Comencem per les més modernes: un lector de llibres digitals. Jo, que sóc bastant fetitxista del full de paper enquadernat, no n’era gaire partidari: però li estic trobant el seu punt a la cosa. És pràctic: petit com per portar-lo a la butxaca del pantaló o de l’americana, va molt bé per anar llegint en el transport públic, ja sigui al metro o al avió. A més, he descobert que el puc carregar amb qualsevol “pdf” i aixó em permet portar-hi des d’articles de revista fins grosos volums. Jo no m’havia dedicat gaire a la pirateria informàtica fins ara, però també he descobert que molts llibres es poden baixar per internet; i no em refereixo a les obres de Victor Hugo o d’Homer (que ja no tenen drets d’autor), sinó a obres relativament recents. Segurament que aniré omplint el lector amb coses que m’agraden i l’aprofitaré.

El més antic és una novel·la d’un tal Clovis Eimeric titulada “Els Homes de negocis” que es va publicar l’any 1930.

Ignoro els motius d’aquesta elecció per part de la persona que me la va regalar. Com que parla d’homes de negocis, potser es va pensar que jo ho sóc. De fet la novel·la és una novel·la rosa: el títol de la colecció (Colecció Damisel·la) ja dóna una pista sobre el contingut del llibre. És nyonya a més no poder, però també cal dir que no està mal escrita.

M’ha picat la curiositat per saber qui va ser Clovis Eimeric, que ja suposava que era un pseudònim. Resulta que era un col·laborador habitual de la revista “En Patufet” i d’altres de literatura infantil i juvenil. En realitat es deia Lluís Almerich i Sellarés i durant els anys 20 i 30 va estar escribint aquesta mena de novel·letes per a una colecció de la que ell en va ser l’únic autor i que es dirigia a noietes una mica mes ilustrades que les lectores habituals de novel·la rosa.

Justament fa uns mesos, a la Biblioteca de Cornellà van fer una expossició sobre la novel·la romàntica en la que ell i la seva col·lecció hi tenien un panell destacat:

L’home va morir el 1952. Suposo que debia ser una de les moltes víctimes de l’exili interior posterior a la guerra civil. De totes formes encara va aconseguir que li editessin alguns llibres, tots ells d’història i, segurament, per encàrrec.

Curiositats, ja veus…

L’altre dia vaig comprar a una llibreria de vell, un llibre que ja havia llegit en una biblioteca i que ara ja està descatalogat, però que em feia gràcia tenir; aquest maleït fetitxisme llibresc meu!

Volia tenir-lo perquè és un dels pocs llibres que dedica un capítol sencer a l’assassinat del meu besoncle. El llibre porta per títol “Los años del pistolerismo” i el va editar Planeta l’any 1981. No conec gran cosa del seu autor, León-Ignacio, (em sembla que és el seu cognom, de nom es deia Jacinto encara que al llibre no ho posi enlloc) a part del que diu a les solapes de la coberta del llibre: que va néixer a Barcelona el 1919 (segurament deu ser mort a hores d’ara), que va ser redactor de prestigiosos diaris i revistes de Barcelona com “El Correo Catalán”, “Tele Expres” i “Fotogramas”, que va escriure algunes novel·les…

Suposo que devia ser de bona família, perquè, segons explica ell mateix al pròleg del llibre, vivia de nen a l’avinguda Vallvidrera, prop de l’estació de Peu Funicular, un indret de Barcelona bastant selecte. Allà va ser on va tenir el seu primer contacte amb Fraser Lawton, d’infausta memòria com a director general de “La Canadenca”, que vivia en un xalet al costat del seu. També m’he assabentat que va ser un traductor prolífic: sobre to d’obres en anglès (Hemingway, London…) ja que havia estudiat a la English School de Barcelona, cosa poc comú a la seva època. Però també va traduir algunes obres més exòtiques: Petroni, Kierkegaard, el Kamasutra i les Mil i una nits.

