Demà me’n vaig a Nova York. No sé si em quedarà gaire temps per a escriure. M’he buscat entreteniment per als vespres: un dia a l’òpera un altra concert de Bob Dylan, algun musical… potser West Side Story. Massa “classicorro” potser, ja ho sé, però que voleu?

Això de Dylan és una clara concessió a la melangia: quan era adolescent volia ser com una pedra del camí. Ara passats els anys potser podria dir que ho he aconseguit. De fet, què és ser com una pedra del camí? I, com es truca a la porta del cel?

Benjamin ja va dir que el fet que l’art es podés reproduir de forma massiva, canviava el propi concepte d’art. No sé perquè continuem siguen tan mitòmans per anar a concerts de gent de la que ens sabem totes les seves cançons de memòria perquè les tenim al menjador de casa i ens les posem quan ens ve de gust.

En fi, alguna cosa deu quedar del concepte d’art en els recitals directes per a que atraguin a la gent; o en els quadres dels museus, si no estarien buits. No fa pas tants anys, quan jo era menut, els llibres de l’escola només portaven quatre fotos en blanc i negre. Com explicar tot el que hi ha al darrer de El naixement de Venus o de Las Hilanderas a un xaval de tretze o catorze anys amb una foto dolenta en blanc i negre?

Recordo la primera vegada que vaig veure Las Hilanderas al natural. Havíem anat de vacances amb els pares a Madrid, la visita al Prado era obligada. Jo devia tenir dotze o tretze anys (potser catorze), i recordava el quadre perquè estava en algun dels meus llibres del que aleshores es deia batxillerat elemental (dels 11 als 14 anys). El quadre en si, no és precisament una festa de colors; al contrari: és més aviat tenebrós, colors ocres i terra, vermells molt esmorteïts… Però recordo que em van ressonar les paraules del meu professor: el quadre té tres capes: davant, les dones treballant, darrera, l’escena mitològica i, a la paret del fons, el tapís.

No sé perquè, però quan penso en aquest quadre sempre l’imagino en blanc i negre, tot i que l’última vegada que vaig estar a Madrid el vaig veure restaurat i amb colors més vius del que jo recordava.

M’agradaria passar-me pel Metropolitan Museum, però el tanquen a les 17:30. Només obre fins a les 21:00 els divendres i dissabtes i no sé si hi podré anar. Em sembla recordar que hi havia una bona col·lecció d’impressionistes francesos; a part, clar, dels fruits de l’expoli a les cultures de tot el món, incloent-hi l’europea. El primer cop que hi vaig anar em vaig quedar de pedra, mai més ben dit, quan vaig veure la tomba d’Ermengol, Compte d’Urgell. No em queixo, segurament algun mossen va poder arreglar el sostre de la seva esglèssia, tot ple de forats, amb els diners que li va donar algun ric americà pel monument funerari.

És una pena que hi hagi d’anar aquesta setmana i no la següent. Hagués pogut veure en viu i en directe el paroxisme de la societat de consum: el Black Friday, que aquest any serà el dia 27 (Thanksgiving day és el 26). Ja no hi serè, hauria estat força divertit veure la gent comprant desesperadament durant les 24 hores del dia.

Maig de 1859: Mor el catedràtic de Matemàtiques de la Universitat de Gotinga JPGL Dirichlet.

Juliol de 1859: Per substituir-lo, s’anomena catedràtic a Bernhard Riemann, un hàbil matemàtic de trenta-dos anys en aquell moment.

Uns dies després: Bernhard Riemann és escollit membre de l’Acadèmia de Ciències de Berlín.

Novembre de 1859 (ara fa 150 anys): Riemann envia a l’Acadèmia de Ciències de Berlín un manuscrit de només sis pàgines, com es costum de fer pels nous membres.

Aquest breu manuscrit, publicat en el butlletí de l’Acadèmia del mateix mes de novembre de 1859, s’ha convertit, amb el pas del temps, en un dels enigmes més profunds de la matemàtica de tots els temps.

El títol del manuscrit és: Sobre la quantitat de nombres primers més petits que un nombre donat. En ell, seguint l’estela de Gauss, partint d’una fórmula d’Euler i aplicant els coneixements sobre variables complexes de Dirichlet, Riemann intenta obtenir una funció que aproximi els nombres primers amb més fidelitat que les que havien proposat Gauss i Legendre.

