Avui fa sis mesos que vaig encetar aquesta cosa d’escriure en públic. No se si he avorrit gaire al personal; probablement si, encara que no ho diran. De totes formes, i mentre tingui temps, ho continuaré fent. He descobert que m’agrada; i d’alguna manera m’obligo a reflexionar. Convé fer-ho, sense menjar-se gaire el cap, però fer-ho. De fet ja ho feia abans, només que ho deixava en fulls que, amb el temps, acabaven a la paperera. Ara queden aquí, ben arxivats i guardats. Quines coses te la tecnologia!

He vist que ahir es va batre el rècord de visites diari a aquest bloc. Curiosament, el rècord anterior era del 21 d’abril, també el dia abans de complir tres mesos. Fa alguna cosa el WordPress per a celebrar les efemèrides? En fi, tant se val …

Com que un és amant de les mates, fa uns dies vaig intentar crear-me un model explicatiu de perquè uns posts tenien més visites que d’altres. Vaig buscar la correlació estadística entre nombre de visites i nombre de fotografies, de links, de paraules, etc. de cada post. Però després de moltes regressions no vaig trobar res significatiu (els R2 no arribaven ni a 0,2). Com que no tinc cap ganes de generar-me un model caòtic (segurament més explicatiu), ho he deixat córrer. Seguiré a la babalà, com fins ara.

Un darrer apunt: He llegit l’últim llibre d’en Zafón. No mereix ni un comentari. És una novel·la vulgar. Estic per tornar a mirar-me La sombra del viento, per a veure si és que em vaig enlluernar o es que era realment molt millor. Però no ho faré: tinc altres lectures i relectures més interessants al calaix. No em puc estar de dir una cosa del llibre. Pàgina 259 darreres línies: “Visualicé el saldo que reposaba en mi cuenta del Banco Hispano Americano y me dije …” (el subratllat és meu). Un milió d’exemplars, medis de comunicació a dojo, tots els calers d’en Lara ficats pel mig, però no van contractar un bon corrector ni van fer una segona lectura. Així funciona la literatura actual!

El blogaire, blocaire o blogger (com coi es digui!) Xfar creu que estic enfadat perquè jo no crec gaire en la distinció entre “gent de lletres” i “gent de ciències”. No ho estic d’enfadat; només em sembla una classificació poc oportuna: sembla com si limitéssim les capacitats de cada qual. Però potser li hauré de donar la raó, en part. Divendres vaig ser al Teatre Lliure; feien A disappearing number, una obra difícil de catalogar. Jo esperava trobar alguna cara coneguda de la Facultat de Matemàtiques. No és que jo hi faixi gaires relacions públiques per allà, però sempre veus les mateixes cares; normal. Doncs, no: només vaig veure una cara coneguda. I la del amic que m’acompanyava, clar. O sigui, els matemàtics no estan interessats pel teatre; sobre tot tenint en compte que aquesta obra va de matemàtiques i de matemàtics.

Qui hi havia per allà? Doncs bàsicament gent del món del teatre i del cinema, aficionats recalcitrants del teatre i algun despistat que no sabia on anava. La sala Fabià Puigserver era prou plena, el que diu molt a favor dels aficionats que es van aplegar per a veure una proposta molt complexa. Perquè complexe és convertir en teatre el llibre de G.H. Hardy A Mathematician’s Apology (Apologia d’un matemàtic). Em nego a traduir apology per disculpa com he vist que ha fet algun crític. A qui se li acudiria traduir la Απολογία Σωκράτους de Plató per la Disculpa de Sòcrates?

Perquè el que fa Hardy en el seu llibre, escrit el 1940 (quan ja tenia 63 anys i estava retirat després d’un atac de cor de l’any anterior), és el mateix que fa Sòcrates davant dels seus jutges: justificar la seva vida. Una vida dedicada a las matemàtiques pures: a la teoria de nombres. En el llibre, entre moltes altres coses, ens relata la seva relació amb Ramanujan, un hindú autodidacta, però amb unes capacitats extraordinàries per al pensament numèric abstracte. Per que us feu idea d’aquesta notable habilitat vegeu aquesta anècdota explicada per en Hardy al seu llibre i reproduïda esquemàticament a l’obra de teatre: Quan en Ramanujan era malalt a l’Hospital de Putnam, en Hardy el va anar a visitar i per encetar alguna conversa li diu:

- M’ha portat fins aquí un taxi amb un nombre de matrícula ximple: 1729.

- No - li respon Ramanujan -, 1729 és un nombre força interessant: és el nombre més petit que pot ser expressat per dues vies diferents com la suma de dos cubs.

Efectivament, 1729 es pot escriure com 1³ + 12³ i també com 9³ + 10³. I no existeix cap nombre més petit del que es pugui fer una descomposició com aquesta. I si no, us reto a que el trobeu. La pregunta que et ve al cap immediatament és: com pot una persona preocupar-se d’aquestes coses i memoritzar-les totes?

Però parlem del teatre i deixem-nos estar de cabòries matemàtiques. He de reconèixer que la obra em va agradar molt. Però, es clar, sóc “de ciències”. Ell llibre de Hardy són unes memòries, molt ben escrites; de quan els matemàtics sabien escriure be. És l’època de Bertrand Russell, de Albert Einstein, de André Weil, de David Hilbert … Per conduir-nos per l’obra, l’autor ens posa un narrador, (Aninda) que només intervé quan és necessari per donar-li continuïtat a l’acció. I, a més, barreja amb la història original de Hardy, un altra d’actual: la d’un matrimoni (Ruth i Al, matemàtica ella, economista ell) que no s’entenen. Ell no compren la passió per les mates d’ella i ella no entén perquè el seu marit ha de ser sempre de viatge.