Però deixem l’autor i centrem-nos en el llibre. És una crònica, en el sentit més estricte de la paraula. Ens condueix pels fets socials que van tenir lloc a Barcelona des de finals de 1917, data de la revolució soviètica i del començament del fi de la Primera Guerra Mundial, fins el 1923, data del pronunciament militar que va donar lloc a la primera dictadura del general Primo de Rivera. És un llibre divulgatiu, no te les notes a peu de pàgina típiques de les obres acadèmiques, tot i que al final ens proporciona una ampla bibliografia sobre el tema (la que hi havia a l’abast el 1981) indicant-nos que la seva font principal han estat els diaris del període esmentat. Només cita diaris de Barcelona, però suposo que en deu haver mirat més, perquè la premsa barcelonina de la època estava sotmesa a una dura censura, ja que ven ser molt breus els períodes en que no va estar vigent l’estat de setge o d’excepció a tota la regió catalana.

Pel que fa al meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, no diu gran cosa més del que diuen altres llibres: explica amb detall la detenció del presumpte assassí, extreta de les cròniques que va escriure Francisco Madrid per el diari “El Sol” de Madrid i també narra detalladament els avalots de la cerimònia de l’enterrament. Només un detall m’ha semblat estrany i n’he intentat treure’n l’aigua clara: A la pàgina 71 diu que el meu besoncle havia estat detingut sota l’acusació d’haver participat a l’assassinat del industrial i enginyer Josep Albert Barret perpetrat el dia 8 de gener de 1918. Aquesta no la sabia! La meva tieta, en pau descansi, sempre havia explicat que el seu oncle Pau entrava i sortia de la presó constantment i que el seu pare (el meu avi) era l’encarregat de portar-li el menjar, el tabac, roba per a canviar-se… totes aquestes coses imprescindibles per a una vida passadora estant detingut. Però dels motius de les detencions no n’havia parlat mai: ella no en sabia de política.

Les detencions contínues del meu besoncle sembla que ja havien començat pels fets de la Setmana Tràgica el 1909 i van continuar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1919. Però, això de que tingués alguna cosa a veure amb l’assassinat de Barret em semblava estrany, tot i que tampoc sabria ubicar ideològicament el meu besoncle (encara no sé si es tractava d’un radical extremista o d’un anarcosindicalista del estil del Noi del Sucre).

No m’ha estat massa difícil treure’n l’entrellat. Des del punt de vista judicial, va succeir que el mes d’abril de 1918 i donat el nombre significatiu d’atemptats socials que hi ha via hagut a Barcelona en els mesos anteriors, es va nomenar un Jutge Especial per a veure totes aquestes causes. El nomenament va recaure en el jutge Galo Ponte Escartín (a qui se li acut posar de nom Galo a ningú), un reputat jurista aragonès que anys després arribaria a ser Ministre de Gràcia i Justícia amb Primo de Rivera. Aquest home va instruir les causes per diversos atemptats, entre les quals estaven la del assassinat del enginyer Barret i un atemptat contra el director de la fàbrica Busquets d’Hospitalet de Llobregat, Jeroni Figueras, perpetrat el dia 4 de gener de 1918. El meu besoncle va ser acusat d’aquest darrer atemptat i no pas del primer, en el que van estar encausats els cenetistes Josep Bolos Mera, Jaume Sabanés Parés, Joaquim Vandellós Romero, Pere Boada Rivas, Carles Anglés Corbella, Pere Valero Ariño i Josep Dardés Satorra. Tots ells injustament ja que, com es va saber més tard, l’assassinat de l’enginyer Barret no va tenir res a veure amb els crims socials sinó que va ser un ajustament de comptes entre germanòfils i aliadòfils arran dels subministraments de guerra de la industria catalana.