És l’únic article que va publicar Riemann sobre teoria de nombres. D’altra banda, també cal dir que l’obra complerta de Riemann (que va morir el 1866, abans de complir els quaranta anys) és molt breu; molt densa, però molt breu; hi cap en un sol volum, incloent les obres publicades pòstumament pel seu successor a la càtedra, Dedekind.

Comença l’article construint la funció Zeta de s: ζ(s), i analitzant-la en el camp dels complexes. Com que només existeix per a valors majors que la unitat, troba l’extensió apropiada per a tot el camp complexe i busca els zeros d’aquesta extensió (la funció original no en tenia cap).

Els zeros d’una funció li diuen moltes coses als matemàtics: quan una funció té el valor zero, vol dir que es troba amb l’eix d’abscisses i, o és tangent a l’eix, o canvia de signe. Per això, dóna pistes sobre les característiques de la funció. En els casos de variable complexa el tema no és gaire intuïtiu perquè les gràfiques haurien de ser quadridimensionals i no tenim mitjans per a fer reproduccions d’aquesta mena. Però sí que es poden aproximar les ombres de les funcions, que, tot i no ser tan intuïtiu, permet entendre una mica els conceptes desenvolupats.

Recíproca de la funció Zeta. Les punxes representen els zeros.

Després de l’anàlisi, Riemann va arribar a varies conclusions:

1. La funció era simétrica respecte l’eix.
2. La funció tenia zeros a –2, -4, -6, -8… És a dir, a tots els nombres parells negatius. A aquests zeros els va denominar zeros trivials: no tenien interés per a el que ell es proposava.
3. Tots els demés zeros havien d’estar a l’àrea delimitada entre 0 i +1: l’àrea crítica.

I aleshores afirma que tots els zeros es trobaran a la línia ½: la línia crítica. Ho afirma sense demostrar-ho, però al mig de la tercera plana del seu manuscrit diu: Certament, voldria disposar d’una demostració estricta d’això; però he deixat de costat la cerca d’aquesta demostració, després d’alguns intents vans, perquè tampoc és necessària pel següent objectiu de la meva recerca.

Sabia Riemann en quin sidral estava ficant els matemàtics de futures generacions? Suposo que no. Han passat 150 anys i seguim sense tenir una demostració rigorosa de la hipòtesi.

Siegel, l’any 1932, després de remenar els papers que queden de Riemann (la seva criada, en assabentar-se de la seva mort a Itàlia, va llençar bona part dels seus papers a la brossa), va trobar una fórmula que permetia calcular els zeros d’una manera relativament ràpida. Amb una màquina de Turing, a finals del anys cinquantes del segle XX (cent anys més tard) s’havien calculat 1.104 zeros, tots a la línia crítica!

Amb l’arribada dels ordinadors es va poder anar augmentant el nombre de zeros calculats. Això no tenia massa interés si el resultat que donava era ½, però si algú en trobava algun que no donés aquest resultat, bingo!: quedava refutada la hipòtesi. Fins avui s’han calculat els primers 3 bilions de zeros de la funció: tots són a la línia crítica de ½.

Per tant: no cal preocupar-se…

Només cal que sabeu que l’Institut Clay té guardats 1 milió de dòlars per a qui aporti una demostració concluent de la Hipòtesi. Us animeu?

Per celebrar aquest 150é aniversari, l’Institut de Matemàtica de la UB va celebrar dimecres passat la Jornada Riemann.

Jesús Hernández de la UAM ens va parlar d’un recent article de Freeman Dysson (Birds and frogs) en el que classifica els matemàtics entre ocells o gripaus i conclou que ambdues visions són imprescindibles per al desenvolupament de la ciència (no solament de les matemàtiques). Podeu trobar-lo aquí. Us asseguro que val la pena llegir-lo… i no cal saber mates!

Carles Curràs de la UB ens va parlar de l’altre camp en que Riemann va fer aportacions fonamentals: la geometria. La conferència per l’habilitació com a professor a la Universitat de Gotinga que, sorprenentment, el va obligar Gauss a dictar el 1851. El costum era que el postulant presentés tres propostes de conferència: la primera era la que estava més treballada i el tribunal sempre escollia la primera. Però Gauss va escollir la tercera: Sobre les hipòtesis que es troben als fonaments de la geometria. Era tan densa que no la va entendre ningú, excepte potser el propi Gauss. Tant és així que, també contra el costum, no es va publicar fins el 1868, quan Riemann ja era mort!