Amb aquests senzills ingredients i una escenografia gairebé minimalista, en la que no hi poden mancar les pissarres, arma predilecta dels matemàtics, ens recrea una història de passió pel pensament abstracte, volen fer-nos entendre que potser aquest pensament no està tant allunyat de la realitat com nosaltres creiem. En definitiva, com diu el narrador només començar, potser l’únic real que veurem durant l’obra seran les matemàtiques, perquè tot el demés (l’escenografia) no serà més que imitació i engany.

Per a mi, el que està més ben treballat de l’obra és precisament l’escenografia que permet que l’autor ens traslladi amb facilitat del mig de la ciutat de Madràs a una aula de matemàtiques o del despatx d’en Hardy a Cambridge a un avió en ple vol. A vegades és una mica precipitat i sembla que passin masses coses al mateix temps, però tot te el seu sentit. I el vestuari i la caracterització, que no semblen tenir importància, són magnífics: fixeu-vos si no en això:

El Hardy “teatral”                                       El Hardy “real”

Evidentment, l’obra no arriba, no pot arribar, a explicar tota la fondària del pensament de Hardy i de Ramanujan. Molt menys d’aquest segon, un gran intuïtiu l’obra del qual va estar sent analitzada durant anys; i encara podria ser que es trobés alguna cosa interessant. No obstant, planteja algunes associacions d’idees originals com les del continu matemàtic amb la connexió espaial i temporal dels fets o la de la convergència matemàtica amb les relacions interpersonals. Potser en això vagi més enllà del que el propi Hardy pensava, però no deixa de tenir el seu punt d’interès.

Per a mi, van ser dues hores d’autèntic plaer. Em vaig retrobar amb un llibre que ja m’havia agradat molt quan el vaig llegir. I un muntatge que, anant més enllà del llibre, vol proposar-nos idees intel·ligents sobre la vida i la mort, tot i respectant els seus continguts. Després vaig veure a la web de Complicite (la companyia de teatre) que havien tingut com a assessor matemàtic a Marcus du Sautoy per a desenvolupar la idea.

Vaig trobar a faltar dues coses que em van cridar molt l’atenció quan vaig llegir (ja fa anys) el llibre de Hardy. La primera és que no se si li dona prou importància al que, per Hardy, era la característica fonamental de les matemàtiques: la seva puresa i, per tant, la seva inutilitat. Hi ha un moment al llibre en que, per recalcar aquesta inutilitat diu (i ho diu el 1940 enmig d’una gran guerra): Es diu que una ciència és útil quan el seu desenvolupament tendeix a augmentar les desigualtats existents en la distribució de la riquesa; o més directament, si promou la destrucció de la vida humana.

La segona es que, si be és cert que la relació Hardy-Ramanujan està envoltada d’un aura romàntica i misteriosa, sobre tot per la prematura mort de Ramanujan el 1920 amb només 33 anys, la relació més prolífica que ens explica Hardy al llibre és la que va tenir amb Littlewood. Jo he arribat a sentir algun jove referir-se a Hardy-Littlewood pensant que era una sola persona! Hardy i Littlewood van col·laborar al llarg de 35 anys (fins pràcticament la mort de Hardy el 1947) i van publicar més d’un centenar d’articles conjunts. I no us penseu que aquesta relació fos britànicament professional i no tingués també els seus aspectes teatrals. Quan Hardy i Littlewood van iniciar aquesta relació van establir les normes per les que s’havia de regular: avui se les coneix amb el nom de les regles de Hardy-Littlewood:

1. Quan un escrigui a l’altre, és completament indiferent si el que escriu és correcte o no.
2. Quan un rebi un escrit de l’altre, no te cap obligació de llegir-lo; i molt menys de contestar-lo.
3. Malgrat que realment no importa si tots dos pensem simultàniament en el mateix detall, seria preferible que no ho féssim.
4. És totalment indiferent si un dels dos no ha contribuït ni en una sola coma a qualsevol dels escrits que publiquem conjuntament.

Littlewood, a més, també va colaborar en la formació de Ramanujan, encara que potser ell no fos tant entusiasta com ho era en Hardy sobre les posibilitats del hindù. A Littlewood el posava molt nerviós que Ramanujan pogués deixar anar mitja dotzena de teoremes (tots ells verdaders) sense cap demostració, només intuïtivament.

En fi, aquí queda la proposta per si algun director la vol fer seva. Estic segur que amb aquesta mena de relació es podria treure un argument interessant i/o divertit per a un film o una obra de teatre. Si algú s’anima … jo l’assessoreria amb molt de gust; encara que sigui “de ciències”.

El meu besoncle Pau Sabater (el Tero, 1884-1919)

segons un dibuix aparegut a la revista “Fructidor” num. 5 de 1919.

El 18 de juliol de 1919, a Barcelona, el militant cenetista Pau Sabater i Lliró (El Tero), que havia nascut a Algerri en 1884, es raptat i assassinat per una banda de pistolers de l’anomenat «Sindicato Libre» finançat per la patronal i dirigit per l’excomissari Bravo Portillo. A la una de la nit, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández i Joan Serra, fill d’un empresari– van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l’Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l’endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros, esposa de Sabater, del seu assassinat. Entre els patrons que van finançar aquest crim es trobava Arturo Elizalde, que serà a la vegada mort per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any. Pau Sabater, de 35 anys, era el secretari del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona i portava en el moment de la seva mort una vaga en marxa, ja que ocupava la presidència de la comissió negociadora del Ram de l’Aigua. És, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Martínez Anido i el cap de policia Artegui. El Fitxer Lasarte, conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama.

