zur Theorie der Singularitäten der Funktionen mehrerer komplexen Veränderlichen) juntament amb Henry Cartan, que en unes memòries diu que Thullen va ser un dels seus grans amics. I aquí es va acabar la carrera de matemàtic teòric del senyor Thullen.

El senyor Thullen no era jueu, el senyor Thullen havia estat membre actiu de les joventuts catòliques. Suposo que aquest moviment juvenil devia ser una cosa semblant al que van ser a Espanya les JOAC (Joventuts Obreres d’Acció Catòlica), i aquesta barreja religiosa i social, el portava a enemistar-se amb tot el que significava el nacional socialisme.

En acabar el curs a Roma, va buscar-se una feina, qualsevol feina a qualsevol lloc del món. I va anar a parar a Quito (Equador). Durant més de quinze anys va estar pels països hispans americans establint les bases matemàtiques dels seus sistemes de seguretat social. Moltes d’aquestes nacions, Panamà, Colòmbia, Paraguai, Equador, li deuen els fonaments del seus sistemes de previsió social. Per això també, moltes de les seves obres d’aquest temps (1935-1952) estan escrites en castellà: El régimen de los salarios mínimos en el Paraguay, Sobre la compatibilidad de tasas de morbilidad y de sus componentes, Caja de seguro social de Panamá, Técnicas actuariales de la seguridad social: regímenes de las pensiones de invalidez, de vejez y de sobrevivientes.

L’any 1952 va tornar a Europa: el van anomenar matemàtic en cap de la OIT (Organització Internacional del Treball) i poc després director d’un dels seus departaments. Quan es va jubilar, el 1967 va retornar a l’ensenyament de la matemàtica teòrica a la Universitat de Friburg (Suïssa) com a professor emèrit, fins el 1977; ja tenia setanta anys.

L’any 1988, remenant papers antics que tenia per casa, va trobar una mena de diari personal que va encetar quan Hitler va arribar a la cancelleria del Reich (abril de 1933) i va acabar poc abans del seu viatge cap a Roma (juliol de 1933). Això el va portar a molt tristos records i va decidir ordenar-ho, prologar-ho i anotar-ho per oferir-ho com a regal als seus cinc fills. Tot aquest material va ser publicat en alemany l’any 2000 (quan ell ja era mort) per la revista EXIL – Berendsohn-Forschungsstelle für deutsche Exilliteratur  i ara, en el llibre que tinc a les mans (Apendix 6), s’ha traduït a l’anglès, gràcies al seu fill gran, Jorge Thullen.

Com ell mateix diu a la introducció: “Aquestes anotacions es van fer en un període en el que estava totalment absorbit per la meva recerca matemàtica. Devia tenir una premonició d’alguna cosa inusual, especial, que em va portar a registrar els fets i aconteixements tal com passaven, a vegades de forma fragmentària”. Tampoc pretenen ser un tractat que expliqui els complexes factors històrics que van conduir el seu país a aquella situació; son més aviat reflexions ràpides sobre els fets que passaven, escrites amb espontaneïtat. Però, com ell mateix també diu (i això és important), les seves anotacions son el testimoni que qualsevol que volgués, podia conèixer, es més: coneixia, el suficient sobre el que estava passant. En definitiva, que els Max Aue’s van escollir lliurement ser-ho.

Per davant nostre circulen molts fets coneguts i d’altres menys coneguts: la covardia dels professors universitaris per oposar-se a la bogeria, la dissolució de tots els moviments juvenils (catòlics i protestants, wandervögel i scouts) per integrar-los a les Joventuts Hitlerianes amb el recolzament d’algun dels seus dirigents, les desastroses notícies de la conferència de desarmament, la manipulació de les eleccions a l’església protestant, …

I en un epíleg, escrit el 1988, ens explica la seva situació a Equador, a on hi havia dues comunitats alemanyes perfectament diferenciades: d’una banda, els diplomàtics i industrials partidaris d’Hitler i, d’altra, els exilats. La segona creixia dia a dia, mentre la primera continuava igual o disminuïa; per això van organitzar l’associació dels alemanys lliures. I ell havia trobat un altra activitat creativa i fascinant en la construcció d’un sistema de seguretat social, una cosa que no devia estar massa allunyada dels seus ideals catòlics de joventut. Naturalment va adquirir la nacionalitat equatoriana, encara que algun dels cops d’estat, tan habituals en aquells països, el va fer marxar a Colòmbia, abans del seu retorn a Europa.