Jordi Quer de la UPC ens va parlar de l’article de Riemann del que he escrit en aquest apunt. Moltes de les coses que he dit, han sortit d’aquesta conferència.

Cada vegada em fa més mandra anar al cinema. No sé si és perquè les sales que hi ha ara (els multicines, els hi diuen) em resulten carregants per la gent i de pantalla petita o perquè cada cop em costa més quedar amb un grup d’amics per anar-hi i poder xerrar després, davant d’un refresc, del que hem vist.

De totes formes no podia deixar passar, sense veure el darrer film d’Amenábar: Àgora. Bàsicament perquè fa referència a una matemàtica il·lustre; no per les seves obres o els seus descobriments, que desconeixem totalment, sinó perquè va ser la primera dona que es va dedicar al conreu d’aquesta disciplina.

Com apassionat de la història de les matemàtiques, em van sobtar dues coses de la pel·lícula. La primera, i més important, va ser veure Hipatia suposant que les òrbites planetàries podien ser el·lipses. La descripció que fa Hipatia de l’el·lipse com a lloc geomètric dels punts del pla, tals que la suma de les seves distàncies a dos altres punts és una constant positiva, és totalment exacte i coincideix amb la que ja havien fet Menenc, Euclides i, sobre tot, Apoloni de Pèrgam (també Pappus, probable mestre de Teó, pare d’Hipatia). Hipatia devia ser una bona coneixedora de l’obra d’aquest darrer, ja que, segons algunes cròniques, va escriure un comentari al llibre “Les còniques” d’Apoloni.

Però d’aquí a convertir a Hipatia en predecessora de Kepler hi ha un salt en el vuit considerable. De fet, alguns historiadors de la ciència consideren que la revolució copernicana s’hauria d’anomenar, més pròpiament, revolució kepleriana, perquè l’autèntica audàcia científica la va proposar Kepler i no pas Copèrnic. Aristarc de Samos, que també és citat a la pel·lícula, ja havia proposat en el segle III aC un model heliocèntric; tractat que Copèrnic coneixia i que, per tant, no resultava ser una novetat. El propi Copèrnic, en no quadrar-li les dades de les observacions astronòmiques amb el seu model, va començar a proposar sistemes excèntrics i epicicles, tal com havia fet Ptolomeu al segle II dC i, per això, diuen, no se l’hauria de considerar un revolucionari, sinó un continuador. L’autentic canvi de paradigma resultaria ser el del model el·líptic de Kepler, que no apareix en cap tradició astronòmica, ni grega ni àrab.

Llevat d’aquesta agosarada anècdota, la segona cosa que m’ha sobtat ha estat l’aparició de Sinesi de Cirene a la pel·lícula. Alexandria havia estat, des de la seva fundació al segle III aC, una capital cultural de primer ordre i, per tant, i això no és gaire diferent avui en dia, un pol d’atracció de joves estudiants brillants de bones famílies (aquí cal llegir: famílies riques). Aquest era el cas de Sinesi, fill d’una rica família comerciant de Cirene (avui en dia a Líbia, uns 800 km. a l’oest d’Alexandria). El jove Sinesi, quan tenia una vintena d’anys, va ser deixeble d’Hipatia, però això va ser l’any 393, quan el Serapió (i el Museo, encara que no se l’esmenta al film) ja havien estat destruïts i clausurats l’any 391. Per tant és fortament improbable que Sinesi fos ni tan sol espectador dels avalots que van conduir a la fi, quasi definitiva, de la tradició grega a Alexandria.

Més sorprenent encara és l’aparició de Sinesi a Alexandria, vint-i-cinc anys més tard, quan es va assassinar a Hipatia. Entre d’altres coses perquè Sinesi ja era mort! Sinesi va morir l’any 413, dos o tres anys abans de l’assassinat d’Hipatia que va ser el març de l’any 415 o 416 (la cronologia no és prou clara en l’any). És més, es conserva la darrera carta que li va escriure a Hipatia abans de morir:

Per a la filòsofa (Hipatia):

Estic dictant aquesta carta des del meu llit, però espero que vostè la rebi en bon estat de salut, mare, germana, mestra i, sobre tot, benefactora, a la que honoro en nom i en obra.