Feia temps que no parlava del meu ¿benvolgut? Max Aue. Avui continuaré amb el tema dels músics que ja havia encetat en posts anteriors sobre Bach i Mozart que són els autors més citats al llarg del llibre. En una obra escrita per un nazi, podria semblar normal que un dels compositors més citats fos Wagner, però no és així. Els compositors més citats per en Max, després de Bach i Mozart, són els barrocs francesos Rameau i Couperin. 

Potser la intenció de l’autor és reafirmar l’educació francesa que ha rebut el protagonista, juntament amb altres passatges rememoratius de la seva infància i adolescència a col.legis francesos. No obstant, si es llegeix amb deteniment la novel·la, de fet, només apareixen en tres ocasions.

Començaré per la del mig: apareix en la llarga conversa que mantenen Max Aue i el seu cunyat Berndt von Üxküll en un restaurant a Berlí, en la que repassen el panorama musical europeu de la seva època. En Berndt fa referència a la poca atenció que es prestava aleshores a la música antiga francesa. A mi em fa l’efecte que no era solament a la francesa, si no a la música antiga en general. Gairebé com ara, amb l’única diferència que, com que podem disposar de bones gravacions, ens les posem com a música de fons mentre llegim o estudiem, perquè es una música que no fa aixecar de la cadira; acompanya i prou. També és cert que els musicòlegs moderns (posteriors a la Guerra) li han prestat una atenció que potser fins aleshores no se li havia donat. Per això te raó en von Üxküll quan diu que hi ha tot un tresor per a descobrir en aquests compositors del XVIII francès.

La darrera vegada que apareixen els nom de Rameau i Couperin (juntament amb Balbastre i Forqueray, dels qui ja vaig parlar) és quan en Max està retirat a la mansió de von Üxküll a Pomerània. Regirant la biblioteca, cauen a les seves mans una pila de partitures d’aquests quatre compositors. Quan es mira la Gavota amb sis variacions, la música li ve al cap, tot i que és incapaç de llegir la partitura; ja sabem que no ha estudiat música i prou greu li sap. Això és una autèntica proesa; no és precisament una de les músiques més conegudes de Rameau, que te altres obres més difoses. I si no us ho creieu mireu-se aquest vídeo i escolteu. Mireu-se també el pianista: fa unes animalades mentre toca força curioses. En Max recorda també aleshores que en Berndt, a Berlí, havia acabat la conversa parlant de Rameau i dient que la seva música és lúdica, alegre, d’una gaia ciència que no descuida ni les matemàtiques ni la vida. Com si fossin coses diferents! Jeje 

Però la primera vegada que parla dels barrocs francesos és la que més m’havia quedat al cap al llegir el llibre per primer cop. Quan és a Ucraïna, te un servent: Yakov, un nen jove, jueu, virtuós del piano. No solament li fa d’ajuda de cambra, si no que, a més, toca el piano per a ell i tots dos gaudeixen de l’encant de la música. Arriba a haver-hi una certa tendresa en la seva relació. En Max encara ens pot semblar humà. Com que el nen no coneix la música francesa, en Max encarrega unes partitures a Berlí. Però la mala sort voldrà que quan arribin les partitures el nen ja sigui mort. Bé, no la mala sort, si no l’aferrissament dels oficials nazis que decideixen carregar-se’l quan en un accident perd la mà i ja és inútil per a tocar el piano. Quan en Max s’assabenta de la mort (no estava al regiment en el moment en que succeïx) està més interessat en conèixer els detalls de la posterior discussió entre oficials nazis que en la mort del nen. Per a l’únic que volia en Yakov, era pel piano!

Una de les coses que em tenia intrigat era perquè Littell busca dos compositors gairebé desconeguts, com Forqueray i Balbastre, per parlar-nos del barrocs francesos i es deixa el pare de tots ells: Jean Baptiste Lully. Lully va ser l’introductor de la música italiana a França (havia nascut a Florència), va ser compositor de la cort de Lluís XIV i, al contrari que la majora de músics, també va ser home d’èxit, tant artístic com financer. Prolífic a més no poder, va compondre òperes, ballets, suites i tot el que se li va posar pel davant. Va morir d’una gangrena al peu produïda, segons diuen, per una ferida amb la batuta mentre dirigia el seu Te Deum. La història no es gaire creïble, perquè, si bé és cert que a les danses sempre hi havia un mestre de concert que puntejava els compassos amb un bastó de ferro picant a terra, també és cert que en un Te Deum no hi han danses. O sigui que … Creieu el que us vingui de gust.

Doncs bé, al rellegir la novel·la, m’he adonat que potser Littell ens està picant l’ullet. Les partitures que ha demanat a Berlí pel Yakov, els hi acaba portant Eichmann quan es troben a les oficines d’en Max, a Kiev. Eichmann surt bastant a la novel·la i sempre és retratat com el buròcrata eficient pel que es va fer passar en el seu judici a Jerusalem als anys 60’s, cosa que no el va salvar de ser condemnat a mort i executat. En aquesta trobada amb en Max, Eichmann es mostra novament com el perfecte buròcrata: no solament li entrega les partitures, si no que li porta la factura i li demana també que li pagui els ports, per a liquidar-los a qui ha complert l’encàrrec, ja que ell només és el missatger.