En l’atemptat contra Jeroni Figueras van ser processats, apart del meu besoncle, Eduardo Lara Oliver (com autor material i que no tenia res a veure amb la CNT), i els sindicalistes Francesc Font Oliveras (Paquito), Medir Martí Augé i Agustí Vià Rodergas (Nano). El judici, secció segona de l’Audiència Provincial, es va celebrar els dies 21, 22 i 23 d’abril de 1919 sota la presidència del magistrat de las Posas i actuant com a fiscal el senyor Crisanto Posadas. Eduardo Lara estava defensat pel lletrat Mariano Sorogoyen, Agustí Vià pel lletrat Borjas Ruíz i els altres tres encausats, inclós el meu besoncle, pel lletrat Agustí Soro. El veredicte del jurat va ser d’inculpabilitat i els acusat van ser posats en llibertat immediatament.

Potser al meu besoncle li hagués anat millor que el condemnessin a sis mesos: s’hagués estalviat que l’assassinessin tres meses després d’aquest judici.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri - O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

La broma sobre Catalunya i Portugal és de dubtosa elegància però no deixa de ser una broma i vostè ja ha demanat disculpes; per tant no cal parlar més del tema.

El que continua donant-me voltes pel cap és aquesta afirmació seva sobre la quantitat de vegades que ha estat necessari bombardejar Barcelona. Jo no en sóc de susceptible, però li asseguro que el to de les seves paraules era el mateix que el dels militars anglesos quan parlaven de la India.

D’altra banda, aquest matí, en declaracions a una ràdio catalana ha dit que el bombardeig de Gernika no és comparable amb els que ha patit Barcelona. Doncs, miri, jo no veig gaire diferència entre els canons  d’Espartero a Montjuich i els junkers d’Hitler a Gernika. A més, el propi Espartero va dir allò de que Barcelona cal bombardejar-la cada cinquanta anys (cosa que no van dir ni Hitler ni Franco sobre Gernika).

Jo no se com ho veu vostè que, segons diu, no és un polític sinó un estudiós, però aquesta mena de “solucions” només provoquen víctimes; i en aquest cas, és indiferent que siguin innocents o no. ¿O potser és que les bombes de manxego fan menys mal que les bombes d’alemany? Home, ja sabem que els alemanys quan s’hi posen… Potser vostè pretenia insultar els manxegos dient que no saben fer bombes… Hem sembla molt retorçat, però ves a saber; els intel·lectuals quan es posen a fer metàfores poden anar molt lluny.

De totes formes la seva actitud potser m’explica un enigma que fa temps em rondava pel cap: ¿cóm és possible que les esquerres, tant majoritàries a Madrid fa quinze anys, perdin una elecció darrera l’altra? És normal que si els dirigents d’esquerres pensen com vostè, els votants es decideixin per votar l’original (el PP) enlloc de la fotocòpia (el PSOE).

Li ha fet un favor fantàstic al senyor Rubalcaba; si el PSC perd diputats per Catalunya, ja tindrà l’excusa perfecta: l’acudit del Peixos-Barba.

Rebi una cordial salutació des de les colònies!

Tot això també m’ha fet pensar en un altre individu que seria interessant que trobessin els fiscals: Karl Heinz Boseck. Les poques dades que conec d’aquest home les he aconseguit en els llibres que cito al peu.

El senyor (sic) Karl Heinz Boseck va néixer en algun lloc d’alemanya l’onze de desembre de 1915. Quan Hitler va assumir la cancelleria del Reich (1933), el senyor Boseck era un alumne recent de l’Escola Tècnica Superior de Berlin. La seva especialitat eren les matemàtiques, però no devia ser un gran estudiant perquè no va obtenir la seva graduació fins a començaments dels 40’s i mai va arribar a doctorar-se. No obstant, i gràcies als seus contactes polítics (era informador de l’Oficina de Seguretat del Reich, la temuda RSHA), va aconseguir una plaça de professor assistent a la Universitat de Berlin.