La meva debilitat corporal ha seguit l’estela del meu sofriment mental. El record dels meus difunts nens (els seus tres fills havien mort) consumeix les meves forces, a poc a poc. Només hauria viscut com Sinesi si no hagués experimentat els mals de la vida. És com si un torrent llargament reprimit hagi caigut sobre mi, i com si la dolçor de la vida s’hagués esfumat. Només puc, o bé deixar de viure, o bé deixar de pensar en la tomba dels meus fills!

Espero, no obstant, que vostè conservi la seva salut i voldria donar les meves salutacions als seus feliços companys, començant per Teotecne i el seu germà Atanasi, i així a tots els demés! I si algú s’ha afegit a aquests, que ja sé que que és molt important per a vostè, també li dec gratitud, perquè és molt important per a vostè, i per a que aquest home doni les meves salutacions al meu propi amic més estimat. Si algun dels meus assumptes li interessen, vostè pot disposar-ne, i si d’altres no son tan interessants, tampoc per a mi.

(Carta 16, escrita el 413, poc abans de morir)

De Sinesi de Cirene es conserven moltes obres, entre les quals es troba la seva correspondència que abarca unes 160 cartes escrites entre els anys 394 i 413, que demostren la seva extensa cultura (escrivia les cartes i llibres en un excel·lent grec àtic, però els himnes i poemes els escrivia en un molt bon grec dòric), la seva llibertat de pensament (quan el nomenen bisbe de Ptolemais l’any 409 posa com a condició poder continuar estant casat amb la seva dona) i la seva fidelitat incondicional a Hipatia.

Però Sinesi, no va saber mai la sort de la seva mestre… va morir abans.

És una llàstima que els tres personatges històrics principals de la pel·lícula, Hipatia, Orestes i Sinesi, apareguin pràcticament iguals en la primera part del film, en la que es narra la destrucció del Serapeu (any 391) que en la segona, en la que es narra el fi d’Hipatia (any 415 o 416). Després de vint-i-cinc anys, hom esperaria que Hipatia fos una anciana i que Orestes i Sinesi ja no tinguessin l’aspecte de joves inexperts. Però bé… això ja ho podem acceptar per raons comercials.

Pel demés, res a dir. Una bona pel·lícula que val la pena veure, sobre tot perquè posa damunt la taula el paper que la intransigència religiosa dels cristians va tenir en la destrucció de la cultura occidental.

La casualitat ha volgut que mentre aquests darrers dies estava rellegint l’excel·lent edició de La Gèomètrie de Descartes de l’Institut d’Estudis Catalans, prologada i anotada per Josep Pla Carrera i Pelegrí Viader Canals, caigués en un bloc en el que es parlava del conegut cogito ergo sum cartesià.

No se perquè se’m va acudir que, malgrat la celebritat de la frase, no podia ser original de Descartes, ja que, com és sabut, l’il·lustre pensador va escriure el Discours de la Mèthode en francès, per a que el podessin entendre fins i tot les dones (textual). Aquesta darrera afirmació, que avui resultaria políticament incorrecta, no ho era gens en aquell temps: Descartes volia dir que escrivint en francès posava la seva erudició a l’abast de tothom, fins i tot de les dones que no sabien llatí.

La cita literal, doncs, no és cogito ergo sum, sinó je pense, donc je suis.

Els motius pels que s’ha popularitzat la cita llatina m’eren desconeguts, però vaig suposar que devia ser efecte de la traducció llatina que va fer Frans von Schooten. Primer en va publicar una el 1649, però la que va tenir més resó va ser la que va fer en dos volums els anys 1659 i 1661 que, a més de la traducció, incorporava comentaris importants de matemàtics de l’escola de Leyden, la majoria deixebles del propi Schooten com Huygens, Hudde o de Witt. Aquesta segona traducció es va fer molt popular, gairebé més que l’original, i, de fet, és la que van llegir i estudiar tant Leibniz com Newton.

Però aquesta suposició era incorrecta perquè Schooten no va traduir el Discours en la seva totalitat: només va traduir un dels seus apèndix (i quin apèndix!): La Gèomètrie.

És curiós com l’interés per aquesta obra de Descartes s’ha dividit en dues tradicions totalment separades: els filòsofs s’han dedicat a estudiar el Discours sense llegir-ne els apèndixs, mentre els matemàtics s’han dedicat a llegir La Gèomètrie sense interessar-se gaire pel Discours. Els altres dos apèndixs, La Dioptrique i Les Mètheores, val a dir que no son gaire reïxits.