Però resulta que qui ha complert l’encàrrec és el doctor Lulley, que no surt enlloc més a la novel·la! Jean Baptiste Lully va ser el precedent històric musical de Rameau i de Couperin i el doctor Lulley porta les partitures de Rameau i de Couperin a en Max. Ens ha fet l’ullet Littell? O potser no? Jo no crec gaire en les coincidències.

Després de la publicació (per fi!) de les balances fiscals, a algú li queda algun dubte de que hauríem de començar a pensar que fem per tornar-li Ceuta i Melilla al moro?

L’any 1978, just ara fa trenta anys, vaig anar dos caps de setmana seguits a Pamplona. El divendres dia 7 a la tarda sortíem de Barcelona una colla de gent en tres cotxes per anar a passar el cap de setmana a Pamplona, enmig de les festes de Sant Fermí. Jo tenia, i tinc, un amic allà que tenia un petit pis al carrer Carmen, al casc antic de la ciutat i aprop de la Navarrería, i ens el deixava per a que hi dormíssim les dues nits que pensàvem ser allà. En sacs de dormir i tirats pel terra, és clar, perquè el pis era realment menut. De totes maneres, érem joves i no teníem gaires intencions de dormir molt. 

Els que tingueu una edat, recordareu perfectament l’ambient d’efervescència política que es vivia en aquelles dates per tot el país. Les reivindicacions d’amnistia, d’autonomia, de llibertat eren clamoroses; les festes populars feien de caixa de ressonància de les manifestacions que es feien en aquest sentit. Les festes de Pamplona no podien ser menys: es notava a l’ambient un no se que tens, una barreja de gresca i emprenyamenta a parts iguals que pels forasters, com nosaltres, saltava a la vista. 

Com que aquelles festes son molt anàrquiques i nosaltres érem molts i amb interessos diferents, vam decidir que cadascú anés pel seu compte i trobar-nos només al vespre per a sopar. Així que el dissabte cadascú va fer la seva i vam quedar a les deu de la nit al monument als Furs de Navarra per anar a sopar plegats. Jo, amb la Rosa Maria (que ara és la meva esposa), el Joaquin (un xicot més gran que jo al que fa molt que no veig) i la seva dona (de la que no recordo el nom), vam estar donant tombs pel centre de la ciutat i ja ni recordo el que vam fer.

Quan s’anava fent l’hora que havíem quedat, estàvem pel carrer de San Nicolàs (la senda dels elefants: tothom porta una trompa) i vam començar a bellugar-nos cap al lloc de trobada. Devien ser quarts de nou o les nou del vespre, quan anàvem pel carrer Comedias i ens vam trobar enmig d’un sidral de policies i manifestants acollonant. Menys la dona del Joaquin, tots havíem estat un cop o altre a manifestacions; però la que hi havia per allà tenia una especial virulència. El Joaquin, com jo, era un paio molt tranquil. Militant de l’UGT i negociador incansable: em sembla que aconseguia tot el que es proposava per la seva persistència. Peró la seva dona era molt nerviosa i en veure-ns enmig d’aquell batibull, vam decidir mirar d’amagar-nos d’alguna manera. Com que tothom corria en totes direccions i no sabíem ben bé cap a on tirar, ens vam ficar en un portal que estava obert, però com que la xicota seguia molt nerviosa perquè continuava veient les corredisses pels vidres de la porta, vam decidir pujar escales amunt. Quan vam arribar al segon pis vam veure que allí hi havia la seu del Partit Comunista d’Euzkadi. L’atac de nervis que li va agafar a la noia no fa falta que l’expliqui.

Al cap de mitja hora, quan ella estava més calmada i vam veure que començava a haver-hi més tranquil·litat al carrer, vam sortir de l’escala i vam anar cap el passeig de Sarasate a on ens vam reunir amb el Fernando, l’Adolf, la Carme, la Maica i d’altres. L’Adolf i la Carme no s’havien assabentat de res: eren a l’altra punta de la ciutat, a la vora del Baluarte, i per allà no hi havien hagut aldarulls. El Fernando ens va explicar que els manifestants s’havien desplaçat cap el Govern Civil i que el merder era en aquells moments a l’Avinguda de Carles III. La veritat és que tot el centre de la ciutat semblava un camp de guerra. En Fernando, el meu amic d’allà, ens va explicar que la policia havia entrat a la plaça de braus disparant i que la tradicional sortida de les penyes de la plaça s’havia convertit en un aquelarre indescriptible. I, a partir d’aleshores, la debacle. Els grisos es van comportar amb autèntica crueltat i això va fer créixer encara més l’esperit de protesta.

El resultat de tot aquell enrenou ara és prou conegut: un mort, Germán Rodríguez, que des d’aleshores te una estela funerària al mig del Passeig de Roncesvalles (on el van matar), més de quinze ferits de bala i centenars de ferits per pilotes de goma, porres, caigudes i demés. Un dels espectacles més lamentables de la transició política que s’estava vivint al país. Jo no tinc cap mena de dubte que els responsables de tot allò van ser els policies. Si no, per què el Ministre de l’Interior, en Rodolfo Martín Villa, va cessar al Governador Civil de Navarra el dia següent i va traslladar els caps de la Policia i de la Guàrdia Civil els dies posteriors?