Racons de la Història!

Qui no recorda les escales impossibles d’Escher?

Doncs ara, un “peaso arbañí” ens ha demostrat que no eren tan impossibles:

Sara, Salim i Javier són metges. Sara, Salim i Javier han estat imputats durant molt de temps com si fossin vulgars delinqüents. Sara, Salim i Javier han vist els seus noms corren pels diaris. Sara, Salim i Javier han estat víctimes de la intolerància d’unes quantes associacions i partits polítics a qui es va deixar exercir l’acusació popular. Però, sobre tot, Sara, Salim i Javier han patit l’acarnissament (no terapèutic) d’uns agents de la Guàrdia Civil que van avantposar els seus prejudicis ideològics a l’imperi de la llei.

Ells no van ser les úniques víctimes del sistema: un nodrit grup de dones també van caure sota la mirada escrutadora de policies, jutges, polítics i periodistes. Un malson que ha durat més de dos anys, fins que un jutge ha posat punt i final a una història que no hauria d’haver començat mai: la de la Clínica Isadora, que el febrer del 2007 va omplir els diaris d’acusacions infundades.

I ara, un jutge, García de Dios es diu l’home (si és de déu, ha de tenir totes les benediccions), diu, no solament que no existien ni tan sols indicis de cap delicte, sinó que afegeix que el Capità N-57683-G, l’Alferes A-04134-P i el Sergent I-25445-A, van articular una investigació policial

I ara, jo em pregunto: si els veïns i coneguts de la Sara, el Salim i el Javier van veure i viure totes les sospites que queien sobre ells, tota la pressió mediàtica que van patir, els agents judicials portant citacions a casa seva, en fi, tot el circ que es va muntar; cóm és possible que del Capità, de l’Alferes i del Sergent només en podem saber el número de la seva placa? Jo també vull muntar el circ a casa del Capità, de l’Alferes i del Sergent! Jo els vull veure sentats al banquet dels acusats per prevaricació, per abus de poder, per arbitrarietat en l’exercici de la funció pública, pel que sigui… I vull saber els seus noms i cognoms, el seu domicili, vull sotmetre’ls a la vergonya pública i vull que els fotin fora del cos o com a mínim que els enviïn a la Marina, ja que a galeres no es pot.

Perquè s’han d’amagar els noms i cognoms d’aquests individus que, amb el més absolut menyspreu de la intimitat de les dones que havien avortat en aquesta clínica, les van citar a declarar i van posar noms, cognoms i DNI’s de totes elles en els seus oficis e informes? Individus que van anar per la clínica prenent fotografies del personal sanitari per a que l’identifiquessin les dones; individus que van sol·licitar i van aconseguir d’un altre jutge la intervenció del telèfon de la Sara. Rates de cloaca, en definitiva de les que ens hauríem de deslliurar tan aviat com sigui possible.

I no estaria de més, que el Ministeri de l’Interior donés alguna mena de disculpa per aquestes actuacions irregulars de la policia i el Ministeri de Justícia o el Consell del Poder Judicial per la, també irregular, actuació d’un jutge que va emparar tota aquesta

I tota una serie d’associacions a les que els hi va faltar temps per a presentar-se en el procés penal com acusació popular

i que ahir es manifestaven per Madrid (amb tot el suport dels partits de la dreta cavernícola espanyola, Ansar al frente) també podrien donar alguna explicació i manifestar públicament que, seguint les ordres del jutge, han destruït tota la documentació que puguin tenir del procés i, en particular, les llistes de clients de la clínica

En fi, només em resta animar a la Sara, el Salim i el Javier per a que iniciïn les accions penals pertinents contra el Capità, l’Alferes i el Sergent anònims, tal com els hi suggereix el jutge

Res m’agradaria més que veure aquests tres policies (per anomenar-los d’alguna manera) a la presó i expulsats del cos.

NOTA: Tots els retalls han estat extrets d’una fotocòpia de l’Auto dictat el passat dia 15, pel jutge Ramiro García de Dios Ferreiro, titular del Jutjat d’Instrucció num. 6 de Madrid. A vegades, algunes decisions judicials em fan tornar la confiança en la justícia.

Ahir, nit d’insomni. No em passa gairebé mai, però hi ha dies que em poso al llit i no hi ha manera d’agafar el son. Quan han passat vint o vint-i-cinc minuts, ja estic avorrit de buscar la posició més adequada per abraçar Morfeu i, aleshores, m’aixeco i em poso a llegir. Si no pots dormir, el millor és aprofitar el temps.