La curiositat, que sempre mata el gat, em va picar. Ja sé que no té cap interés saber perquè s’ha establert a la tradició una cita literal que resulta no ser-ho; però tot i així em feia gràcia saber d’on podia haver sorgit. A més, em sonava a la memòria que algú m’havia comentat que la frase original de Descartes no era una relació causal sinó una mera juxtaposició.

La Gallica de la Biblioteca Nacional de França acostuma a ser un ajut inestimable per a trobar llibres francesos (o d’autors francesos) antics. Te’ls pots baixar en pdf a l’ordinador amb agilitat. Proveït d’aquesta eina, no era difícil buscar el cogito ergo sum de marres.

No està a les Meditacions Filosòfiques de 1641, a on precisament es troba la juxtaposició de la que m’havien parlat.

Però, bingo!, si que l’he trobat als Principis de Filosofia de 1644 en un context idèntic al del Discours.

Ara em queda un altre repte: saber perquè se’ls hi diu a les coordenades, cartesianes, si Descartes no fa mai referència a cap sistema de coordenades.

I ara em dono compte que totes aquestes xorrades se m’estant acudint quan s’apropa el dia de Sant Martí (el 10 de Novembre), el dia que Descartes va tenir els seus famosos tres somnis (1619), el dia que Descartes va obtenir la seva llicenciatura en dret (1616), el dia que Descartes va conèixer Beeckman (1618), una data màgica en la biografia de Descartes.

Smilax aspera. Foto: Jordi Badia. Institució Catalana d'Història Natural

Darrerament estic rebent visites procedents de la Wikipedia en català. És estrany, ja que, malgrat haver col·laborat amb l’enciclopèdia virtual alguna vegada amb articles relacionats el meu besoncle o sobre matemàtics il·lustres, no recordo haver penjat mai cap enllaç al meu bloc. Però les entrades que m’estan arribant recentment, procedeixen d’un article de botànica: Arítjol.

No m’ho puc creure, però algú ha penjat un enllaç al meu bloc des d’aquesta entrada de la Wikipèdia, perquè fa mesos vaig penjar un post que contenia aquesta paraula, el significat de la qual desconeixia absolutament ja que (ho dic al mateix post) la vaig haver de buscar al diccionari.

No penso protestar, clar. És allò de: què més dona que parlin bé o malament d’un? El cas és que en parlin!

Per això, agraeixo la seva deferència a l’anònim col·laborador de la wiki que ha inclòs l’enllaç. No obstant, li voldria suggerir altres enllaços que podrien ser més adients amb el text de l’entrada:

http://www.aritjol.com Club excursionista de La Selva del Camp que segur que deuen saber moltes més coses que jo sobre l’arítjol.

Institució Catalana d’Història Natural http://ichn.iec.cat/bages/alzinar/img09.htm: un punt de vista científic.

Olga Xirinacs: http://olgaxirinacs.blogspot.com/2009/09/laritjol.html: un punt de vista literari (sens dubte molt millor que el meu).

http://es.forvo.com/word/ar%C3%ADtjol/: Per a no catalanoparlants: forma de pronunciar-ho (que gairebé és com allò dels setze arítjols d’un arítjolar…)

El Drac Arítjol http://www.totbisbal.com/articles/detallsarticles.php?nIdArticle=110: una llegenda de La Bisbal de l’Empordà.

No sé si algun capitost es va llegir el meu post del dissabte, però ahir a EL PAÍS sortia aquest anunci que em feia partir de riure:

EL PAÍS 1 de novembre de 2009 Pàg. 33

Els 1.200 milions d’euros de l’expert financer, ja s’han convertit en 3.420 milions d’euros valorats pel reputat enòleg!

Aquest home, com que no té cap ”prestigi financer”, fa l’esforç “intel·lectual” de fer unes quantes multiplicacions: 8.000 barriques de 500 litres fan 5,7 milions d’ampolles de 700 cc. A 600 euros l’ampolla… et voilà! Clar que això no és més que un fred nombre… doncs que me’l donin a mi!

Si li pregunten a l’escombriaire de la cava, potser arriben als 5.000 milions.

M’agradaria conèixer l’opinió de Miguel Boyer.

Senyor! Què més haurem d’escoltar?