Ja no recordo ni si vam sopar, ni com va anar la resta de la nit. Les cares de la gent pels carrers eren d’una amargor que costa treure’s del cap. La noticia havia corregut com la pólvora i la indignació de la majoria de la gent era ostensible, tot i que a Pamplona hi havia (hi em sembla que encara hi ha) un nodrit grup de ultres. No és per casualitat que allà estigui la Universitat del Opus!

Al matí de diumenge, la ciutat es va llevar trista i gris. La majoria dels actes de les festes es van suspendre. No hi havia en la gent la més mínima alegria. Algun dels meus amics d’allà, més exaltat, deia que s’havia de prendre el palau d’hivern … “El Pensamiento Navarro”, la versió local de “El Alcázar” diari ultradretà, orgue de la Falange, aprofitava per carregar-li les culpes al govern d’en Suàrez, afirmant que “con Franco, esto no pasaba”. Però, fins i tot, el “Diario de Navarra”, marcadament conservador, insinuava que hi havia hagut un “excés de zel” en els membres de les forces de seguretat.

El cap de setmana següent tornava a Pamplona. El divendres 14 a la nit agafava un tren a Sants que em deixava a les sis del matí a Pamplona. Anava a la boda del Fernando i la Maica. Aquest cop no podia dormir al pis del carrer Carmen perquè era on anaven a viure els nuvis i el dia després de la boda tampoc es tractava de molestar. Vaig anar a dormir al pis d’en Larra; el seu cognom és Larraona, però tots el coneixem per Larra. La indignació pels fets del cap de setmana anterior encara es palpava pel carrer. Amb en Larra vam anar a fer un tomb pels carrers on hi va haver més aldarulls: els voltants de la plaça de braus. A l’avinguda Roncesvalles encara eren perfectament visibles els impactes de bala a les parets; n’hi havia molts, masses per a ser fruit dels nervis. Alló havia estat una cosa planificada i ordenada per alguna alta instància. No se per qui, però allò no va ser fortuït.

Avui m’he assabentat que de tot allò no se’n sap res. Que totes les denúncies que es van interposar van ser sobreseïdes pels jutges i que no es va fer cap investigació sobre les responsabilitats més enllà dels cessaments i trasllats que ja he comentat. Potser ens convindria destapar algunes coses de la nostra transició política que diuen que va ser tant exemplar. Aquests dies passats, a Pamplona, també hi ha hagut gent que ha recordat a Germán Rodríguez i els fets d’aquells sanfermines tant desgraciats. Però això no és suficient, cal que enfrontem el nostre passat i ara que es parla tant de la memòria històrica, no la limitem temporalment a l’abril de 1939. Per què els familiars de Germán Rodríguez no poden esperar que es faci justícia i les reparacions que calguin? Potser han estat aquestes coses les que han fet que el fenomen del terrorisme continuí viu en aquelles contrades.

Mireu-se aquest video, val la pena.

Des de Barcelona, un record també per en Germán i les altres víctimes d’aquells fets.

El passat dia 1 de juliol, el matemàtic xinés, Xian-Jin Li, va penjar al arXiv (http://arxiv.org) una demostració de la Hipòtesi de Riemann. L’arXiv és un servei de la Biblioteca de la Universitat de Cornell que fan servir molts científics per a penjar els seus treballs, abans de la seva publicació a les revistes prestigioses que pot trigar mesos, degut al estricte procés de revisió que aquestes tenen establert. La publicació prèvia al arXiv serveix per a dues coses:

1. Dona constància de la data en que es va escriure l’article i evita les discussions, tant habituals entre científics, sobre el descobriment. En el camp de les matemàtiques, és famosa la agre polèmica que van mantenir Newton i Leibnitz sobre qui havia descobert el càlcul diferencial.
2. Permet que científics que treballen en el mateix camp polemitzin amb l’autor o li assenyalin aspectes poc raonables del seu treball.

La Hipòtesi de Riemann diu el següent: Tots els zeros no trivials de la funció Zeta, tenen modul real ½. Bernard Riemann ho va afirmar en un treball seu de l’any 1859 (aviat complirà 150 anys), però no ho va demostrar perquè només era un comentari dins d’un treball sobre un altre tema. Aquesta demostració ha portat de cap a molts matemàtics des d’aleshores i no entraré en detalls perquè hi ha un llibre de divulgació recent (del que em sembla recordar que ja vaig parlar) de Marcus du Sautoy, La música de los números primos, que segueix de forma amena però rigorosa, l’aventura intel·lectual que han estat totes les temptatives de demostració.

L’any 2003, en un projecte d’informàtica distribuïda, el ZetaGrid, a la vora de dotze milers d’ordinadors de tot el món es van posar a calcular zeros de la funció i el dia 1 de desembre del 2005, després d’haver calculat bilions de zeros, es va donar per tancat el projecte sense haver-ne trobat cap que no tingués de modul real ½. Però això, que per a un físic seria raó suficient, per a un matemàtic no ho és. Encara queden molts zeros per computar (de fet, sabem que n’hi ha infinits) i res no ens pot assegurar que no en trobarem algun que no acompleixi la norma.