Havia estat al Liceu veient l’Arbore di Diana i, si he de ser franc i a risc que l’intelligentsia es mofi de mi, no em va agradar. No sé que em passa amb les òperes barroques, no acabo de connectar amb elles; ni temàtica ni musicalment. I això que Martini l’Espagnuolo diuen que va arribar a ser tan cèlebre com Mozart, però no és el mateix. Les xorrades que fan les Dianes i els Amors, potser eren escandaloses a la seva època, en la que allò era el més semblant al music-hall actual que podien fer; però em resulta impossible posar-me en la pell d’aquell espectador de finals del XVIII interpretant la mitologia clàssica a la seva manera.

De totes formes el meu insomni no crec que tingués res a veure amb l’espectacle que havia vist: altres coses molt pitjors he anat a veure i no m’han produït aquest efecte. I, a la fi i a la cap, les veus i la interpretació no van ser dolentes. Suposo que els meus rars episodis d’insomni són atzarosos; de tan en tan el meu cervell es nega a desconnectar-se. Es com quan polses el botó “apagar” del windows i l’ordinador es rebel·la i no fa res de res, fins que acabes pitjant l’interruptor i enviar-ho tot en orris.

Com que jo no tinc cap interruptor que em desconnecti, no puc aplicar la solució Bill Gates. I, aleshores, llegeixo. En aquests casos trio, o bé una novel·la clàssica que ja tinc llegida per rellegir-ne algun tros, o bé alguna curteta que pugui llegir d’una tirada. Els volums de contes són especialment benvinguts perquè pots deixar-los en qualsevol punt sense estar pendent del desenllaç.

Ahir (potser hauria de dir avui a la matinada perquè vaig estar fins a les quatre), li va tocar a La amaba d’Anna Gavalda. Tot i que coneixia l’èxit d’aquesta autora francesa, no havia llegit mai res d’ella i aquesta petita novel·la estava per casa des de fa temps. Ja no recordo qui me la va regalar.

No sé si la traducció és prou encertada; en algun moment em donaven ganes de llegir l’original francès, i això no és bon símptoma. Tot i així, la novel·la es llegeix fàcilment, està feta de frases breus, contundents; no hi ha descripcions, tot és diàleg. Un llarg diàleg entre dos gairebé desconeguts, familiars polítics entre ells, en el que parlen de la vida: de la transcorreguda, però també de la per vindre. Els seus afanys, els seus somnis i les seves frustracions, l’amor i el sexe, tot això, i més, vist per dues persones d’una edat molt diferent.

La resta de personatges de l’acció només sorgeixen al fil de la seva conversa i no són, per tant, personatges, sinó la imatge que en tenen d’aquests els dialogants, que no ha de coincidir pas per força. I comencen els jocs: què vaig fer i què hauria d’haver fet? Un conte moral? Doncs en part, potser si. Una discussió sobre si és més apropiat el seny o la rauxa en la nostra vida quotidiana. Narrada amb agilitat, quasi teatre en estat pur. L’única indicació sobre l’habitació en la que estant parlant, és que té una llar de foc; jo vaig imaginar una casa de fusta, amb una escala per pujar a les habitacions, grans porxos i uns butacons de pell davant el foc. La cuina, americana, amb un taulell per a separar-la del menjador i a on preparar els wiskyes. Però podria ser de qualsevol altra forma.

Una lectura de dues hores i escaig força engrescadora. M’apunto l’autora, hauré de comprar algun altre llibre seu.

NOTA IMPORTANT

Avui he llegit al diari que el Departament de Comerç dels Estats Units multarà amb 7.500 dòlars a qualsevol blogger que rebi compensacions per emetre les seves opinions i no ho posi de manifest en el seu blog. Jo he de confessar que no he rebut (fins ara) cap compensació per part de ningú, però que estic obert a negociar amb qualsevol que em vulgui mantenir.

Gilles Personne de Roberval

Ha de ser difícil convertir-se en un matemàtic famós quan tens com a coetanis i paisans a individus com Descartes o Fermat. És el cas de Gilles Personne de Robervall (1602-1675). El seu nom de naixement era Gilles Personne (a vegades també escrit Personnier) i, com que no era de família il·lustre, va haver de demanar permís per a poder afegir el seu lloc de naixement al seu nom. Avui en dia, els pocs que el coneixen, es refereixen a ell com Robervall, tot i que només és el nom del seu poble.