No acostumo a parlar de coses del meu “ofici” en aquest bloc, però avui faré una excepció. El motiu és l’anunci que el senyor Ruiz Mateos està fent als mitjans de comunicació per a col·locar els pagarés que està posant en circulació i en el que diu que la garantia del pagament dels pagarés son les existències de brandi envellit en una de les seves caves, (un tresor de valor incalculable!) valorat en més de 1.200 milions d’euros.

http://blog.ruiz-mateos.com/wp-content/uploads/2009/10/informe21.jpg

Fa unes setmanes la Comissió Nacional del Mercat de Valors va emetre un duríssim comunicat referent als Pagarés que posa en circulació RUMASA en el que, breument, advertia sobre 1) la no existència de cap societat holding que aglutinés les empreses autodefinides com Grupo NUEVA RUMASA, 2) la no inscripció en el Registre Mercantil d’aquestes emissions de Pagarés i 3) la inexistència de cap penyora registrada en el corresponent registre de bens mobles com a garantia de l’emissió.

Per si això fos poc, el professional valorador del brandi, un reputat professor de la més prestigiosa escola de negocis de Barcelona, també ha fet públic que la seva valoració no es pot prendre com a base de cap mena de garantia, ja que havia estat feta per a uns altres supòsits. No sé per a quins altres supòsits podia donar una valoració d’aquestes característiques tan descomunals. Fa uns dies, el sumiller de La Tour d’Argent, un antiquíssim restaurant parisenc en hores baixes (ha perdut dues estrelles Michelin), deia que la direcció del local posaria a subhasta unes 18.000 ampolles de la seva cava per a obtenir diners per a reformes. La seva estimació del preu que podia assolir un cognac Clos du Griffier 1788 (abans de la Revolució Francesa!) era de 2.500 euros. Per a arribar a 1.200 milions, caldrien 480.000 ampolles del cognac pre revolucionari!!!!

Això de les valoracions de coses, sobre tot d’empreses, és una cosa que se’ns encarrega sovint als economistes i és un dels temes més vidriosos que pugui haver-hi.. Tant és així que, aquest mateix professor-valorador, ha publicat, fa només un any, un llibre amb el títol: 201 errores en la valoración de empresas. Un ja pot imaginar que si en una feina es poden arribar a cometre 201 tipus d’errors diferents, vol dir que aquesta feina no deu ser gaire simple.

És curiós que els de RUMASA li hagin aixecat la camisa a un home expert com ell en aquestes coses. La primera cosa que es fa abans d’acceptar l’encàrrec de fer una valoració, és preguntar quina és la seva finalitat. Perquè mai és el mateix valorar per a una OPA hostil que per una fusió amigable, per un intercanvi prèviament pactat que per una expropiació forçosa. Sembla que el nostre professor no es va preocupar gaire de saber quina finalitat li donarien els seus clients a la valoració i, ara, ha de fer aclariments per a que el seu nom no en surti gaire esquitxat.

Curiosament, aquest error no està inclòs en el seu llibre. Per a la propera edició jo li proposo que l’inclogui i passin a ser 202 errors… I jo m’apunto el tema i a partir d’ara, afegiré un paràgraf a totes les valoracions que faci, dient que no es pot utilitzar per a finalitats diferents a aquelles per a les que em va ser encarregada i que el meu nom no es podrà fer públic sense el meu consentiment exprés i anticipat.

I és que hi ha gent per a tots els gustos… Menys mal que encara em puc permetre el luxe d’escollir els meus clients!

Princeton University Press, 2009.

A la portada del llibre que tinc a les mans, hi ha una còpia d’una tarja d’identificació, emesa pel govern feixista italià, a nom de Peter Thullen. Pel títol del llibre, sembla com si Thullen hagi estat el matemàtic més important dels que van emigrar d’Alemanya durant l’època nazi. Res més lluny de la veritat. Thullen, segurament, hagués arribat a ser un gran matemàtic; la seva tesi doctoral de 1931 sobre teoria de les funcions analítiques de múltiples variables complexes, era tot un presagi.

Però, el 1933, Hitler es va interposar en el seu camí. L’any anterior havia d’haver anat a la Universitat de Roma, amb una beca per a completar estudis, però una operació quirúrgica que havia de ser senzilla, es va complicar fins al punt que va haver de restar a Alemanya fins a la tardor següent. L’octubre de 1933 marxava cap a Roma i, com ell ja suposava, era per no tornar mai més a Alemanya.