Aquest podria ser un problema semblant al de calcular tots els decimals de Π, del que ja havia parlat en un post anterior, però no és així per dues raons:

1. Els matemàtics no poden deixar de treballar pel fet que un teorema no estigui suficientment demostrat i, actualment, hi han moltes demostracions en Teoria de Nombres que comencen dient: Si la Hipòtesi de Riemann és certa, aleshores … És evident que totes aquestes demostracions no es poden considerar teoremes; només ho son provisionalment, ja que no sabem del cert si la Hipòtesi de Riemann és verdadera. La demostració de la Hipòtesi de Riemann convertiria automàticament totes aquestes demostracions en teoremes.
2. I un altra més important encara: la Hipòtesi de Riemann permetria conèixer la distribució exacta dels nombres primers al llarg de tota la cadena dels nombres naturals. I això, que sembla un coneixement inútil, no ho és gens. Tots els sistemes de seguretat del nostre estimat Internet es basen en el desconeixement que tenim de la distribució dels nombres primers. Quan ens identifiquem per accedir als detalls de les nostres comptes corrents bancàries o per prorrogar els llibres que tenim en préstec de la biblioteca, sense que nosaltres ho sabem, els ordinadors s’estan intercanviant uns nombres primers de més de 120 xifres cadascun. Si el seu producte és el que espera l’ordinador, ens dona accés, i si no, ens fa fora del sistema.

Imagineu-vos que podria passar si algú aconseguís un algoritme que li proporcionés tots els nombres primers: només li caldria anar provant-los per accedir amb facilitat a qualsevol sistema informàtic protegit amb aquest sistema de claus, que són gairebé tots. No se si seguiu una sèrie que fan a no se quina tele que es diu Numb3rs. A mi m’agrada molt. Es tracta d’un profe de mates de una hipotètica universitat, CalSci, i el seu germà, agent del FBI. El primer ajuda en les investigacions del segon, aplicant models matemàtics a les proves policials. Pels que sigueu una mica mitòmans us diré que el productor executiu de la sèrie és Ridley Scott (el director de Blade Runner). Doncs bé, en un un capítol de la primera temporada, precisament es plantejava aquest problema: un matemàtic, que deia haver demostrat la Hipòtesi de Riemann, era assassinat i la demostració no apareixia per enlloc.

Ja veieu doncs que el tema no és qualsevol cosa.

Què ha passat amb la darrera temptativa dels nostre xinés Xian-Ji Li? Doncs que la quantitat de comentaris i respostes que va rebre al arXiv va ser tan tremenda que els dies següents, 2 i 3 de juliol, va penjar versions modificades de la seva demostració, recollint les crítiques que li havien anat fent altres matemàtics interessats en el tema (que són molts). Finalment, el dia 6 de juliol, va penjar la versió definitiva de la demostració. Que va retirar unes hores després, reconeixent que hi ha via un greu error en el seu teorema 7.3, on aplicava una extensió de la transformació de Fourier a una funció que no ho permetia.

Pels matemàtics masocas, penjo els enllaços a les tres primeres versions de la demostració. A veure si sou capaços de trobar els errors!

• Versió 1
• Versió 2
• Versió 3

Em fa l’efecte que l’any vinent podrem celebrar el 150é aniversari de la Hipòtesi sense que ens hagi estat revelat el secret d’aquest arcà. I la Fundació Clay podrà continuar guardant el seu milió de dòlars que te destinats com a premi a qui ho resolgui, que, els pobres!, fa poc que ja van haver de pagar un altre milió de dòlars a Grigory Perelman per haver demostrat la Conjectura de Poincaré, un altre dels set problemes del milenar que tenien premi.

La setmana passada, com que em vaig passar un bon grapat d’hores entre aeroports i avions, vaig aconseguir acabar Vida i Destí de Vassili Grossman. El avió era com aquells de joguina: 35 o 40 places, dues hèlix immenses i un soroll considerable; però molt divertit, perquè tan a Barcelona com a Almeria, vam anar a peu per les pistes fins al avió. Això només ho recordava vagament de fa molts anys. La novel.la és bona, sens dubte, però tan com per arribar a dir que és el Guerra i Pau del segle XX …

El primer motiu pel que no es pot comparar amb Guerra i Pau és perquè en aquesta hi ha veritablement moments de guerra i moments de pau, mentre que en Grossman ens explica unes històries entre 1941 i 1943, és a dir, totes durant la Segona Guerra Mundial. Però això seria anecdòtic. La diferència bàsica, per a mi, es que Grossman comença amb un mosaic de situacions i personatges diferents, però finalment només es centra en l’historia de tres d’aquests personatges (i el seu entorn, és clar): Strum, Krimov i Spiridonov, tots tres casats amb les tres germanes Xapoixnikov. Curiós el rol secundari que Grossman els hi otorga a les dones. Tolstoi, comença ja la seva gran novel·la amb els personatges que ens acompanyaran al llarg de les seves pàgines: Bezukov, Bolkonski i Rostov. Em fa una mica l’efecte que en Grossman no pot oblidar que va ser corresponsal de guerra i ens engalta, al començament, una sèrie d’escrits que potser no sabia com publicar. Relats breus, relacionats amb l’univers concentracionari o amb els oficials de les SS, que no tenen continuïtat.

Vasili Grossman, quan era corresponsal de guerra.
(Permeteu-me una frivolitat: m’encanten les ulleres que du. Si sabeu d’alguna botiga que en tinguin com aquestes, dieu-m’ho, perquè jo no aconsegueixo trobar-les).

L’estil literari potser si que s’assembli al de Tolstoi, però això no puc jutjar-ho amb seguretat perquè jo he llegit una traducció al català i ja sabeu el que es diu: traduttore, traditore. (Em sembla haver llegit que Umberto Eco ha publicat fa poc un text sobre les traduccions i els seus problemes semiològics. Quan vagi al FNAC m’ho miraré). De totes maneres, jo diria que l’estil s’apropa més a una mena de realisme socialista que a la prosa florida d’en Tolstoi.

