Finalment he caigut a la temptació i m’he llegit els dos primers volums del famós Millenium de Stieg Larsson. El tercer el començaré a llegir quan acabi la meva filla, que és qui m’ha prestat els dos volums anteriors. Jo no tenia cap intenció de comprar-los: tinc certa aversió pels best-sellers. Però aquesta vegada el soroll mediàtic ha pogut més que la meva fòbia.

He de reconèixer que aquestes novel·les son addictives. Un cop has entrat en la trama (li costa una mica entrar en matèria al començar), resulta gairebé impossible desempallegar-se’n. L’acció està molt ben travada i el ritme dels aconteixements és creixent, fins arribar a uns finals trepidants que et fan restar sentat, llegint sense parar, encara que es facin les mil-i-una de la nit.

No sé de què pot anar el tercer volum, perquè al acabar el segon sembla que s’hagin desvetllat tots els misteris sobre la vida de la protagonista. Ja ho veurem…

M’ha fet gràcia el joc que es porta en el segon volum amb el darrer teorema de Fermat: no existeix cap n>2 tal que an + bn = zn, siguen a, b, z i n nombres naturals. Fermat no va formular mai en la seva vida el teorema. Es va trobar després de la seva mort el 1655 escrit al marge del seu exemplar de la Aritmètica de Diofant, amb una coda admirable: he trobat una demostració d’aquest teorema però aquest marge es massa petit per escriure-la.

Els experts suposen que l’anotació va ser feta entorn el 1630, però Fermat no va escriure la demostració a cap altre lloc, o, al menys, no s’ha trobat. Era una broma de Fermat? El cert és que el primer que va demostrar el teorema va ser el matemàtic britànic Andrew John Willes, l’any 1995! La demostració, efectivament, no cabia en el marge d’un llibre: ocupa unes 150 pàgines de matemàtiques tan avançades que Fermat no les podia ni somniar.

Durant 340 anys una legió de matemàtics van estar intentant demostrar el que se suposava que era cert perquè no s’havia trobat mai cap contra exemple, però que no es podia assegurar la seva certitud perquè no se’n tenia cap demostració.

No sé com ho va escriure Larsson en suec ni com ho han traduït al català, però Lisbeth Salander, quan pensa en Fermat, pensa en “un chulo cabrón”. No m’havia parat mai a pensar en Fermat des d’aquest punt de vista. En part té raó Lisbeth: com collons se li va acudir a aquell home escriure allò de tinc una demostració però no l’escric. Xuleria. I, a més, segur que no la tenia o, si la tenia, era incorrecta. Cabroneria. Xulo i cabró.

De totes formes, la Salander encara té certa tendresa en pensar en Fermat: diu que li hagués agradat conèixer’l.

Per cert, no us molesteu en buscar el llibre de matemàtiques que llegeix la Salander. El Dimensions in Mathematics de L.C. Parnault no existeix. La Harvard University Press, presumpta editora del llibre, ja ha emès un comunicat desmentint haver editat mai aquest llibre ni conèixer el seu autor.