Ell tampoc va fer gran cosa per a ser conegut: mantenia correspondència amb tots els savis de la seva època: Huyghens, Gassendi, Mersenne, Pascal, Hobbes, a més dels ja esmentats, Fermat i Descartes (tot i que amb aquest darrer l’unia una fraternal enemistat). Però només va publicar dues obres durant la seva vida. La primera va ser un tractat de mecànica en el que apareix per primera vegada el mot “força” que després popularitzaria Newton i que és la base de la seva principal invenció: la balança de precisió. La segona és un tractat d’astronomia en el que glosa l’obra d’Aristarc de Samos, el primer teòric del heliocentrisme del qui tenim notícia.

Malgrat el seu origen humil, va poder estudiar gràcies al rector de la parròquia de Rhuis, una població propera, que era, al mateix temps, capellà de la reina Maria de Medici. En una data incerta, va començar a viatjar per tota França; es guanyava la vida donant classes de matemàtiques i es ficava per les universitats per a discutir d’aquesta disciplina amb els professors. Va passar per Bordeus, on va conèixer Pierre de Fermat, i el 1627 estava al setge de La Rochelle juntament amb Descartes. El seu únic biògraf, Auger (Blanchard, 1962), diu que recorria tot el país portant una ampolla de tinta lligada a la sella del seu cavall.

El 1628 s’instal·la a Paris, d’on ja no tornarà a marxar. Va ser professor de Filosofia al Collège de Maître Gervais, i al mateix temps va ocupar les càtedres Ramus (matemàtiques) i Gassendi (física) del Collège Royal. Les males llengües diuen que no publicava res de les seves recerques per poder-les fer servir en els exàmens-opossició que tri-anualment es celebraven per mantenir aquestes càtedres del Collège Royal. El cert és que el 1693, divuit anys després de la seva mort, l’Acadèmie des Sciences de Paris va publicar un voluminós volum amb moltes de les seves obres que, al morir, havia deixat en dipòsit en aquesta institució, de la que, ell mateix, n’havia estat fundador el 1666, juntament amb altres sis savis.

Tenia fama de ser extremadament avar, tant és així que sempre va viure en dues habitacions que li cedia el Collège de Maître Gervais i a les que, a la seva mort, no s’hi va trobar ni tan sols una ampolla de vi. Només llibres: des de Quintilià fins a Descartes. I una forta suma de diners en efectiu: aproximadament l’equivalent de vuit vegades el seu sou anyal.

El seu caràcter tampoc sembla envejable: era irascible (cosa que no el va ajudar gens en les seves males relacions amb Descartes), orgullós e intransigent; no obstant sembla que tenia força èxit amb els seus alumnes: a les seves classes s’arribaven a congregar més d’un centenar d’estudiants.

Les seves aportacions al càlcul integral (Traité des indivisibles) hagueren estat cabdals si les hagués publicat quan les va escriure, però quan van aparèixer, el 1693, ja feia temps que Cavalieri havia publicat el seu tractat homònim. Els seus mètodes per trobar tangents a una corba, tot i ser publicats cinquanta anys després d’haver estat escrits, van ser revolucionaris. Ell va ser el primer en enunciar la llei de composició de forces. Tot això explica perquè Condorcet publica cent anys més tard el seu Eloge de Roberval.

Entre els manuscrits de Roberval que encara resten a l’Acadèmie, es troba una obra titulada Éléments de Géométrie que, al contrari del que es pugui pensar no és una nova edició comentada dels Elements d’Euclides, sinó un llibre per a l’ensenyament de la geometria, estructurada en forma bastant diferent del text euclidià. Aquest manuscrit va ser editat i publicat fa uns anys per Vincent Jullien (Librairie Philosophique Vrin, Paris, 1996) i resulta ser també una obra notable. Sobre tot pel que fa referència a la teoria de les paral·leles: una anticipació del quadrilàter de Lambert (1766, no publicat fins el 1784).

Gilles, Gilles… perquè no vas portar tot això a la impremta?

Tot això m’ha vingut a la memòria perquè ahir vaig veure al diari una notícia titulada “lliçons de geometria” i que em va deixar una mica astorat: no podia creure que els professors de geometria tinguessin aquestes apariències.

EL PAIS - 6 octubre 2009 - Pàg. 42

Segurament no li daran cap premi a la cançó, però seria un bon punt de partida per a un musical (no sé si dramàtic o comèdia).