Cal dir que el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin estava comandat per Ludwig Bieberbach, un reconegut científic que havia establert una conjectura (coneguda com Conjectura de Bieberbach) que no va ser demostrada fins el 1985 per Louis de Branges. Malgrat el seu indubtable talent matemàtic, Bieberbach era un nazi convençut. El 1934 va publicar un article defensant la tesi de que existia una forma ària (germànica) de fer matemàtiques i contraposant-la a les formes de fer matemàtiques francesa i, sobre tot, jueva (quina bestiesa!). Està clar, que si podia influir (i tant que podia!) en l’elecció dels professors assistents, els donés càrrecs a gent de la seva corda. Aquest va ser el cas de Boseck: un matemàtic mediocre, sense publicacions, sense doctorat, sense habilitació…

Per altra banda, a partir de 1934, hi va haver-hi moltes places vacants a la Universitat de Berlin. Quan els nazis es van posar a acomiadar jueus i comunistes (o el que ells creien comunistes), el departament de matemàtiques va quedar privat de matemàtics genials com Issai Schur, Alfred Brauer, Richard von Mises (no confondre amb el seu germà, el conegut economista Ludwig von Mises) i la seva esposa Hilda Geiringer, Felix Behrend, Stefan Bergmann, Hans Reichenbach, i molts altres que segur m’oblido.

Boseck no es va limitar a donar classes, es va convertir en führer de l’associació (nazi) de professors i va constituir una mena de virreinat. Alexander Dinghas, que era alumne durant aquells anys a Berlin, el qualifica a les seves memòries de “petit Robespierre” amb qui calia estar en gràcia; sobre tot el propi Dinghas, que era turc i, per això, estava en una posició molt feble enfront el nazisme. Si hem de fer cas a Dinghas, el qui comandava el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin era Boseck, més que el seu titular, Bieberbach.

Boseck va intentar allistar-se a l’exèrcit, però una malaltia varicosa li ho va impedir; d’aquesta forma va continuar a la Universitat, alternant les classes amb alguna feina a temps parcial per al departament de matemàtiques del Consell de Recerca Científica del Reich, que estava dirigit per Helmut Fischer.

Quan Himmler ordena a Oswald Pöhl crear un departament de matemàtiques als camps de concentració (Maig de 1944 veure post sobre el tema), Pöhl, que devia ser poc més que analfabet, pensa en Fischer per a que es faci càrrec de la direcció científica del projecte. Però Fischer, que era molt escèptic sobre els resultats d’aquesta iniciativa, sense rebutjar la direcció final del projecte, recomana que Karl Heinz Boseck sigui el responsable directe del departament. L’elecció tenia sentit: Boseck era un nazi i alguna cosa de matemàtiques sabia.

El projecte no es va posar en marxa fina a finals de 1944, entre altres coses perquè Boseck va exigir tenir algun rang a la jerarquia del camp (per fi podria portar uniforme!) i no se’l va anomenar Tinent Especialista de les SS fins el novembre de 1944. Mentre tant, Boseck va posar-se en contacte amb Kurt Walter, que ja havia muntat un departament semblant amb  presoners russos al camp de Plaszow, tot i que aquest ja s’havia traslladat a Ravensbruck per la proximitat de les tropes soviètiques a Cracòvia. Pel que sembla Walter i Boseck es van odiar cordialment i no va haver-hi manera d’unificar els dos projectes; així que, a finals de 1944, començava a rutllar el Departament de Matemàtiques del camp de Sachsenhausen sota el comandament de Boseck i la direcció científica de Fischer. I sota els auspicis de la Ahnenerbe (literalment: Herència Ancestral) una institució pseudo científica de les SS que pretenia trobar l’origen (ari, per suposat) de la humanitat.

