Els aficionats a l’òpera ja estem acostumats a les des-contextualitzacions que ens fan els directors d’escena. Jo no en sóc ni partidari ni detractor: el que si m’agrada és que es respecti l’esperit i el sentit de l’obra original o es proposi una interpretació nova d’aquest esperit. Moltes de les passions humanes són gairebé universals i, traslladar-les d’un segle a un altre, no ha d’afectar de forma decisiva el resultat final.

Dic això perquè vaig anar a veure la Salomé de Richard Strauss que fan aquests dies al Liceu. El que ha fet el director d’escena no ha estat solament des-contextualitzar; simplement ha desposseït l’obra de tota la carga transgressora que li havien posat Oscar Wilde i el propi Richard Strauss. La gràcia que tenia la Salomé de Wilde era, precisament, aquesta: la de convertir una adolescent dòcil als desitjos de la seva mare que ens pinten els evangelis, en una jove fatal que, en una sola tarda, passa per l’enamorant lúbric, pel despit apassionat, per l’intent d’incest i per la més cruel venjança, per acabar obtenint a la nit, el que desitjava al començar la tarda, només que en forma de necrofília.

El personatge de Salomé és tan poc important pels evangelistes (Marc i Mateu) que ni tan sols en donen el nom, només parlen de “la filla d’Herodias”. Si coneixem el seu nom és gràcies als testimonis d’alguns historiadors romans, fonamentalment de Flavio Josefo. O sigui que la voluntat de Wilde era clarament provocativa, tant és així que l’obra es va publicar a França i en francès i no es va representar al Regne Unit fins molts anys més tard.

Doncs bé, ara us explico en què queden reduïdes les intencions de Wilde i de Strauss en el muntatge del Liceu:

L’enamorament lúbric, quan Salomé li demana un petó al Baptista o exalta la blancor de la seva pell, s’explica sense que Salomé li atansi ni  una ma i mentre el Baptista està vestit de cap a peus i amb barba. Molt excitant!

Del despit apassionat no en vaig trobar ni rastre.

L’intent d’incest, amb la coneguda dansa dels set vels, es converteix en una sessió de video familiar domèstic (en blanc i negre) de la que no ens deixen veure el final. Cal suposar que el final deu ser fort perquè alguns dels jueus presents acaben vomitant per allà darrera de l’escenari.

La cruel venjança si que està ben reflectida: només faltaria que en lloc de portar-li el cap del Baptista li portessin un daykiri o una copa de cava! O potser la meitat del seu regne.

I quan ja té el que volia, Salomé només es capaç d’asseure’s en una cadira, contemplant el cap del seu estimat com aquell qui es mira la Venus de Milo o el Moisés de Miquel Àngel. Ah, si! Al final el besa; i, en aquell moment, no sabem perquè, apareix el Baptista ressuscitat al fons de l’escenari!

Fantàstic, meravellós, inoblidable! Salomé ha assassinat el Baptista i el director d’escena ha assassinat Wilde i Strauss a un temps.

No entenc com els directors d’escena tenen aquesta fixació en les escenografies i les des-contextualitzacions i abandonen totalment els intèrprets per a que facin el que vulguin. El pobre Herodes es movia per l’escenari com si fos Chiquito de la Calzada. Nois! Què és el rei! Una mica de dignitat se li suposa, encara que vagi de cul per la seva fillastra.

I que hi feia monsenyor Rouco Varela convidat al festí d’Herodes?

Foto: Bofill. Gran Teatre del Liceu

Rita Hayworth. Salome - 1953

Quasi em venen ganes de quedar-me amb la versió de Rita Hayworth, molt més propera a la bíblica (la noieta tonteta que fa cas de sa mare) que no pas a la de Wilde, però d’una exuberància que fa pensar en qualsevol cosa excepte que la noieta sigui tonta.

Menys mal que les veus i la música van ser a l’alçada del que es mereix l’obra de Strauss.