La veritat es que jo creia que la novel·la era sobre la guerra mundial, però la veritat és que la guerra només és el telo de fons en el que es desenvolupen les vides d’un físic teòric, d’un militar comunista i d’un enginyer industrial (potser una caricatura del propi autor que, a la seva joventut havia sigut enginyer) i, sobre tot, dels seus problemes de relació amb el poder soviètic estalinista. És una denuncia política en tota regla dels excessos d’un règim polític que, en sentir-se amenaçat, va començar a buscar enemics per tot arreu; fins i tot a on n’hi havien. Històricament, cal dir que aquesta situació ja es trobava en la seva segona onada, perquè les primeres purgues importants de Stalin es van dur a terme el 1937 en els famosos processos de Moscou. També és cert, que després de l’assassinat de Trotski, el 1940, el camarada Stalin va veure l’oportunitat de desfer-se d’uns quants elements més, que podien qüestionar la rectitud dels dogmes del socialisme en un sòl país. I clar, tots els que havien tingut alguna relació amb la Tercera Internacional, tenien tots els nombres de la rifa.

El llibre és molt més fàcil de llegir que el del meu benvolgut? Max Aue. L’estil és molt menys feixuc, més directe, i les puntuacions estan fetes en la forma tradicional, de tal forma que en cada pàgina hi han uns quants punts i a part. A més, està compost de capítols breus: 74 a la primera part, 64 a la segona i 63 a la tercera (en això també s’assembla a Tolstoi: potser aquests encara son més breus que els de Tolstoi). Ja veieu que per mil pàgines això dona una mitja de cinc pàgines per capítol.

L’autor, en un intent d’introduir-hi un toc flaubertià, ens narra unes quantes històries amoroses. Però al final acaben resultant la part més dèbil del llibre. Sobre tot quan ens explica les relacions platòniques de Strum amb la dóna del seu amic Sokolov, que resulten bastant patètiques en uns personatges que ja tenen la seva edat.

Una de les coses que li donen aquest aire periodístic del que parlava, és que hi ha capítols que no son narratius. Són una mena d’articles d’opinió o d’assajos curts sobre algun tema polític, moral o vital. Si us mireu el capítol 50 de la primera part, veureu que es pot eliminar totalment sense que l’historia pateixi gens i que, d’altra banda, podria ser, per si mateix, un article de fons per a l’edició dominical de qualsevol diari de qualitat. És una reflexió sobre la submissió. La submissió de les víctimes, però també la submissió del botxins. El mateix tema que recórrer tota la novel·la de Littell, però que Grossman tracta de passada només en algun punt. I que clou amb una conclusió vaga i poc reflexionada, fent referència a les aspiracions innates del ésser humà, sense adonar-s’en que, amb les “aspiracions innates” és pot justificar qualsevol barbaritat. I si no ho creieu, llegiu Sade.

En alguna crítica havia llegit que també hi ha a la novel·la un interrogatori d’un oficial nazi amb un presoner soviètic, que podia resultar rememoratiu del magnific diàleg que mantenen Ilia Semionovich Pravdin i Max Aue a l’obra de Littell (pàgs. 398-408). Però el cert és que no tenen res a veure. Mentre Grossman ens descriu els llocs i els moviments dels personatges de l’interrogatori, Littell només ens posa el diàleg prescindint de l’entorn. El que a Grossman és narració, a Littell és pura reflexió política.

Ja començo a allargar-me massa, així que deixaré algunes altres de les idees que m’ha suggerit la seva lectura per algun altre dia en el que tingui més ganes o més temps per escriure.

Indubtablement, malgrat el que he dit, és una novel·la que val la pena llegir.

P.D. I demà a les vuit els Miura. Ja se que no us agraden gaire els encierros, però … a mi si!

La setmana passada i per qüestions de feina, vaig estar un parell de dies a Almeria. La veritat és que no vaig poder fer gens de turisme; només vaig donar una volta pel centre de la ciutat després de sopar. Vaig dormir a un hotel que estava a la mateixa plaça de la catedral, un racó encantador al centre del casc antic i que també és el lloc per on hi ha els bars i les terrasses per anar a fer una mica de sobretaula després de sopar. Com que estava tot sol només va ser això: una passejada i a dormir. L’hotel també era un lloc encisador: una antiga mansió aristocràtica reconvertida, amb només una vintena d’habitacions i un servei disposat a ajudar en tot.

No m’agrada gens viatjar sol. I, sobre tot, el que més em molesta es haver de sopar sol. Sempre he pensat que el menjar no és un acte biològic (que també) sinó que, fonamentalment, és un acte social: mengem amb amics, amb família, amb amants, fins i tot amb enemics. Per això, quan he de sopar sol, procuro xerrar amb els cambrers. La taula i la gastronomia sempre son un bon tema de conversa i a la gent li agrada explicar-te les coses de la seva terra. Vaig descobrir dues coses: un peix del que no havia sentit mai a parlar: el Gallo Pedro (una mena de turbot però d’aspecte més semblant al lluç) i las Tetas de la Sacristana.

null

Les Tetas de la Sacristana, com podeu veure és un vi. Només a un andalús se li pot acudir de posar aquest nom a un vi! És un vi força decent, fet amb Merlot i Tempranillo, un gust molt afruitat, amb una mica de regust a ametlles i, pel meu gust, un pel massa dolç. El fan a la Alcarria almeriense, la part més oriental de l’Alcarria i segurament a uns set-cents o vuit-cents metres sobre el nivell del mar.