Aquest departament de matemàtiques no devia treballar gaire. Al menys això és el que es desprèn dels memoràndums que es van anar creuant Fischer, Boseck, Pöhl i Sievers (el director de la Ahnenerbe). Primer, les màquines de calcular que havien comprat no funcionaven: les màquines eren mecàniques, clar… això de l’electrònica no va començar fins més tard. Després es va discutir sobre si els presoners seleccionats havien de dur l’uniforme del camp o vestir de burgés (sic). També calia establir algun sistema per a verificar els resultats dels càlculs, ja que els presoners no eren de massa confiança (com és natural): es va decidir que els problemes els ressolessin dos grups independents, si arribaven al mateix resultat final voldria dir que era correcte.

Malgrat els problemes, sembla que al departament es van arribar a fer càlculs d’equacions diferencials relacionades amb l’aerodinàmica que probablement es van fer servir en els projectes balístics de Peenemünde (les famoses V1 i V2 per a bombardejar Londres). El projecte no va durar gaire més: el mes de març de 1945, davant l’imminent arribada de les tropes aliades, l’Ahnenerbe dona l’odre d’evacuació del departament. No obstant, a començaments d’abril, Boseck i els seus matemàtics esclaus, encara estant a Sachsenhausen. Quan s’evacua el camp (20 d’abril), tots els presoners són obligats a caminar en direcció a Greifswald en el que es coneix com la Marxa de la Mort. Els presoners que no podien caminar eren assassinats al costat mateix de la carretera. Entre els presoners córrer el rumor de que els volen embarcar en un vaixell per enfonsar-lo al mar Bàltic. No va fer falta: només uns pocs presoners van sobreviure a la Marxa de la Mort.

Després d’això, no se sap res més del nostre amic Karl Heinz Boseck. Segurament ha viscut (o potser mort) amb un altra identitat fins avui.

Ens han quedat, això sí, els noms d’alguns d’aquests matemàtics esclaus que van treballar a Sachsenhausen: Els alemanys Emil Peuker, Adolf Baasch, i Helmut Berns, el portuguès Ignacio Ante-Gómez, els belgues Guillaume Crols i William Houlben i el francès Edouard Jozan. Probablement morts tots ells, serveixin aquestes línies com a modest homenatge al seu patiment.

Les fonts de l’informació sobre el “camarada” Boseck són: 

1. Sanford Segal, Mathematicians under de Nazis
2. Herbert Mehrtens, Mathematics and War: Germany 1900-1945, extens article dins un llibre coordinat per Paul Forman i José Manuel Sánchez Ron
3. Helmut Joachim Fischer, Erinnerungen: Feuerwehr für die Forschung
4. Eckart Menzler-Trott, Logic’s lost genius: the life of Gerhard Gentzen
5. Reinhard Siegmund-Schultze, Mathematicians fleeing from Nazi Germany

Això del últim banc, el Dexia, és ja lo últim que hom podia imaginar. Un banc que ja va ser “rescatat” fa tres anys (i poso rescatat entre cometes perquè tots sabem el que vol dir això: que ho vam pagar entre tots), ara necessita tornar a ser rescatat pel triple (o quàdruple, o el que sigui) del que ens va costar el primer rescat. Lo més collonut del cas és que aquest banc va superar les proves d’esforç de fa uns mesos amb una nota excel·lent.

Ara, doncs, caldrà que ens preguntem sobre la professionalitat dels examinadors. Jo no sé com devien preparar l’examen; però el si sé es que, a mi, preparar un examen em costa més temps del que tenen els alumnes per a contestar-lo. Em miro i remiro llibres, busco formes de preguntar pels conceptes principals sense que ho sembli, cerco articles crítics (en les que molts cops ni jo mateix estic d’acord) per a que els comentin, deixo preguntes obertes per avaluar la capacitat analítica del alumne… En fi, faig allò que quan jo estudiava en dèiem una “putada” d’examen, ho reconec; però sempre em sembla més estimulant això que avaluar la simple capacitat memorística.

