− Doncs ves-hi amb mon germà i la seva xicota − va fer la Mònica.

− Em sap greu deixar-te sola amb el crio − va contestar en Vicenç.

− Però si et fa il·lusió. A més, pot ser que no torni a succeir mai més una cosa com aquesta. 

Al Vicenç li feia il·lusió anar a veure el partit de la final de la Champions a Plaça Catalunya, però ell i la Mònica tenien un crio petit i no li semblava be deixar la noia amb el nen, mentre ell s’anava a Barcelona; ells vivien en un poble dels afores, com molts altres joves als qui el preu de l’habitatge a fet marxar a la corona de pobles que envolten la ciutat. Cada cop més lluny, com més s’encarien els preus.

S’ho va rumiar una estona. La Mònica li estava dient de cor, això no ho dubtava, però tot i així… Finalment es va decidir: hi aniria amb els seus cunyats.

* * * * * * * * * * *

Quan tornaven tots tres en el cotxe, alegres per haver guanyat (Copa, Lliga i Champions) els va deturar la policia local. Eren a l’entrada del poble, en una d’aquestes rotondes immenses que tant s’han popularitzat en els darrers anys i que serveixen per a qualsevol cosa menys per a regular el tràfic. 

L’agent de la policia local els va fer senyal de parar.

− Control d’alcoholèmia! − va dir el germà de la Mònica. I tots van estar tranquils: no havien begut res que els podés impedir conduir.

Tant de bo hagués estat això. El policia es va apropar a la finestreta del cotxe i, amb molt mals modals, els va demanar la documentació. Els joves van preguntar el perquè d’aquesta sol·licitud i l’agent els va respondre que qui feia preguntes era ell.

− Com a mínim les podria fer en català − va fer en Vicenç des d’el seient del darrera.

La continuació de l’escena va ser esfereïdora: Els agents van fer baixar als tres joves del vehicle i sense cap mena d’explicació li van plantar una bufetada a en Vicenç. Quan el noi es va refer i demanava explicacions d’aquest procedir tan irregular, es va trobar que el tenallaven unes mans que el feien estirar-se al terra. En resistir-se, les mans van exercir tota la força possible fins que el van fer colpejar la cara contra el terra, unes altres mans l’emmanillaven.

Mentre es produïa aquesta absurda situació, va arribar una patrulla dels mossos d’esquadra. Uns i altres policies van conversar un moment; els mossos, una mica estranyats per la situació, van voler veure la documentació dels nois.

− Pero si son chicos del pueblo! − va exclamar un dels mossos molt sorprès − Vosotros sabreis lo que hacéis. 

I els mossos van marxar.

Un cop a la comissària de la policia local, van haver de portar en Vicenç al Centre d’Assistència Primària per a que li curessin el nas que sagnava profusament. Els pares del noi, avisats per no sé qui, s’hi havien personat, però no els van deixar que veiessin com era curat el seu fill. La Mònica, a casa seva amb el nen, estava amb un atac de nervis, sense saber que passava amb el seu xicot. La metgessa que el va atendre li va dir: 

− Entre tu i jo; ets el cinquè en poc temps que he d’atendre en circumstàncies semblants. 

Dos dies després, el Vicenç sortia de la comissària de la policia local del poble amb una denúncia per desobediència a l’autoritat. Se’n va anar amb els seus pares i la Mònica a la Residència del Vall d’Hebrón. Trencament de tabic nasal: petita intervenció quirúrgica i el nas embenat durant un bon temps. La depressió començaria un parell de dies després.

Tota la família, que coneixen en Vicenç, un noi una mica alternatiu si voleu, però més pacifista que Gandhi, indignats, comencen a fer indagacions per a saber què ha passat. Una visita al quarter dels mossos d’esquadra acaba resultant molt aclaridora. Un caporal els diu que, el dia següent dels fets, va aparèixer per allà un dels policies locals per dir-los: 

− Y vosotros, a ver que decís de lo que pasó ayer!

* * * * * * * * * * *  

Com a narració no estaria malament. Però, conec personalment el Vicenç, la Mònica i els seus pares. No conec (ni espero haver de conèixer mai) els policies locals d’aquest poble (que queda ben clar quin és: llegiu el títol del post, només cal afegir una moguda). Exigeixo que algun responsable polític d’aquest ajuntament doni alguna explicació d’aquest procedir tan poc reglamentari. 

Aquest país ha canviat molt en els darrers quaranta anys, en puc donar fe. I el que no podem consentir és que, mentre el “senyor farmacèutic”, el “senyor metge” i el “senyor notari”, hagin passat a ser el farmacèutic, el metge i el notari, el senyor de la gorra de plat encara es cregui que té uns privilegis que cap llei li atorga. Perquè, reconeguem-ho, encara avui en dia, li poses una gorra de plat a un individu, que només es sembla a nosaltres en que venim del simi, i es pensa que és el rei del mambo. I això va des d’el porter de discoteca fins el general que envia avions a estavellar-se a Trebisonda.

Les demandes penals estan creuades. Ara només espero que els jutges facin la seva feina. De totes formes, el problema es mantindrà sempre, perquè només busquem el responsable directe i mai arribem al responsable últim que és el qui li va donar la gorra de plat en aquest energumen.