Princeton University Press, 2009.

A la portada del llibre que tinc a les mans, hi ha una còpia d’una tarja d’identificació, emesa pel govern feixista italià, a nom de Peter Thullen. Pel títol del llibre, sembla com si Thullen hagi estat el matemàtic més important dels que van emigrar d’Alemanya durant l’època nazi. Res més lluny de la veritat. Thullen, segurament, hagués arribat a ser un gran matemàtic; la seva tesi doctoral de 1931 sobre teoria de les funcions analítiques de múltiples variables complexes, era tot un presagi.

Però, el 1933, Hitler es va interposar en el seu camí. L’any anterior havia d’haver anat a la Universitat de Roma, amb una beca per a completar estudis, però una operació quirúrgica que havia de ser senzilla, es va complicar fins al punt que va haver de restar a Alemanya fins a la tardor següent. L’octubre de 1933 marxava cap a Roma i, com ell ja suposava, era per no tornar mai més a Alemanya.

Durant el curs 1933-34, mentre estava a Roma va aprofitar per escriure, juntament amb el seu director de tesi, Heinrich Behnke (que va restar a la seva universitat de Münster), un llibre canònic sobre el mateix tema (Theorie der Funktionen mehrerer komplexer Veranderlichen‎), i també un extens article (Zur Theorie der Singularitäten der Funktionen mehrerer komplexen Veränderlichen) juntament amb Henry Cartan, que en unes memòries diu que Thullen va ser un dels seus grans amics. I aquí es va acabar la carrera de matemàtic teòric del senyor Thullen.

El senyor Thullen no era jueu, el senyor Thullen havia estat membre actiu de les joventuts catòliques. Suposo que aquest moviment juvenil devia ser una cosa semblant al que van ser a Espanya les JOAC (Joventuts Obreres d’Acció Catòlica), i aquesta barreja religiosa i social, el portava a enemistar-se amb tot el que significava el nacional socialisme.

En acabar el curs a Roma, va buscar-se una feina, qualsevol feina a qualsevol lloc del món. I va anar a parar a Quito (Equador). Durant més de quinze anys va estar pels països hispans americans establint les bases matemàtiques dels seus sistemes de seguretat social. Moltes d’aquestes nacions, Panamà, Colòmbia, Paraguai, Equador, li deuen els fonaments del seus sistemes de previsió social. Per això també, moltes de les seves obres d’aquest temps (1935-1952) estan escrites en castellà: El régimen de los salarios mínimos en el Paraguay, Sobre la compatibilidad de tasas de morbilidad y de sus componentes, Caja de seguro social de Panamá, Técnicas actuariales de la seguridad social: regímenes de las pensiones de invalidez, de vejez y de sobrevivientes.

L’any 1952 va tornar a Europa: el van anomenar matemàtic en cap de la OIT (Organització Internacional del Treball) i poc després director d’un dels seus departaments. Quan es va jubilar, el 1967 va retornar a l’ensenyament de la matemàtica teòrica a la Universitat de Friburg (Suïssa) com a professor emèrit, fins el 1977; ja tenia setanta anys.

L’any 1988, remenant papers antics que tenia per casa, va trobar una mena de diari personal que va encetar quan Hitler va arribar a la cancelleria del Reich (abril de 1933) i va acabar poc abans del seu viatge cap a Roma (juliol de 1933). Això el va portar a molt tristos records i va decidir ordenar-ho, prologar-ho i anotar-ho per oferir-ho com a regal als seus cinc fills. Tot aquest material va ser publicat en alemany l’any 2000 (quan ell ja era mort) per la revista EXIL – Berendsohn-Forschungsstelle für deutsche Exilliteratur  i ara, en el llibre que tinc a les mans (Apendix 6), s’ha traduït a l’anglès, gràcies al seu fill gran, Jorge Thullen.

Com ell mateix diu a la introducció: “Aquestes anotacions es van fer en un període en el que estava totalment absorbit per la meva recerca matemàtica. Devia tenir una premonició d’alguna cosa inusual, especial, que em va portar a registrar els fets i aconteixements tal com passaven, a vegades de forma fragmentària”. Tampoc pretenen ser un tractat que expliqui els complexes factors històrics que van conduir el seu país a aquella situació; son més aviat reflexions ràpides sobre els fets que passaven, escrites amb espontaneïtat. Però, com ell mateix també diu (i això és important), les seves anotacions son el testimoni que qualsevol que volgués, podia conèixer, es més: coneixia, el suficient sobre el que estava passant. En definitiva, que els Max Aue’s van escollir lliurement ser-ho.

Per davant nostre circulen molts fets coneguts i d’altres menys coneguts: la covardia dels professors universitaris per oposar-se a la bogeria, la dissolució de tots els moviments juvenils (catòlics i protestants, wandervögel i scouts) per integrar-los a les Joventuts Hitlerianes amb el recolzament d’algun dels seus dirigents, les desastroses notícies de la conferència de desarmament, la manipulació de les eleccions a l’església protestant, …

I en un epíleg, escrit el 1988, ens explica la seva situació a Equador, a on hi havia dues comunitats alemanyes perfectament diferenciades: d’una banda, els diplomàtics i industrials partidaris d’Hitler i, d’altra, els exilats. La segona creixia dia a dia, mentre la primera continuava igual o disminuïa; per això van organitzar l’associació dels alemanys lliures. I ell havia trobat un altra activitat creativa i fascinant en la construcció d’un sistema de seguretat social, una cosa que no devia estar massa allunyada dels seus ideals catòlics de joventut. Naturalment va adquirir la nacionalitat equatoriana, encara que algun dels cops d’estat, tan habituals en aquells països, el va fer marxar a Colòmbia, abans del seu retorn a Europa.

Racons de la Història!