Divendres, sopant a un restaurant de Barcelona, vaig descobrir que lo del Gallo Pedro, tampoc és un descobriment absolut. Per aquí al nord de la mediterrània també hi ha aquesta mena de peix: a Catalunya se’n diu Gall de Sant Pere. No l’havia provat mai; i això que és bo, el condemnat!

I que te a veure tot això amb l’Alfonso Vidal y Planas? Doncs que ha donat la casualitat que abans d’ahir, vaig rebre un email d’una persona d’Almeria que va caure al meu bloc mentre buscava informació del Sr. Vidal y Planas. Si m’hagués escrit una setmana abans hauríem pogut quedar per a sopar i prendre una copa després del sopar. Quina llàstima!

En concret, l’Alberto, aquest és el seu nom, està buscant qualsevol mena d’informació sobre la obra de teatre més famosa d’aquest autor: Santa Isabel de Ceres, de la que em sembla que ja en vaig parlar en algun post anterior.

La veritat és que no l’he pogut ajudar gaire. De fet i com ja sabeu, el meu interès per aquest autor es limita a una de les seves novel.les (Bombas de Odio), perquè en ella es parla del meu besoncle. La veritat és que el personatge del Vidal y Planas és força atractiu i també vaig esbrinar alguna cosa sobre la seva poesia, publicada els darrers anys de la seva vida a l’exili mexicà. També hi ha un post sobre el tema, però no tinc ganes de buscar-lo.

Ara faig una crida a tots els lectors del bloc: Si sabeu on trobar material gràfic, periodístic o de qualsevol altra mena sobre la obra de teatre Santa Isabel de Ceres de Alfonso Vidal y Planas, que es va estrenar a Madrid l’any 1922 amb un èxit remarcable, Feu-m’ho saber. Així podrem ajudar l’Alberto d’Almeria en les seves recerques. Moltes gràcies a tots.

Com que se que entre els meus lectors hi ha algun bibliotecari, la crida va especialment dirigida a ell. Ja se que això és una provocació, però és el que hi ha … Hehe

Em sembla que va ser Oscar Wilde qui va dir allò de que les òperes sempre tenen el mateix argument: el tenor estima la soprano amb l’oposició del baríton.

El cas de la Luisa Miller (Verdi, 1849) que vaig anar a veure ahir és més heavy: al amor dels joves no solament s’hi oposa el baríton, sinó, a més, la mezzosoprano i els dos baixos. Clar, amb tanta oposició el drama no pot acabar bé. Per aquest motiu i, també, perquè va ser escrit per Schiller; algú coneix algun drama de Schiller que no acabi amb, al menys, una mort?

Luisa, camperola i filla del antic soldat Miller, i Rodolfo, fill del comte Walter, s’enamoren i els seus pares, per motius diferents: el primer per por i el segon per ambició, s’hi oposen. També s’hi oposen la duquessa Federica, que estima secretament Rodolfo, i Wurm, que estima secretament Luisa. Amb això ja teniu servit un bon catàleg de passions: gelosia, por, ambició, concupiscència, odi, amor, … Si tot això ho adobes amb unes dosi de xantatge, engany, traïció, mentides, poder i diners, ja tens el material per a un drama romàntic en tota regla. Cal reconèixer que Verdi i el llibretista, Salvatore Cammarano (el mateix que havia escrit força óperes de Donizetti), se’n surten prou bé. Amb un llenguatge directe i planer que segurament en aquella època devia arribar al cor del poble que, a Itàlia, anava força a la òpera. Avui en dia és infumable, clar.

Però suposo que els qui s’acosten a l’òpera, ho fan de la mateixa manera que qui s’acosta a Las Meninas de Velázquez o a El naixement de la Primavera de Botticelli. Només es tracta d’una obra d’art que cal emmarcar en el seu temps i el seu lloc. Per això no riu ningú a les representacions; i creieu-me que motius per enfotre-se’n no en falten. I no és que les passions bàsiques del ésser humà hagin canviat gaire; és que la representació que ens fem d’elles, no te res a veure d’una època a un altra. A fi de comptes, continuem fent i veient melodrames, potser masses, al cinema, a la televisió, a les novel·les.

Per tot això em sembla molt encertada la posta en escena que ens va oferir el Liceu procedent de la Opéra National de Paris. Respectuosa amb el lloc de l’acció: les valls i muntanyes suïsses; però amb un toc de modernitat per a no semblar carrinclona.

Que dir de la música? És un verdi d’abans de les seves grans òperes però posterior als anys de galera en els que en va escriure una pila, però de poc interès. A mi sempre m’ha fet l’efecte que en Verdi va ser el primer gran mestre del Cortar y Pegar. Aprofitava les melodies per anar-les traspassant d’un òpera a un altra. Ahir mateix, em va donar aquesta impressió; com si alguns fragments ja els tingués escoltats, tot i que era la primera vegada que veia aquesta obra. Malgrat tot, cal dir que està bastant més arrodonida que les òperes dels anys anteriors. A ràfegues, a onades però amb un ritme creixent fins al sospir del tenor per la felicitat perduda.

Dels cantants cal dir que hi han velles glòries que convindria que pensessin en retirar-se; i penso en Samuel Ramey. Qui l’ha vist i qui el veu! A la Stoyanova no l’havia sentit mai, però ho va fer força bé: amb força quan el text ho requeria i amb melangia en altres moments. Sens dubte, la gran triomfadora de la nit.