No sé per quin motiu deu ser, però darrerament estant sortint molts llibres sobre la Segona Guerra Mundial i el nazisme. Suposo que el fet que ja hagin passat més de 75 anys de la crema dels Reichstag i que ja hagin desaparegut la majoria dels protagonistes d’aquells temps fa que es pugui analitzar l’època d’una forma més objectiva, lliure de les pressions que podrien significar ferir sentiments de gent encara viva. És una mica com el que va fer Chateaubriand en escriure les seves memòries: les anava entregant al seu editor amb la condició que no es publiquessin fins que ell hagués mort (per això les va titular Memòries d’Ultratomba); d’aquesta manera es va sentir lliure per parlar a tort i dret, bé o malament, dels seus contemporanis, sense preocupar-se del que li poguessin respondre: ell ja no hi seria!

En el camp de la història de les matemàtiques també s’està donant el mateix fenomen: si abans de vacances parlava del llibre de Sanford Segal, Mathematicians under the Nazis, fa uns mesos s’ha editat un altre llibre titulat Mathematicians Fleeing from Nazi Germany (Reinhard Siegmund-Schultze, Princeton University Press. July 26, 2009). Mentre el primer és un estudi de la situació dels professors universitaris de matemàtiques durant el període nazi, el segon estudia les migracions d’aquest mateix grup professional, particularment, la migració de matemàtics alemanys cap els Estats Units. De fet, aquest segon, és una revissió i ampliació, traduïda a l’anglés, de la tesi de l’autor de 1998.

És un fet que, mentre el percentatge de jueus entre la població en general a l’alemanya nazi era baix (un 2 o 3%), a les capes universitàries el percentatge creixia i, entre els matemàtics, era especialment gran arribant a un 20% en el cas d’algunes de les universitats més grans com Berlín o Goettingen. Per això, les baixes de professors induïdes per les lleis racials nazis a partir de 1933, van tenir especial rellevància en el camp de les matemàtiques i van fer perdre el primer lloc del que gaudia Alemanya en la disciplina en favor dels Estats Units.

Tampoc es tracta de fer un recompte de guanys i pèrdues, com molt bé afirma Siegmund-Schultze, cosa que seria pec menys que història-ficció, però és ben evident que Alemanya, amb aquesta política es va fer un harakiri intel·lectual important.

Un dels casos que expliquen ambdós autors, i que jo desconeixia, m’ha semblat particularment trist. És el cas de Fritz Noether, germà petit de la gran matemàtica Emma Noether, primera professora universitària alemanya de matemàtiques amb el total recolzament de David Hilbert.

Fritz Noether i la seva germana, Emma, el 1933. Font: Overwolfach Photo Collection

Fritz Noether era un competent especialista en matemàtica aplicada (la que es dedica a resoldre problemes físics, mecànics, etc.) i, per això, menys conegut que la seva germana. L’any 1933, quan es dicten les lleis per a “netejar el servei civil” ell tenia 48 anys. Havia estat combatent a la Primera Guerra Mundial, en la que havia rebut una Creu de Ferro i assolit el lloc de tinent. Per aquests motius, i encara que fos jueu, quedava exclòs de les normes d’aquelles lleis. No obstant, els seus alumnes, en repetides ocasions van presentar queixes al rectorat pel seu ascendent jueu, pel seu “escàs nacionalisme”, pel seu esquerranisme (era soci de l’Associació dels Drets Civils) i d’altres foteses semblants.

Tanta va ser la pressió que va rebre que, finalment, va sol·licitar el seu passi a la situació d’emèrit, una forma de poder conservar la seva pensió al 100%. No obstant, el mateix any 1933, li van oferir una plaça de professor a la Universitat de Tomsk (Unió Soviètica, avui Rússia), que va acceptar de bon grat. Uns anys després, el 1937, les autoritats soviètiques el van acusar d’espionatge en favor d’Alemanya i va ser empresonat. A partir de 1939 no es torna a tenir cap notícia d’ell.

A finals dels anys 80’s, amb la Glasnost d’en Gotbatxev, els seus fills Hermann i Gottfried, aconsegueixen que els obrin els arxius secrets d’aquells temps i s’assabenten que va ser arrestat el novembre de 1937, va ser jutjat per trotskista i espia l’octubre de 1938 i condemnat a 25 anys de presó. Aparentment, totes les probes de càrrec contra ell i els altres quatre russos jutjats al mateix temps, havien estat falsificades; eren els temps dels processos de Moscú.

Va ser empresonat a Orel (uns 200 Km al sud de Moscú). El 1939, quan es va signar el tractat Ribbentrop-Molotov, podria haver estat objecte d’intercanvi de presoners entre Alemanya i la Unió Soviètica, tal com establia el tractat. Però no va poder ser perquè, per un edicte nazi anterior (de 1938), Fritz Noether havia estat desposseït de la seva nacionalitat alemanya: era un apàtrida sense saber-ho.

L’any 1941, quan les tropes nazis envaeixen la Unió Soviètica, a la presó d’Orel es succeïxen una serie de judicis complementaris contra els ja condemnats i empresonats; la finalitat es no haver de portar-los a cap altre lloc, lluny de l’abast de les tropes nazis. El dia 8 de setembre, Fritz Noether es tornat a jutjar i condemnat a mort. El dia 10 es porta a terme l’execució. Els nazis ocuparan Orel el dia 8 d’octubre.

A finals de 1988, el Tribunal Suprem de la URSS, declara que, de fet, Fritz Noether no era culpable de cap crim i el 12 de maig de 1989 Hermann Noether, el seu fill, és oficialment informat de la “plena i completa rehabilitació” del seu pare. Si-us-plau, accepti les meves disculpes més sinceres, encara que comprenc que cap mena de paraules podran alleujar la seva pena.

Fugint dels nazis va caure en mans dels estalinistes.