Durant el curs 1933-34, mentre estava a Roma va aprofitar per escriure, juntament amb el seu director de tesi, Heinrich Behnke (que va restar a la seva universitat de Münster), un llibre canònic sobre el mateix tema (Theorie der Funktionen mehrerer komplexer Veranderlichen‎), i també un extens article (Zur Theorie der Singularitäten der Funktionen mehrerer komplexen Veränderlichen) juntament amb Henry Cartan, que en unes memòries diu que Thullen va ser un dels seus grans amics. I aquí es va acabar la carrera de matemàtic teòric del senyor Thullen.

El senyor Thullen no era jueu, el senyor Thullen havia estat membre actiu de les joventuts catòliques. Suposo que aquest moviment juvenil devia ser una cosa semblant al que van ser a Espanya les JOAC (Joventuts Obreres d’Acció Catòlica), i aquesta barreja religiosa i social, el portava a enemistar-se amb tot el que significava el nacional socialisme.

En acabar el curs a Roma, va buscar-se una feina, qualsevol feina a qualsevol lloc del món. I va anar a parar a Quito (Equador). Durant més de quinze anys va estar pels països hispans americans establint les bases matemàtiques dels seus sistemes de seguretat social. Moltes d’aquestes nacions, Panamà, Colòmbia, Paraguai, Equador, li deuen els fonaments del seus sistemes de previsió social. Per això també, moltes de les seves obres d’aquest temps (1935-1952) estan escrites en castellà: El régimen de los salarios mínimos en el Paraguay, Sobre la compatibilidad de tasas de morbilidad y de sus componentes, Caja de seguro social de Panamá, Técnicas actuariales de la seguridad social: regímenes de las pensiones de invalidez, de vejez y de sobrevivientes.

L’any 1952 va tornar a Europa: el van anomenar matemàtic en cap de la OIT (Organització Internacional del Treball) i poc després director d’un dels seus departaments. Quan es va jubilar, el 1967 va retornar a l’ensenyament de la matemàtica teòrica a la Universitat de Friburg (Suïssa) com a professor emèrit, fins el 1977; ja tenia setanta anys.

L’any 1988, remenant papers antics que tenia per casa, va trobar una mena de diari personal que va encetar quan Hitler va arribar a la cancelleria del Reich (abril de 1933) i va acabar poc abans del seu viatge cap a Roma (juliol de 1933). Això el va portar a molt tristos records i va decidir ordenar-ho, prologar-ho i anotar-ho per oferir-ho com a regal als seus cinc fills. Tot aquest material va ser publicat en alemany l’any 2000 (quan ell ja era mort) per la revista EXIL – Berendsohn-Forschungsstelle für deutsche Exilliteratur  i ara, en el llibre que tinc a les mans (Apendix 6), s’ha traduït a l’anglès, gràcies al seu fill gran, Jorge Thullen.

Com ell mateix diu a la introducció: “Aquestes anotacions es van fer en un període en el que estava totalment absorbit per la meva recerca matemàtica. Devia tenir una premonició d’alguna cosa inusual, especial, que em va portar a registrar els fets i aconteixements tal com passaven, a vegades de forma fragmentària”. Tampoc pretenen ser un tractat que expliqui els complexes factors històrics que van conduir el seu país a aquella situació; son més aviat reflexions ràpides sobre els fets que passaven, escrites amb espontaneïtat. Però, com ell mateix també diu (i això és important), les seves anotacions son el testimoni que qualsevol que volgués, podia conèixer, es més: coneixia, el suficient sobre el que estava passant. En definitiva, que els Max Aue’s van escollir lliurement ser-ho.

Per davant nostre circulen molts fets coneguts i d’altres menys coneguts: la covardia dels professors universitaris per oposar-se a la bogeria, la dissolució de tots els moviments juvenils (catòlics i protestants, wandervögel i scouts) per integrar-los a les Joventuts Hitlerianes amb el recolzament d’algun dels seus dirigents, les desastroses notícies de la conferència de desarmament, la manipulació de les eleccions a l’església protestant, …

I en un epíleg, escrit el 1988, ens explica la seva situació a Equador, a on hi havia dues comunitats alemanyes perfectament diferenciades: d’una banda, els diplomàtics i industrials partidaris d’Hitler i, d’altra, els exilats. La segona creixia dia a dia, mentre la primera continuava igual o disminuïa; per això van organitzar l’associació dels alemanys lliures. I ell havia trobat un altra activitat creativa i fascinant en la construcció d’un sistema de seguretat social, una cosa que no devia estar massa allunyada dels seus ideals catòlics de joventut. Naturalment va adquirir la nacionalitat equatoriana, encara que algun dels cops d’estat, tan habituals en aquells països, el va fer marxar a Colòmbia, abans del seu retorn a Europa.