Ara resulta que uns paios del Banc Central Europeu, que deuen ser uns cracks en temes financers i que cobren cinquanta vegades el que jo cobro per les meves classes, confegeixen els seus exàmens amb simples tests de SI/NO i preguntant pel que no toca. Fantàstic! Encara resultarà que Unnim i CatalunyaCaixa eren les joies de la corona. O la CAM…

El que m’ha quedat clar després d’això és que no solament estem en una casa de barrets, és que, a més, no hi ha mestressa! Quan la mestressa no sap el que es porta entre mans, les xicotes comencen a tenir sexe per amor i el negoci se’n va en orris.

I això és el que està passant: els banquers dirigeixen bancs per amor als diners (als seus diners, no als dels altres). I així veiem com presidents de caixes espanyoles enfonsades a la misèria, se’n van cap a casa seva amb els ronyons ben coberts. Això si: després d’haver tingut molt de sexe amb els diners, els seus i els dels altres (que s’han  apropiat).

Sobre el tema dels presidents de les caixes no he sentit a ningú preguntant sobre qui va decidir el seu nomenament. Perquè les caixes eren institucions públiques, no societats anònimes com els bancs, en els que qui mana són els propietaris. Però clar, a gairebé ningú interessa el tema: tots els partits polítics participaven d’una o altra forma en aquests nomenaments. Ja recordeu el sidral que van organitzar el Gallardón i la Espe per la presidència de Caja Madrid (ara Bankia, si no m’erro). Quan despatxin el Rato, també haurem de pagar uns quants milions?

I mentre tant, l’atur no para de créixer. I els governs només es preocupen per l’equilibri pressupostari… sense augmentar impostos, clar… Anem be!

Quan sembli que tornem a tocar el fons, espero que m’encarreguin a mi de gratar el terra.

Captura de pantalla. Font: Android Market

Un senzill test de vint preguntes (només dues opcions per respondre: si o no) treu a qualsevol mare (l’aplicació sembla dirigida només a dones en la quarantena) del dubte del que potser patia des de fa molt de temps. I només per 1,99 euros!. Això si: només està previst per a nois; se suposa que les noies o no poden ser lesbianes o, si ho són, no constitueixen cap perill immediat.

Les preguntes del test són força intel·ligents:

Li agrada el futbol? Ja se sap que tots els que odien aquest esport són sospitosos o inadaptats.

S’ha barallat algun cop o ha participat en una batussa? En aquest cas, jo crec que caldria preguntar també si l’ha guanyat, perquè perdre-la diria molt poc sobre la seva masculinitat.

Llegeix diaris esportius? Una resposta afirmativa podria donar pistes sobre el coeficient intel·lectual del noi en qüestió, però no de la seves inclinacions sexuals.

Li agraden els esports d’equip? En aquest cas no crec que sigui el mateix que li agradi el waterpolo, la natació sincronitzada o el rugby.

Està molt de temps al quarto de bany? Això dona informació sobre l’estat de la seva pròstata. A més, també cal tenir en compte els episodis de restrenyiment. Caldria saber, a més, si s’hi emporta el diari.

Té una gran amiga? Ja se sap que els homes i les dones no poden ser “grans amics”.

Li agraden les comèdies musicals? Apa, ja ho sabeu: si us agrada West Side Story o Cats, feu-vos-ho mirar.

El pare, és molt autoritari amb el seu fill? Les relacions de domini poden donar lloc a sàdics o a masoquistes, però no li veig la relació amb l’orientació.

Te complicitat amb el seu pare? A veure si el test està pensat per analitzar el marit i no pas el fill!

Triga molt de temps en pentinar-se? Tothom sap que els calbs no poden ser gays.

Ja n’hi ha prou. Una mostra de deu preguntes sobre les vint  del qüestionari és suficient. Ara, un cop vista l’aplicació, jo em pregunto:  perquè només és vàlida per als fills? També podria servir per analitzar les tendències  sexuals del germà, del marit o d’un tiet de Buenos Aires. Si el fes la meva dona pensant en mi, potser apretava a còrrer.

En fi… que amb l’embolcall més modern es poden dir les més antigues barbaritats.