Racons de la Història!

Qui no recorda les escales impossibles d’Escher?

Doncs ara, un “peaso arbañí” ens ha demostrat que no eren tan impossibles:

Sara, Salim i Javier són metges. Sara, Salim i Javier han estat imputats durant molt de temps com si fossin vulgars delinqüents. Sara, Salim i Javier han vist els seus noms corren pels diaris. Sara, Salim i Javier han estat víctimes de la intolerància d’unes quantes associacions i partits polítics a qui es va deixar exercir l’acusació popular. Però, sobre tot, Sara, Salim i Javier han patit l’acarnissament (no terapèutic) d’uns agents de la Guàrdia Civil que van avantposar els seus prejudicis ideològics a l’imperi de la llei.

Ells no van ser les úniques víctimes del sistema: un nodrit grup de dones també van caure sota la mirada escrutadora de policies, jutges, polítics i periodistes. Un malson que ha durat més de dos anys, fins que un jutge ha posat punt i final a una història que no hauria d’haver començat mai: la de la Clínica Isadora, que el febrer del 2007 va omplir els diaris d’acusacions infundades.

I ara, un jutge, García de Dios es diu l’home (si és de déu, ha de tenir totes les benediccions), diu, no solament que no existien ni tan sols indicis de cap delicte, sinó que afegeix que el Capità N-57683-G, l’Alferes A-04134-P i el Sergent I-25445-A, van articular una investigació policial

I ara, jo em pregunto: si els veïns i coneguts de la Sara, el Salim i el Javier van veure i viure totes les sospites que queien sobre ells, tota la pressió mediàtica que van patir, els agents judicials portant citacions a casa seva, en fi, tot el circ que es va muntar; cóm és possible que del Capità, de l’Alferes i del Sergent només en podem saber el número de la seva placa? Jo també vull muntar el circ a casa del Capità, de l’Alferes i del Sergent! Jo els vull veure sentats al banquet dels acusats per prevaricació, per abus de poder, per arbitrarietat en l’exercici de la funció pública, pel que sigui… I vull saber els seus noms i cognoms, el seu domicili, vull sotmetre’ls a la vergonya pública i vull que els fotin fora del cos o com a mínim que els enviïn a la Marina, ja que a galeres no es pot.

Perquè s’han d’amagar els noms i cognoms d’aquests individus que, amb el més absolut menyspreu de la intimitat de les dones que havien avortat en aquesta clínica, les van citar a declarar i van posar noms, cognoms i DNI’s de totes elles en els seus oficis e informes? Individus que van anar per la clínica prenent fotografies del personal sanitari per a que l’identifiquessin les dones; individus que van sol·licitar i van aconseguir d’un altre jutge la intervenció del telèfon de la Sara. Rates de cloaca, en definitiva de les que ens hauríem de deslliurar tan aviat com sigui possible.

I no estaria de més, que el Ministeri de l’Interior donés alguna mena de disculpa per aquestes actuacions irregulars de la policia i el Ministeri de Justícia o el Consell del Poder Judicial per la, també irregular, actuació d’un jutge que va emparar tota aquesta

I tota una serie d’associacions a les que els hi va faltar temps per a presentar-se en el procés penal com acusació popular

i que ahir es manifestaven per Madrid (amb tot el suport dels partits de la dreta cavernícola espanyola, Ansar al frente) també podrien donar alguna explicació i manifestar públicament que, seguint les ordres del jutge, han destruït tota la documentació que puguin tenir del procés i, en particular, les llistes de clients de la clínica

En fi, només em resta animar a la Sara, el Salim i el Javier per a que iniciïn les accions penals pertinents contra el Capità, l’Alferes i el Sergent anònims, tal com els hi suggereix el jutge

Res m’agradaria més que veure aquests tres policies (per anomenar-los d’alguna manera) a la presó i expulsats del cos.

NOTA: Tots els retalls han estat extrets d’una fotocòpia de l’Auto dictat el passat dia 15, pel jutge Ramiro García de Dios Ferreiro, titular del Jutjat d’Instrucció num. 6 de Madrid. A vegades, algunes decisions judicials em fan tornar la confiança en la justícia.